Una de les lleis de Colònia —o de la normativa municipal, si parlem amb propietat— regula la utilització dels carrils bici. Els carrils bici són, com el seu nom indica, carrils per on han de circular expressament les bicicletes. Els ciclistes ho saben, i d’això en dedueixen que ells tenen prioritat d’ús per davant dels peatons. No els manca pas raó, però ateneu al que us explicaré a continuació.

Ahir circulava per la ciutat en direcció a Neumarkt pel meu carril pertinent, quan la ciclista que anava al meu davant va començar a fer sonar frenèticament el timbre de la seva bici. Davant seu tenia una dona baixeta amb una càmera de fotos penjada del coll, que en sentir el soroll, es va girar i va contemplar horroritzada amb els seus ulls rasguejats el que se li venia al damunt. No penseu que la bicicleta va reduir la velocitat o la va intentar esquivar —hi havia espai suficient a la vorera per a fer-ho—, sinó que en l’exercici fins al límit dels seus drets va estar a 10 centímetres de menjar-se literalment la japonesa, que s’havia quedat totalment bloquejada en el seu lloc.

Hom es pregunta en què pensen aquestes persones, persones que són capaces de provocar un accident, capficades en què tenen raó, abans que veure que allà al davant hi ha una turista que no sap on fica els peus. L’anècdota, gràcies a Déu, no va anar a més, però atureu-vos a pensar en qualssevol altres situacions on es poden donar les circumstàncies de què els drets i les lleis passin pel davant de les persones. Que no ens passi res.

Resulta que fa dos dies, mentre acabava de rentar els plats, van trucar al timbre. Jo sempre obro perquè sóc home de bona fe. Allà es van plantar dos homes, un dels quals em va recordar a un tal Sergi de qui ja us vaig parlar anys enrere. El primer que van fer era preguntar-me el meu nom. Error meu va ser contestar-los. Es van identificar com agents de la GEZ. Volien que em donés d’alta. Merda, m’han pillat, vaig pensar. Vaig intentar fer-me passar com qui no sap de què va la cosa.

Però abans us haig de posar en context. A Alemanya les televisions i les ràdios públiques se subvencionen amb un impost especial que ha de pagar mensualment tota persona que viu a territori alemany i té una tele a casa. Aquest import és recaudat per la GEZ, que és una mena d’associació que s’encarrega d’això, si no ho tinc mal entés, i els seus agents tenen com a tasca perseguir per la ciutat a aquelles persones que no el els hi surt d’ells mateixos pagar l’impost.

Jo tenia al davant dos d’ells. Un dels quals parlava tota l’estona; l’altre restava una mica endarrerit, sense obrir la boca en tota l’estona. Segurament serien el funcionari amb experiència i el qui feia les pràctiques. El del davant em deia que jo encara no m’havia donat d’alta. No sé de què m’està parlant, li vaig contestar. M’ho va tornar a explicar i vaig tornar a negar amb el cap. Se li va canviar la cara. La meva tàctica de no entendre no donava per a més, i ell passava a l’atac:

—Vostè encara no està donat d’alta, i ho farem ara mateix. Ensenyi’m sisplau el seu DNI.

Tàctica intimidatòria número 1. Se’m va escapar un lleu somriure. Vaig estar a punt de dir-li que m’ensenyés la placa de sheriff. Vaig optar per jugar a la confusió.

—Em sap greu, però no puc ajudar-li; no sé de què em parla.

M’ho va tornar a explicar per tercera vegada. De pressa el vaig tallar dient-li:

—Ah, però jo no en tinc, de tele.

Pam, cop baix. En realitat sí que en tinc, però no l’encenc mai, que és com no tenir-ne. Llavors em va preguntar si en teníem al pis.

—Sí, la meva companya de pis en té una… I la mirar tota l’estona —vaig contestar. Ja que és tonta, almenys que es mengi ella el marron.

Quan ja creia que havia guanyat la batalla i que me’ls treuria de sobre, se li va encendre una llumeta a aquell pobre homenet:

—Té vostè internet a la seva habitació?

Clar que en tinc. Estem al segle XXI, hi ha algú que no en tingui? Perdoni, és vostè del passat?

—Sí.

Novament l’error de dir-li la veritat. Els que tenen internet també paguen, ja que les ràdios i les teles també emeten per allà.

—Però jo na la miro —vaig dir. Em va semblar l’argument de pes que hauria d’acabar amb la disputa.

—L’hi ho crec… Però podria mirar-la.

El recurs fàcil. El recurs SGAE. Pura màfia. Et cobrem el cànon per si algun dia se t’acudeix baixar un CD. O et fiquem a la presó per quan matis algú.

—Miri em sap greu, però no els puc ajudar. No em puc donar d’alta d’una cosa que no sé què és i crec que no ens posarem d’acord. Doni’m algun fulletó de propaganda vostra i me’l miraré quan vagi de ventre.

Era la meva última paraula. Llavors ell va dir la seva última:

—Si no es dóna d’alta, rebrà una multa de l’Ajuntament de 1000 euros. Però es pot donar d’alta ara mateix.

—No, em sap greu.

—Doncs li faré arribar la multa.

—Doncs faci.

Cinc segons de llarguíssim silenci, cara d’estupefacció de l’home. Vaig tenir la sensació que en tots els anys de carrera d’aquell funcionari, no s’havia trobat mai encara amb aquella resposta.

Adéu bon dia. Escales avall, cua entre les cames. Aquell home no sap que sóc del Barça, i que als qui som del Barça, com a aquells qui estan per sobre del bé i del mal, no els pot passar res.

A mi el pont m’agrada perquè hi puc aparcar la bici perquè no se’m mulli quan plou. Però el diumenge passat em va passar una cosa molt curiosa. Just a sobre del seient de la meva bici hi havia una tarjeta de crèdit. La tarjeta pertany a una noia que es diu Martha, està degudament signada i caduca l’any 2011. Tot en ordre.

La vaig agafar, la vaig mirar i em vaig posar nerviós. Anava a agafar la bici per anar a córrer. Així ho vaig fer, i en el moment de treure la cadena de la bici em vaig adonar que just al costat, caiguda al terre, hi havia una carta manuscripta amb una escupinada a sobre. Em va fer fàstic i vaig marxar d’allà.

Durant la mitja hora que duren les meves sessions de footing se’m van venir al cap totes les coses que podria comprar amb aquella tarjeta. Potser per fi podria adquirir un flamant iPod Touch de 64 gigues i la subscripció anual a Spotify. Però se’m començaven a remoure la consciència: seria legal que jo l’utilitzés?

En tornar de la meva sessió de córrer vaig tornar a aparcar la bici al mateix lloc i la carta encara hi era. Havia tingut sort. La vaig recollir intentant no tocar el moc i vaig pujar corrents cap a casa. La vaig llegir. Estava escrita en un to molt simple. Es demanaven disculpes pel que havia passat aquell matí i se suplicava una nova oportunitat. Molt patètic.

Donat que algú havia deixat la tarjeta just al meu seient com a revenja, el més just seria que fes ús d’ella. Però abans us volia preguntar si algú sap si és delicte o no utilitzar-la, que tampoc vull tenir problemes. A veure si em ficaran a la gàbia per un simple iPod Touch.

Els comentaristes alemanys s’han passat hores parlant de la possibilitat de què el Madrid guanyés al seu camp la Detzima. Al final del partit un d’ells ha resolt textualment de la següent manera: “la Detzima haurà d’esperar una vegada més fins a no sabem quan”.

Llàstima també de Cristiano Ronaldo, que corre molt i xuta bé, però que encara no sap on s’ha ficat. Almenys jugant amb el Manchester tenia l’oportunitat de jugar finals. Ja es veu que no sempre els canvis són per a millor.

Ara m’agradarà llegir opinions al MARCA que diguin que ara es podran concentrar millor en la Lliga, que era obviament l’objectiu principal de la temporada. Si és que qui no es consola és perquè no vol.

PD. Per cert, un tal Robben va per ahí decidint eliminatòries.

La meva companya de pis despertant-se pel matí.

La meva companya de pis apagant el despertador.

A partir d’aleshores, el seu dia transcorre més o menys de la següent manera:

8,01 AM - 8,02 AM Encendre l’ordinador.
8,02 AM - 8,10 AM Preparar cafè.
8,10 AM – 8,40 AM Beure cafè i fumar.
8,40 AM – 8,50 AM Revisar si algú ha afegit algun comentari nou als fòrums punkies i antifeixistes on està registrada.
8,50 AM – 12,30 PM Escriure una resposta a cadascun del nous comentaris dels diversos fòrums.
12,30 PM – 12,35 PM Preparar més cafè.
12,35 PM – 1,30 PM Beure més cafè i fumar.
1,30 PM – 4,30 PM Rastrejar pàgines web a la recerca de grups punkies que encara no hagi descobert i intentar descarregar la música que fan.
4,30 PM – 4,31 PM Obrir el messenger i mirar si el company de pis ja s’ha aconseguit llevar.
4,31 PM - 4,32 PM En cas afirmatiu, preguntar-li si li fa alguna cosa de menjar.
4,32 PM - 4,45 PM En cas negatiu, anar al congelador, agafar alguna cosa, descongelar-la i menjar-se-la.
4,45 PM - 6 PM Beure te i fumar.
6 PM – 6,30 PM Encendre la tele, sense mirar-la.
6,30 PM- 7 PM Revisar si algú ha afegit comentaris nous als fòrums punkies i antifeixistes.
7 PM – 7,30 PM En cas afirmatiu, començar a pensar les possibles respostes que escriurà demà.
7,30 PM - 8 PM Beure més te i fumar (ara marihuana).
8 PM – 8,01 PM Convidar al company de pis a què s’afegeixi a la fumada.
8,01 PM – 1 AM Beure te, fumar marihuana i, ara sí, mirar la tele amb atenció.
1 AM – 1,01 AM Començar a pensar en anar a dormir.
1,01 AM - 2,25 AM Beure més te, fumar més marihuana i continuar mirant la tele.
2,25 AM – 2,30 AM Apagar la tele, recollir les cigarretes i amagar totes les tasses de te i cafè brutes a sota del llit.
2,30 AM – 2,31 AM Posar el despertador; demà espera un gran dia.

I així un dia rere l’altre, plogui, nevi o faci sol, amb l’única excepció de què sigui un dia de votacions: aleshores aconsegueix fer un forat a l’agenda per acostar-se al col·legi electoral pertinent.

Malauradament la noia, quan va entrar per la porta per primera vegada, va resultar ser una cosa més semblant a això:

Jo pensava que, tot i això, ens podríem fer amics, ja que no sóc persona que es deixi emportar per aparences. Potser té bon cor, potser és bona gent, potser sap cuinar i m’ensenya alguna cosa bona, potser és divertida i fem aquí la festa, pensava jo per dins. Però per les nits, en apagar el llum, apareixia en els meus pensaments:

A l’endemà la veia menjant coses congelades, o Calipos de pepsicola, o coses que jo no sabia ni que existien. Per les nits tornava a aparèixer silenciosament:

I a l’endemà la veia descalça per la casa, o en vernús, o tenyint-se els cabells de vermell…

[...]

Avui no l’he vist. Crec que està malalta. Tant de bo aquesta nit ja no apareixi més en els meus somnis…

Avui toca parlar del noi. No he fet una foto d’ell per por a espatllar la meva càmera, així que he hagut de recórrer a la xarxa per veure si el caçava d’alguna manera. Aquesta és la foto de les que he trobat que més justícia li fa:

Caldria afegir que té una mica més de panxa, però la resta és tot igual. Té 23 anys, s’alimenta d’entrepans amanits amb salsa barbacoa i gelat de xocolata i nata. Alguna vegada hem parlat i era de l’opinió que tornarà un dictador a la manera de Hitler. Ok, vaig pensar, tant de bo se t’endugui a tu en un tren. Treballar, el que és treballar, no treballa, entre d’altres coses perquè a Alemanya es pot viure tota la vida sense treballar (algun dia parlaré del sistema de protecció social), i estudiar ja ni en parlem. M’agradaria saber si és capaç de subjectar un llapis correctament.

En fi, qui va dir que les coses, arribades a un punt, no poden empitjorar? Un altre dia us parlaré de la noia.

PD. Ah, no cal dir-ho; no em faig mala sang, sinó que me n’enric.