—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.

Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.

Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.

Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.

Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.

—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.

Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.

—I tu, que ets de Barcelona, què coi fas a Alemanya?

Els alemanys tenen una imatge idíl·lica de la ciutat comtal. No és per menys: arquitectònicament és una de les ciutats més interessants del món. Però no ha estat fins que he viscut a altres ciutats, fins que he parlat amb altres persones que m’han fet prendre consciència, quan m’he adonat d’aquesta realitat. A l’escola on anava ens ensenyaven a fer arrels quadrades i ens explicaven la composició química de la molècula d’àcid sulfúric enlloc d’ensenyar-nos, per exemple, a apreciar la bellesa de les cases del nostre entorn. A més, el barri on visc és, sempre parlant des del punt de vista arquitectònic, i tret de comptades excepcions, una de les més brutals aberracions que he vist mai.

L’altre dia, dins del programa de teràpia familiar que practiquen els meus pares, vam anar a passar el dia a Barcelona. No m’agrada anar a Barcelona perquè penso que les portes de les estacions de la Renfe em trinxaran algun dia com si fos una síndria, però havia de fer l’esforç per salvar la família. I vet aquí que després sempre m’alegro de tornar a veure les fabuloses cases de l’Eixample.

Noteu que estic parlant tota l’estona en clau arquitectònica. També podria afegir que ha fet un hivern molt suau, un hivern disfressat de primavera vergonyosa que ha convidat a molts a sortir en màniga curta i a fer una volta per la platja. En això estàvem quan em vaig fixar en l’ambient de la ciutat, en allò que els estrangers creuen que és el tarannà de Barcelona. I vet aquí que en tota una tarda de voltar amunt i avall no vaig veure res que em fes somriure, tret d’un noi que tocava la guitarra i cantava al costat de la Barceloneta amb certa gràcia.

Que els tòpics existeixen per alguna raó és una sentència que accepto com a vàlida, però malauradament aquesta vegada haig de dir que a Barcelona no he trobat ni rastre de vitalitat en l’ambient. Només aquells que es posen al Portal de l’Àngel a fer salts i a muntar xivarri, i uns quants negrets porucs que intenten vendre algunes ulleres de sol abans de què arribi la Guàrdia Urbana a picar-los al cul. Però ni rastre de gent que surt al carrer per amor a l’art, com sí he vist repetidament a les avorrides ciutats alemanyes. Serà que la normativa municipal de Barcelona, en un afany recaudatori sense límits, ha acabat expulsant l’ànima de la seva pròpia ciutat.

L’ambient cool da la siutat da Barsalona.

—Escolta Abel, a Alemanya també hi ha crisi?

Em pregunten com si jo fos una veu autoritzada per a contestar una pregunta d’aquest tipus. Intento entendre què és el que volen saber:

—Exactament a què et refereixes, amb crisi?

—Sí home, lo de la crisi, coi.

Podríem parlar de tantes crisis… De valors, d’identitat, de vendes, la de la construcció, la discogràfica, la del madridisme… Però com que sé per on van els trets, intento posar les coses fàcils:

—Ah, vols dir que si a Alemanya hi ha tant d’atur com aquí.

—Exacte.

—No, en això Alemanya està molt bé. Per 400 euros mensuals pots tenir una feina a jornada completa per la qual no necessites massa preparació, ideal per a immigrants. Mini job, se’n diu, no oblidis la paraula. Potser se’n parlarà aviat a Espanya…

—Ah, és aquí on tu estàs?

—Bé, no, jo estic en una altra escala social. Jo sóc un freelance, que ni cotitza a la Seguretat Social, ni té cobertura sanitària, ni sap si demà tindrà feina o no.

—Ah… Però escolta, a Alemanya hi ha crisi o no hi ha crisi?

Per sort s’acaba 2011, l’any de la crisi. Donem la benvinguda a l’any de la depressió.

Feliç any 2012!

Una de les lleis de Colònia —o de la normativa municipal, si parlem amb propietat— regula la utilització dels carrils bici. Els carrils bici són, com el seu nom indica, carrils per on han de circular expressament les bicicletes. Els ciclistes ho saben, i d’això en dedueixen que ells tenen prioritat d’ús per davant dels peatons. No els manca pas raó, però ateneu al que us explicaré a continuació.

Ahir circulava per la ciutat en direcció a Neumarkt pel meu carril pertinent, quan la ciclista que anava al meu davant va començar a fer sonar frenèticament el timbre de la seva bici. Davant seu tenia una dona baixeta amb una càmera de fotos penjada del coll, que en sentir el soroll, es va girar i va contemplar horroritzada amb els seus ulls rasguejats el que se li venia al damunt. No penseu que la bicicleta va reduir la velocitat o la va intentar esquivar —hi havia espai suficient a la vorera per a fer-ho—, sinó que en l’exercici fins al límit dels seus drets va estar a 10 centímetres de menjar-se literalment la japonesa, que s’havia quedat totalment bloquejada en el seu lloc.

Hom es pregunta en què pensen aquestes persones, persones que són capaces de provocar un accident, capficades en què tenen raó, abans que veure que allà al davant hi ha una turista que no sap on fica els peus. L’anècdota, gràcies a Déu, no va anar a més, però atureu-vos a pensar en qualssevol altres situacions on es poden donar les circumstàncies de què els drets i les lleis passin pel davant de les persones. Que no ens passi res.

—A Espanya ha passat una cosa molt grossa.

Sembla mentida les ganes que té la gent de parlar però no d’escoltar. Amb una resposta buida com aquesta, sense concreció, sense dir absolutament res, les persones se senten satisfetes. Assenteixen, posen cara de “jo estaré aquí pel que faci falta” i continuen el seu camí.

És la metàfora de la vida. Parlem de les coses importants només com si ho fossin, potser perquè toca, però després continuarem el nostre camí, un camí que sovint és només seguir el corrent. Em pensava que una de les conclusions del moviment dels “indignats” era que es volia evitar la corrupció del bipartidisme, apostant per altres formacions polítiques, com a exercici de regeneració democràtica. Així almenys ho havia entés jo, igualment com havia entés que en el moviment es trobaven representats tant persones joves i antisistema com avis que ja gaudien de la renda, tots compartint les mateixes ganes de què alguna cosa canviés.

Diumenge es va anar a votar i li van donar el 73 per cent dels vots. Com diria en Ferran Marquina, que cadascú pensi el que vulgui.

Les raons del canvi responen, suposadament, a termes de rendibilitat. La frase “la selecció de CDs més gran del món” ha desaparegut de la seva publicitat, els Bobs Esponja de peluix han aparegut als prestatges, i la superfície de venda s’ha reduït en dos terços. Els passadissos que abans conduïen a altres seccions s’han convertit en murs plastificats; el que hi ha més enllà és tot un misteri. El jazz ja no existeix, donant pas a les consoles de videojocs. La clàssica tampoc; ara són àudiollibres. Fins i tot m’atreveria a dir que de música tampoc n’hi ha: ara només hi ha èxits. És aquest el camí que ha agafat la botiga per adaptar-se (que no per donar una resposta) a la situació actual del mercat.

Deixant de banda els romanticismes, que tampoc és que jo hagi estat mai un comprador compulsiu de discos, em faig una pregunta: què passa amb tot aquell estoc que fa 6 mesos estava a la botiga i ja no hi és? El capitalisme, com tots sabem, tendeix a produir estocs. Però si els estoc no surten, aleshores vénen els problemes i han de buscar una solució: les fruites i verdures dels supermercats les llençaran a les escombraries cada vespre per la porta del darrere, per tal que a l’endemà es puguin posar a la venda els “nous” productes al mateix preu; els pisos els tancaran, què dic, els tapiaran, si cal, per tal de què els negritus de la Creu de Barberà paguin el mateix que pago jo al centre de Colònia. Però i els discos, què faran amb tots aquells milions de discos que allà estaven? Els destruiran? O seran donats a la Biblioteca Nacional? O passaran al magatzem d’Amazon? O es tancaran en aquelles sales que ara no estan obertes al públic, esperant el moment en el qual les masses ja no voldran CDs, i on apareixerà una minoria que els recuperarà i els convertirà en objecte de culte?

Crec que es tracta d’un interessant tema de reflexió. S’ha acabat el temps aquell en el qual hi havia botigues que et mostraven el que et podies comprar. Ara només hi ha negocis que intenten vendre’t el mateix que pots trobar a tot arreu. Els que tenim memòria sabem que fa 5 anys hi havia llocs on es podia triar, però els que vindran després ho veuran sempre així, i pensaran que és normal. A veure si m’animo i hi vaig un dia a preguntar-li a algun venedor que tingui una mica d’idea —que d’aquests també en manquen— què és el que se n’ha fet de tot aquell catàleg que un dia existia i ara no és més que un record malenconiós.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

Vaig anar ahir a treure un parell d’entrades, ja que volia anar acompanyat, i em vaig endur la sorpresa de què només en quedaven 7 al preu de 42 EUR. Què passa, que els alemanys ja compren les entrades al mes d’agost??, em vaig preguntar. Com a bon català no les vaig comprar i em vaig esperar a avui, a veure si hi havia sort.

La Filharmonia de Colònia té una cosa bona, i és que el mateix dia del concert es posen a la venda 100 entrades d’empeus, com hi havia abans al futbol o potser encara als toros (corregiu-me si m’equivoco). D’aquesta manera permeten l’entrada a la sala a persones humils que no poden pagar els 40 i tants que valen les normals, a més de fer un extra a la caixa i d’omplir els forats a platea de les persones que no vénen al concert, sigui perquè han perdut el tren, o perquè s’ho han repensat a última hora, o perquè van rebre les entrades con a regal de Nadal, o perquè no trobaven el sabó de la dutxa, qui sap les misèries de cadascú.

Clar que no sóc l’únic kölner que es deu mirar molt la pela (segur que més d’un també té el mateix dilema que jo amb l’Spotify) per la qual cosa són molts els que hi volen accedir a una de les 100 entrades de 10 EUR d’última hora. El concert començava a les 18:00 però les taquilles s’obrien ja a les 16:30. Jo, sabent de què anava el tema, m’he plantat allà a quarts de 4 per a fer la cua. Ja hi havia una vintena de persones.

Exactament a les 16:30 han obert les taquilles i la cua arribava aleshores fins a la cantonada d’avall, ja molt a prop del Rin. En casos extrems, les taquilleres de la Filarmonia de Colònia adopten una tècnica de venda exclusiva de l’ALDI, que consisteix en què amb una mà reben els diners però en l’altre mà, ja en el mateix moment, tenen preparat el canvi que et donaran en funció del que creuen que donaràs per a pagar. És per a veure-ho.

I bé és cert que jo podria haver arribat a la Filarmonia de Colònia i demanar per les 7 entrades a 42 EUR que sabia que encara restaven, però no he tingut opció. La taquillera, abans que jo obrís la boca per demanar res, m’ha allargat amb la mà dreta l’entrada d’empeus i amb l’esquerra esperava els meus 10 euros. Així ha estat tal qual ho estic explicant.

Els pobres —i això que diré ara és molt important i convindria que no ho oblidéssiu mai—, encara que algun dia ens arribi a tocar la loteria o ens passi quelcom que de sobte ens proporcionés molts diners, tenim una mena de senyal a la cara, un estigma, una etiqueta invisible que ens continua marcant com a pobres i que no ens podrem treure mai, malgrat ens hi esforcem al màxim. És trist però és així.

Tornant al tema de l’eficiència de les taquilleres de la Filharmonia de Colònia, a les 16:38 estava jo una altra vegada al carrer, i a veure què feia jo ara fins les 18:00 hores, que començava el concert. Estava una mica cansat (havia anat al matí a córrer), feia fred i plovisquejava. Tenia ganes de seure i entrar en calor. Què haurieu fet vosaltres? Segurament entrar en un bar i prendre un cafè. Però no, he triat l’opció més econòmica d’anar a la Catedral i intentar seure als bancs.

No ha estat, però, una mala opció, ja que estava a punt de començar la missa de 5 i avui era diumenge de Rams. I aquí una de les coses que us volia explicar: com mana la tradició s’ha llegit avui la Passió segons Sant Lluc. Jo, dintre d’un dels majors temples de la cristiandat, he estat partícep d’un acte molt buit d’emoció i espiritualitat. Convindria repassar de tant en tant el que es fa a la litúrgia.

Un cop al concert, s’ha cantat una altra Passió, la de Sant Mateu, i no sé si ha estat per haver hagut d’estar tota l’estona dret (les 2000 butaques de la Filharmonia estaven totes ocupades), o bé pel so sublim de l’orquestra i dels cantants, però en qualsevol cas la capacitat transformadora del concert ha estat en aquest cas molt superior a la de la missa. Aquesta sí que ha estat una bona manera de començar la Setmana Santa.