Això sí, avui el The Special One ha sortit reforçat del partit. A partir d’ara, tothom a mort amb ell. I l’any que ve, quan li torni a ficar el dit a l’ull a algú, tornarem a riure-li la gràcia.

Guanyaran la Lliga. Guanyaran la Champions. Potser fins i tot guanyaran la Copa del Rei i faran el triplet. La Copa se’ls ha posat una mica coll amunt. Però en Mourinho, en la seva carrera personal, en la consecució dels objectius marcats des del primer dia —que no són altres que derrotar el Barça d’en Guardiola, motiu pel qual única i exclusivament se’l va contractar—, no fa altra cosa que acumular una derrota rere altra. [Recorda-ho com si hagués estat ahir]

I que continuï.

Actualització 1: M’entretinc mirant Punto Farlopa i veig atònit com tothom culpa a Mourinho i el seu plantejament, que si el Madrid no pot jugar així, que per què no juguen com contra el Mallorca, etc etc… Per què no diuen directament que aquest Barça és el millor equip de la història, i es deixen estar de debats estèrils?

Us desitjo a tots Bon Nadal de tot cor, els millors desitjos per al 2012, i gasteu-vos tots els diners que pogueu abans de què us els prenguin.

Els aparells mediàtics continuaran parlant de the special one, els especialistes el continuaran aclamant com a millor entrenador del món, la mercadotècnia serà feliç de continuar omplint-se les butxaques fent caixa, la roda continuarà girant. Però qui té ulls, ha vist, i en el partit amb menys patades dels que s’han jugat fins ara, el Barça de Guardiola ha tornat al Bernabéu a fer un bany en totes les línies al Madrid d’en Mourinho. Que continuï la festa.

La diferència amb el que va passar fa 2 anys, en què el Barça ho va guanyar tot, és clara: aleshores no hi va haver la crispació d’enguany. I si ho hem d’explicar d’alguna manera, hem de parlar d’en Mourinho.

El Madrid comença demà a planificar l’any vinent. Es presenten 3 possibles escenaris: 1. que Mourinho marxi, 2. que Mourinho es quedi però canviant d’estil, i 3. que Mourinho es quedi i tot continuï igual.

Personalment aposto per la segona opció. En Butragueño seria l’encarregat de fer-li catequesis a en Mourinho, en Valdano li llegirà per les nits el best seller “Los valores del madridismo”, i en Florentino li donarà finalment la benedicció papal. Tot quadra. La resta ho faran els jugadors, que en tenen molts i de bons.

Amb llàgrimes als ulls us confesso que per fi sortirà a la llum una antiga creació pròpia, un nou fill, una part de mi que m’abandona, i que els companys de duoZanetti s’han encarregat de fer tan i tan bonica. I per una vegada no exagero.

Demà, doncs, esteu a l’aguait.

Per a celebrar-ho, i a mode d’homentage a la Itàlia que hi ha havia quan no hi havia Berlusconi, prometo fer una paella a qui sigui capaç de transcriure la melodia del tema d’aquesta cançó de Premiata Forneria Marconi, que dit sigui de pas, va ser un grup genial de l’època aquella en què el rock progressiu estava de moda.

Premiata Forneria Marconi, Impressioni Di Settembre [enllaç a Spotify] La melodia a transcriure va de 1:23 a 1:49

Com veieu, no és massa difícil. Animeu-vos a participar i us convido a dinar.

Però ara que marxa una del pis, en el moment que ha decidit unir el seu destí amb el de la seva parella, és potser un bon moment de retre-li homentage.

Us explico una història. Em feia molta pena que marxés, però sempre s’ha de mirar la part positiva. I en aquest cas era que jo em quedaria amb la seva habitació, que era molt més gran que la meva. Borratxo de l’emoció, esperava cada matí a que marxés a la feina per a entrar d’amagat a la seva habitació i fantasiejar com seria la meva vida en aquell espai. Fins que un dia em vaig trobar amb una tassa que rondava per allà i no vaig poder sobreposar-me a la temptació de mirar el seu contingut. I vist de prop em vaig trobar amb això:

Eren les restes d’un cafè que s’havia quedat allà, qui sap si oblidat o producte d’un experiment químic. Els dies anaven passant i la tassa restava allà:

I encara va estar aquella tassa uns dies més allà estesa, quan van començar a crear-se les primeres relacions simbiòtiques:

La part divertida de la història és que, vista una mica més de lluny,  el dia que la vaig anar a observar, aquella tassa em va donar un missatge. Seria un senyal del que hauria de venir.

Ja ho sabeu: no caigueu mai en prejudicis i mireu les coses amb distància. I sobretot, poseu un cafè alegre a les vostres vides.

Però sí que voldria parlar del ser superior, que com diria en Rubianes, se la bufa pel davant i pel darrere el que li passi al Madrid, mentre el seu compte corrent continuï, tot i la crisi, marcant números d’escàndol.

I res més. Només afegir, per al bé del madridisme, que en Mourinho guanyi quant abans la Champions i foti el camp aviat del Madrid.

Que Torres no està per jugar aquest campionat és ja més que una evidència. Tots els partits d’aquesta fase final s’han resolt quan ell no era a sobre del camp. I ahir, que no va sortir de titular, Espanya va tenir un aire totalment diferent ja des de l’inici.

Però perdre’s l’Himne Nacional en una semifinal d’un Mundial és un error que no em perdonaré en molt de temps. Jo no sóc patriota, però l’Himne em posa la pell de gallina (yo no soy racista, pero los negros…). Segur que alguns encara em recordeu quan, amb només 10 anys, em passava hores i hores tocant la melodia a la guitarra. Ara donaré un pas més enllà i us presento l’arranjament complet que he fet per a la guitarra, en el cas de què me’l torni a perdre i l’hagi de tocar per cridar tothom a l’ordre.

[Marxa Reial, Himne Nacional d'Espanya, arranjament per a guitarra d'un servidor]

Haig d’afegir que els alemanys (la majoria) són una gent educada i tenen un bon perdre. Molts qualificaven el joc de la Selecció com una cosa artística. Fins i tot un, quan ja havia passat tot i em relaxava fent un riu als pixatoris del bar, se’m va acostar per darrere per dir-me el següent:

—Ei, ets espanyol?
—Mmm… què passa?
—Et vull felicitar perquè heu jugat molt bé i us heu merescut passar a la final. Nosaltres hem jugat amb por.
—És que som els campions d’Europa, no hauries d’haver-ho oblidat —de vegades s’ha d’explicar tot.
—Ja, però fins avui no havíeu jugat tan bé.
—És que avui no ha jugat Torres.
—Nosaltres no teníem tampoc a en Müller.
—Pues te callas la boca.

Aquesta última frase no la va captar ja que la vaig deixar anar en espanyol. Així que ens vam donar la mà, es va endur les gotetes de pipí que sempre et cauen a sobre, per molt en compte que hi vagis, i vam quedar tan amics.

—Ei, potser en tornem a veure en 4 anys. I gràcies per ser tan simpàtic!

Avui al migdia, per fer-me un homenatge, m’he cuinat una paella que molts voldrien tenir a la carta dels seus restaurants. A veure si dilluns al migdia puc fer gazpacho per acabar-ho de celebrar.