Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre. I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.
Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.
De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.
La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força. A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.
L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.
Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.
La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.
Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.
Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.
