—I tu, que ets de Barcelona, què coi fas a Alemanya?

Els alemanys tenen una imatge idíl·lica de la ciutat comtal. No és per menys: arquitectònicament és una de les ciutats més interessants del món. Però no ha estat fins que he viscut a altres ciutats, fins que he parlat amb altres persones que m’han fet prendre consciència, quan m’he adonat d’aquesta realitat. A l’escola on anava ens ensenyaven a fer arrels quadrades i ens explicaven la composició química de la molècula d’àcid sulfúric enlloc d’ensenyar-nos, per exemple, a apreciar la bellesa de les cases del nostre entorn. A més, el barri on visc és, sempre parlant des del punt de vista arquitectònic, i tret de comptades excepcions, una de les més brutals aberracions que he vist mai.

L’altre dia, dins del programa de teràpia familiar que practiquen els meus pares, vam anar a passar el dia a Barcelona. No m’agrada anar a Barcelona perquè penso que les portes de les estacions de la Renfe em trinxaran algun dia com si fos una síndria, però havia de fer l’esforç per salvar la família. I vet aquí que després sempre m’alegro de tornar a veure les fabuloses cases de l’Eixample.

Noteu que estic parlant tota l’estona en clau arquitectònica. També podria afegir que ha fet un hivern molt suau, un hivern disfressat de primavera vergonyosa que ha convidat a molts a sortir en màniga curta i a fer una volta per la platja. En això estàvem quan em vaig fixar en l’ambient de la ciutat, en allò que els estrangers creuen que és el tarannà de Barcelona. I vet aquí que en tota una tarda de voltar amunt i avall no vaig veure res que em fes somriure, tret d’un noi que tocava la guitarra i cantava al costat de la Barceloneta amb certa gràcia.

Que els tòpics existeixen per alguna raó és una sentència que accepto com a vàlida, però malauradament aquesta vegada haig de dir que a Barcelona no he trobat ni rastre de vitalitat en l’ambient. Només aquells que es posen al Portal de l’Àngel a fer salts i a muntar xivarri, i uns quants negrets porucs que intenten vendre algunes ulleres de sol abans de què arribi la Guàrdia Urbana a picar-los al cul. Però ni rastre de gent que surt al carrer per amor a l’art, com sí he vist repetidament a les avorrides ciutats alemanyes. Serà que la normativa municipal de Barcelona, en un afany recaudatori sense límits, ha acabat expulsant l’ànima de la seva pròpia ciutat.

L’ambient cool da la siutat da Barsalona.

Les raons del canvi responen, suposadament, a termes de rendibilitat. La frase “la selecció de CDs més gran del món” ha desaparegut de la seva publicitat, els Bobs Esponja de peluix han aparegut als prestatges, i la superfície de venda s’ha reduït en dos terços. Els passadissos que abans conduïen a altres seccions s’han convertit en murs plastificats; el que hi ha més enllà és tot un misteri. El jazz ja no existeix, donant pas a les consoles de videojocs. La clàssica tampoc; ara són àudiollibres. Fins i tot m’atreveria a dir que de música tampoc n’hi ha: ara només hi ha èxits. És aquest el camí que ha agafat la botiga per adaptar-se (que no per donar una resposta) a la situació actual del mercat.

Deixant de banda els romanticismes, que tampoc és que jo hagi estat mai un comprador compulsiu de discos, em faig una pregunta: què passa amb tot aquell estoc que fa 6 mesos estava a la botiga i ja no hi és? El capitalisme, com tots sabem, tendeix a produir estocs. Però si els estoc no surten, aleshores vénen els problemes i han de buscar una solució: les fruites i verdures dels supermercats les llençaran a les escombraries cada vespre per la porta del darrere, per tal que a l’endemà es puguin posar a la venda els “nous” productes al mateix preu; els pisos els tancaran, què dic, els tapiaran, si cal, per tal de què els negritus de la Creu de Barberà paguin el mateix que pago jo al centre de Colònia. Però i els discos, què faran amb tots aquells milions de discos que allà estaven? Els destruiran? O seran donats a la Biblioteca Nacional? O passaran al magatzem d’Amazon? O es tancaran en aquelles sales que ara no estan obertes al públic, esperant el moment en el qual les masses ja no voldran CDs, i on apareixerà una minoria que els recuperarà i els convertirà en objecte de culte?

Crec que es tracta d’un interessant tema de reflexió. S’ha acabat el temps aquell en el qual hi havia botigues que et mostraven el que et podies comprar. Ara només hi ha negocis que intenten vendre’t el mateix que pots trobar a tot arreu. Els que tenim memòria sabem que fa 5 anys hi havia llocs on es podia triar, però els que vindran després ho veuran sempre així, i pensaran que és normal. A veure si m’animo i hi vaig un dia a preguntar-li a algun venedor que tingui una mica d’idea —que d’aquests també en manquen— què és el que se n’ha fet de tot aquell catàleg que un dia existia i ara no és més que un record malenconiós.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Imagineu-vos la credibilitat que li dóna a l’eina. Uns dies després ja em vaig trobar novament l’entrada “políticament correcta”:

Però qui em fa creure a mi ara que el bon home va ser professor de l’Autònoma de Madrid.

Aneu en compte quan busqueu sobre Diògenes o Kierkegaard.

El dilluns, com és el meu dia lliure, vaig aprofitar per sortir a fer-me una volta i veure què es coia. No va ser fàcil, però, anar travessant les proves que em sortien al pas. Només entrar al SATURN, una destral gegantina de prop de dues tones de pes es va deixar caure just per la meva esquena. Vaig haver de saltar precipitadament endevant per no quedar-me en el lloc. Així és com reben els clients en aquesta botiga.

Un cop dins vaig aparèixer en una sala enorme on només podia veure DVDs. Hauran tret els discos? em vaig preguntar ingènuament. Però no m’ho podia creure, ja que a l’entrada hi havia un cartell de 8 metres de llarg anunciant l’últim treball d’en Robbie Williams. Li vaig preguntar a uns dels molts venedors que pul·lulaven per la sala i em va dir que havia de baixar un pis. Ah d’acord, gràcies, ja no em recordava, que sàpiga vostè que fa temps que no em deixava veure per aquí.

En aquest moment vaig pensar que potser era el moment adequat d’escampar la boira, de no temptar de nou la sort. Si només entrar al recinte una destral gairebé em trenca en dues peces, no volia imaginar que podia venir en canviar de pis. Però bah, la vida són dos dies, i què és la vida sense aventures. El més greu que em podia passar és que baixant les escales del pis em comencés a rodar per l’esquena una bola de la mida d’un dinosaure, igual com va descriure l’inspirat guionista dels Goonies. I efectivament, només començar a baixar les escales, la bola que cau i que em persegueix escales avall. Sort que estic fort i vaig poder suportar un llarguíssin esprint de 30 segons que va trigar la bola en anar més enllà del meu camí. Havia superat amb èxit les proves i em trobava davant dels discos de música clàssica.

Aquest va ser un dels pocs moments de la vida en els quals et penses que ho saps tot i que la culpa és dels altres. Em preguntava, on coi haig de començar a buscar el disc? La lògica em deia que anés a la secció de guitarra i allà busqués per la A d’Aniello. Però sense èxit: no hi havia rastre d’ell. Llavors et ve al cap l’error número 1 de les botigues de discos: QUINS CRITERIS SEGUEIXEN A L’HORA D’ORGANITZAR ELS CDS? Qui ho sàpiga, que ho deixi en els comentaris.

Li vaig preguntar a uns dels venedors del local, no sense por a què em clavés un ganivet al coll. Però lluny d’això, va mirar el seu ordinador, em va dir la data del llençament del disc, i em va acompanyar amablement fins al lloc exacte on es trobava el disc. Molt bé, gràcies signori. Llavors l’error número 2 de les botigues de discos: ¿PER QUÈ LES BASES DE DADES DE QUÈ DISPOSEN ELS VENEDORS NO ESTAN TAMBÉ A DISPOSICIÓ DELS CLIENTS, IGUAL A COM PASSA EN UNA BIBLIOTECA, PER POSAR NOMÉS UN EXEMPLE? No crec que fos massa difícil.

Sigui com sigui, ja tenia el disc a les meves mans i em disposava a escoltar-lo. A diferència del que opinava en Dani, que deia que li sobtava el Vivaldi, a mi em va semblar prou interessant com per a voler tenir el disc, però oh, el CD valia 17,95 EUR, el que vindria a ser l’error número 3 de les botigues de discos: NO ES PODEN VENDRE CDS PER SOBRE DE 10 EUR. I no és que ho hagi decidit jo, sinó que és el mercat qui ens ha establit aquesta frontera dins el cap. Amb tota la meva pena vaig deixar el disc allà on es deixen els discos rebutjats, els que no acaben al carro de la compra, els que per alguna raó o altra no tenen sortida i s’acaben convertint en un bonic contrasentit. Perquè com diu en Ramoncín, i a més amb tota la raó del món, per què pagar per una cosa que es pot obtenir gratis? Una estona més tard vaig buscar a Spotify i allà estava, davant de mi i a l’alçada d’un clic, el mateix que una estona abans valia 17,95 EUR. Que algú m’expliqui el perquè, si és que es pot. Gaudiu-lo per aquí > l’Aniello a Spotify

Però bé, no tot seran errors i estratègies equivocades. El SATURN també té una cosa bona, i és que es poden sentir tots els discos que tenen a la venda. I tal com deixava un disc em queia a la mirada un altre que em va cridar l’atenció per tres motius: el primer perquè era només repertori de Giuliani, uns dels compositors per a guitarra més desprestigiats; el segon perquè tocaven guitarres originals d’època; i el tercer perquè costava 9,99 EUR, just al llindar del que ha de costar un CD.

Haig de confessar que només agafar-lo vaig pensar “vaaaaale, ja estan aquí uns altres listillos que agafen instruments antics i es pensen que ho saben tot” ***. Però el que deiem, al SATURN es poden escoltar els discos per saber de què van, i quan vaig escoltar el fragment que us posaré a continuació vaig saber al moment que em comprava el disc.

Fragment de la Rossiniana nº 1

Només cal aquest curt fragment per a reivindicar la figura de Giuliani com a compositor i sobretot com a guitarrista, del qual com a tal mai es parla, i de pas invalidar qualsevol interpretació que haguem pogut escoltar abans, a més de corroborar el que ja intuïem, que no és altra cosa que en Pavel Steidl és un mentider [mira'l], en José Miguel Moreno és un pesat [però almenys té classe] i en Ricardo Gallén sotmet sense miraments la guitarra a un règim de prostitució [escolta-ho amb les teves pròpies orelles].

Es diuen Claudio Maccari i Paolo Pugliese, tenen una web que és www.maccaripugliese.com i allà podeu veure uns vídeos que no tenen desperdici. Gaudiu-los i penseu en mi.

*** Noteu que estic carregat de prejudicis.

D’això i de moltes altres coses hem xerrat en aquests 5 dies que hem estat junts. Sempre un plaer conversar amb ell, tot i que sovint em posa el cap com un bombo amb unes idees encara més tancades que les meves. Després per les nits tinc malsons.

Dissabte a la nit, sense anar més lluny, vaig somiar que la meva integració a Alemanya arribava a un punt tan excels que em feien catedràtic de l’Escola Superior de Música del Rin del Nord-Westfàlia. Així d’un dia per l’altre, sense proves ni res. Només per mèrits artístics, potencialitats desenvolupatives i desenvolupadores, i capacitat de transformació.

L’altre catedràtic, potser gelós, potser amb por a quedar enrere, potser simplement per amor propi, s’apuntava a fer un màster en musicologia. Volia treballar en eines d’investigació i recerca. Fins aquí perfecte, cadascú és lliure de fer el que vulgui i de formar-se de la manera que cregui més adient.

No sé ben bé per què, aquesta part del somni no la recordo massa, però en un moment donat jo podia llegir els missatges que es publicaven en el fòrum dels estudiants, que normalment no són públics. No sé si això tenia alguna cosa a veure amb el fet de què jo als 36 anys em casava amb la filla del conserge de l’Escola.

Però bé, no ens desviem del tema, que prou interessant és. Quan el meu col·lega, dins els fòrums, intentava justificar l’objectiu de la seva investigació, escrivia coses com aquesta:

Tot i això m’adono que els criteris de “qualitat” de la música són tant perillosos quan no estem parlant dels noms més consagrats que miraria d’esquivar-los atenent a la quantitat de música escrita per un autor i el pes que hagi exercit en el repertori general.

M’ho vaig haver de llegir mínim 3 vegades per arribar a corroborar que, efectivament, el paràgraf era totalment inintel·ligible. Llavors no sé què més venia, crec que anava a prendre una cervesa, i de sobte apareixia la meva mare i em deia que si ja havia passat l’aspiradora i que si menjava prou, i jo deia que estava indignat, que no em podia imaginar cap dels meus professors de la Ramar escrivint així, i ell en canvi superava en la seva nòmina 4 vegades la dels mileuristes.

Llavors m’he despertat de cop amb molta set d’aigua i amb la imatge molt fixa de la meva mare. ¿Per què coi em preguntava si menjava prou, si m’he engreixat més de 12 kilos en els últims 2 anys? En Banegas encara dormia estirat en el matalàs inflable al peu del meu llit. Certificava que tot havia estat un malson. Per sort aquestes coses només passen en l’obscur món del darrere.

Un cop aclarit aquest punt —no vull malentesos—, haig de dir que no sóc pas cap usuari actiu. M’agrada la filosofia del sistema però no com s’utilitza. Hi ha massa soroll, què us haig de dir que no sapigueu. Però tampoc no penso continuar parlant de Face*book, no m’interessa en absolut el tema, i el perquè estic dins va ser un accident que tampoc no teniu perquè conèixer.

D’entre tots els usuaris que hi tinc afegits, els més actius són possiblement l’Eloi Fuguet i els germans Zapico (els quals aprofito per a saludar des d’aquí amb estima). De l’Eloi no em sorprén massa, ja que fàcilment me l’imagino mirant dia i nit les pampallugues blaves de la seva BlackBerry. Però dels germans Zapico sí que em sorprén, ja que em consta que toquen molt per tot arreu, a més de les hores que li deuen dedicar a l’estudi, els assajos i les escales als aeroports internacionals. Per la qual cosa he arribat a una conclusió: tenen una secretària que els fa la feina bruta.

Però tampoc és aquest el tema del qual us volia parlar, què més em fa a mi si li dediquen o no una especial atenció a mantenir viva la flama del Face*book. El que volia explicar és que, precissament a través d’aquesta xarxa, he descobert que han format un grup que es diu Forma Antiqva i que recentment acaben de publicar un disc.

Ells ho comenten alegrement i orgullosos, com no podia ser d’altra manera —jo també estava orgullós quan vaig fer el meu disc— i els amics, familiars i futures afegeixen comentaris dient que què bonic és i que el compraran quan tinguin l’oportunitat. Fins aquí res que s’escapi de la normalitat. El problema arriba quan un tal Pablo Álvarez Fernández, que per com parla deu tractar-se segurament d’un paisà, formula la següent pregunta:

La resposta és afirmativa, i tot i que no ho expressen directament, es pot interpretar que se senten orgullosos de què així sigui. Sens dubte, tenir col·locat un disc als prestatges de la FNAC és un argument per apel·lar al prestigi del grup, però a efectes pràctics, ¿qui els comprarà el disc pel mòdic preu de 18,75 EUR.- tret dels amics i familiars? Em costa d’imaginar. Tantmateix em costa encara més d’imaginar  que aquestes noves fornades de joveníssims intèrpretes, criats en ple boom de les noves tecnologies, pretenguin vendre el seu art de la mateixa manera a com ho feien els professors dels seus professors.

Per sort un dels contertulians, que no és tan jove però sí sap més per on van el trets, aporta l’únic comentari de valor:

I ja està liada la troca. Acaba de dir una veritat com un cabàs, i tot i això volaran els comentaris negatius pel Face*back, que no és altra cosa que la xarxa social de la porta del darrere, el lloc on s’hi escriuen els comentaris que no responen a la constant “què genial que sóc i què bé que em va la vida”.

Jo, per la meva banda, cada cop estic més content de pertànyer a duoZanetti, possiblement l’única discogràfica del món que no ven cap disc. [Porque te los regalamos, neng!] I no és que no em vulgui guanyar la vida amb el meu art, ans al contrari, però ho sento molt: no a base de dificultar-hi l’accés.


OFF-TOPIC: Què bé que canta en Xavi Sabata

OFF-TOPIC 3: I què punkie és l’Enrike Solinís, que signa amb k de kilo ahí con un par.

Si l’Otger em sentís (us en recordeu, de l’Otger???) em diria: no, Coca, a Espanya potser hi vas tu… Jo vaig a Catalunya. D’aquest tipus de converses ja fa ara uns tres anys més o menys. No és que les trobi a faltar pas ni molt menys, però m’ha fet gràcia recordar-les.

No crec que per aquestes dates sigui aquest un tema de conversa a Espanya —tret dels episodis protagonitzats per n’amic Jan, totalment capficat ja en la seva personal pre-pre-campanya electoral—, sinó que més aviat seria la crisi i els seus derivats. Però no està de més preguntar-li a Espanya que és el que pensa d’ella mateixa. Jo ho acabo de fer i m’ha respost, com no podia ser d’altra manera, molt diplomàticament:

Bones vacances!

No está hecha la crítica para la boca del asno: refrán que destaca la crítica como práctica exquisita, relegada a una minoría intelectual privilegiada. (Madame Blavatsky)

“La crítica popular: refranero de críticos e intelectuales” a Esquince, 30 d’abril de 2009.

Evidentment la crítica no està a l’abast de tothom. S’ha de conèixer la tècnica, s’han de conèixer les tipologies i s’han de saber aplicar per a obtenir els resultats desitjats.

A les classes d’ètica de les escoles o a les assignatures del tipus “resolució de conflictes” que s’imparteixen en alguns estudis superiors se sol repetir fins a la sacietat que la crítica destructiva és producte del dimoni, un invent dels fills dels comunistes. En canvi, s’enalteix la crítica constructiva com si d’una cosa meravellosa fos, i es competeix dins les aules per veure qui és capaç d’assolir un pensament més constructivista.

Per sort –o per desgràcia; la paranoia col·lectiva ja no ens deixa pas tenir un pensament lliure– la cojuntura social ha canviat i el model constructiu (o constructivista, o el basat en la construcció) ha fet fallida. El España va bien ha resultat ser la màscara que amagava una crua realitat: el binomi constructors-banquers s’estava enriquint de mala manera. Per davant ens trobem ara un nou escenari, un nou horitzó el qual hem de fer l’esforç d’entendre per a arribar a conquerir-lo.

Per altra banda, mai no he estat defensor de plans d’estudis ni de projectes curriculars, ja que sovint les persones que es dediquen a aquestes feixugues tasques mai no tenen temps de trepitjar les aules, cosa que els deslitigima en certa manera. Per tant, i amb aquests dos arguments tan sòlids, queda sobradament demostrada la part teòrica del meu pensament d’avui: la crítica constructiva, a més d’inútil, és ingènua, estúpida i hipòcrita.

Ara passem a la part pràctica, que sempre sol ser la més divertida. Resulta que fa dos dies un bon amic em va convidar a menjar arròs amb llet, donat que ell se les dóna com a gran especialista en reposteria clàssica. Jo estava encantat de la vida, ja és gran la seva llegenda al voltant del seu arròs amb llet, i no volia de cap manera deixar passar l’oportunitat de tastar-lo. I el vaig tastar, vaja si el vaig tastar, que se’m va quedar enganxat al vel del paladar com si d’una bola de ciment es tractés. De sobte ens vam trobar en una situació incòmode. Jo vaig voler fer una crítica constructiva al respecte i va passar més o menys el següent:

Resulta que el meu amic va cuinar l’arròs amb llet amb arròs basmati, sense pensar que allò es convertiria en un sucedani d’Spontex. Jo, pobre de mi, vaig intentar suggerir-li de canviar el tipus d’arròs, tal com marquen els cànons de la crítica constructiva. Però els resultats no van ser els esperats, ja que ell va mirar cap a un altre cantó. Trenta segons de reflexió em van dur a la resposta, d’altra banda certament lògica: quan es produeix un conflicte en el qual una persona s’atreveix a suggerir a una altra, ens trobem davant un escenari on la persona número 1 està instal·lada dins l’opinió A, mentres que la persona número 2 es troba a B. La persona número 2 rep el suggeriment de 1 però es queda sense la raó per la qual es produeix la crítica. Això genera la desconfiança de saber que l’altre no li està dient tota la veritat, i reforça el sentiment mutu de que cadascú posseeix la raó.

La crítica mal anomenada destructiva és la que en realitat té una capacitat transformadora. És aquest el tipus de crítica que ataca els sentiments de l’altre la que li donarà l’opció de pensar en una manera alternativa. Quan després de beure’m 3 gots d’aigua em vaig aconseguir empassar el tap que obturava el meu coll, em vaig disposar a continuar en aquella activitat que semblava destinada als herois. Però en tornar a patir un atac de convulsions respiratòries, no vaig poder evitar de fer-li saber al meu amic que l’arròs basmati només serveix per a fer ensalada tres delicias, tot després de vomitar-li tot damunt la cara.

La pilota estava ara a la seva teulada. Li acabava de donar l’oportunitat de donar una resposta creativa, de fer-lo créixer en el seu nivell de pensament. Malauradament el meu amic no va estar inspirat i em va respondre contra-atacant-me. Estava clar que allò no anava enlloc.

Cinc minuts de silenci van portar una nova llum. El meu amic, que a part de ser un manetes en reposteria clàssica no és cap babau, va pronunciar per fi quelcom que obria un nou escenari: em reptava a millorar-lo.

Aquí va arribar la solució al conflicte. No et convenceré quan et suggeriré com ho has de fer, sinó que et convenceré quan et mostraré què bé ho sé fer jo. Aquesta resposta a la crítica demana d’una actitud d’extrema humiltat per part de la persona criticada, ja que de manera implícita, el criticat accepta l’error, l’objecte de la crítica. No és fàcil ni habitual, però, trobar-se amb persones capaces de rebaixar-se fins a aquests nivells: en una societat on la competitivitat és un dels pilars on es fomenta la productivitat, i on l’estrés provocat per les paradoxes d’aquestes tensions inhumanes es resol amb conceptes tan ingenus com el jo guanyo, tu guanyes, persones així les hem de cuidar molt més del que ens pensem.

Tot i això, la crítica no té per què sempre estar ben fonamentada pel sol fet de ser una crítica. De vegades tenim un mal dia, o se’ns confonen els sentiments i no sabem separar el que és personal del que és purament l’objecte criticable, o simplement volem ferir l’altre. Quan això passa, és també la persona número 2 qui, en un acte de grandiosa maduresa i seguretat en si mateix resol el conflicte treient ferro a l’assumpte i canalitzant les energies cap a una altra banda on millor servei faran. No és el que va passar amb el meu amic i el tema de l’arròs, ja que ni jo m’equivoco tant ni ell té la sort de sentir-se tan segur de si mateix. En qualsevol cas, us deixo a continuació l’exemple gràfic del que un dia podria arribar a passar:

Fins aquí la meva exposició dels fets. El meu gestor del bloc em diu que ja he escrit prop de mil cent paraules… Mai hauria d’haver utilitzat tantes paraules per a parlar d’una cosa que podria començar així: companys, rebutgeu els qui us demanen crítiques constructives, perquè d’ells no se’n parla en el regne de les emocions.