Els alemanys tenen moltes coses que nosaltres no tenim, especialment ara que arriba el Nadal i el temps s’omple de tradicions. Per començar celebren l’Advent amb molta més consciència que nosaltres. Per a aquesta fita tenen un calendari que anomenen Adventskalender i que va del dia 1 de desembre fins el 24. Els més petits tenen un calendari real on cada dia es representa amb una porta que obren al matí i de la qual surt un regalet o una xocolatina. Jo tinc una alumna que m’estima molt, que en explicar-li que a Espanya no tenim aquesta tradició, li deuria fer llàstima perquè a la propera classe em va regalar un. Aquest és el meu Adventskalender:

En principi s’ha d’obrir una porta cada dia, des de l’1 fins a la nit de Nadal, sinó et vénen tots els mals o pot ser que no rebis tots els regals que et desitjaves. Però jo vaig tenir un antull de xocolata i en vaig obrir 5 de cop. Em van començar a sortir animalets, instruments musicals, un ninot de neu… Els que més gràcia em van fer els vaig fotografiar.

Això és, com ja he dit, fins el dia 24. Aquell mateix dia, al vespre, es reuneix tota la família al voltant del Tannenbaum (o arbre de Nadal o avet). Allà es troben ja tots els regals que els ha portat el Weihnachtsmann o Pare Noël.

Una altra tradició que també tenen i no acabo d’entendre ocorre dies com avui, els 6 de desembre, quan ve en Sankt Nikolaus i deixa regals. Els nens han d’haver netejat les sabates la nit anterior, i en llevarse se les troben plenes de xocolatines i regalets. I penso jo, quina diferència hi ha entre Sant Nicolau i el Pare Noël? Jo no ho sé, tot i que m’ho han intentat explicar. Però per a ells és la diferència prou clara.

Aquest matí m’he llevat relativament d’hora per a ser diumenge (9:36 AM) i en sortir de la meva habitació m’he trobat a la porta tot un munt de xocolates i Süßigkeiten (llaminadures). Les meves companyes de pis són molt simpàtiques i m’estimen.

Bonica jornada el dia d’avui. A més s’hi ha afegit l’ex d’una de les meves companyes i s’han dedicat a coure galetes (Kekse backen), una altra de les tradicions nadalenques. Algunes de les que han fet estaven bones, sobretot les més grossetes.

El que no celebren els alemanys són els Reis Mags. És més, no poden entendre que siguin ells qui portin els regals i no el Pare Noël. I no intenteu fer-los-hi entendre, jo ho he provat i és impossible. Estranya circumstància, quan són precissament els 3 Reis d’Orient qui li porten els presents al nen Jesús.

No deixa de ser tot plegat una anècdota que explicaria el perquè de les dificultats d’integració dels col·lectius provenients d’altres cultures. Com ens hem d’arribar a entendre amb el cap si ja les coses que ens afecten més profundament al cor som incapaços d’assimilar-les?

Les persones, com la vida, ens sorprenen a cada pas. A principi de curs us parlava dels meus alumnes i us podria haver dit sense problemes quins són els que tenien molt de talent i quins no en tenien gens, segons la meva opinió. Però amb el temps, aquells que en tenen molt mostren símptomes de cansament, mentre que els que no en tenien massa em surten per buleries. Us poso un parell d’exemples.

Aquest que ve a continuació és sense cap mena de dubtes el meu pitjor alumne de tots els que tinc (amb carinyo ho dic, però). Tot i això l’altre dia va començar a fer una roda d’acords que deia que toca a casa en la seva intimitat, i em va agradar molt. Qui ho havia de dir. Vam fer la classe improvisant sobre els acords amb l’escala pentatònica, l’autèntica escala dels losers:

No toca bé perquè es passa el dia pentinant-se.

No està pas malament, tractant-se com es tracta d’un noi amb seriosos problemes de coordinació mental.

Darrere ve un amic d’ell, que si bé aquest toca força bé, mai hauria dit que fos capaç d’improvisar una sola línia. I només dient-li tres coses va ser capaç d’improvisar coses amb força bon gust i oïda.

No és que fes fred, sinó que es posa la bufanda per a voler ser més pijo encara.

I aquesta va ser la meva experiència dimecres passat. Això és cada dimecres per la tarda a una ciutat que es diu Düren. Els interessats en veure els fabulosos processos educatius que es produeixen sota les meves mans poden passar-se tranquil·lament per aquí a fer d’oïdors.

Com a cloenda, un parell de frases: no pre-jutgeu mai les persones; que no us sorprengui que puguin canviar amb el temps (tots ho fem, esperem que a millor), i sobretot, mai no tanqueu les portes a deixar-vos sorprendre. La vida és prou bonica com per a perdre-vos-ho.

Perdoneu el to de l’entrada, a més de tractar-se d’un post que no estava programat, però és que acabo d’arribar de casa de les meves noves companyes de pis, que hem estat sopant junts, i ja hem quedat que farem una festa plegats cap el 31 d’octubre. Atenció, repeteiexo, festa a caseta el 31 d’octubre.

Això no deixaria de ser extraordinari si no sabessiu que en el pis on estic ara i des d’on us escric aquestes línies no hi ha hagut mai una festa en els 15 mesos que fa que hi visc. Klingt komisch, ist aber so. I els que em coneixeu sabeu que no sóc cap home de festa major, però és clar, on visc ara no és altra cosa que un règim hospitalari.

Així que repeteixo un cop més:

31 Oktober 09 : Fiestón Kasa Ábel
Gereonswall, 46 : Köln

I ara ja puc anar a dormir tranquil Bona nit!

Bé, havia apuntat en un post anterior que ja per fi treballava, i en una escola de les guapes, res de mindundis… Però les vacances estivals i el deute acumulat m’obliga precissament a fer de “mindundi”. Aquí em trobareu els vespres fent de fregachín:

Retaurant Mar Y Sol (y olé!)

Només arribar al bareto et trobes una bandera espanyola que és gairebé tan gran com la que penja de Plaza Colón. Ai! vaig dir, no entris aquí, que et faran cantar per buleries, però vaig entrar i em van agafar.

Un cop dins ja li agafes carinyo. El jefe es diu Manuel, nascut a Andalusia però criat a Alemanya, i català-català-absolutament-català d’esperit, perquè troba ben normal pagar un sou de 3 euros/hora. Jo no em queixo, perquè també sóc català, i quan li miro als ulls només veig bondat, que em vol ajudar, que em vol treure de la misèria, a poc a poc però amb pas ferm. Així que no parlaré malament d’ell com a persona, però sí que voldria dir (com a simple anècdota) que les tapes que se serveixen al seu bar —almenys les que jo he tastat— tenen gust de Fairy, i que no pots diferenciar si el que estàs menjant és carn o peix o parrillada de verdures. Però que quedi clar que no ho dic amb ressentiment, sinó des del carinyo i l’estima que el tinc, perquè ell només em vol ajudar (a base de 3 €/h), que jo sé que els inicis en l’hosteleria són difícils, i que ja m’arribarà el meu moment.

Per cert, vigileu amb els vincles emocionals que establiu amb els vostres caps, no sigui que comenceu a desvariar.

Sí nois, heu llegit bé. Forma part del meu pla de súper-integració avançada que ha dissenyat el meu nou assessor de vida, en Peri Perolski > www.periperolski.com

Quan vaig trepitjar per primera vegada la Universitat de Colònia [Universität zu Köln] i vaig veure un cartell que commemorava el 6è aniversari de la seva fundació (1388-1988), vaig pensar que potser em trobava en una de les més antigues d’Europa, fins i tot guanyant a la més antiga d’Espanya. Però la viquipèdia em va treure de dubtes: els catedràtics que sobrevolen aquest bloc poden estar encara tranquils (1218 y palante).

Encara que soni a broma, aquesta foto està pressa en una classe d’”Història de la llengua espanyola”, Spanische Sprachgeschichte per als nadius.Tot un plaer poder veure com a Alemanya s’expliquen les diferències evolutives que es produia entre el castellà i les altres llengües romàniques geogràficament properes, com el galaic-portuguès, el català, el francès o l’italià.

I sí, ja he fet amics! L’agenda es va omplint de noms. El pla Perolski funciona. No deixeu de visitar la seva web.