El concurs té una durada de 4 setmanes, en les quals cadascú pot enviar la seva versió de la melodia. En una setmana han arribat més de 2000 mostres, així que és ben possible que cap al final del concurs s’arribin a les 10000 participacions. Em miro les bases del concurs, i en la lletra petita explica que els premis seran bescanviables a la botiga Ovi, que vindria a ser la versió de Nokia de la seva App Store, per dir-ho d’alguna manera. Genial, em motiva moltíssim… Em pregunto, doncs, on està el profit de participar-hi? No arribo a trobar-lo, però en qualsevol cas em trec el barret davant d’un exemple de publicitat viral, ara que Nokia no està passant pels seus millors moments.

Però ni que sigui per una qüestió d’orgull, d’autoestima, o simplement per amor a l’art, em decideixo a fer la meva pròpia versió, una versió que, segons les bases del concurs, ha de ser “fresh, expressive, original, creative yet distinctively a Nokia Tune”. M’escolto les coses que ha fet la gent i, vist el nivell i la quantitat de morralla que hi ha, em proposo que, com a mínim, la meva versió ha de ser mínimament interessant. Ahir diumenge, tarda plujosa a Colònia, em vaig posar a fer feina, i el resultat ja està a la web. Busqueu l’entrada #2147:

>> El concurs de Nokia en tota la seva plenitud

Les cançons es poden escoltar, es poden valorar positivament, es poden compartir amb els nostres amics de les xarxes socials i fins i tot es poden escriure comentaris. Intrigat per com es triaria el guanyador, em continuo llegint les bases i descobreixo que el dia 5 d’octubre es publicaran 10 finalistes: 5 passaran automàticament en funció de la quantitat de Likes que hagin obtinguts, i els altres 5 seran triats pel jurat (no vulgueu saber la feina que se’ls està acumulant). Donat que qui va en primer lloc porta 26685 Likes acumulats i el cinquè 2236, penso que em serà difícil entrar a la final directament. O no: potser en les 3 setmanes que manquen de concurs sóc capaç de remuntar el vol i alçar-me a una de les places de finalista. Aquí és on es demostra(ria) el poder de les xarxes i la seva capacitat de creixement exponencial. Si això no succeeix, llavors haurà de ser la justícia universal qui il·lumini l’enteniment de les persones que seuen a les cadires del jurat.

ACTUALITZACIÓ: Algú en nom de Nokia ha publicat avui un post en el qual diu textualment que es revisaran totes les participacions que tinguin 4 estrelles. He passat el primer tall!

ACTUALITZACIÓ: Acaben de fer la revisió i no m’han posat 5 estrelles com a d’altres

L’obra em va quedar prou bé. Es tractava inicialment d’un cànon infinit a 3 veus que després es desenvolupa en un coral. Jo, tot orgullós, parlava als meus alumnes de l’obra, de com l’havia imaginat i com havia sorgit. Vaig estar també prou estona parlant del Creative Commons, d’allò que significa, de la filosofia que hi ha al  darrere, i sobretot de per què crec que una obra ha de ser lliure (o del contrasentit de la creació amb restriccions). Em va alegrar veure que hi havia alumnes que, no només s’alegraven de la meva decisió, sinó que fins i tot sabien de què parlava.

L’obra, traduït de l’alemany, porta com a títol “En camí” i simbolitza el caminar de Jesucrist en la seva última jornada en vida camí de Gòlgota. Principalment per aquest motiu l’obra s’havia de tocar lent i molt precís en el compàs. Em vaig prendre la molèstia d’escriure-ho expressament a la partitura, com a bon compositor, fins i tot amb la deguda indicació de tempo:

És a dir, lent, a compàs i molt precís. Clar i català. A més, qualsevol que tingui un rellotge podrà agafar el tempo a través de l’agulla que marca els segons. Fàcil.

Em passava els dies comptant les hores que mancaven per a l’estrena. Tenia la convicció de què la peça sonaria bé, tot i que encara no havia pogut escoltar-la, i fins i tot havia fet l’esforç de practicar-la per separat amb cadascun dels meus alumnes per a evitar problemes de comprensió. Només mancava veure quin era el treball que havia fet la directora de l’orquestra amb els nois i quin era el resultat. Però res no podia anar malament.

Comencen a tocar. La directora batia els braços el doble de ràpid del que havia de ser. Genial, tota la màgia a fer punyetes. Continuen tocant, van fent, i de sobte apareix un oboè que fa una mena de solo que jo no havia escrit. Perfecte, l’obra era només per a guitarres, així és com se m’havia encomanat, però res, resulta que ara a tots ens agrada fer de compositors… Continuen, cada cop s’acceleren més. Ressignació, almenys no em treuran el plaer d’escoltar l’últim acord, un acord dissonant, dolorós, dramàtic, destí tràgic, el de Jesucrist, cada any novament recordat. 3, 2, 1 i pam, l’acord no hi era, la directora havia decidit que allò no sonava bé i havia canviat les notes per a què sonés un Mi Major. Punt i final.

De les 3 condicions que protegeixen l’obra¹ només s’havia respectat una, la de no fer diners amb ella, ja que la de no fer obres derivades havia quedat parcialment violada, i la del reconeixement igualment, en tant en quant no es pot considerar respectat l’autor quan es canvien notes en base a vés a saber quins criteris… En fi, tasca molt desagraïda, la de compositor. Almenys em queda el consol de treure’m l’espina clavada tornant a interpretar l’obra amb el meu Ensemble de Bonn.

¹ Reconeixement de l’autor – No comercial – Sense obres derivades

Tirant la memòria enrere, recordo que les vaig escriure totes d’una tirada, en una calorosa tarda d’estiu. Recordo també que va ser en una escola de Gummersbach, allà on Déu va perdre el barret, i on jo vaig anar a parar per fer unes substitucions. Recordo com si fos ahir que no van venir la meitat dels alumnes, i mort per l’avorriment, vaig agafar la guitarra i vaig començar a tocar.

Fins i tot les podria posar data; va ser un dimecres, que per aleshores jo els tenia lliures, i si no va ser el dia 17 de juny, va ser el 24, perquè algú va fer anys aquell dia i es va emprenyar molt perquè jo no hi era. Vaja si em recordo.

Com ha passat el temps i com han canviat les coses. Si les peces no han sortit a la llum abans és perquè sempre havia volgut il·lustrar-les però mai havia trobat el dibuix adient. Fins avui.

Gairebé 2 anys després, duoZanetti publica les 5 Davinianas en dues edicions, una amb les il·lustracions i a color, dedicat a aquells a qui els agrada anar amb l’iPad per tot arreu [aquí]; i una altra senzilleta, sòbria, en blanc i negre, per a imprimir-la fàcilment i tenir-la a les mans, esperit inicial de les Edicions duoZanetti [aquí].

Bé, com dic sempre, m’acomiado donant-te les gràcies per posseir la partitura, i desitjant que gaudeixis la música. I de retruc, no està de més repetir-ho de tant en tant: no deixis mai de somiar.

Vaig anar ahir a treure un parell d’entrades, ja que volia anar acompanyat, i em vaig endur la sorpresa de què només en quedaven 7 al preu de 42 EUR. Què passa, que els alemanys ja compren les entrades al mes d’agost??, em vaig preguntar. Com a bon català no les vaig comprar i em vaig esperar a avui, a veure si hi havia sort.

La Filharmonia de Colònia té una cosa bona, i és que el mateix dia del concert es posen a la venda 100 entrades d’empeus, com hi havia abans al futbol o potser encara als toros (corregiu-me si m’equivoco). D’aquesta manera permeten l’entrada a la sala a persones humils que no poden pagar els 40 i tants que valen les normals, a més de fer un extra a la caixa i d’omplir els forats a platea de les persones que no vénen al concert, sigui perquè han perdut el tren, o perquè s’ho han repensat a última hora, o perquè van rebre les entrades con a regal de Nadal, o perquè no trobaven el sabó de la dutxa, qui sap les misèries de cadascú.

Clar que no sóc l’únic kölner que es deu mirar molt la pela (segur que més d’un també té el mateix dilema que jo amb l’Spotify) per la qual cosa són molts els que hi volen accedir a una de les 100 entrades de 10 EUR d’última hora. El concert començava a les 18:00 però les taquilles s’obrien ja a les 16:30. Jo, sabent de què anava el tema, m’he plantat allà a quarts de 4 per a fer la cua. Ja hi havia una vintena de persones.

Exactament a les 16:30 han obert les taquilles i la cua arribava aleshores fins a la cantonada d’avall, ja molt a prop del Rin. En casos extrems, les taquilleres de la Filarmonia de Colònia adopten una tècnica de venda exclusiva de l’ALDI, que consisteix en què amb una mà reben els diners però en l’altre mà, ja en el mateix moment, tenen preparat el canvi que et donaran en funció del que creuen que donaràs per a pagar. És per a veure-ho.

I bé és cert que jo podria haver arribat a la Filarmonia de Colònia i demanar per les 7 entrades a 42 EUR que sabia que encara restaven, però no he tingut opció. La taquillera, abans que jo obrís la boca per demanar res, m’ha allargat amb la mà dreta l’entrada d’empeus i amb l’esquerra esperava els meus 10 euros. Així ha estat tal qual ho estic explicant.

Els pobres —i això que diré ara és molt important i convindria que no ho oblidéssiu mai—, encara que algun dia ens arribi a tocar la loteria o ens passi quelcom que de sobte ens proporcionés molts diners, tenim una mena de senyal a la cara, un estigma, una etiqueta invisible que ens continua marcant com a pobres i que no ens podrem treure mai, malgrat ens hi esforcem al màxim. És trist però és així.

Tornant al tema de l’eficiència de les taquilleres de la Filharmonia de Colònia, a les 16:38 estava jo una altra vegada al carrer, i a veure què feia jo ara fins les 18:00 hores, que començava el concert. Estava una mica cansat (havia anat al matí a córrer), feia fred i plovisquejava. Tenia ganes de seure i entrar en calor. Què haurieu fet vosaltres? Segurament entrar en un bar i prendre un cafè. Però no, he triat l’opció més econòmica d’anar a la Catedral i intentar seure als bancs.

No ha estat, però, una mala opció, ja que estava a punt de començar la missa de 5 i avui era diumenge de Rams. I aquí una de les coses que us volia explicar: com mana la tradició s’ha llegit avui la Passió segons Sant Lluc. Jo, dintre d’un dels majors temples de la cristiandat, he estat partícep d’un acte molt buit d’emoció i espiritualitat. Convindria repassar de tant en tant el que es fa a la litúrgia.

Un cop al concert, s’ha cantat una altra Passió, la de Sant Mateu, i no sé si ha estat per haver hagut d’estar tota l’estona dret (les 2000 butaques de la Filharmonia estaven totes ocupades), o bé pel so sublim de l’orquestra i dels cantants, però en qualsevol cas la capacitat transformadora del concert ha estat en aquest cas molt superior a la de la missa. Aquesta sí que ha estat una bona manera de començar la Setmana Santa.

M’acomiado de vosaltres probablement fins a inicis de 2010, quan l’aventura continuarà si Déu vol. Abans, però, voldria reflexionar sobre un fet que fa anys m’ocupa els pensaments: us agraden les felicitacions de Nadal que rebeu?

Per a evitar decepcions i males cares ara que venen festes, us proposo 3 alternatives, en funció de com viviu les tradicions, o del vostre gust, o simplement del vostre estat d’humor actual.

Si ets una persona tradicional i t’agraden les coses correctes, clica aquí > [Jo sóc una persona recta i assenyada]

Si ets una persona transgressora i t’agrada generar caos, clica aquí > [Jo sóc un revolucionari i he inventat les arrels quadrades]

Si estàs en terra de ningú, de bajón, o en aquella edat tonta que no saps si t’agrada la carn o el peix, clica aquí > [Jo no sóc res; si de cas, un simple proletari]

En qualsevol cas, siguis com siguis, Déu t’estima igual i el nen Jesús també neix per a tu.

Bon Nadal, feliç any nou i fins aviat.

Un cop aclarit aquest punt —no vull malentesos—, haig de dir que no sóc pas cap usuari actiu. M’agrada la filosofia del sistema però no com s’utilitza. Hi ha massa soroll, què us haig de dir que no sapigueu. Però tampoc no penso continuar parlant de Face*book, no m’interessa en absolut el tema, i el perquè estic dins va ser un accident que tampoc no teniu perquè conèixer.

D’entre tots els usuaris que hi tinc afegits, els més actius són possiblement l’Eloi Fuguet i els germans Zapico (els quals aprofito per a saludar des d’aquí amb estima). De l’Eloi no em sorprén massa, ja que fàcilment me l’imagino mirant dia i nit les pampallugues blaves de la seva BlackBerry. Però dels germans Zapico sí que em sorprén, ja que em consta que toquen molt per tot arreu, a més de les hores que li deuen dedicar a l’estudi, els assajos i les escales als aeroports internacionals. Per la qual cosa he arribat a una conclusió: tenen una secretària que els fa la feina bruta.

Però tampoc és aquest el tema del qual us volia parlar, què més em fa a mi si li dediquen o no una especial atenció a mantenir viva la flama del Face*book. El que volia explicar és que, precissament a través d’aquesta xarxa, he descobert que han format un grup que es diu Forma Antiqva i que recentment acaben de publicar un disc.

Ells ho comenten alegrement i orgullosos, com no podia ser d’altra manera —jo també estava orgullós quan vaig fer el meu disc— i els amics, familiars i futures afegeixen comentaris dient que què bonic és i que el compraran quan tinguin l’oportunitat. Fins aquí res que s’escapi de la normalitat. El problema arriba quan un tal Pablo Álvarez Fernández, que per com parla deu tractar-se segurament d’un paisà, formula la següent pregunta:

La resposta és afirmativa, i tot i que no ho expressen directament, es pot interpretar que se senten orgullosos de què així sigui. Sens dubte, tenir col·locat un disc als prestatges de la FNAC és un argument per apel·lar al prestigi del grup, però a efectes pràctics, ¿qui els comprarà el disc pel mòdic preu de 18,75 EUR.- tret dels amics i familiars? Em costa d’imaginar. Tantmateix em costa encara més d’imaginar  que aquestes noves fornades de joveníssims intèrpretes, criats en ple boom de les noves tecnologies, pretenguin vendre el seu art de la mateixa manera a com ho feien els professors dels seus professors.

Per sort un dels contertulians, que no és tan jove però sí sap més per on van el trets, aporta l’únic comentari de valor:

I ja està liada la troca. Acaba de dir una veritat com un cabàs, i tot i això volaran els comentaris negatius pel Face*back, que no és altra cosa que la xarxa social de la porta del darrere, el lloc on s’hi escriuen els comentaris que no responen a la constant “què genial que sóc i què bé que em va la vida”.

Jo, per la meva banda, cada cop estic més content de pertànyer a duoZanetti, possiblement l’única discogràfica del món que no ven cap disc. [Porque te los regalamos, neng!] I no és que no em vulgui guanyar la vida amb el meu art, ans al contrari, però ho sento molt: no a base de dificultar-hi l’accés.


OFF-TOPIC: Què bé que canta en Xavi Sabata

OFF-TOPIC 3: I què punkie és l’Enrike Solinís, que signa amb k de kilo ahí con un par.

Jo, que m’acabo de mudar, encara tinc les disfresses dins de caixes, tot per endreçar. Per això aquest any faig una excepció i aprofito per treure’m de la màniga el Carnaval de Schumann arreglat per a dues guitarres (oohhhh!!).

Vet aquí quina sorpresa. Ja feia temps que estava feta l’obra però fins ara no veu la llum. El Carnaval, op. 9 de Schumann, obra monumental en 21 parts del pianisme romàntic, arriba de la meva mà, en comptagotes, per a les cordes de la guitarra. La gent de duoZanetti em recolça un cop més en l’edició > duoZanetti

Avui es presenta el famós tema de la primera part. No més fins ara. Les altres parts aniran apareixent de manera gradual. I la versió definitiva, la final, amb la portada, pròleg i dedicatòria corresponents, apareixeran, com no podia ser d’altra manera, l’últim dia del Carnaval, per allà el 16 de febrer de 2010 si els càlculs no em fallen, un cop les bruixes ja estiguin carbonitzades.

Res més per ara. Com sempre dic, gaudiu la música, esperant que se us faci la boca saliveta.

Carnaval, op. 9 de Schumann;  transcripció per a 2 guitarres; així comença tot… >>

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència

Ahir ja el vaig estrenar i no vaig quedar pas descontent. Quan tingui una estona us explico els avenços en la matèria.