En Dani Pons em va dir fa uns dies que havia anat al SATURN a escoltar el nou disc de l’Aniello, on toca Vivaldi i Piazzolla juntament amb els seus germans [Aniello Desiderio's Quartetto Furioso - Seasons from Vivaldi & Piazzolla]. “Ach, der SATURN…” vaig contestar. Ja no em recordava que encara existien les botigues de discos. És més, ni recordava que el SATURN de Colònia és la botiga de discos més gran d’Europa. Fins i tot havia oblidat que visc just davant del SATURN, i que quan algú ve a casa el primer que faig és endur-me’l a la meva habitació, mostrar-li les vistes des de la meva finestra i dir-li: mira, la torre del SATURN [comprova-ho tu mateix].

El dilluns, com és el meu dia lliure, vaig aprofitar per sortir a fer-me una volta i veure què es coia. No va ser fàcil, però, anar travessant les proves que em sortien al pas. Només entrar al SATURN, una destral gegantina de prop de dues tones de pes es va deixar caure just per la meva esquena. Vaig haver de saltar precipitadament endevant per no quedar-me en el lloc. Així és com reben els clients en aquesta botiga.

Un cop dins vaig aparèixer en una sala enorme on només podia veure DVDs. Hauran tret els discos? em vaig preguntar ingènuament. Però no m’ho podia creure, ja que a l’entrada hi havia un cartell de 8 metres de llarg anunciant l’últim treball d’en Robbie Williams. Li vaig preguntar a uns dels molts venedors que pul·lulaven per la sala i em va dir que havia de baixar un pis. Ah d’acord, gràcies, ja no em recordava, que sàpiga vostè que fa temps que no em deixava veure per aquí.

En aquest moment vaig pensar que potser era el moment adequat d’escampar la boira, de no temptar de nou la sort. Si només entrar al recinte una destral gairebé em trenca en dues peces, no volia imaginar que podia venir en canviar de pis. Però bah, la vida són dos dies, i què és la vida sense aventures. El més greu que em podia passar és que baixant les escales del pis em comencés a rodar per l’esquena una bola de la mida d’un dinosaure, igual com va descriure l’inspirat guionista dels Goonies. I efectivament, només començar a baixar les escales, la bola que cau i que em persegueix escales avall. Sort que estic fort i vaig poder suportar un llarguíssin esprint de 30 segons que va trigar la bola en anar més enllà del meu camí. Havia superat amb èxit les proves i em trobava davant dels discos de música clàssica.

Aquest va ser un dels pocs moments de la vida en els quals et penses que ho saps tot i que la culpa és dels altres. Em preguntava, on coi haig de començar a buscar el disc? La lògica em deia que anés a la secció de guitarra i allà busqués per la A d’Aniello. Però sense èxit: no hi havia rastre d’ell. Llavors et ve al cap l’error número 1 de les botigues de discos: QUINS CRITERIS SEGUEIXEN A L’HORA D’ORGANITZAR ELS CDS? Qui ho sàpiga, que ho deixi en els comentaris.

Li vaig preguntar a uns dels venedors del local, no sense por a què em clavés un ganivet al coll. Però lluny d’això, va mirar el seu ordinador, em va dir la data del llençament del disc, i em va acompanyar amablement fins al lloc exacte on es trobava el disc. Molt bé, gràcies signori. Llavors l’error número 2 de les botigues de discos: ¿PER QUÈ LES BASES DE DADES DE QUÈ DISPOSEN ELS VENEDORS NO ESTAN TAMBÉ A DISPOSICIÓ DELS CLIENTS, IGUAL A COM PASSA EN UNA BIBLIOTECA, PER POSAR NOMÉS UN EXEMPLE? No crec que fos massa difícil.

Sigui com sigui, ja tenia el disc a les meves mans i em disposava a escoltar-lo. A diferència del que opinava en Dani, que deia que li sobtava el Vivaldi, a mi em va semblar prou interessant com per a voler tenir el disc, però oh, el CD valia 17,95 EUR, el que vindria a ser l’error número 3 de les botigues de discos: NO ES PODEN VENDRE CDS PER SOBRE DE 10 EUR. I no és que ho hagi decidit jo, sinó que és el mercat qui ens ha establit aquesta frontera dins el cap. Amb tota la meva pena vaig deixar el disc allà on es deixen els discos rebutjats, els que no acaben al carro de la compra, els que per alguna raó o altra no tenen sortida i s’acaben convertint en un bonic contrasentit. Perquè com diu en Ramoncín, i a més amb tota la raó del món, per què pagar per una cosa que es pot obtenir gratis? Una estona més tard vaig buscar a Spotify i allà estava, davant de mi i a l’alçada d’un clic, el mateix que una estona abans valia 17,95 EUR. Que algú m’expliqui el perquè, si és que es pot. Gaudiu-lo per aquí > l’Aniello a Spotify

Però bé, no tot seran errors i estratègies equivocades. El SATURN també té una cosa bona, i és que es poden sentir tots els discos que tenen a la venda. I tal com deixava un disc em queia a la mirada un altre que em va cridar l’atenció per tres motius: el primer perquè era només repertori de Giuliani, uns dels compositors per a guitarra més desprestigiats; el segon perquè tocaven guitarres originals d’època; i el tercer perquè costava 9,99 EUR, just al llindar del que ha de costar un CD.

Haig de confessar que només agafar-lo vaig pensar “vaaaaale, ja estan aquí uns altres listillos que agafen instruments antics i es pensen que ho saben tot” ***. Però el que deiem, al SATURN es poden escoltar els discos per saber de què van, i quan vaig escoltar el fragment que us posaré a continuació vaig saber al moment que em comprava el disc.

Fragment de la Rossiniana nº 1

Només cal aquest curt fragment per a reivindicar la figura de Giuliani com a compositor i sobretot com a guitarrista, del qual com a tal mai es parla, i de pas invalidar qualsevol interpretació que haguem pogut escoltar abans, a més de corroborar el que ja intuïem, que no és altra cosa que en Pavel Steidl és un mentider [mira'l], en José Miguel Moreno és un pesat [però almenys té classe] i en Ricardo Gallén sotmet sense miraments la guitarra a un règim de prostitució [escolta-ho amb les teves pròpies orelles].

Es diuen Claudio Maccari i Paolo Pugliese, tenen una web que és www.maccaripugliese.com i allà podeu veure uns vídeos que no tenen desperdici. Gaudiu-los i penseu en mi.

*** Noteu que estic carregat de prejudicis.

Aquests últims dies he estat una mica inactiu ja que he rebut la visita del sempre benvolgut doctor Banegas. Quina sorpresa la meva quan, parlant-me de les novetats a la seva vida, m’ha fet saber que un dels seus companys del màster que està fent és un antic professor meu. Dóna-li records de part meva!, li he dit. Ja veurem si ho fa, en Banegas no és l’alegria de la huerta.

D’això i de moltes altres coses hem xerrat en aquests 5 dies que hem estat junts. Sempre un plaer conversar amb ell, tot i que sovint em posa el cap com un bombo amb unes idees encara més tancades que les meves. Després per les nits tinc malsons.

Dissabte a la nit, sense anar més lluny, vaig somiar que la meva integració a Alemanya arribava a un punt tan excels que em feien catedràtic de l’Escola Superior de Música del Rin del Nord-Westfàlia. Així d’un dia per l’altre, sense proves ni res. Només per mèrits artístics, potencialitats desenvolupatives i desenvolupadores, i capacitat de transformació.

L’altre catedràtic, potser gelós, potser amb por a quedar enrere, potser simplement per amor propi, s’apuntava a fer un màster en musicologia. Volia treballar en eines d’investigació i recerca. Fins aquí perfecte, cadascú és lliure de fer el que vulgui i de formar-se de la manera que cregui més adient.

No sé ben bé per què, aquesta part del somni no la recordo massa, però en un moment donat jo podia llegir els missatges que es publicaven en el fòrum dels estudiants, que normalment no són públics. No sé si això tenia alguna cosa a veure amb el fet de què jo als 36 anys em casava amb la filla del conserge de l’Escola.

Però bé, no ens desviem del tema, que prou interessant és. Quan el meu col·lega, dins els fòrums, intentava justificar l’objectiu de la seva investigació, escrivia coses com aquesta:

Tot i això m’adono que els criteris de “qualitat” de la música són tant perillosos quan no estem parlant dels noms més consagrats que miraria d’esquivar-los atenent a la quantitat de música escrita per un autor i el pes que hagi exercit en el repertori general.

M’ho vaig haver de llegir mínim 3 vegades per arribar a corroborar que, efectivament, el paràgraf era totalment inintel·ligible. Llavors no sé què més venia, crec que anava a prendre una cervesa, i de sobte apareixia la meva mare i em deia que si ja havia passat l’aspiradora i que si menjava prou, i jo deia que estava indignat, que no em podia imaginar cap dels meus professors de la Ramar escrivint així, i ell en canvi superava en la seva nòmina 4 vegades la dels mileuristes.

Llavors m’he despertat de cop amb molta set d’aigua i amb la imatge molt fixa de la meva mare. ¿Per què coi em preguntava si menjava prou, si m’he engreixat més de 12 kilos en els últims 2 anys? En Banegas encara dormia estirat en el matalàs inflable al peu del meu llit. Certificava que tot havia estat un malson. Per sort aquestes coses només passen en l’obscur món del darrere.

Avui toca un nou post caòtic i iracund. Primer de tot, us anuncio que jo també estic a dins de Face*book. Però no perdeu el temps en buscar-me per clicar a sobre del botó Agregar a mis amigos: no penso afegir-vos.

Un cop aclarit aquest punt —no vull malentesos—, haig de dir que no sóc pas cap usuari actiu. M’agrada la filosofia del sistema però no com s’utilitza. Hi ha massa soroll, què us haig de dir que no sapigueu. Però tampoc no penso continuar parlant de Face*book, no m’interessa en absolut el tema, i el perquè estic dins va ser un accident que tampoc no teniu perquè conèixer.

D’entre tots els usuaris que hi tinc afegits, els més actius són possiblement l’Eloi Fuguet i els germans Zapico (els quals aprofito per a saludar des d’aquí amb estima). De l’Eloi no em sorprén massa, ja que fàcilment me l’imagino mirant dia i nit les pampallugues blaves de la seva BlackBerry. Però dels germans Zapico sí que em sorprén, ja que em consta que toquen molt per tot arreu, a més de les hores que li deuen dedicar a l’estudi, els assajos i les escales als aeroports internacionals. Per la qual cosa he arribat a una conclusió: tenen una secretària que els fa la feina bruta.

Però tampoc és aquest el tema del qual us volia parlar, què més em fa a mi si li dediquen o no una especial atenció a mantenir viva la flama del Face*book. El que volia explicar és que, precissament a través d’aquesta xarxa, he descobert que han format un grup que es diu Forma Antiqva i que recentment acaben de publicar un disc.

Ells ho comenten alegrement i orgullosos, com no podia ser d’altra manera —jo també estava orgullós quan vaig fer el meu disc— i els amics, familiars i futures afegeixen comentaris dient que què bonic és i que el compraran quan tinguin l’oportunitat. Fins aquí res que s’escapi de la normalitat. El problema arriba quan un tal Pablo Álvarez Fernández, que per com parla deu tractar-se segurament d’un paisà, formula la següent pregunta:

La resposta és afirmativa, i tot i que no ho expressen directament, es pot interpretar que se senten orgullosos de què així sigui. Sens dubte, tenir col·locat un disc als prestatges de la FNAC és un argument per apel·lar al prestigi del grup, però a efectes pràctics, ¿qui els comprarà el disc pel mòdic preu de 18,75 EUR.- tret dels amics i familiars? Em costa d’imaginar. Tantmateix em costa encara més d’imaginar  que aquestes noves fornades de joveníssims intèrpretes, criats en ple boom de les noves tecnologies, pretenguin vendre el seu art de la mateixa manera a com ho feien els professors dels seus professors.

Per sort un dels contertulians, que no és tan jove però sí sap més per on van el trets, aporta l’únic comentari de valor:

I ja està liada la troca. Acaba de dir una veritat com un cabàs, i tot i això volaran els comentaris negatius pel Face*back, que no és altra cosa que la xarxa social de la porta del darrere, el lloc on s’hi escriuen els comentaris que no responen a la constant “què genial que sóc i què bé que em va la vida”.

Jo, per la meva banda, cada cop estic més content de pertànyer a duoZanetti, possiblement l’única discogràfica del món que no ven cap disc. [Porque te los regalamos, neng!] I no és que no em vulgui guanyar la vida amb el meu art, ans al contrari, però ho sento molt: no a base de dificultar-hi l’accés.


OFF-TOPIC: Què bé que canta en Xavi Sabata

OFF-TOPIC 3: I què punkie és l’Enrike Solinís, que signa amb k de kilo ahí con un par.

Resulta que aquesta nit he sortit amb les meves companyes de pis, que són lesbianes.

Resulta que m’han dut a un local de gayones i tortilleres, per la qual cosa no he lligat gens. Per aquesta raó m’ha plogut un munt de colpets a l’esquena dient-me “ei Abel, no passa res”.

Resulta que el meu alemany, en aquest context, no ha estat suficient per a formular la següent frase:

-Ei, deixeu-me en pau. Aneu-vos-en a la merda.

Aviat arribarà una hecatombe que s’ho endurà tot.

Estic iracund últimament. Dilluns passat vaig anar a visitar un company de feina, professor de guitarra igual que jo. Tenia curiositat per veure com fa una classe de grup amb nens. En aquest cas era un grup de quatre, tres nenes de 10 anys i un nen de 8 anys. Tots són principiants, és a dir, han començat  a tocar aquest curs. I per davant una hora sencera de classe, poca broma.

Tot pintava genial, perfecte, idíl·lic, fins que els nens agafen la guitarra i comencen a tocar-la. Mal asseguts, la guitarra caient, la mà dreta aixafant-la, el polze de l’esquerra al mig del màstil, el re amb el 3, sense respirar… Toca la seqüència d’eterns errors que es repeteixen de generació en generació. Els nens, òbviament, no podien tocar més de 3 notes seguides.

I és una llàstima, perquè el professor toca bé i no comet cap dels errors que ell mateix explica. Com es poden donar aquest tipus d’incongruències? És veritablement una llàstima que de manera inconscient i sense mala fe ens estiguem carregant el plaer de tocar un instrument. Cada cop es fa més necessària la instauració del Fòrum Universal de la Guitarra amb seu a Coma-Ruga presidit per un servidor.