—Escolta Abel, a Alemanya també hi ha crisi?

Em pregunten com si jo fos una veu autoritzada per a contestar una pregunta d’aquest tipus. Intento entendre què és el que volen saber:

—Exactament a què et refereixes, amb crisi?

—Sí home, lo de la crisi, coi.

Podríem parlar de tantes crisis… De valors, d’identitat, de vendes, la de la construcció, la discogràfica, la del madridisme… Però com que sé per on van els trets, intento posar les coses fàcils:

—Ah, vols dir que si a Alemanya hi ha tant d’atur com aquí.

—Exacte.

—No, en això Alemanya està molt bé. Per 400 euros mensuals pots tenir una feina a jornada completa per la qual no necessites massa preparació, ideal per a immigrants. Mini job, se’n diu, no oblidis la paraula. Potser se’n parlarà aviat a Espanya…

—Ah, és aquí on tu estàs?

—Bé, no, jo estic en una altra escala social. Jo sóc un freelance, que ni cotitza a la Seguretat Social, ni té cobertura sanitària, ni sap si demà tindrà feina o no.

—Ah… Però escolta, a Alemanya hi ha crisi o no hi ha crisi?

Per sort s’acaba 2011, l’any de la crisi. Donem la benvinguda a l’any de la depressió.

Feliç any 2012!

Us desitjo a tots Bon Nadal de tot cor, els millors desitjos per al 2012, i gasteu-vos tots els diners que pogueu abans de què us els prenguin.

—Estàs malalta?

Ens tutegem des del passat mes de maig, quan m’ho va demanar en l’entrevista personal que manté amb cadascú. Li va costar de convèncer-me, no sóc jo partidari de fer-me amic d’aquells qui s’enriqueixen amb la meva feina.

—Sí… I la secretària també.
—Doncs jo no estic mai malalt.

No només no estic mai malalt, sinó que tampoc tinc la possibilitat d’estar-ho. A Alemanya, el sistema sanitari és una altra de les màfies que conformen el Sistema.

—I com ho fas, per no estar mai malalt…?

En realitat no l’interessava la meva resposta. La meva cap és una persona que parla en una sola direcció, d’aquelles que quan formula una pregunta ja s’encarrega ella mateixa de respondre-la, però amb la virtut —anem a expressar-ho d’aquesta manera— de què a través de cursos de formació ha après a dissimular-ho i a fer com qui conversa de veritat.

—Doncs res, normal. Dormo molt, menjo bé, de tant en tant faig esport…

I aquesta me la tenia guardada des de feia temps:

—Ah, i sóc jove.

Un altre dia s’ho pensarà dos cops abans de jugar amb mi a ser la cap enrotllada.

—Anda al letto a le undici.

Llavors em diu que clar, que si se’n va al llit tan tard, llavors estarà cansada i que tal i pasqual, que per a mi és molt fàcil dir-ho, que em llevo a les deu.

—Llavors em llevo jo també a les 7, com tu.

Avui ha estat el primer dia. La veritat és que el dia s’allarga. He posat dues rentadores, he escrit 12 compasos de música, he anat a comprar llet, he tocat un parell d’estudis de Villa-lobos, a les dotze i mitja m’ha entrat gana però he aguantat fins la una, que m’he fet el dinar, i després he fet migdiada de 2 a 5. A les 6 he anat a córrer i a les 7 ha tornat la italiana a casa.

—Què, com ha anat el dia?

Demà em tornaré a llevar d’hora, espero que ho aconsegueixi. Però estic segur que la constància i la disciplina donaran bons fruits.

Per a celebrar-ho, i a mode d’homentage a la Itàlia que hi ha havia quan no hi havia Berlusconi, prometo fer una paella a qui sigui capaç de transcriure la melodia del tema d’aquesta cançó de Premiata Forneria Marconi, que dit sigui de pas, va ser un grup genial de l’època aquella en què el rock progressiu estava de moda.

Premiata Forneria Marconi, Impressioni Di Settembre [enllaç a Spotify] La melodia a transcriure va de 1:23 a 1:49

Com veieu, no és massa difícil. Animeu-vos a participar i us convido a dinar.

Però ara que marxa una del pis, en el moment que ha decidit unir el seu destí amb el de la seva parella, és potser un bon moment de retre-li homentage.

Us explico una història. Em feia molta pena que marxés, però sempre s’ha de mirar la part positiva. I en aquest cas era que jo em quedaria amb la seva habitació, que era molt més gran que la meva. Borratxo de l’emoció, esperava cada matí a que marxés a la feina per a entrar d’amagat a la seva habitació i fantasiejar com seria la meva vida en aquell espai. Fins que un dia em vaig trobar amb una tassa que rondava per allà i no vaig poder sobreposar-me a la temptació de mirar el seu contingut. I vist de prop em vaig trobar amb això:

Eren les restes d’un cafè que s’havia quedat allà, qui sap si oblidat o producte d’un experiment químic. Els dies anaven passant i la tassa restava allà:

I encara va estar aquella tassa uns dies més allà estesa, quan van començar a crear-se les primeres relacions simbiòtiques:

La part divertida de la història és que, vista una mica més de lluny,  el dia que la vaig anar a observar, aquella tassa em va donar un missatge. Seria un senyal del que hauria de venir.

Ja ho sabeu: no caigueu mai en prejudicis i mireu les coses amb distància. I sobretot, poseu un cafè alegre a les vostres vides.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

A la pregunta de les seves fans sobre el per què d’aquest look que pressumiblement no l’afavoreix, ell respon que ho fa simplemente per avorriment.

ElPaís.com: La barba como pasatiempo, 24-03-2010

M’ha fet gràcia llegir aquesta notícia ja que és exactament la mateixa resposta que jo li dono a les meves fans. Llàstima que jo no tingui ni la seva cara ni el seu carisma. Ni la seva nòmina.

Volia comprar-me alguna cosa que sonés prou bé però sense gastar-me massa. Em vaig marcar com a límit el preu de 20 EUR-. Vaig anar al SATURN, que com ja sabeu em queda al costat de casa, i després de donar-li moltes voltes vaig endur-me uns Sennheiser per 19’99 EUR-. Si són Sennheiser, segur que són bons, vaig pensar. Greu error, el raonament encertat hauria d’haver estat el següent: si només costen 20 EUR-. segur que són dolents. Efectivament així és, ja que només connectar-los, i fins i tot sense reproduir cap cançó, se sent un “fff…” continu. Això vindria a dir que reaccionen al soroll elèctric. Una porqueria, vaja.

En qualsevol cas no és aquest l’objecte del post, sinó que volia reflexionar sobre el sentit de l’olfacte. Resulta que els auriculars en qüestió són in ear i s’ajusten a les orelles igual com els taps que es posa en Jaumet per anar a dormir. La sensació és estranya per a mi, es crea com un buit, es perd el sentit de l’equilibri i de contacte amb l’espai, com si les relacions gravitatòries haguessin canviat.

El realment interessant va ser quan, en dur-los posats, vaig anar un moment a la cuina a preparar-me un te. De sobte vaig obrir la caixa per a agafar una bosseta i fuaammmm!, l’olfacte (o el meu cervell) va captar l’essència d’aquell te com mai abans m’havia passat.

Interessant reflexió sobre com interactuen els sentits entre ells, com uns se sobreposen als altres, i en definitiva, com ens presenten el món al nostre cervell (o dit d’una altra manera: en quin grau els sentits “poderosos” distorsionen la realitat, o quines moltes sensacions o vivències ens estem perdent cada dia).

Si no ho heu experimentat, feu-ho, val la pena. I llavors ho comentem.