Això sí, avui el The Special One ha sortit reforçat del partit. A partir d’ara, tothom a mort amb ell. I l’any que ve, quan li torni a ficar el dit a l’ull a algú, tornarem a riure-li la gràcia.

Guanyaran la Lliga. Guanyaran la Champions. Potser fins i tot guanyaran la Copa del Rei i faran el triplet. La Copa se’ls ha posat una mica coll amunt. Però en Mourinho, en la seva carrera personal, en la consecució dels objectius marcats des del primer dia —que no són altres que derrotar el Barça d’en Guardiola, motiu pel qual única i exclusivament se’l va contractar—, no fa altra cosa que acumular una derrota rere altra. [Recorda-ho com si hagués estat ahir]

I que continuï.

Actualització 1: M’entretinc mirant Punto Farlopa i veig atònit com tothom culpa a Mourinho i el seu plantejament, que si el Madrid no pot jugar així, que per què no juguen com contra el Mallorca, etc etc… Per què no diuen directament que aquest Barça és el millor equip de la història, i es deixen estar de debats estèrils?

Els aparells mediàtics continuaran parlant de the special one, els especialistes el continuaran aclamant com a millor entrenador del món, la mercadotècnia serà feliç de continuar omplint-se les butxaques fent caixa, la roda continuarà girant. Però qui té ulls, ha vist, i en el partit amb menys patades dels que s’han jugat fins ara, el Barça de Guardiola ha tornat al Bernabéu a fer un bany en totes les línies al Madrid d’en Mourinho. Que continuï la festa.

La diferència amb el que va passar fa 2 anys, en què el Barça ho va guanyar tot, és clara: aleshores no hi va haver la crispació d’enguany. I si ho hem d’explicar d’alguna manera, hem de parlar d’en Mourinho.

El Madrid comença demà a planificar l’any vinent. Es presenten 3 possibles escenaris: 1. que Mourinho marxi, 2. que Mourinho es quedi però canviant d’estil, i 3. que Mourinho es quedi i tot continuï igual.

Personalment aposto per la segona opció. En Butragueño seria l’encarregat de fer-li catequesis a en Mourinho, en Valdano li llegirà per les nits el best seller “Los valores del madridismo”, i en Florentino li donarà finalment la benedicció papal. Tot quadra. La resta ho faran els jugadors, que en tenen molts i de bons.

Els historiadors s’encarregaran de fer justícia.

Però sí que voldria parlar del ser superior, que com diria en Rubianes, se la bufa pel davant i pel darrere el que li passi al Madrid, mentre el seu compte corrent continuï, tot i la crisi, marcant números d’escàndol.

I res més. Només afegir, per al bé del madridisme, que en Mourinho guanyi quant abans la Champions i foti el camp aviat del Madrid.

Que Torres no està per jugar aquest campionat és ja més que una evidència. Tots els partits d’aquesta fase final s’han resolt quan ell no era a sobre del camp. I ahir, que no va sortir de titular, Espanya va tenir un aire totalment diferent ja des de l’inici.

Però perdre’s l’Himne Nacional en una semifinal d’un Mundial és un error que no em perdonaré en molt de temps. Jo no sóc patriota, però l’Himne em posa la pell de gallina (yo no soy racista, pero los negros…). Segur que alguns encara em recordeu quan, amb només 10 anys, em passava hores i hores tocant la melodia a la guitarra. Ara donaré un pas més enllà i us presento l’arranjament complet que he fet per a la guitarra, en el cas de què me’l torni a perdre i l’hagi de tocar per cridar tothom a l’ordre.

[Marxa Reial, Himne Nacional d'Espanya, arranjament per a guitarra d'un servidor]

Haig d’afegir que els alemanys (la majoria) són una gent educada i tenen un bon perdre. Molts qualificaven el joc de la Selecció com una cosa artística. Fins i tot un, quan ja havia passat tot i em relaxava fent un riu als pixatoris del bar, se’m va acostar per darrere per dir-me el següent:

—Ei, ets espanyol?
—Mmm… què passa?
—Et vull felicitar perquè heu jugat molt bé i us heu merescut passar a la final. Nosaltres hem jugat amb por.
—És que som els campions d’Europa, no hauries d’haver-ho oblidat —de vegades s’ha d’explicar tot.
—Ja, però fins avui no havíeu jugat tan bé.
—És que avui no ha jugat Torres.
—Nosaltres no teníem tampoc a en Müller.
—Pues te callas la boca.

Aquesta última frase no la va captar ja que la vaig deixar anar en espanyol. Així que ens vam donar la mà, es va endur les gotetes de pipí que sempre et cauen a sobre, per molt en compte que hi vagis, i vam quedar tan amics.

—Ei, potser en tornem a veure en 4 anys. I gràcies per ser tan simpàtic!

Avui al migdia, per fer-me un homenatge, m’he cuinat una paella que molts voldrien tenir a la carta dels seus restaurants. A veure si dilluns al migdia puc fer gazpacho per acabar-ho de celebrar.

Els comentaristes alemanys s’han passat hores parlant de la possibilitat de què el Madrid guanyés al seu camp la Detzima. Al final del partit un d’ells ha resolt textualment de la següent manera: “la Detzima haurà d’esperar una vegada més fins a no sabem quan”.

Llàstima també de Cristiano Ronaldo, que corre molt i xuta bé, però que encara no sap on s’ha ficat. Almenys jugant amb el Manchester tenia l’oportunitat de jugar finals. Ja es veu que no sempre els canvis són per a millor.

Ara m’agradarà llegir opinions al MARCA que diguin que ara es podran concentrar millor en la Lliga, que era obviament l’objectiu principal de la temporada. Si és que qui no es consola és perquè no vol.

PD. Per cert, un tal Robben va per ahí decidint eliminatòries.

—Pero es que juega España… —li vaig xiuxiuejar.

—Tú tranquilo, que te pongo una tele en la cocina.

Ni tele a la cuina ni res de res. El pringles en el qual m’acabo de convertir es va perdre en directe el partit del segle.

Per sort l’han anat repetint moltes vegades pel canal Eurosport d’Alemanya, alguns dies pel matí, altres al vespre, altres a la nit, fins a la sacietat, sadomasoquisme o falta de programació. Vaig triar veure’l ahir al matí. Però la tele ja està al meu pis nou, així que vaig haver de matinar per desplaçar-m’hi. La cosa va anar així.

10:50 am Veig l’alineació titular: juguen junts Xavi, Iniesta i Cesc. Això era impensable uns mesos enrere. L’haurem de donar les gràcies a Raúl i a Guti per haver renunciat a la selecció, o a Villa per lesionar-se en el moment oportú.

10:47 am Feia dies que tenia els meus dubtes: si Espanya arriba a la final, es treurà Luís el xandall? Doncs no.

11:01 am Quina jugada de Ballack, quin crack, com s’ha pixat el Puyol. Per què va anar al Chelsea enlloc del Barça…?

11:02 am Ja tinc la resposta: $$$

11:10 am Fins el minut 14 només hi ha hagut un equip, Alemanya, però ha sortit el Xavi, el crack, Déu meu com la toca, llàstima que sigui de Terrassa. Iniesta, Metzelder, i paradón de Lehmann, gran porter.

11:15 am Què bé que es mou Silva, no el coneixia abans. En quin equip juga?

11:16 am Torres al pal! Està jugant bé, ya era hora con el niño.

11:25 am Mitja horeta de partit i poques oportunitats. M’avorreixo una mica. Ha vingut a la meva habitació una de les meves noves companyes a saludar-me i a donar-me palique. Va per la casa sense sostenidors. Haurem de parlar i aclarir quines han de ser a partir d’ara les noves normes de convivència pacífica i respecte mutu.

11:28 am Mentres escrivia sobre tetes, ha marcat Torres. M’encanta Lahm, però com l’ha cagat ara. I no puc amb el niño, però què viu que ha estat aquí. Guai.

11:32 am Mentre Ballack està pel terre mig marejat, tornen a posar el gol de Torres. Quina zancada té el xaval. En 5 metres li treu 2 al petit Lahm.

12:10 pm Bé, els alemanys també estan tenint les seves opcions. No està havent tanta superioritat com me l’havien pintat.

12:20 pm Minut 75, i el niño encara va com una moto. Què es va prendre aquell dia?

12:38 pm Final del partit. Espanya campiona. M’ha fet gràcia, però no tant. Mirar un partit quan ja saps com ha quedat no és el mateix. Hauré d’esperar a què Espanya arribi a la propera final.

Aquesta és la història d’una final d’època que passarà a la història. I aquesta és també la història del final d’una època, l’epoca dels kalkers de köln. A partir d’ara vinc a mirar la tele a Höhenberg, escric posts des de Höhenberg, tinc una casa plena de noies a Höhenberg.

El següent post ja serà molt diferent.

I diumenge a les barricades.