Després del breu però intens monogràfic dedicat als meus companys de pis, la lògica conseqüència no és altra que buscar pis. M’és igual on, m’és igual quant costi (dintre d’uns límits, és clar), m’és igual si és més gran o més petit, o si és més bonic o no tant. L’únic que demano —i espero tenir un poc de sort— és que a dins hi visquin persones normals.

Insisteixo en el terme normals, ja que no busco cap cosa extraordinària. Ni pretenc viure amb princeses, ni amb intel·lectuals, ni amb gent que destaqui en algun dels 5 arts, ni res d’això. Només vull trobar persones que s’alegrin de la vida, que et mirin a la cara i et demanin sense por “ei, com et va?”.

La cosa, però, no resulta fàcil, ja que ens trobem a l’inici del semestre universitari i la ciutat rep un allau d’estudiants que, com jo, busquen on instal·lar-se. Precissament estic acollint amb molt de gust un antic company d’estudis que també acaba d’arribar a Colònia i busca pis. Està a punt de trobar-ne, però mentrestant es queda a casa meva contemplant el panorama.

Us el presento. Es diu Jaime, toca la guitarra com jo, és de Santander, molt simpàtic, i ja veu per on van els trets a casa meva:

Segurament ens ho passarem molt bé aquest any…

Per completar aquesta mini sèrie dedicada als meus companys de pis us parlaré de la que viu aquí des de fa ja molts anys (nou, crec). D’aquesta sí que tinc fotos, ja que el departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona me les va encomanar, per a no sé què d’un experiment sociològic. No em va ser fàcil aconseguir-les, però, ja que havien de mostrar amb naturalitat situacions de la vida quotidiana de l’èspecie a estudiar. Vaig haver de col·locar una mini càmera darrere un prestatge de la seva habitació, aprofitant que la noia havia sortit un moment a comprar iogurs.

La meva companya de pis despertant-se pel matí.

La meva companya de pis apagant el despertador.

A partir d’aleshores, el seu dia transcorre més o menys de la següent manera:

8,01 AM - 8,02 AM Encendre l’ordinador.
8,02 AM - 8,10 AM Preparar cafè.
8,10 AM – 8,40 AM Beure cafè i fumar.
8,40 AM – 8,50 AM Revisar si algú ha afegit algun comentari nou als fòrums punkies i antifeixistes on està registrada.
8,50 AM – 12,30 PM Escriure una resposta a cadascun del nous comentaris dels diversos fòrums.
12,30 PM – 12,35 PM Preparar més cafè.
12,35 PM – 1,30 PM Beure més cafè i fumar.
1,30 PM – 4,30 PM Rastrejar pàgines web a la recerca de grups punkies que encara no hagi descobert i intentar descarregar la música que fan.
4,30 PM – 4,31 PM Obrir el messenger i mirar si el company de pis ja s’ha aconseguit llevar.
4,31 PM - 4,32 PM En cas afirmatiu, preguntar-li si li fa alguna cosa de menjar.
4,32 PM - 4,45 PM En cas negatiu, anar al congelador, agafar alguna cosa, descongelar-la i menjar-se-la.
4,45 PM - 6 PM Beure te i fumar.
6 PM – 6,30 PM Encendre la tele, sense mirar-la.
6,30 PM- 7 PM Revisar si algú ha afegit comentaris nous als fòrums punkies i antifeixistes.
7 PM – 7,30 PM En cas afirmatiu, començar a pensar les possibles respostes que escriurà demà.
7,30 PM - 8 PM Beure més te i fumar (ara marihuana).
8 PM – 8,01 PM Convidar al company de pis a què s’afegeixi a la fumada.
8,01 PM – 1 AM Beure te, fumar marihuana i, ara sí, mirar la tele amb atenció.
1 AM – 1,01 AM Començar a pensar en anar a dormir.
1,01 AM - 2,25 AM Beure més te, fumar més marihuana i continuar mirant la tele.
2,25 AM – 2,30 AM Apagar la tele, recollir les cigarretes i amagar totes les tasses de te i cafè brutes a sota del llit.
2,30 AM – 2,31 AM Posar el despertador; demà espera un gran dia.

I així un dia rere l’altre, plogui, nevi o faci sol, amb l’única excepció de què sigui un dia de votacions: aleshores aconsegueix fer un forat a l’agenda per acostar-se al col·legi electoral pertinent.

Quan va escriure l’anunci interessant-se per viure en el nostre pis, va dir que tenia rastes. A mi això em va conmoure, ja que va existir una llunyana època en la meva vida en què qualsevol noia amb rastes m’agradava. Em vaig imaginar una cosa com la següent:

Malauradament la noia, quan va entrar per la porta per primera vegada, va resultar ser una cosa més semblant a això:

Jo pensava que, tot i això, ens podríem fer amics, ja que no sóc persona que es deixi emportar per aparences. Potser té bon cor, potser és bona gent, potser sap cuinar i m’ensenya alguna cosa bona, potser és divertida i fem aquí la festa, pensava jo per dins. Però per les nits, en apagar el llum, apareixia en els meus pensament:

A l’endemà la veia menjant coses congelades, o Calipos de pepsicola, o coses que jo no sabia ni que existien. Per les nits tornava a aparèixer silenciosament:

I a l’endemà la veia descalça per la casa, o en vernús, o tenyint-se els cabells de vermell…

[...]

Avui no l’he vist. Crec que està malalta. Tant de bo aquesta nit ja no apareixi més en els meus somnis…

Un altre dels motius del “Vida nova” són els nous companys de pis que tinc des de l’agost passat. Concretament són dos, un noi i una noia. No voldria aquí escriure públicament si m’agraden o no, ja que tinc por de les represàlies, en el cas que casualment llegeixin aquestes línies. Així que us faré una descripció el més objectiva possible.

Avui toca parlar del noi. No he fet una foto d’ell per por a espatllar la meva càmera, així que he hagut de recórrer a la xarxa per veure si el caçava d’alguna manera. Aquesta és la foto de les que he trobat que més justícia li fa:

Caldria afegir que té una mica més de panxa, però la resta és tot igual. Té 23 anys, s’alimenta d’entrepans amanits amb salsa barbacoa i gelat de xocolata i nata. Alguna vegada hem parlat i era de l’opinió que tornarà un dictador a la manera de Hitler. Ok, vaig pensar, tant de bo se t’endugui a tu en un tren. Treballar, el que és treballar, no treballa, entre d’altres coses perquè a Alemanya es pot viure tota la vida sense treballar (algun dia parlaré del sistema de protecció social), i estudiar ja ni en parlem. M’agradaria saber si és capaç de subjectar un llapis correctament.

En fi, qui va dir que les coses, arribades a un punt, no poden empitjorar? Un altre dia us parlaré de la noia.

PD. Ah, no cal dir-ho; no em faig mala sang, sinó que me n’enric.

El següent pas del pla Perolski passava per canviar de domicili. Ja no més espanyols (bé, de fet mai he viscut amb espanyols) sinó nadius, persones íntegres i integrades, que m’ensenyin les coses importants de la vida, de l’Alemanya real, del dia a dia, de les ofertes Sonderangebot, de l’accent adequat, de la pixada assegut, etc etc.

Al principi no vaig veure amb bons ulls la nova idea d’en Peri Perolski. Em feia molta mandra tornar a buscar, trucar, mirar, frustrar-me, i si al final tenia sort, carregar amb totes les meves pertinences… Però després vaig veure que no era altra cosa que el repte següent de la meva aventura. I bé, tampoc tinc tantes pertinences, que la felicidad está en el desprenderse, i només mantinc com a absurd un Mac de l’any 97.

No vaig haver de buscar més d’una setmana quan unes simpàtiques noies em van veure com un candidat desitjable. I al final certificarem el compromís, Dios mediante, a finals de mes.

Me’n vaig a viure al barri del costat, Köln-Höhenberg, a un edifici antic, molt bonic, on des de fora es pot llegir un 1904 com a data de la seva construcció. Em recorda a aquell altre bonic edifici de Sants, on també vaig viure feliçment durant un any.

Malauradament la meva càmera de fotos s’ha espatllat, us quedareu amb les ganes de veure la façana. Sigueu pacients.