—Estàs malalta?

Ens tutegem des del passat mes de maig, quan m’ho va demanar en l’entrevista personal que manté amb cadascú. Li va costar de convèncer-me, no sóc jo partidari de fer-me amic d’aquells qui s’enriqueixen amb la meva feina.

—Sí… I la secretària també.
—Doncs jo no estic mai malalt.

No només no estic mai malalt, sinó que tampoc tinc la possibilitat d’estar-ho. A Alemanya, el sistema sanitari és una altra de les màfies que conformen el Sistema.

—I com ho fas, per no estar mai malalt…?

En realitat no l’interessava la meva resposta. La meva cap és una persona que parla en una sola direcció, d’aquelles que quan formula una pregunta ja s’encarrega ella mateixa de respondre-la, però amb la virtut —anem a expressar-ho d’aquesta manera— de què a través de cursos de formació ha après a dissimular-ho i a fer com qui conversa de veritat.

—Doncs res, normal. Dormo molt, menjo bé, de tant en tant faig esport…

I aquesta me la tenia guardada des de feia temps:

—Ah, i sóc jove.

Un altre dia s’ho pensarà dos cops abans de jugar amb mi a ser la cap enrotllada.

L’obra em va quedar prou bé. Es tractava inicialment d’un cànon infinit a 3 veus que després es desenvolupa en un coral. Jo, tot orgullós, parlava als meus alumnes de l’obra, de com l’havia imaginat i com havia sorgit. Vaig estar també prou estona parlant del Creative Commons, d’allò que significa, de la filosofia que hi ha al  darrere, i sobretot de per què crec que una obra ha de ser lliure (o del contrasentit de la creació amb restriccions). Em va alegrar veure que hi havia alumnes que, no només s’alegraven de la meva decisió, sinó que fins i tot sabien de què parlava.

L’obra, traduït de l’alemany, porta com a títol “En camí” i simbolitza el caminar de Jesucrist en la seva última jornada en vida camí de Gòlgota. Principalment per aquest motiu l’obra s’havia de tocar lent i molt precís en el compàs. Em vaig prendre la molèstia d’escriure-ho expressament a la partitura, com a bon compositor, fins i tot amb la deguda indicació de tempo:

És a dir, lent, a compàs i molt precís. Clar i català. A més, qualsevol que tingui un rellotge podrà agafar el tempo a través de l’agulla que marca els segons. Fàcil.

Em passava els dies comptant les hores que mancaven per a l’estrena. Tenia la convicció de què la peça sonaria bé, tot i que encara no havia pogut escoltar-la, i fins i tot havia fet l’esforç de practicar-la per separat amb cadascun dels meus alumnes per a evitar problemes de comprensió. Només mancava veure quin era el treball que havia fet la directora de l’orquestra amb els nois i quin era el resultat. Però res no podia anar malament.

Comencen a tocar. La directora batia els braços el doble de ràpid del que havia de ser. Genial, tota la màgia a fer punyetes. Continuen tocant, van fent, i de sobte apareix un oboè que fa una mena de solo que jo no havia escrit. Perfecte, l’obra era només per a guitarres, així és com se m’havia encomanat, però res, resulta que ara a tots ens agrada fer de compositors… Continuen, cada cop s’acceleren més. Ressignació, almenys no em treuran el plaer d’escoltar l’últim acord, un acord dissonant, dolorós, dramàtic, destí tràgic, el de Jesucrist, cada any novament recordat. 3, 2, 1 i pam, l’acord no hi era, la directora havia decidit que allò no sonava bé i havia canviat les notes per a què sonés un Mi Major. Punt i final.

De les 3 condicions que protegeixen l’obra¹ només s’havia respectat una, la de no fer diners amb ella, ja que la de no fer obres derivades havia quedat parcialment violada, i la del reconeixement igualment, en tant en quant no es pot considerar respectat l’autor quan es canvien notes en base a vés a saber quins criteris… En fi, tasca molt desagraïda, la de compositor. Almenys em queda el consol de treure’m l’espina clavada tornant a interpretar l’obra amb el meu Ensemble de Bonn.

¹ Reconeixement de l’autor – No comercial – Sense obres derivades

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Però bé, no tinc una feina qualsevol, sinó que sóc el responsable de l’ensinistrament de tota una generació de guitarristes d’èxit. No hi apareixen tots els que tinc, però sí tots els que hi apareixen estan a les meves ordres.

Joc per a vius: endevinar en menys de 10 segons quin d’ells no té gens de talent.

En qualsevol cas, els estimo a tots més o menys igual i intento repartir la meva paciència a parts iguals. Espero que algun dia volin sols molt lluny!

Retaurant Mar Y Sol (y olé!)

Només arribar al bareto et trobes una bandera espanyola que és gairebé tan gran com la que penja de Plaza Colón. Ai! vaig dir, no entris aquí, que et faran cantar per buleries, però vaig entrar i em van agafar.

Un cop dins ja li agafes carinyo. El jefe es diu Manuel, nascut a Andalusia però criat a Alemanya, i català-català-absolutament-català d’esperit, perquè troba ben normal pagar un sou de 3 euros/hora. Jo no em queixo, perquè també sóc català, i quan li miro als ulls només veig bondat, que em vol ajudar, que em vol treure de la misèria, a poc a poc però amb pas ferm. Així que no parlaré malament d’ell com a persona, però sí que voldria dir (com a simple anècdota) que les tapes que se serveixen al seu bar —almenys les que jo he tastat— tenen gust de Fairy, i que no pots diferenciar si el que estàs menjant és carn o peix o parrillada de verdures. Però que quedi clar que no ho dic amb ressentiment, sinó des del carinyo i l’estima que el tinc, perquè ell només em vol ajudar (a base de 3 €/h), que jo sé que els inicis en l’hosteleria són difícils, i que ja m’arribarà el meu moment.

Per cert, vigileu amb els vincles emocionals que establiu amb els vostres caps, no sigui que comenceu a desvariar.

En Levin en plena apoteosi

Que ningú em pregunti per la qualitat de les meves classes. I que a ningú se li ocorri córrer la veu, no sigui que enviïn un inspector i se’m caiguin els pocs cabells que em queden.