Un cop vaig llegir una entrevista feta a un dels gurús espanyols de la xarxa i la internet 2.0. De la xerrada se’m van quedar dues idees: cal creure fermament en un projecte i cal dedicar-li tota la teva atenció. Sona boig, més quan les nostres vides estan plenes d’altres activitats, però escoltant el seu raonament, si no ataques d’inici, no hi ha possibilitat d’èxit.

1. Cal creure en el projecte: el gurú deia que tu has de ser el primer en creure en el teu projecte fins al punt de ser tu el primer en realitzar totes les inversions que facin falta (ell es referia sobretot a les econòmiques). Aquest punt és fonamental ja que arribat el moment en el qual el projecte creix i necessita d’inversions de capital externes, ningú no apostarà ni creurà en el projecte si ni tan sols tu ho has fet d’inici. Vist així, la lògica és aplastant.

2. Cal dedicar-li tota la teva atenció: aquí el gurú opinava que si tu no estàs dedicant tot el temps a treballar la teva idea i desenvolupar el projecte, és més que probable que algú ho estigui fent en aquell moment i t’acabi avançant en el camí de la innovació. Altre argument de pes.

En qualsevol cas, i no és solsament un consol, el camí recorregut també compta. Som una empresa petita que assoleix objectius “humans” i estic molt satisfet de tenir enllestit pràcticament tres quartes parts de la peça, que dit sigui de pas, es convertirà sens dubte, un cop estigui enllestida, en la major i més interessant aportació al repertori de 2 guitarres des que Leo Brouwer composés les “Micro piezas” per allà a mitjans del segle XX.

Voldria aprofitar per demanar disculpes a la gent de duoZanetti, que en el seu dia em van recolçar en aquest projecte i a hores d’ara deuen estar buscant-me substitut a les llistes d’InfoJobs. També disculpar-me amb altres companys, els quals també els vaig prometre algunes feines i encara estan pendents de la meva resposta. No patiu i sobretot no defalliu, que la crisi està a punt d’acabar, i tot aquest temps que no li he dedicat al que havia promés era perquè estava recopilant informació vital. Sinó al temps.

Jo, que m’acabo de mudar, encara tinc les disfresses dins de caixes, tot per endreçar. Per això aquest any faig una excepció i aprofito per treure’m de la màniga el Carnaval de Schumann arreglat per a dues guitarres (oohhhh!!).

Vet aquí quina sorpresa. Ja feia temps que estava feta l’obra però fins ara no veu la llum. El Carnaval, op. 9 de Schumann, obra monumental en 21 parts del pianisme romàntic, arriba de la meva mà, en comptagotes, per a les cordes de la guitarra. La gent de duoZanetti em recolça un cop més en l’edició > duoZanetti

Avui es presenta el famós tema de la primera part. No més fins ara. Les altres parts aniran apareixent de manera gradual. I la versió definitiva, la final, amb la portada, pròleg i dedicatòria corresponents, apareixeran, com no podia ser d’altra manera, l’últim dia del Carnaval, per allà el 16 de febrer de 2010 si els càlculs no em fallen, un cop les bruixes ja estiguin carbonitzades.

Res més per ara. Com sempre dic, gaudiu la música, esperant que se us faci la boca saliveta.

Carnaval, op. 9 de Schumann;  transcripció per a 2 guitarres; així comença tot… >>

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència

No puc estar més content per aquest primer èxit! I voldria compartir-lo amb la gent de duoZanetti, sense els quals no hauria estat possible.

Gràcies a tots els que reconeixeu la meva feina!

Amb un dia de retard –la direcció de duoZanetti me l’ha endarrerit per a no coincidir amb la nova entrega d’Esquince– surt a la llum Just Rudi, el meu disc més esperat.

> www.duozanetti.com
> www.cocamarin.es

Gaudiu-lo i no us talleu a l’hora de comentar!

Lluny queden ja aquells projectes carregats de bones intencions [+]; ara comencen coses més tangibles, com per exemple la promoció del meu disc:

En una setmana estarà la xarxa plena de paraules sobre Just Rudi (espero, desitjo…).

No está hecha la crítica para la boca del asno: refrán que destaca la crítica como práctica exquisita, relegada a una minoría intelectual privilegiada. (Madame Blavatsky)

“La crítica popular: refranero de críticos e intelectuales” a Esquince, 30 d’abril de 2009.

Evidentment la crítica no està a l’abast de tothom. S’ha de conèixer la tècnica, s’han de conèixer les tipologies i s’han de saber aplicar per a obtenir els resultats desitjats.

A les classes d’ètica de les escoles o a les assignatures del tipus “resolució de conflictes” que s’imparteixen en alguns estudis superiors se sol repetir fins a la sacietat que la crítica destructiva és producte del dimoni, un invent dels fills dels comunistes. En canvi, s’enalteix la crítica constructiva com si d’una cosa meravellosa fos, i es competeix dins les aules per veure qui és capaç d’assolir un pensament més constructivista.

Per sort –o per desgràcia; la paranoia col·lectiva ja no ens deixa pas tenir un pensament lliure– la cojuntura social ha canviat i el model constructiu (o constructivista, o el basat en la construcció) ha fet fallida. El España va bien ha resultat ser la màscara que amagava una crua realitat: el binomi constructors-banquers s’estava enriquint de mala manera. Per davant ens trobem ara un nou escenari, un nou horitzó el qual hem de fer l’esforç d’entendre per a arribar a conquerir-lo.

Per altra banda, mai no he estat defensor de plans d’estudis ni de projectes curriculars, ja que sovint les persones que es dediquen a aquestes feixugues tasques mai no tenen temps de trepitjar les aules, cosa que els deslitigima en certa manera. Per tant, i amb aquests dos arguments tan sòlids, queda sobradament demostrada la part teòrica del meu pensament d’avui: la crítica constructiva, a més d’inútil, és ingènua, estúpida i hipòcrita.

Ara passem a la part pràctica, que sempre sol ser la més divertida. Resulta que fa dos dies un bon amic em va convidar a menjar arròs amb llet, donat que ell se les dóna com a gran especialista en reposteria clàssica. Jo estava encantat de la vida, ja és gran la seva llegenda al voltant del seu arròs amb llet, i no volia de cap manera deixar passar l’oportunitat de tastar-lo. I el vaig tastar, vaja si el vaig tastar, que se’m va quedar enganxat al vel del paladar com si d’una bola de ciment es tractés. De sobte ens vam trobar en una situació incòmode. Jo vaig voler fer una crítica constructiva al respecte i va passar més o menys el següent:

Resulta que el meu amic va cuinar l’arròs amb llet amb arròs basmati, sense pensar que allò es convertiria en un sucedani d’Spontex. Jo, pobre de mi, vaig intentar suggerir-li de canviar el tipus d’arròs, tal com marquen els cànons de la crítica constructiva. Però els resultats no van ser els esperats, ja que ell va mirar cap a un altre cantó. Trenta segons de reflexió em van dur a la resposta, d’altra banda certament lògica: quan es produeix un conflicte en el qual una persona s’atreveix a suggerir a una altra, ens trobem davant un escenari on la persona número 1 està instal·lada dins l’opinió A, mentres que la persona número 2 es troba a B. La persona número 2 rep el suggeriment de 1 però es queda sense la raó per la qual es produeix la crítica. Això genera la desconfiança de saber que l’altre no li està dient tota la veritat, i reforça el sentiment mutu de que cadascú posseeix la raó.

La crítica mal anomenada destructiva és la que en realitat té una capacitat transformadora. És aquest el tipus de crítica que ataca els sentiments de l’altre la que li donarà l’opció de pensar en una manera alternativa. Quan després de beure’m 3 gots d’aigua em vaig aconseguir empassar el tap que obturava el meu coll, em vaig disposar a continuar en aquella activitat que semblava destinada als herois. Però en tornar a patir un atac de convulsions respiratòries, no vaig poder evitar de fer-li saber al meu amic que l’arròs basmati només serveix per a fer ensalada tres delicias, tot després de vomitar-li tot damunt la cara.

La pilota estava ara a la seva teulada. Li acabava de donar l’oportunitat de donar una resposta creativa, de fer-lo créixer en el seu nivell de pensament. Malauradament el meu amic no va estar inspirat i em va respondre contra-atacant-me. Estava clar que allò no anava enlloc.

Cinc minuts de silenci van portar una nova llum. El meu amic, que a part de ser un manetes en reposteria clàssica no és cap babau, va pronunciar per fi quelcom que obria un nou escenari: em reptava a millorar-lo.

Aquí va arribar la solució al conflicte. No et convenceré quan et suggeriré com ho has de fer, sinó que et convenceré quan et mostraré què bé ho sé fer jo. Aquesta resposta a la crítica demana d’una actitud d’extrema humiltat per part de la persona criticada, ja que de manera implícita, el criticat accepta l’error, l’objecte de la crítica. No és fàcil ni habitual, però, trobar-se amb persones capaces de rebaixar-se fins a aquests nivells: en una societat on la competitivitat és un dels pilars on es fomenta la productivitat, i on l’estrés provocat per les paradoxes d’aquestes tensions inhumanes es resol amb conceptes tan ingenus com el jo guanyo, tu guanyes, persones així les hem de cuidar molt més del que ens pensem.

Tot i això, la crítica no té per què sempre estar ben fonamentada pel sol fet de ser una crítica. De vegades tenim un mal dia, o se’ns confonen els sentiments i no sabem separar el que és personal del que és purament l’objecte criticable, o simplement volem ferir l’altre. Quan això passa, és també la persona número 2 qui, en un acte de grandiosa maduresa i seguretat en si mateix resol el conflicte treient ferro a l’assumpte i canalitzant les energies cap a una altra banda on millor servei faran. No és el que va passar amb el meu amic i el tema de l’arròs, ja que ni jo m’equivoco tant ni ell té la sort de sentir-se tan segur de si mateix. En qualsevol cas, us deixo a continuació l’exemple gràfic del que un dia podria arribar a passar:

Fins aquí la meva exposició dels fets. El meu gestor del bloc em diu que ja he escrit prop de mil cent paraules… Mai hauria d’haver utilitzat tantes paraules per a parlar d’una cosa que podria començar així: companys, rebutgeu els qui us demanen crítiques constructives, perquè d’ells no se’n parla en el regne de les emocions.

Han estat molts mesos de lluitar contra un cúmul de despropòsits; de malviure per a poder pagar un estudi mitjanament decent; de malvendre les poques pertinences que tenia per a aconseguir unes hores més d’il·lusió; de pregar perquè una ànima caritativa em donés un cop de mà…

En fi, no us ho creieu, estic frivolitzant, que en realitat l’he fet en 3 setmanes amb el meu pentium 4, una Sound Blaster Live! i amb software compartit.

I ja es poden estar barallant totes les discogràfiques del món per a tenir-lo, que jo no el penso pas vendre ni per tot l’or del món. De moment estic mirant a veure com us el puc ensenyar. Paral·lelament estic amb negociacions amb la gent de duoZanetti, que sembla que són els més indicats per a publicar-lo. Continuaré informant.

No hay creatividad sin riesgo. “Es muy difícil mantener indefinidamente la admiración de los otros. Tanta expectativa de la gente puede desarrollar un miedo al fracaso que bloquea, es paralizante”, explica el psicólogo Gonzalo Hervás. En el mundo de la música esa presión es elevada.

“Lo dejo; tengo demasiado éxito”, a ELPAÍS.com, 14 de desembre de 2008.

Això explicaria la paràlisi del projecte duoZanetti just després dels rotunds èxits collits ara ja fa un any. Per això el projecte es reinventa i anuncia que a partir d’ara només presentarà productes a mitges.