Temps difícils per al funcionariat. Les intuïcions em tornen a donar la raó, i és que només 3 dies després d’anunciar que renuncio a la batalla per a accedir a formar part de la plantilla estatal [veure], en Zetapé ha anunciat el que tots ja sabem. Llàstima que aquestes siguin les mesures d’un govern suposadament progressista i social. Llàstima que el president del Govern hagi renunciat als seus propis principis que amb tant d’èxit el van dur a Moncloa. Però en fi, així són les coses, i qui encara cregui en política, que es doni un copet a la cara, a veure si es desperta.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

M’he adonat que últimament estic parlant molt de diners. Canviaré de to i us explicaré una història molt bonica. Resulta que aquells que m’hagueu vist en les últimes 2 setmanes haureu notat que m’he deixat una barba semblant a la que llueix en Brad Pitt.

A la pregunta de les seves fans sobre el per què d’aquest look que pressumiblement no l’afavoreix, ell respon que ho fa simplemente per avorriment.

ElPaís.com: La barba como pasatiempo, 24-03-2010

M’ha fet gràcia llegir aquesta notícia ja que és exactament la mateixa resposta que jo li dono a les meves fans. Llàstima que jo no tingui ni la seva cara ni el seu carisma. Ni la seva nòmina.

Em vaig adonar no fa massa que si li volia treure més rendiment al meu iPod necessitava comprar-me uns auriculars de butxaca. Així segur que el portaria sempre a sobre i l’escoltaria més.

Volia comprar-me alguna cosa que sonés prou bé però sense gastar-me massa. Em vaig marcar com a límit el preu de 20 EUR-. Vaig anar al SATURN, que com ja sabeu em queda al costat de casa, i després de donar-li moltes voltes vaig endur-me uns Sennheiser per 19′99 EUR-. Si són Sennheiser, segur que són bons, vaig pensar. Greu error, el raonament encertat hauria d’haver estat el següent: si només costen 20 EUR-. segur que són dolents. Efectivament així és, ja que només connectar-los, i fins i tot sense reproduir cap cançó, se sent un “fff…” continu. Això vindria a dir que reaccionen al soroll elèctric. Una porqueria, vaja.

En qualsevol cas no és aquest l’objecte del post, sinó que volia reflexionar sobre el sentit de l’olfacte. Resulta que els auriculars en qüestió són in ear i s’ajusten a les orelles igual com els taps que es posa en Jaumet per anar a dormir. La sensació és estranya per a mi, es crea com un buit, es perd el sentit de l’equilibri i de contacte amb l’espai, com si les relacions gravitatòries haguessin canviat.

El realment interessant va ser quan, en dur-los posats, vaig anar un moment a la cuina a preparar-me un te. De sobte vaig obrir la caixa per a agafar una bosseta i fuaammmm!, l’olfacte (o el meu cervell) va captar l’essència d’aquell te com mai abans m’havia passat.

Interessant reflexió sobre com interactuen els sentits entre ells, com uns se sobreposen als altres, i en definitiva, com ens presenten el món al nostre cervell (o dit d’una altra manera: en quin grau els sentits “poderosos” distorsionen la realitat, o quines moltes sensacions o vivències ens estem perdent cada dia).

Si no ho heu experimentat, feu-ho, val la pena. I llavors ho comentem.

D’algun mode o un altre haig d’explicar el meu silenci des de cap d’any. Naturalment l’aventura continuava després de festes, és a dir, després de Reis, però d’algun mode o un altre vaig rebre una bufetada celestial el dia que vaig haver d’agafar l’avió en el mateix dia que jugava amb els meus nebots, que no era un altre dia que el dia de Reis. Naturalment, quan canvies de paratge amb un embolic mental semblant al paràgraf que acabo d’escriure, la bufetada celestial que t’enduus és d’antologia.

Us volia jo haver parlat de la neu de Colònia, que de calendaris d’Advent ja sé que aneu molt ben assabentats, però de neu blanca no en sabeu res, i més quan he descobert el per què de la representació estelada de la neu: els flocs de neu tenen veritablement forma d’estrella punxeguda.

Però no estava jo animat com per anar admirant els fenòmens metereològics. És més, fins i tot em molestaven les persones que tenia al voltant. I en aquesta dinàmica de rebotar contra les parets i llençar-me per barrancs nevats no es pot fer altra cosa que començar a pensar en una retirada a temps. Les coses no han de ser forçosament per sempre i la sed de noves aventures començava de nou a aflorir.

Per sort, i mentres esperava que el temps decidís per mi, per les tardes m’agafava la guitarra i me n’anava a fer classes als meus benvolguts alumnes, alguns dels quals ja coneixeu. Allà tot tornava a la normalitat, tot tornava a fluir, les complicitats es reproduïen i les tensions es calmaven. Però no deixa de ser problemàtic que hom se senti només a gust quan es troba a la feina.

I d’aquí a aleshores han passat tantes altres coses que fan girar les referències igual com gira la camisa del governador, avui aquí, demà allà.  Parlo (escric) des de les emocions. Demano disculpes si no es del tot intel·ligible. Alguns professors meus no l’haurien pas escrit millor.

I sobretot no defalliu; l’aventura continua.

PD. He aprofitat l’avinentesa per a migrar de servidor i actualitzar les DNS.  Poseu a prova el bloc, a veure si realment funciona al 100 %

Els alemanys tenen moltes coses que nosaltres no tenim, especialment ara que arriba el Nadal i el temps s’omple de tradicions. Per començar celebren l’Advent amb molta més consciència que nosaltres. Per a aquesta fita tenen un calendari que anomenen Adventskalender i que va del dia 1 de desembre fins el 24. Els més petits tenen un calendari real on cada dia es representa amb una porta que obren al matí i de la qual surt un regalet o una xocolatina. Jo tinc una alumna que m’estima molt, que en explicar-li que a Espanya no tenim aquesta tradició, li deuria fer llàstima perquè a la propera classe em va regalar un. Aquest és el meu Adventskalender:

En principi s’ha d’obrir una porta cada dia, des de l’1 fins a la nit de Nadal, sinó et vénen tots els mals o pot ser que no rebis tots els regals que et desitjaves. Però jo vaig tenir un antull de xocolata i en vaig obrir 5 de cop. Em van començar a sortir animalets, instruments musicals, un ninot de neu… Els que més gràcia em van fer els vaig fotografiar.

Això és, com ja he dit, fins el dia 24. Aquell mateix dia, al vespre, es reuneix tota la família al voltant del Tannenbaum (o arbre de Nadal o avet). Allà es troben ja tots els regals que els ha portat el Weihnachtsmann o Pare Noël.

Una altra tradició que també tenen i no acabo d’entendre ocorre dies com avui, els 6 de desembre, quan ve en Sankt Nikolaus i deixa regals. Els nens han d’haver netejat les sabates la nit anterior, i en llevarse se les troben plenes de xocolatines i regalets. I penso jo, quina diferència hi ha entre Sant Nicolau i el Pare Noël? Jo no ho sé, tot i que m’ho han intentat explicar. Però per a ells és la diferència prou clara.

Aquest matí m’he llevat relativament d’hora per a ser diumenge (9:36 AM) i en sortir de la meva habitació m’he trobat a la porta tot un munt de xocolates i Süßigkeiten (llaminadures). Les meves companyes de pis són molt simpàtiques i m’estimen.

Bonica jornada el dia d’avui. A més s’hi ha afegit l’ex d’una de les meves companyes i s’han dedicat a coure galetes (Kekse backen), una altra de les tradicions nadalenques. Algunes de les que han fet estaven bones, sobretot les més grossetes.

El que no celebren els alemanys són els Reis Mags. És més, no poden entendre que siguin ells qui portin els regals i no el Pare Noël. I no intenteu fer-los-hi entendre, jo ho he provat i és impossible. Estranya circumstància, quan són precissament els 3 Reis d’Orient qui li porten els presents al nen Jesús.

No deixa de ser tot plegat una anècdota que explicaria el perquè de les dificultats d’integració dels col·lectius provenients d’altres cultures. Com ens hem d’arribar a entendre amb el cap si ja les coses que ens afecten més profundament al cor som incapaços d’assimilar-les?

Resulta que aquesta nit he sortit amb les meves companyes de pis, que són lesbianes.

Resulta que m’han dut a un local de gayones i tortilleres, per la qual cosa no he lligat gens. Per aquesta raó m’ha plogut un munt de colpets a l’esquena dient-me “ei Abel, no passa res”.

Resulta que el meu alemany, en aquest context, no ha estat suficient per a formular la següent frase:

-Ei, deixeu-me en pau. Aneu-vos-en a la merda.

Aviat arribarà una hecatombe que s’ho endurà tot.

Estic iracund últimament. Dilluns passat vaig anar a visitar un company de feina, professor de guitarra igual que jo. Tenia curiositat per veure com fa una classe de grup amb nens. En aquest cas era un grup de quatre, tres nenes de 10 anys i un nen de 8 anys. Tots són principiants, és a dir, han començat  a tocar aquest curs. I per davant una hora sencera de classe, poca broma.

Tot pintava genial, perfecte, idíl·lic, fins que els nens agafen la guitarra i comencen a tocar-la. Mal asseguts, la guitarra caient, la mà dreta aixafant-la, el polze de l’esquerra al mig del màstil, el re amb el 3, sense respirar… Toca la seqüència d’eterns errors que es repeteixen de generació en generació. Els nens, òbviament, no podien tocar més de 3 notes seguides.

I és una llàstima, perquè el professor toca bé i no comet cap dels errors que ell mateix explica. Com es poden donar aquest tipus d’incongruències? És veritablement una llàstima que de manera inconscient i sense mala fe ens estiguem carregant el plaer de tocar un instrument. Cada cop es fa més necessària la instauració del Fòrum Universal de la Guitarra amb seu a Coma-Ruga presidit per un servidor.

Mai no m’ha estat fàcil dir adéu. Penyora que hem de pagar el covards.

Una mostra del que era el meu pis antic. Amb això queda tot força clar.

Ahir al migdia, quan arribava a Colònia en l’autobús, em vaig emocionar quan, circulant per la vora del Rhin, veia persones passejant per sobre d’una catifa de fulles del color de la mel. El dia era fred i ennuvolat però els rajos de sol es colaven entre núvol i núvol, que s’empenyien mandrosament l’un amb l’altre en una cursa cap a l’infinit.

Quan vaig arribar a casa (l’antiga encara) pujava les escales i l’estòmac se’m començava a tancar. Quina bírria, tornar a casa després d’una setmana i sentir-te així, vaig pensar. Quina llàstima que les coses puguin degenerar tant.

Avui tenim un dia net i clar i he anat a reservar una furgona per a fer la mudança. Això serà dilluns, si tot acaba quadrant, i ja tinc alguns voluntaris que vindran de gust a ajudar-me a traslladar els meus trastos. Tot i això, faig des d’aquí una crida a la solidaritat. Només cal que envieu un sms al 4478 seguit de la paraula MEPIROVAMPIRO i el missatge que voleu deixar, quantitat de gent que veniu, preferències musicals que us agradaria sentir a la furgoneta i l’embotit que voleu dins el bocata (absteniu-vos els vegetas).

Ah! I prometo cervesa per a tots (excepte per al xòfer, és clar, no la liem a última hora).