Avui era un dels dies assenyalats a l’agenda, ja que venia en Philippe Herreweghe amb la seva orquestreta i el seu coret a fer la Passió segons Sant Mateu. Referència entre les referències, no m’ho podia perdre.

Vaig anar ahir a treure un parell d’entrades, ja que volia anar acompanyat, i em vaig endur la sorpresa de què només en quedaven 7 al preu de 42 EUR. Què passa, que els alemanys ja compren les entrades al mes d’agost??, em vaig preguntar. Com a bon català no les vaig comprar i em vaig esperar a avui, a veure si hi havia sort.

La Filharmonia de Colònia té una cosa bona, i és que el mateix dia del concert es posen a la venda 100 entrades d’empeus, com hi havia abans al futbol o potser encara als toros (corregiu-me si m’equivoco). D’aquesta manera permeten l’entrada a la sala a persones humils que no poden pagar els 40 i tants que valen les normals, a més de fer un extra a la caixa i d’omplir els forats a platea de les persones que no vénen al concert, sigui perquè han perdut el tren, o perquè s’ho han repensat a última hora, o perquè van rebre les entrades con a regal de Nadal, o perquè no trobaven el sabó de la dutxa, qui sap les misèries de cadascú.

Clar que no sóc l’únic kölner que es deu mirar molt la pela (segur que més d’un també té el mateix dilema que jo amb l’Spotify) per la qual cosa són molts els que hi volen accedir a una de les 100 entrades de 10 EUR d’última hora. El concert començava a les 18:00 però les taquilles s’obrien ja a les 16:30. Jo, sabent de què anava el tema, m’he plantat allà a quarts de 4 per a fer la cua. Ja hi havia una vintena de persones.

Exactament a les 16:30 han obert les taquilles i la cua arribava aleshores fins a la cantonada d’avall, ja molt a prop del Rin. En casos extrems, les taquilleres de la Filarmonia de Colònia adopten una tècnica de venda exclusiva de l’ALDI, que consisteix en què amb una mà reben els diners però en l’altre mà, ja en el mateix moment, tenen preparat el canvi que et donaran en funció del que creuen que donaràs per a pagar. És per a veure-ho.

I bé és cert que jo podria haver arribat a la Filarmonia de Colònia i demanar per les 7 entrades a 42 EUR que sabia que encara restaven, però no he tingut opció. La taquillera, abans que jo obrís la boca per demanar res, m’ha allargat amb la mà dreta l’entrada d’empeus i amb l’esquerra esperava els meus 10 euros. Així ha estat tal qual ho estic explicant.

Els pobres —i això que diré ara és molt important i convindria que no ho oblidéssiu mai—, encara que algun dia ens arribi a tocar la loteria o ens passi quelcom que de sobte ens proporcionés molts diners, tenim una mena de senyal a la cara, un estigma, una etiqueta invisible que ens continua marcant com a pobres i que no ens podrem treure mai, malgrat ens hi esforcem al màxim. És trist però és així.

Tornant al tema de l’eficiència de les taquilleres de la Filharmonia de Colònia, a les 16:38 estava jo una altra vegada al carrer, i a veure què feia jo ara fins les 18:00 hores, que començava el concert. Estava una mica cansat (havia anat al matí a córrer), feia fred i plovisquejava. Tenia ganes de seure i entrar en calor. Què haurieu fet vosaltres? Segurament entrar en un bar i prendre un cafè. Però no, he triat l’opció més econòmica d’anar a la Catedral i intentar seure als bancs.

No ha estat, però, una mala opció, ja que estava a punt de començar la missa de 5 i avui era diumenge de Rams. I aquí una de les coses que us volia explicar: com mana la tradició s’ha llegit avui la Passió segons Sant Lluc. Jo, dintre d’un dels majors temples de la cristiandat, he estat partícep d’un acte molt buit d’emoció i espiritualitat. Convindria repassar de tant en tant el que es fa a la litúrgia.

Un cop al concert, s’ha cantat una altra Passió, la de Sant Mateu, i no sé si ha estat per haver hagut d’estar tota l’estona dret (les 2000 butaques de la Filharmonia estaven totes ocupades), o bé pel so sublim de l’orquestra i dels cantants, però en qualsevol cas la capacitat transformadora del concert ha estat en aquest cas molt superior a la de la missa. Aquesta sí que ha estat una bona manera de començar la Setmana Santa.

No queda molt a explicar de Colònia abans de què marxi de vacances, tret de què ha caigut una nevada el cap de setmana que ha deixat unes postals precioses.

M’acomiado de vosaltres probablement fins a inicis de 2010, quan l’aventura continuarà si Déu vol. Abans, però, voldria reflexionar sobre un fet que fa anys m’ocupa els pensaments: us agraden les felicitacions de Nadal que rebeu?

Per a evitar decepcions i males cares ara que venen festes, us proposo 3 alternatives, en funció de com viviu les tradicions, o del vostre gust, o simplement del vostre estat d’humor actual.

Si ets una persona tradicional i t’agraden les coses correctes, clica aquí > [Jo sóc una persona recta i assenyada]

Si ets una persona transgressora i t’agrada generar caos, clica aquí > [Jo sóc un revolucionari i he inventat les arrels quadrades]

Si estàs en terra de ningú, de bajón, o en aquella edat tonta que no saps si t’agrada la carn o el peix, clica aquí > [Jo no sóc res; si de cas, un simple proletari]

En qualsevol cas, siguis com siguis, Déu t’estima igual i el nen Jesús també neix per a tu.

Bon Nadal, feliç any nou i fins aviat.

Avui toca un nou post caòtic i iracund. Primer de tot, us anuncio que jo també estic a dins de Face*book. Però no perdeu el temps en buscar-me per clicar a sobre del botó Agregar a mis amigos: no penso afegir-vos.

Un cop aclarit aquest punt —no vull malentesos—, haig de dir que no sóc pas cap usuari actiu. M’agrada la filosofia del sistema però no com s’utilitza. Hi ha massa soroll, què us haig de dir que no sapigueu. Però tampoc no penso continuar parlant de Face*book, no m’interessa en absolut el tema, i el perquè estic dins va ser un accident que tampoc no teniu perquè conèixer.

D’entre tots els usuaris que hi tinc afegits, els més actius són possiblement l’Eloi Fuguet i els germans Zapico (els quals aprofito per a saludar des d’aquí amb estima). De l’Eloi no em sorprén massa, ja que fàcilment me l’imagino mirant dia i nit les pampallugues blaves de la seva BlackBerry. Però dels germans Zapico sí que em sorprén, ja que em consta que toquen molt per tot arreu, a més de les hores que li deuen dedicar a l’estudi, els assajos i les escales als aeroports internacionals. Per la qual cosa he arribat a una conclusió: tenen una secretària que els fa la feina bruta.

Però tampoc és aquest el tema del qual us volia parlar, què més em fa a mi si li dediquen o no una especial atenció a mantenir viva la flama del Face*book. El que volia explicar és que, precissament a través d’aquesta xarxa, he descobert que han format un grup que es diu Forma Antiqva i que recentment acaben de publicar un disc.

Ells ho comenten alegrement i orgullosos, com no podia ser d’altra manera —jo també estava orgullós quan vaig fer el meu disc— i els amics, familiars i futures afegeixen comentaris dient que què bonic és i que el compraran quan tinguin l’oportunitat. Fins aquí res que s’escapi de la normalitat. El problema arriba quan un tal Pablo Álvarez Fernández, que per com parla deu tractar-se segurament d’un paisà, formula la següent pregunta:

La resposta és afirmativa, i tot i que no ho expressen directament, es pot interpretar que se senten orgullosos de què així sigui. Sens dubte, tenir col·locat un disc als prestatges de la FNAC és un argument per apel·lar al prestigi del grup, però a efectes pràctics, ¿qui els comprarà el disc pel mòdic preu de 18,75 EUR.- tret dels amics i familiars? Em costa d’imaginar. Tantmateix em costa encara més d’imaginar  que aquestes noves fornades de joveníssims intèrpretes, criats en ple boom de les noves tecnologies, pretenguin vendre el seu art de la mateixa manera a com ho feien els professors dels seus professors.

Per sort un dels contertulians, que no és tan jove però sí sap més per on van el trets, aporta l’únic comentari de valor:

I ja està liada la troca. Acaba de dir una veritat com un cabàs, i tot i això volaran els comentaris negatius pel Face*back, que no és altra cosa que la xarxa social de la porta del darrere, el lloc on s’hi escriuen els comentaris que no responen a la constant “què genial que sóc i què bé que em va la vida”.

Jo, per la meva banda, cada cop estic més content de pertànyer a duoZanetti, possiblement l’única discogràfica del món que no ven cap disc. [Porque te los regalamos, neng!] I no és que no em vulgui guanyar la vida amb el meu art, ans al contrari, però ho sento molt: no a base de dificultar-hi l’accés.


OFF-TOPIC: Què bé que canta en Xavi Sabata

OFF-TOPIC 3: I què punkie és l’Enrike Solinís, que signa amb k de kilo ahí con un par.

Els més veterans del bloc ja sabreu que el Carnaval de Colònia comença l’11 de l’11 a les 11 i 11 minuts.

Jo, que m’acabo de mudar, encara tinc les disfresses dins de caixes, tot per endreçar. Per això aquest any faig una excepció i aprofito per treure’m de la màniga el Carnaval de Schumann arreglat per a dues guitarres (oohhhh!!).

Vet aquí quina sorpresa. Ja feia temps que estava feta l’obra però fins ara no veu la llum. El Carnaval, op. 9 de Schumann, obra monumental en 21 parts del pianisme romàntic, arriba de la meva mà, en comptagotes, per a les cordes de la guitarra. La gent de duoZanetti em recolça un cop més en l’edició > duoZanetti

Avui es presenta el famós tema de la primera part. No més fins ara. Les altres parts aniran apareixent de manera gradual. I la versió definitiva, la final, amb la portada, pròleg i dedicatòria corresponents, apareixeran, com no podia ser d’altra manera, l’últim dia del Carnaval, per allà el 16 de febrer de 2010 si els càlculs no em fallen, un cop les bruixes ja estiguin carbonitzades.

Res més per ara. Com sempre dic, gaudiu la música, esperant que se us faci la boca saliveta.

Carnaval, op. 9 de Schumann;  transcripció per a 2 guitarres; així comença tot… >>

Ja fa un temps que la gent de duoZanetti estan mosquejats degut a la meva inactivitat. Per això m’han començat a pressionar per a què em torni a posar a fer coses; l’èxit de Just Rudi [1] [2] i el Mel de Catem! obtingut [3] va deixar el nom de duoZanetti molt amunt i no volen perdre l’empenta que els hi va donar en aquell moment.

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència

I va sense segones. M’he comprat aquest micro perquè l’anterior, amb el qual vaig enregistrar el meu disc, sonava una mica a llauna i ja no em donava gust enregistrar-me. Aquest d’ara és un AKG C 1000 S, un clàssic de la microfonia avançada que he aconseguit gràcies a eBay per menys del 55 % del seu valor de mercat. No te digo ná y te lo digo to.

Ahir ja el vaig estrenar i no vaig quedar pas descontent. Quan tingui una estona us explico els avenços en la matèria.