—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.

Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.

Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.

Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.

Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.

—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.

Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.

L’obra em va quedar prou bé. Es tractava inicialment d’un cànon infinit a 3 veus que després es desenvolupa en un coral. Jo, tot orgullós, parlava als meus alumnes de l’obra, de com l’havia imaginat i com havia sorgit. Vaig estar també prou estona parlant del Creative Commons, d’allò que significa, de la filosofia que hi ha al  darrere, i sobretot de per què crec que una obra ha de ser lliure (o del contrasentit de la creació amb restriccions). Em va alegrar veure que hi havia alumnes que, no només s’alegraven de la meva decisió, sinó que fins i tot sabien de què parlava.

L’obra, traduït de l’alemany, porta com a títol “En camí” i simbolitza el caminar de Jesucrist en la seva última jornada en vida camí de Gòlgota. Principalment per aquest motiu l’obra s’havia de tocar lent i molt precís en el compàs. Em vaig prendre la molèstia d’escriure-ho expressament a la partitura, com a bon compositor, fins i tot amb la deguda indicació de tempo:

És a dir, lent, a compàs i molt precís. Clar i català. A més, qualsevol que tingui un rellotge podrà agafar el tempo a través de l’agulla que marca els segons. Fàcil.

Em passava els dies comptant les hores que mancaven per a l’estrena. Tenia la convicció de què la peça sonaria bé, tot i que encara no havia pogut escoltar-la, i fins i tot havia fet l’esforç de practicar-la per separat amb cadascun dels meus alumnes per a evitar problemes de comprensió. Només mancava veure quin era el treball que havia fet la directora de l’orquestra amb els nois i quin era el resultat. Però res no podia anar malament.

Comencen a tocar. La directora batia els braços el doble de ràpid del que havia de ser. Genial, tota la màgia a fer punyetes. Continuen tocant, van fent, i de sobte apareix un oboè que fa una mena de solo que jo no havia escrit. Perfecte, l’obra era només per a guitarres, així és com se m’havia encomanat, però res, resulta que ara a tots ens agrada fer de compositors… Continuen, cada cop s’acceleren més. Ressignació, almenys no em treuran el plaer d’escoltar l’últim acord, un acord dissonant, dolorós, dramàtic, destí tràgic, el de Jesucrist, cada any novament recordat. 3, 2, 1 i pam, l’acord no hi era, la directora havia decidit que allò no sonava bé i havia canviat les notes per a què sonés un Mi Major. Punt i final.

De les 3 condicions que protegeixen l’obra¹ només s’havia respectat una, la de no fer diners amb ella, ja que la de no fer obres derivades havia quedat parcialment violada, i la del reconeixement igualment, en tant en quant no es pot considerar respectat l’autor quan es canvien notes en base a vés a saber quins criteris… En fi, tasca molt desagraïda, la de compositor. Almenys em queda el consol de treure’m l’espina clavada tornant a interpretar l’obra amb el meu Ensemble de Bonn.

¹ Reconeixement de l’autor – No comercial – Sense obres derivades

Aquest que ve a continuació és sense cap mena de dubtes el meu pitjor alumne de tots els que tinc (amb carinyo ho dic, però). Tot i això l’altre dia va començar a fer una roda d’acords que deia que toca a casa en la seva intimitat, i em va agradar molt. Qui ho havia de dir. Vam fer la classe improvisant sobre els acords amb l’escala pentatònica, l’autèntica escala dels losers:

No toca bé perquè es passa el dia pentinant-se.

No està pas malament, tractant-se com es tracta d’un noi amb seriosos problemes de coordinació mental.

Darrere ve un amic d’ell, que si bé aquest toca força bé, mai hauria dit que fos capaç d’improvisar una sola línia. I només dient-li tres coses va ser capaç d’improvisar coses amb força bon gust i oïda.

No és que fes fred, sinó que es posa la bufanda per a voler ser més pijo encara.

I aquesta va ser la meva experiència dimecres passat. Això és cada dimecres per la tarda a una ciutat que es diu Düren. Els interessats en veure els fabulosos processos educatius que es produeixen sota les meves mans poden passar-se tranquil·lament per aquí a fer d’oïdors.

Com a cloenda, un parell de frases: no pre-jutgeu mai les persones; que no us sorprengui que puguin canviar amb el temps (tots ho fem, esperem que a millor), i sobretot, mai no tanqueu les portes a deixar-vos sorprendre. La vida és prou bonica com per a perdre-vos-ho.

Però bé, no tinc una feina qualsevol, sinó que sóc el responsable de l’ensinistrament de tota una generació de guitarristes d’èxit. No hi apareixen tots els que tinc, però sí tots els que hi apareixen estan a les meves ordres.

Joc per a vius: endevinar en menys de 10 segons quin d’ells no té gens de talent.

En qualsevol cas, els estimo a tots més o menys igual i intento repartir la meva paciència a parts iguals. Espero que algun dia volin sols molt lluny!