Temps difícils per al funcionariat. Les intuïcions em tornen a donar la raó, i és que només 3 dies després d’anunciar que renuncio a la batalla per a accedir a formar part de la plantilla estatal [veure], en Zetapé ha anunciat el que tots ja sabem. Llàstima que aquestes siguin les mesures d’un govern suposadament progressista i social. Llàstima que el president del Govern hagi renunciat als seus propis principis que amb tant d’èxit el van dur a Moncloa. Però en fi, així són les coses, i qui encara cregui en política, que es doni un copet a la cara, a veure si es desperta.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Un dels motius del “Vida nova” és que ara treballo molt (bé, en realitat com una persona normal) i per tant, també puc viure més o menys com una persona normal.

Però bé, no tinc una feina qualsevol, sinó que sóc el responsable de l’ensinistrament de tota una generació de guitarristes d’èxit. No hi apareixen tots els que tinc, però sí tots els que hi apareixen estan a les meves ordres.

Joc per a vius: endevinar en menys de 10 segons quin d’ells no té gens de talent.

En qualsevol cas, els estimo a tots més o menys igual i intento repartir la meva paciència a parts iguals. Espero que algun dia volin sols molt lluny!

Bé, havia apuntat en un post anterior que ja per fi treballava, i en una escola de les guapes, res de mindundis… Però les vacances estivals i el deute acumulat m’obliga precissament a fer de “mindundi”. Aquí em trobareu els vespres fent de fregachín:

Retaurant Mar Y Sol (y olé!)

Només arribar al bareto et trobes una bandera espanyola que és gairebé tan gran com la que penja de Plaza Colón. Ai! vaig dir, no entris aquí, que et faran cantar per buleries, però vaig entrar i em van agafar.

Un cop dins ja li agafes carinyo. El jefe es diu Manuel, nascut a Andalusia però criat a Alemanya, i català-català-absolutament-català d’esperit, perquè troba ben normal pagar un sou de 3 euros/hora. Jo no em queixo, perquè també sóc català, i quan li miro als ulls només veig bondat, que em vol ajudar, que em vol treure de la misèria, a poc a poc però amb pas ferm. Així que no parlaré malament d’ell com a persona, però sí que voldria dir (com a simple anècdota) que les tapes que se serveixen al seu bar —almenys les que jo he tastat— tenen gust de Fairy, i que no pots diferenciar si el que estàs menjant és carn o peix o parrillada de verdures. Però que quedi clar que no ho dic amb ressentiment, sinó des del carinyo i l’estima que el tinc, perquè ell només em vol ajudar (a base de 3 €/h), que jo sé que els inicis en l’hosteleria són difícils, i que ja m’arribarà el meu moment.

Per cert, vigileu amb els vincles emocionals que establiu amb els vostres caps, no sigui que comenceu a desvariar.

Pensava que mai arribaria aquest dia… Però sí, ja treballo, i res de mindundis: en una escola de música de les guapes. I en alemany (!!!)

En Levin en plena apoteosi

Que ningú em pregunti per la qualitat de les meves classes. I que a ningú se li ocorri córrer la veu, no sigui que enviïn un inspector i se’m caiguin els pocs cabells que em queden.