Des que tinc ús de raó, els partits de futbol dels dimecres s’han jugat sempre a les 20,45 h. Per això, quan ahir vaig sortir de casa a dos quarts de nou i vaig arribar al bar on havia quedat amb els losers alemanys, ja feia 10 minuts que jugaven. Conseqüències: 1. no vaig poder fer l’ovació pertinent en veure que Torres escalfava la banqueta, i 2. em vaig perdre l’Himne Nacional.

Que Torres no està per jugar aquest campionat és ja més que una evidència. Tots els partits d’aquesta fase final s’han resolt quan ell no era a sobre del camp. I ahir, que no va sortir de titular, Espanya va tenir un aire totalment diferent ja des de l’inici.

Però perdre’s l’Himne Nacional en una semifinal d’un Mundial és un error que no em perdonaré en molt de temps. Jo no sóc patriota, però l’Himne em posa la pell de gallina (yo no soy racista, pero los negros…). Segur que alguns encara em recordeu quan, amb només 10 anys, em passava hores i hores tocant la melodia a la guitarra. Ara donaré un pas més enllà i us presento l’arranjament complet que he fet per a la guitarra, en el cas de què me’l torni a perdre i l’hagi de tocar per cridar tothom a l’ordre.

[Marxa Reial, Himne Nacional d'Espanya, arranjament per a guitarra d'un servidor]

Haig d’afegir que els alemanys (la majoria) són una gent educada i tenen un bon perdre. Molts qualificaven el joc de la Selecció com una cosa artística. Fins i tot un, quan ja havia passat tot i em relaxava fent un riu als pixatoris del bar, se’m va acostar per darrere per dir-me el següent:

—Ei, ets espanyol?
—Mmm… què passa?
—Et vull felicitar perquè heu jugat molt bé i us heu merescut passar a la final. Nosaltres hem jugat amb por.
—És que som els campions d’Europa, no hauries d’haver-ho oblidat —de vegades s’ha d’explicar tot.
—Ja, però fins avui no havíeu jugat tan bé.
—És que avui no ha jugat Torres.
—Nosaltres no teníem tampoc a en Müller.
—Pues te callas la boca.

Aquesta última frase no la va captar ja que la vaig deixar anar en espanyol. Així que ens vam donar la mà, es va endur les gotetes de pipí que sempre et cauen a sobre, per molt en compte que hi vagis, i vam quedar tan amics.

—Ei, potser en tornem a veure en 4 anys. I gràcies per ser tan simpàtic!

Avui al migdia, per fer-me un homenatge, m’he cuinat una paella que molts voldrien tenir a la carta dels seus restaurants. A veure si dilluns al migdia puc fer gazpacho per acabar-ho de celebrar.

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

M’he adonat que últimament estic parlant molt de diners. Canviaré de to i us explicaré una història molt bonica. Resulta que aquells que m’hagueu vist en les últimes 2 setmanes haureu notat que m’he deixat una barba semblant a la que llueix en Brad Pitt.

A la pregunta de les seves fans sobre el per què d’aquest look que pressumiblement no l’afavoreix, ell respon que ho fa simplemente per avorriment.

ElPaís.com: La barba como pasatiempo, 24-03-2010

M’ha fet gràcia llegir aquesta notícia ja que és exactament la mateixa resposta que jo li dono a les meves fans. Llàstima que jo no tingui ni la seva cara ni el seu carisma. Ni la seva nòmina.

Els alemanys tenen moltes coses que nosaltres no tenim, especialment ara que arriba el Nadal i el temps s’omple de tradicions. Per començar celebren l’Advent amb molta més consciència que nosaltres. Per a aquesta fita tenen un calendari que anomenen Adventskalender i que va del dia 1 de desembre fins el 24. Els més petits tenen un calendari real on cada dia es representa amb una porta que obren al matí i de la qual surt un regalet o una xocolatina. Jo tinc una alumna que m’estima molt, que en explicar-li que a Espanya no tenim aquesta tradició, li deuria fer llàstima perquè a la propera classe em va regalar un. Aquest és el meu Adventskalender:

En principi s’ha d’obrir una porta cada dia, des de l’1 fins a la nit de Nadal, sinó et vénen tots els mals o pot ser que no rebis tots els regals que et desitjaves. Però jo vaig tenir un antull de xocolata i en vaig obrir 5 de cop. Em van començar a sortir animalets, instruments musicals, un ninot de neu… Els que més gràcia em van fer els vaig fotografiar.

Això és, com ja he dit, fins el dia 24. Aquell mateix dia, al vespre, es reuneix tota la família al voltant del Tannenbaum (o arbre de Nadal o avet). Allà es troben ja tots els regals que els ha portat el Weihnachtsmann o Pare Noël.

Una altra tradició que també tenen i no acabo d’entendre ocorre dies com avui, els 6 de desembre, quan ve en Sankt Nikolaus i deixa regals. Els nens han d’haver netejat les sabates la nit anterior, i en llevarse se les troben plenes de xocolatines i regalets. I penso jo, quina diferència hi ha entre Sant Nicolau i el Pare Noël? Jo no ho sé, tot i que m’ho han intentat explicar. Però per a ells és la diferència prou clara.

Aquest matí m’he llevat relativament d’hora per a ser diumenge (9:36 AM) i en sortir de la meva habitació m’he trobat a la porta tot un munt de xocolates i Süßigkeiten (llaminadures). Les meves companyes de pis són molt simpàtiques i m’estimen.

Bonica jornada el dia d’avui. A més s’hi ha afegit l’ex d’una de les meves companyes i s’han dedicat a coure galetes (Kekse backen), una altra de les tradicions nadalenques. Algunes de les que han fet estaven bones, sobretot les més grossetes.

El que no celebren els alemanys són els Reis Mags. És més, no poden entendre que siguin ells qui portin els regals i no el Pare Noël. I no intenteu fer-los-hi entendre, jo ho he provat i és impossible. Estranya circumstància, quan són precissament els 3 Reis d’Orient qui li porten els presents al nen Jesús.

No deixa de ser tot plegat una anècdota que explicaria el perquè de les dificultats d’integració dels col·lectius provenients d’altres cultures. Com ens hem d’arribar a entendre amb el cap si ja les coses que ens afecten més profundament al cor som incapaços d’assimilar-les?