Solidaritat institucional

Temps difícils per al funcionariat. Les intuïcions em tornen a donar la raó, i és que només 3 dies després d’anunciar que renuncio a la batalla per a accedir a formar part de la plantilla estatal [veure], en Zetapé ha anunciat el que tots ja sabem. Llàstima que aquestes siguin les mesures d’un govern suposadament progressista i social. Llàstima que el president del Govern hagi renunciat als seus propis principis que amb tant d’èxit el van dur a Moncloa. Però en fi, així són les coses, i qui encara cregui en política, que es doni un copet a la cara, a veure si es desperta.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Vida nova 2010

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

Experiències religioses

Avui era un dels dies assenyalats a l’agenda, ja que venia en Philippe Herreweghe amb la seva orquestreta i el seu coret a fer la Passió segons Sant Mateu. Referència entre les referències, no m’ho podia perdre.

Vaig anar ahir a treure un parell d’entrades, ja que volia anar acompanyat, i em vaig endur la sorpresa de què només en quedaven 7 al preu de 42 EUR. Què passa, que els alemanys ja compren les entrades al mes d’agost??, em vaig preguntar. Com a bon català no les vaig comprar i em vaig esperar a avui, a veure si hi havia sort.

La Filharmonia de Colònia té una cosa bona, i és que el mateix dia del concert es posen a la venda 100 entrades d’empeus, com hi havia abans al futbol o potser encara als toros (corregiu-me si m’equivoco). D’aquesta manera permeten l’entrada a la sala a persones humils que no poden pagar els 40 i tants que valen les normals, a més de fer un extra a la caixa i d’omplir els forats a platea de les persones que no vénen al concert, sigui perquè han perdut el tren, o perquè s’ho han repensat a última hora, o perquè van rebre les entrades con a regal de Nadal, o perquè no trobaven el sabó de la dutxa, qui sap les misèries de cadascú.

Clar que no sóc l’únic kölner que es deu mirar molt la pela (segur que més d’un també té el mateix dilema que jo amb l’Spotify) per la qual cosa són molts els que hi volen accedir a una de les 100 entrades de 10 EUR d’última hora. El concert començava a les 18:00 però les taquilles s’obrien ja a les 16:30. Jo, sabent de què anava el tema, m’he plantat allà a quarts de 4 per a fer la cua. Ja hi havia una vintena de persones.

Exactament a les 16:30 han obert les taquilles i la cua arribava aleshores fins a la cantonada d’avall, ja molt a prop del Rin. En casos extrems, les taquilleres de la Filarmonia de Colònia adopten una tècnica de venda exclusiva de l’ALDI, que consisteix en què amb una mà reben els diners però en l’altre mà, ja en el mateix moment, tenen preparat el canvi que et donaran en funció del que creuen que donaràs per a pagar. És per a veure-ho.

I bé és cert que jo podria haver arribat a la Filarmonia de Colònia i demanar per les 7 entrades a 42 EUR que sabia que encara restaven, però no he tingut opció. La taquillera, abans que jo obrís la boca per demanar res, m’ha allargat amb la mà dreta l’entrada d’empeus i amb l’esquerra esperava els meus 10 euros. Així ha estat tal qual ho estic explicant.

Els pobres —i això que diré ara és molt important i convindria que no ho oblidéssiu mai—, encara que algun dia ens arribi a tocar la loteria o ens passi quelcom que de sobte ens proporcionés molts diners, tenim una mena de senyal a la cara, un estigma, una etiqueta invisible que ens continua marcant com a pobres i que no ens podrem treure mai, malgrat ens hi esforcem al màxim. És trist però és així.

Tornant al tema de l’eficiència de les taquilleres de la Filharmonia de Colònia, a les 16:38 estava jo una altra vegada al carrer, i a veure què feia jo ara fins les 18:00 hores, que començava el concert. Estava una mica cansat (havia anat al matí a córrer), feia fred i plovisquejava. Tenia ganes de seure i entrar en calor. Què haurieu fet vosaltres? Segurament entrar en un bar i prendre un cafè. Però no, he triat l’opció més econòmica d’anar a la Catedral i intentar seure als bancs.

No ha estat, però, una mala opció, ja que estava a punt de començar la missa de 5 i avui era diumenge de Rams. I aquí una de les coses que us volia explicar: com mana la tradició s’ha llegit avui la Passió segons Sant Lluc. Jo, dintre d’un dels majors temples de la cristiandat, he estat partícep d’un acte molt buit d’emoció i espiritualitat. Convindria repassar de tant en tant el que es fa a la litúrgia.

Un cop al concert, s’ha cantat una altra Passió, la de Sant Mateu, i no sé si ha estat per haver hagut d’estar tota l’estona dret (les 2000 butaques de la Filharmonia estaven totes ocupades), o bé pel so sublim de l’orquestra i dels cantants, però en qualsevol cas la capacitat transformadora del concert ha estat en aquest cas molt superior a la de la missa. Aquesta sí que ha estat una bona manera de començar la Setmana Santa.

Una llàstima

És una veritable llàstima que el Reial Madrid i el Bayern de Munic siguin potser els únics equips del món que desperten antipatia entre els propis paisans. És una llàstima i em fa pena reconèixer-ho, ja que tinc molts amics que simpatitzen amb els blancs. Però ja són molts anys repetint els mateixos patrons negatius.

Els comentaristes alemanys s’han passat hores parlant de la possibilitat de què el Madrid guanyés al seu camp la Detzima. Al final del partit un d’ells ha resolt textualment de la següent manera: “la Detzima haurà d’esperar una vegada més fins a no sabem quan”.

Llàstima també de Cristiano Ronaldo, que corre molt i xuta bé, però que encara no sap on s’ha ficat. Almenys jugant amb el Manchester tenia l’oportunitat de jugar finals. Ja es veu que no sempre els canvis són per a millor.

Ara m’agradarà llegir opinions al MARCA que diguin que ara es podran concentrar millor en la Lliga, que era obviament l’objectiu principal de la temporada. Si és que qui no es consola és perquè no vol.

PD. Per cert, un tal Robben va per ahí decidint eliminatòries.

Els sentits amagats

Em vaig adonar no fa massa que si li volia treure més rendiment al meu iPod necessitava comprar-me uns auriculars de butxaca. Així segur que el portaria sempre a sobre i l’escoltaria més.

Volia comprar-me alguna cosa que sonés prou bé però sense gastar-me massa. Em vaig marcar com a límit el preu de 20 EUR-. Vaig anar al SATURN, que com ja sabeu em queda al costat de casa, i després de donar-li moltes voltes vaig endur-me uns Sennheiser per 19′99 EUR-. Si són Sennheiser, segur que són bons, vaig pensar. Greu error, el raonament encertat hauria d’haver estat el següent: si només costen 20 EUR-. segur que són dolents. Efectivament així és, ja que només connectar-los, i fins i tot sense reproduir cap cançó, se sent un “fff…” continu. Això vindria a dir que reaccionen al soroll elèctric. Una porqueria, vaja.

En qualsevol cas no és aquest l’objecte del post, sinó que volia reflexionar sobre el sentit de l’olfacte. Resulta que els auriculars en qüestió són in ear i s’ajusten a les orelles igual com els taps que es posa en Jaumet per anar a dormir. La sensació és estranya per a mi, es crea com un buit, es perd el sentit de l’equilibri i de contacte amb l’espai, com si les relacions gravitatòries haguessin canviat.

El realment interessant va ser quan, en dur-los posats, vaig anar un moment a la cuina a preparar-me un te. De sobte vaig obrir la caixa per a agafar una bosseta i fuaammmm!, l’olfacte (o el meu cervell) va captar l’essència d’aquell te com mai abans m’havia passat.

Interessant reflexió sobre com interactuen els sentits entre ells, com uns se sobreposen als altres, i en definitiva, com ens presenten el món al nostre cervell (o dit d’una altra manera: en quin grau els sentits “poderosos” distorsionen la realitat, o quines moltes sensacions o vivències ens estem perdent cada dia).

Si no ho heu experimentat, feu-ho, val la pena. I llavors ho comentem.