—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.

Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.

Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.

Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.

Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.

—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.

Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.

Una de les lleis de Colònia —o de la normativa municipal, si parlem amb propietat— regula la utilització dels carrils bici. Els carrils bici són, com el seu nom indica, carrils per on han de circular expressament les bicicletes. Els ciclistes ho saben, i d’això en dedueixen que ells tenen prioritat d’ús per davant dels peatons. No els manca pas raó, però ateneu al que us explicaré a continuació.

Ahir circulava per la ciutat en direcció a Neumarkt pel meu carril pertinent, quan la ciclista que anava al meu davant va començar a fer sonar frenèticament el timbre de la seva bici. Davant seu tenia una dona baixeta amb una càmera de fotos penjada del coll, que en sentir el soroll, es va girar i va contemplar horroritzada amb els seus ulls rasguejats el que se li venia al damunt. No penseu que la bicicleta va reduir la velocitat o la va intentar esquivar —hi havia espai suficient a la vorera per a fer-ho—, sinó que en l’exercici fins al límit dels seus drets va estar a 10 centímetres de menjar-se literalment la japonesa, que s’havia quedat totalment bloquejada en el seu lloc.

Hom es pregunta en què pensen aquestes persones, persones que són capaces de provocar un accident, capficades en què tenen raó, abans que veure que allà al davant hi ha una turista que no sap on fica els peus. L’anècdota, gràcies a Déu, no va anar a més, però atureu-vos a pensar en qualssevol altres situacions on es poden donar les circumstàncies de què els drets i les lleis passin pel davant de les persones. Que no ens passi res.

Les raons del canvi responen, suposadament, a termes de rendibilitat. La frase “la selecció de CDs més gran del món” ha desaparegut de la seva publicitat, els Bobs Esponja de peluix han aparegut als prestatges, i la superfície de venda s’ha reduït en dos terços. Els passadissos que abans conduïen a altres seccions s’han convertit en murs plastificats; el que hi ha més enllà és tot un misteri. El jazz ja no existeix, donant pas a les consoles de videojocs. La clàssica tampoc; ara són àudiollibres. Fins i tot m’atreveria a dir que de música tampoc n’hi ha: ara només hi ha èxits. És aquest el camí que ha agafat la botiga per adaptar-se (que no per donar una resposta) a la situació actual del mercat.

Deixant de banda els romanticismes, que tampoc és que jo hagi estat mai un comprador compulsiu de discos, em faig una pregunta: què passa amb tot aquell estoc que fa 6 mesos estava a la botiga i ja no hi és? El capitalisme, com tots sabem, tendeix a produir estocs. Però si els estoc no surten, aleshores vénen els problemes i han de buscar una solució: les fruites i verdures dels supermercats les llençaran a les escombraries cada vespre per la porta del darrere, per tal que a l’endemà es puguin posar a la venda els “nous” productes al mateix preu; els pisos els tancaran, què dic, els tapiaran, si cal, per tal de què els negritus de la Creu de Barberà paguin el mateix que pago jo al centre de Colònia. Però i els discos, què faran amb tots aquells milions de discos que allà estaven? Els destruiran? O seran donats a la Biblioteca Nacional? O passaran al magatzem d’Amazon? O es tancaran en aquelles sales que ara no estan obertes al públic, esperant el moment en el qual les masses ja no voldran CDs, i on apareixerà una minoria que els recuperarà i els convertirà en objecte de culte?

Crec que es tracta d’un interessant tema de reflexió. S’ha acabat el temps aquell en el qual hi havia botigues que et mostraven el que et podies comprar. Ara només hi ha negocis que intenten vendre’t el mateix que pots trobar a tot arreu. Els que tenim memòria sabem que fa 5 anys hi havia llocs on es podia triar, però els que vindran després ho veuran sempre així, i pensaran que és normal. A veure si m’animo i hi vaig un dia a preguntar-li a algun venedor que tingui una mica d’idea —que d’aquests també en manquen— què és el que se n’ha fet de tot aquell catàleg que un dia existia i ara no és més que un record malenconiós.

Els historiadors s’encarregaran de fer justícia.

El dilluns, com és el meu dia lliure, vaig aprofitar per sortir a fer-me una volta i veure què es coia. No va ser fàcil, però, anar travessant les proves que em sortien al pas. Només entrar al SATURN, una destral gegantina de prop de dues tones de pes es va deixar caure just per la meva esquena. Vaig haver de saltar precipitadament endevant per no quedar-me en el lloc. Així és com reben els clients en aquesta botiga.

Un cop dins vaig aparèixer en una sala enorme on només podia veure DVDs. Hauran tret els discos? em vaig preguntar ingènuament. Però no m’ho podia creure, ja que a l’entrada hi havia un cartell de 8 metres de llarg anunciant l’últim treball d’en Robbie Williams. Li vaig preguntar a uns dels molts venedors que pul·lulaven per la sala i em va dir que havia de baixar un pis. Ah d’acord, gràcies, ja no em recordava, que sàpiga vostè que fa temps que no em deixava veure per aquí.

En aquest moment vaig pensar que potser era el moment adequat d’escampar la boira, de no temptar de nou la sort. Si només entrar al recinte una destral gairebé em trenca en dues peces, no volia imaginar que podia venir en canviar de pis. Però bah, la vida són dos dies, i què és la vida sense aventures. El més greu que em podia passar és que baixant les escales del pis em comencés a rodar per l’esquena una bola de la mida d’un dinosaure, igual com va descriure l’inspirat guionista dels Goonies. I efectivament, només començar a baixar les escales, la bola que cau i que em persegueix escales avall. Sort que estic fort i vaig poder suportar un llarguíssin esprint de 30 segons que va trigar la bola en anar més enllà del meu camí. Havia superat amb èxit les proves i em trobava davant dels discos de música clàssica.

Aquest va ser un dels pocs moments de la vida en els quals et penses que ho saps tot i que la culpa és dels altres. Em preguntava, on coi haig de començar a buscar el disc? La lògica em deia que anés a la secció de guitarra i allà busqués per la A d’Aniello. Però sense èxit: no hi havia rastre d’ell. Llavors et ve al cap l’error número 1 de les botigues de discos: QUINS CRITERIS SEGUEIXEN A L’HORA D’ORGANITZAR ELS CDS? Qui ho sàpiga, que ho deixi en els comentaris.

Li vaig preguntar a uns dels venedors del local, no sense por a què em clavés un ganivet al coll. Però lluny d’això, va mirar el seu ordinador, em va dir la data del llençament del disc, i em va acompanyar amablement fins al lloc exacte on es trobava el disc. Molt bé, gràcies signori. Llavors l’error número 2 de les botigues de discos: ¿PER QUÈ LES BASES DE DADES DE QUÈ DISPOSEN ELS VENEDORS NO ESTAN TAMBÉ A DISPOSICIÓ DELS CLIENTS, IGUAL A COM PASSA EN UNA BIBLIOTECA, PER POSAR NOMÉS UN EXEMPLE? No crec que fos massa difícil.

Sigui com sigui, ja tenia el disc a les meves mans i em disposava a escoltar-lo. A diferència del que opinava en Dani, que deia que li sobtava el Vivaldi, a mi em va semblar prou interessant com per a voler tenir el disc, però oh, el CD valia 17,95 EUR, el que vindria a ser l’error número 3 de les botigues de discos: NO ES PODEN VENDRE CDS PER SOBRE DE 10 EUR. I no és que ho hagi decidit jo, sinó que és el mercat qui ens ha establit aquesta frontera dins el cap. Amb tota la meva pena vaig deixar el disc allà on es deixen els discos rebutjats, els que no acaben al carro de la compra, els que per alguna raó o altra no tenen sortida i s’acaben convertint en un bonic contrasentit. Perquè com diu en Ramoncín, i a més amb tota la raó del món, per què pagar per una cosa que es pot obtenir gratis? Una estona més tard vaig buscar a Spotify i allà estava, davant de mi i a l’alçada d’un clic, el mateix que una estona abans valia 17,95 EUR. Que algú m’expliqui el perquè, si és que es pot. Gaudiu-lo per aquí > l’Aniello a Spotify

Però bé, no tot seran errors i estratègies equivocades. El SATURN també té una cosa bona, i és que es poden sentir tots els discos que tenen a la venda. I tal com deixava un disc em queia a la mirada un altre que em va cridar l’atenció per tres motius: el primer perquè era només repertori de Giuliani, uns dels compositors per a guitarra més desprestigiats; el segon perquè tocaven guitarres originals d’època; i el tercer perquè costava 9,99 EUR, just al llindar del que ha de costar un CD.

Haig de confessar que només agafar-lo vaig pensar “vaaaaale, ja estan aquí uns altres listillos que agafen instruments antics i es pensen que ho saben tot” ***. Però el que deiem, al SATURN es poden escoltar els discos per saber de què van, i quan vaig escoltar el fragment que us posaré a continuació vaig saber al moment que em comprava el disc.

Fragment de la Rossiniana nº 1

Només cal aquest curt fragment per a reivindicar la figura de Giuliani com a compositor i sobretot com a guitarrista, del qual com a tal mai es parla, i de pas invalidar qualsevol interpretació que haguem pogut escoltar abans, a més de corroborar el que ja intuïem, que no és altra cosa que en Pavel Steidl és un mentider [mira'l], en José Miguel Moreno és un pesat [però almenys té classe] i en Ricardo Gallén sotmet sense miraments la guitarra a un règim de prostitució [escolta-ho amb les teves pròpies orelles].

Es diuen Claudio Maccari i Paolo Pugliese, tenen una web que és www.maccaripugliese.com i allà podeu veure uns vídeos que no tenen desperdici. Gaudiu-los i penseu en mi.

*** Noteu que estic carregat de prejudicis.

D’això i de moltes altres coses hem xerrat en aquests 5 dies que hem estat junts. Sempre un plaer conversar amb ell, tot i que sovint em posa el cap com un bombo amb unes idees encara més tancades que les meves. Després per les nits tinc malsons.

Dissabte a la nit, sense anar més lluny, vaig somiar que la meva integració a Alemanya arribava a un punt tan excels que em feien catedràtic de l’Escola Superior de Música del Rin del Nord-Westfàlia. Així d’un dia per l’altre, sense proves ni res. Només per mèrits artístics, potencialitats desenvolupatives i desenvolupadores, i capacitat de transformació.

L’altre catedràtic, potser gelós, potser amb por a quedar enrere, potser simplement per amor propi, s’apuntava a fer un màster en musicologia. Volia treballar en eines d’investigació i recerca. Fins aquí perfecte, cadascú és lliure de fer el que vulgui i de formar-se de la manera que cregui més adient.

No sé ben bé per què, aquesta part del somni no la recordo massa, però en un moment donat jo podia llegir els missatges que es publicaven en el fòrum dels estudiants, que normalment no són públics. No sé si això tenia alguna cosa a veure amb el fet de què jo als 36 anys em casava amb la filla del conserge de l’Escola.

Però bé, no ens desviem del tema, que prou interessant és. Quan el meu col·lega, dins els fòrums, intentava justificar l’objectiu de la seva investigació, escrivia coses com aquesta:

Tot i això m’adono que els criteris de “qualitat” de la música són tant perillosos quan no estem parlant dels noms més consagrats que miraria d’esquivar-los atenent a la quantitat de música escrita per un autor i el pes que hagi exercit en el repertori general.

M’ho vaig haver de llegir mínim 3 vegades per arribar a corroborar que, efectivament, el paràgraf era totalment inintel·ligible. Llavors no sé què més venia, crec que anava a prendre una cervesa, i de sobte apareixia la meva mare i em deia que si ja havia passat l’aspiradora i que si menjava prou, i jo deia que estava indignat, que no em podia imaginar cap dels meus professors de la Ramar escrivint així, i ell en canvi superava en la seva nòmina 4 vegades la dels mileuristes.

Llavors m’he despertat de cop amb molta set d’aigua i amb la imatge molt fixa de la meva mare. ¿Per què coi em preguntava si menjava prou, si m’he engreixat més de 12 kilos en els últims 2 anys? En Banegas encara dormia estirat en el matalàs inflable al peu del meu llit. Certificava que tot havia estat un malson. Per sort aquestes coses només passen en l’obscur món del darrere.

Un cop aclarit aquest punt —no vull malentesos—, haig de dir que no sóc pas cap usuari actiu. M’agrada la filosofia del sistema però no com s’utilitza. Hi ha massa soroll, què us haig de dir que no sapigueu. Però tampoc no penso continuar parlant de Face*book, no m’interessa en absolut el tema, i el perquè estic dins va ser un accident que tampoc no teniu perquè conèixer.

D’entre tots els usuaris que hi tinc afegits, els més actius són possiblement l’Eloi Fuguet i els germans Zapico (els quals aprofito per a saludar des d’aquí amb estima). De l’Eloi no em sorprén massa, ja que fàcilment me l’imagino mirant dia i nit les pampallugues blaves de la seva BlackBerry. Però dels germans Zapico sí que em sorprén, ja que em consta que toquen molt per tot arreu, a més de les hores que li deuen dedicar a l’estudi, els assajos i les escales als aeroports internacionals. Per la qual cosa he arribat a una conclusió: tenen una secretària que els fa la feina bruta.

Però tampoc és aquest el tema del qual us volia parlar, què més em fa a mi si li dediquen o no una especial atenció a mantenir viva la flama del Face*book. El que volia explicar és que, precissament a través d’aquesta xarxa, he descobert que han format un grup que es diu Forma Antiqva i que recentment acaben de publicar un disc.

Ells ho comenten alegrement i orgullosos, com no podia ser d’altra manera —jo també estava orgullós quan vaig fer el meu disc— i els amics, familiars i futures afegeixen comentaris dient que què bonic és i que el compraran quan tinguin l’oportunitat. Fins aquí res que s’escapi de la normalitat. El problema arriba quan un tal Pablo Álvarez Fernández, que per com parla deu tractar-se segurament d’un paisà, formula la següent pregunta:

La resposta és afirmativa, i tot i que no ho expressen directament, es pot interpretar que se senten orgullosos de què així sigui. Sens dubte, tenir col·locat un disc als prestatges de la FNAC és un argument per apel·lar al prestigi del grup, però a efectes pràctics, ¿qui els comprarà el disc pel mòdic preu de 18,75 EUR.- tret dels amics i familiars? Em costa d’imaginar. Tantmateix em costa encara més d’imaginar  que aquestes noves fornades de joveníssims intèrpretes, criats en ple boom de les noves tecnologies, pretenguin vendre el seu art de la mateixa manera a com ho feien els professors dels seus professors.

Per sort un dels contertulians, que no és tan jove però sí sap més per on van el trets, aporta l’únic comentari de valor:

I ja està liada la troca. Acaba de dir una veritat com un cabàs, i tot i això volaran els comentaris negatius pel Face*back, que no és altra cosa que la xarxa social de la porta del darrere, el lloc on s’hi escriuen els comentaris que no responen a la constant “què genial que sóc i què bé que em va la vida”.

Jo, per la meva banda, cada cop estic més content de pertànyer a duoZanetti, possiblement l’única discogràfica del món que no ven cap disc. [Porque te los regalamos, neng!] I no és que no em vulgui guanyar la vida amb el meu art, ans al contrari, però ho sento molt: no a base de dificultar-hi l’accés.


OFF-TOPIC: Què bé que canta en Xavi Sabata

OFF-TOPIC 3: I què punkie és l’Enrike Solinís, que signa amb k de kilo ahí con un par.

Resulta que m’han dut a un local de gayones i tortilleres, per la qual cosa no he lligat gens. Per aquesta raó m’ha plogut un munt de colpets a l’esquena dient-me “ei Abel, no passa res”.

Resulta que el meu alemany, en aquest context, no ha estat suficient per a formular la següent frase:

-Ei, deixeu-me en pau. Aneu-vos-en a la merda.

Aviat arribarà una hecatombe que s’ho endurà tot.

Tot pintava genial, perfecte, idíl·lic, fins que els nens agafen la guitarra i comencen a tocar-la. Mal asseguts, la guitarra caient, la mà dreta aixafant-la, el polze de l’esquerra al mig del màstil, el re amb el 3, sense respirar… Toca la seqüència d’eterns errors que es repeteixen de generació en generació. Els nens, òbviament, no podien tocar més de 3 notes seguides.

I és una llàstima, perquè el professor toca bé i no comet cap dels errors que ell mateix explica. Com es poden donar aquest tipus d’incongruències? És veritablement una llàstima que de manera inconscient i sense mala fe ens estiguem carregant el plaer de tocar un instrument. Cada cop es fa més necessària la instauració del Fòrum Universal de la Guitarra amb seu a Coma-Ruga presidit per un servidor.