Skip to content

Colònia ofegada

Quantes vegades ens hem pensat que ja ho havíem vist tot. I un dia et lleves i t’adones que la ciutat on vius es troba literalment ofegada. Una vegada més, les imatges valen més que mil paraules:

El meu pare es pensava que l’aigua havia arribat fins el meu pis, com si Colònia s’hagués agermanat amb qualsevol província d’Austràlia. No, encara tenim una mica de marge, però hem d’anar amb compte. Aquesta foto la vaig fer el dijous passat. És un dels pilars d’uns dels ponts de Colònia:

13 de gener de 2011

I aquesta la vaig fer dissabte, només dos dies després. Es pot apreciar com el nivell de l’aigua ha pujat tant que s’ha begut el ciment de la base del pilar:

15 de gener de 2011

Alguns científics neo-liberals estan observant el fenòmen i realitzant els càlculs pertinents i, efectivament, si continua la progressió, i tal com apunta el calendari maia, la fi del món serà el 21 de desembre de 2012, moment en el qual l’aigua haurà arribat a la meva finestra i m’arrossegarà fins a la mort en el moment en què l’obri per a ventilar l’habitació.

La tragèdia va acompanyada sovint d’episòdis còmics. En el cas que ens ocupa, els senyals de trànsit es desfan de la seva arbitrarietat, convertint-se en reafirmadors de l’evidència.

Prohibit estacionar…

D’altres, en canvi, deixen d’informar per a passar a desinformar, tendència, sigui dit de pas, molt a la moda.

Troba el parquímetre si tens o**

Les escenes familiars sempre ajuden a aportar versemblança als fets. Aquí uns nens intentant fer navegar els seus barcos de plàstic:

I a continuació la meva companya de pis netejant-se la sabata després d’haver trepitjat una caca de gos:

Scritx, scratx, fuckin’ perro.

Qué bien se queda una toa limpita.

Ja m’he cansat

En algun moment de la vida t’arriba el punt en el qual ja no tens més ganes de continuar vivint la vida de somni que aparentment t’acompanya. És efectivament molt cansat mantenir un bloc parlant només de fantasia, de duozanettisme buit, de promeses que queden en no res, de fum. Seria més honest per la meva banda explicar que la meva vida és pura rutina, que la meva feina m’assegura el pa del dia següent i poca cosa més, que l’activitat musical és pràcticament estèril, i que l’apartat emocional es troba perdut en un laberint sense sortida aparent.

Dit això, tampoc vull donar una imatge de victimisme i de penúria. Sóc conscient que el 50 per cent de la població mundial —si no més— tenen unes condicions de vida miserables, i que jo, al cap i a la fi, faig només el que vull i ben content que n’estic. Que serveixi llavors aquest post per a tornar a la realitat, per a posar els peus a terra i continuar caminant endevant. Perquè com ja he dit moltes vegades, l’aventura continua.

El ser superior

No voldria perdre temps parlant d’en Mourinho. El pobre home fa el que pot, com demostra cada dia. L’únic que em fa pena d’ell és que, amb els diners que li entren a la butxaca cada mes, no se li passi pel cap arreglar-se els problemes de càries que té.

Però sí que voldria parlar del ser superior, que com diria en Rubianes, se la bufa pel davant i pel darrere el que li passi al Madrid, mentre el seu compte corrent continuï, tot i la crisi, marcant números d’escàndol.

I res més. Només afegir, per al bé del madridisme, que en Mourinho guanyi quant abans la Champions i foti el camp aviat del Madrid.

L’aventura continua

Amb distància, amb el degut respecte que em mereix la màquina de la procrastinació, continuo navegant per les pàgines d’aquest bloc.

A l’estiu vaig rebre la visita d’en Martín, psicòleg de vocació, i em va donar les claus per entendre per què ara em refredo sovint a Colònia, quan en canvi, a l’inici de la meva estada, jo em sentia com una rosa i només em posava malalt quan marxava de vacances a casa.

Segons ell, l’explicació seria senzilla: ara tinc una vida molt més relaxada que a l’inici, i el cos és, per aquesta raó, molt més propens a emmalaltir. Per tant es podria dir que el meu refredat gairebé constant seria un dels símptomes de la meva integració en el país estranger.

Qui sap si aquesta teoria és també vàlida per a mi. La realitat és que a dia 27 de novembre de 2010 podem dir que ja s’han cremat 4 anys de la meva estada a Colònia. Així que ja ho veieu: us agradi o no,  esteu visitant Willkommen Köln! v5.0

Sigueu benvinguts. L’aventura continua.

La tornada al cole

Manca un dia per a què s’acabi el mes i, igual com passa en el futbol, es produeixen canvis sí o sí. Jo he conviscut tot l’estiu amb un dilema: necessito treballar menys (solidaritat institucional) però no sé quina feina deixar. A tot arreu hi ha coses bones i dolentes.  A veure si m’ajudeu a decidir-me, que prendre decisions mai no ha estat el meu punt fort. Us adjunto una taula resumint les característiques de cada escola:

El futbol mou coses molt internes

Des que tinc ús de raó, els partits de futbol dels dimecres s’han jugat sempre a les 20,45 h. Per això, quan ahir vaig sortir de casa a dos quarts de nou i vaig arribar al bar on havia quedat amb els losers alemanys, ja feia 10 minuts que jugaven. Conseqüències: 1. no vaig poder fer l’ovació pertinent en veure que Torres escalfava la banqueta, i 2. em vaig perdre l’Himne Nacional.

Que Torres no està per jugar aquest campionat és ja més que una evidència. Tots els partits d’aquesta fase final s’han resolt quan ell no era a sobre del camp. I ahir, que no va sortir de titular, Espanya va tenir un aire totalment diferent ja des de l’inici.

Però perdre’s l’Himne Nacional en una semifinal d’un Mundial és un error que no em perdonaré en molt de temps. Jo no sóc patriota, però l’Himne em posa la pell de gallina (yo no soy racista, pero los negros…). Segur que alguns encara em recordeu quan, amb només 10 anys, em passava hores i hores tocant la melodia a la guitarra. Ara donaré un pas més enllà i us presento l’arranjament complet que he fet per a la guitarra, en el cas de què me’l torni a perdre i l’hagi de tocar per cridar tothom a l’ordre.

[Marxa Reial, Himne Nacional d'Espanya, arranjament per a guitarra d'un servidor]

Haig d’afegir que els alemanys (la majoria) són una gent educada i tenen un bon perdre. Molts qualificaven el joc de la Selecció com una cosa artística. Fins i tot un, quan ja havia passat tot i em relaxava fent un riu als pixatoris del bar, se’m va acostar per darrere per dir-me el següent:

—Ei, ets espanyol?
—Mmm… què passa?
—Et vull felicitar perquè heu jugat molt bé i us heu merescut passar a la final. Nosaltres hem jugat amb por.
—És que som els campions d’Europa, no hauries d’haver-ho oblidat —de vegades s’ha d’explicar tot.
—Ja, però fins avui no havíeu jugat tan bé.
—És que avui no ha jugat Torres.
—Nosaltres no teníem tampoc a en Müller.
Pues te callas la boca.

Aquesta última frase no la va captar ja que la vaig deixar anar en espanyol. Així que ens vam donar la mà, es va endur les gotetes de pipí que sempre et cauen a sobre, per molt en compte que hi vagis, i vam quedar tan amics.

—Ei, potser en tornem a veure en 4 anys. I gràcies per ser tan simpàtic!

Avui al migdia, per fer-me un homenatge, m’he cuinat una paella que molts voldrien tenir a la carta dels seus restaurants. A veure si dilluns al migdia puc fer gazpacho per acabar-ho de celebrar.

Solidaritat institucional

Temps difícils per al funcionariat. Les intuïcions em tornen a donar la raó, i és que només 3 dies després d’anunciar que renuncio a la batalla per a accedir a formar part de la plantilla estatal [veure], en Zetapé ha anunciat el que tots ja sabem. Llàstima que aquestes siguin les mesures d’un govern suposadament progressista i social. Llàstima que el president del Govern hagi renunciat als seus propis principis que amb tant d’èxit el van dur a Moncloa. Però en fi, així són les coses, i qui encara cregui en política, que es doni un copet a la cara, a veure si es desperta.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Vida nova 2010

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

Felicitats

El passat divendres-dissabte va ser el meu aniversari. Aquesta vegada no m’han regalat cap Enjuto Mojamuto [allò va ser la bomba] però no em puc pas queixar. Primer els meus alumnes em van felicitar a la feina en una sentida interpretació:





Després, ja a casa, les meves companyes de pis em van sorprendre amb una agradable vetllada. No puk explikà massa ni posar foootos perquè he descuvert que una d’eyes lleyesch el meu vloc en la intimitat i amb l’ajhuda del tr-àdhuc-tó de gúguel (tot això ho he escrit malament a propòsit perquè tampoc pugui saber que, d’alguna manera, m’estic referint a ella).

En fi, bonica jornada de divendres, dissabte i diumenge. I un que va fent anys com qui no vol la cosa.

La meva barba

M’he adonat que últimament estic parlant molt de diners. Canviaré de to i us explicaré una història molt bonica. Resulta que aquells que m’hagueu vist en les últimes 2 setmanes haureu notat que m’he deixat una barba semblant a la que llueix en Brad Pitt.

En Brad i la seva barba

A la pregunta de les seves fans sobre el per què d’aquest look que pressumiblement no l’afavoreix, ell respon que ho fa simplemente per avorriment.

ElPaís.com: La barba como pasatiempo, 24-03-2010

M’ha fet gràcia llegir aquesta notícia ja que és exactament la mateixa resposta que jo li dono a les meves fans. Llàstima que jo no tingui ni la seva cara ni el seu carisma. Ni la seva nòmina.