A mi el pont m’agrada perquè hi puc aparcar la bici perquè no se’m mulli quan plou. Però el diumenge passat em va passar una cosa molt curiosa. Just a sobre del seient de la meva bici hi havia una tarjeta de crèdit. La tarjeta pertany a una noia que es diu Martha, està degudament signada i caduca l’any 2011. Tot en ordre.

La vaig agafar, la vaig mirar i em vaig posar nerviós. Anava a agafar la bici per anar a córrer. Així ho vaig fer, i en el moment de treure la cadena de la bici em vaig adonar que just al costat, caiguda al terre, hi havia una carta manuscripta amb una escupinada a sobre. Em va fer fàstic i vaig marxar d’allà.

Durant la mitja hora que duren les meves sessions de footing se’m van venir al cap totes les coses que podria comprar amb aquella tarjeta. Potser per fi podria adquirir un flamant iPod Touch de 64 gigues i la subscripció anual a Spotify. Però se’m començaven a remoure la consciència: seria legal que jo l’utilitzés?

En tornar de la meva sessió de córrer vaig tornar a aparcar la bici al mateix lloc i la carta encara hi era. Havia tingut sort. La vaig recollir intentant no tocar el moc i vaig pujar corrents cap a casa. La vaig llegir. Estava escrita en un to molt simple. Es demanaven disculpes pel que havia passat aquell matí i se suplicava una nova oportunitat. Molt patètic.

Donat que algú havia deixat la tarjeta just al meu seient com a revenja, el més just seria que fes ús d’ella. Però abans us volia preguntar si algú sap si és delicte o no utilitzar-la, que tampoc vull tenir problemes. A veure si em ficaran a la gàbia per un simple iPod Touch.

Els comentaristes alemanys s’han passat hores parlant de la possibilitat de què el Madrid guanyés al seu camp la Detzima. Al final del partit un d’ells ha resolt textualment de la següent manera: “la Detzima haurà d’esperar una vegada més fins a no sabem quan”.

Llàstima també de Cristiano Ronaldo, que corre molt i xuta bé, però que encara no sap on s’ha ficat. Almenys jugant amb el Manchester tenia l’oportunitat de jugar finals. Ja es veu que no sempre els canvis són per a millor.

Ara m’agradarà llegir opinions al MARCA que diguin que ara es podran concentrar millor en la Lliga, que era obviament l’objectiu principal de la temporada. Si és que qui no es consola és perquè no vol.

PD. Per cert, un tal Robben va per ahí decidint eliminatòries.

La meva companya de pis despertant-se pel matí.

La meva companya de pis apagant el despertador.

A partir d’aleshores, el seu dia transcorre més o menys de la següent manera:

8,01 AM - 8,02 AM Encendre l’ordinador.
8,02 AM - 8,10 AM Preparar cafè.
8,10 AM – 8,40 AM Beure cafè i fumar.
8,40 AM – 8,50 AM Revisar si algú ha afegit algun comentari nou als fòrums punkies i antifeixistes on està registrada.
8,50 AM – 12,30 PM Escriure una resposta a cadascun del nous comentaris dels diversos fòrums.
12,30 PM – 12,35 PM Preparar més cafè.
12,35 PM – 1,30 PM Beure més cafè i fumar.
1,30 PM – 4,30 PM Rastrejar pàgines web a la recerca de grups punkies que encara no hagi descobert i intentar descarregar la música que fan.
4,30 PM – 4,31 PM Obrir el messenger i mirar si el company de pis ja s’ha aconseguit llevar.
4,31 PM - 4,32 PM En cas afirmatiu, preguntar-li si li fa alguna cosa de menjar.
4,32 PM - 4,45 PM En cas negatiu, anar al congelador, agafar alguna cosa, descongelar-la i menjar-se-la.
4,45 PM - 6 PM Beure te i fumar.
6 PM – 6,30 PM Encendre la tele, sense mirar-la.
6,30 PM- 7 PM Revisar si algú ha afegit comentaris nous als fòrums punkies i antifeixistes.
7 PM – 7,30 PM En cas afirmatiu, començar a pensar les possibles respostes que escriurà demà.
7,30 PM - 8 PM Beure més te i fumar (ara marihuana).
8 PM – 8,01 PM Convidar al company de pis a què s’afegeixi a la fumada.
8,01 PM – 1 AM Beure te, fumar marihuana i, ara sí, mirar la tele amb atenció.
1 AM – 1,01 AM Començar a pensar en anar a dormir.
1,01 AM - 2,25 AM Beure més te, fumar més marihuana i continuar mirant la tele.
2,25 AM – 2,30 AM Apagar la tele, recollir les cigarretes i amagar totes les tasses de te i cafè brutes a sota del llit.
2,30 AM – 2,31 AM Posar el despertador; demà espera un gran dia.

I així un dia rere l’altre, plogui, nevi o faci sol, amb l’única excepció de què sigui un dia de votacions: aleshores aconsegueix fer un forat a l’agenda per acostar-se al col·legi electoral pertinent.

Malauradament la noia, quan va entrar per la porta per primera vegada, va resultar ser una cosa més semblant a això:

Jo pensava que, tot i això, ens podríem fer amics, ja que no sóc persona que es deixi emportar per aparences. Potser té bon cor, potser és bona gent, potser sap cuinar i m’ensenya alguna cosa bona, potser és divertida i fem aquí la festa, pensava jo per dins. Però per les nits, en apagar el llum, apareixia en els meus pensament:

A l’endemà la veia menjant coses congelades, o Calipos de pepsicola, o coses que jo no sabia ni que existien. Per les nits tornava a aparèixer silenciosament:

I a l’endemà la veia descalça per la casa, o en vernús, o tenyint-se els cabells de vermell…

[...]

Avui no l’he vist. Crec que està malalta. Tant de bo aquesta nit ja no apareixi més en els meus somnis…

Avui toca parlar del noi. No he fet una foto d’ell per por a espatllar la meva càmera, així que he hagut de recórrer a la xarxa per veure si el caçava d’alguna manera. Aquesta és la foto de les que he trobat que més justícia li fa:

Caldria afegir que té una mica més de panxa, però la resta és tot igual. Té 23 anys, s’alimenta d’entrepans amanits amb salsa barbacoa i gelat de xocolata i nata. Alguna vegada hem parlat i era de l’opinió que tornarà un dictador a la manera de Hitler. Ok, vaig pensar, tant de bo se t’endugui a tu en un tren. Treballar, el que és treballar, no treballa, entre d’altres coses perquè a Alemanya es pot viure tota la vida sense treballar (algun dia parlaré del sistema de protecció social), i estudiar ja ni en parlem. M’agradaria saber si és capaç de subjectar un llapis correctament.

En fi, qui va dir que les coses, arribades a un punt, no poden empitjorar? Un altre dia us parlaré de la noia.

PD. Ah, no cal dir-ho; no em faig mala sang, sinó que me n’enric.