Avui toca un nou post caòtic i iracund. Primer de tot, us anuncio que jo també estic a dins de Face*book. Però no perdeu el temps en buscar-me per clicar a sobre del botó Agregar a mis amigos: no penso afegir-vos.

Un cop aclarit aquest punt —no vull malentesos—, haig de dir que no sóc pas cap usuari actiu. M’agrada la filosofia del sistema però no com s’utilitza. Hi ha massa soroll, què us haig de dir que no sapigueu. Però tampoc no penso continuar parlant de Face*book, no m’interessa en absolut el tema, i el perquè estic dins va ser un accident que tampoc no teniu perquè conèixer.

D’entre tots els usuaris que hi tinc afegits, els més actius són possiblement l’Eloi Fuguet i els germans Zapico (els quals aprofito per a saludar des d’aquí amb estima). De l’Eloi no em sorprén massa, ja que fàcilment me l’imagino mirant dia i nit les pampallugues blaves de la seva BlackBerry. Però dels germans Zapico sí que em sorprén, ja que em consta que toquen molt per tot arreu, a més de les hores que li deuen dedicar a l’estudi, els assajos i les escales als aeroports internacionals. Per la qual cosa he arribat a una conclusió: tenen una secretària que els fa la feina bruta.

Però tampoc és aquest el tema del qual us volia parlar, què més em fa a mi si li dediquen o no una especial atenció a mantenir viva la flama del Face*book. El que volia explicar és que, precissament a través d’aquesta xarxa, he descobert que han format un grup que es diu Forma Antiqva i que recentment acaben de publicar un disc.

Ells ho comenten alegrement i orgullosos, com no podia ser d’altra manera —jo també estava orgullós quan vaig fer el meu disc— i els amics, familiars i futures afegeixen comentaris dient que què bonic és i que el compraran quan tinguin l’oportunitat. Fins aquí res que s’escapi de la normalitat. El problema arriba quan un tal Pablo Álvarez Fernández, que per com parla deu tractar-se segurament d’un paisà, formula la següent pregunta:

La resposta és afirmativa, i tot i que no ho expressen directament, es pot interpretar que se senten orgullosos de què així sigui. Sens dubte, tenir col·locat un disc als prestatges de la FNAC és un argument per apel·lar al prestigi del grup, però a efectes pràctics, ¿qui els comprarà el disc pel mòdic preu de 18,75 EUR.- tret dels amics i familiars? Em costa d’imaginar. Tantmateix em costa encara més d’imaginar  que aquestes noves fornades de joveníssims intèrpretes, criats en ple boom de les noves tecnologies, pretenguin vendre el seu art de la mateixa manera a com ho feien els professors dels seus professors.

Per sort un dels contertulians, que no és tan jove però sí sap més per on van el trets, aporta l’únic comentari de valor:

I ja està liada la troca. Acaba de dir una veritat com un cabàs, i tot i això volaran els comentaris negatius pel Face*back, que no és altra cosa que la xarxa social de la porta del darrere, el lloc on s’hi escriuen els comentaris que no responen a la constant “què genial que sóc i què bé que em va la vida”.

Jo, per la meva banda, cada cop estic més content de pertànyer a duoZanetti, possiblement l’única discogràfica del món que no ven cap disc. [Porque te los regalamos, neng!] I no és que no em vulgui guanyar la vida amb el meu art, ans al contrari, però ho sento molt: no a base de dificultar-hi l’accés.


OFF-TOPIC: Què bé que canta en Xavi Sabata

OFF-TOPIC 3: I què punkie és l’Enrike Solinís, que signa amb k de kilo ahí con un par.

Resulta que aquesta nit he sortit amb les meves companyes de pis, que són lesbianes.

Resulta que m’han dut a un local de gayones i tortilleres, per la qual cosa no he lligat gens. Per aquesta raó m’ha plogut un munt de colpets a l’esquena dient-me “ei Abel, no passa res”.

Resulta que el meu alemany, en aquest context, no ha estat suficient per a formular la següent frase:

-Ei, deixeu-me en pau. Aneu-vos-en a la merda.

Aviat arribarà una hecatombe que s’ho endurà tot.

Estic iracund últimament. Dilluns passat vaig anar a visitar un company de feina, professor de guitarra igual que jo. Tenia curiositat per veure com fa una classe de grup amb nens. En aquest cas era un grup de quatre, tres nenes de 10 anys i un nen de 8 anys. Tots són principiants, és a dir, han començat  a tocar aquest curs. I per davant una hora sencera de classe, poca broma.

Tot pintava genial, perfecte, idíl·lic, fins que els nens agafen la guitarra i comencen a tocar-la. Mal asseguts, la guitarra caient, la mà dreta aixafant-la, el polze de l’esquerra al mig del màstil, el re amb el 3, sense respirar… Toca la seqüència d’eterns errors que es repeteixen de generació en generació. Els nens, òbviament, no podien tocar més de 3 notes seguides.

I és una llàstima, perquè el professor toca bé i no comet cap dels errors que ell mateix explica. Com es poden donar aquest tipus d’incongruències? És veritablement una llàstima que de manera inconscient i sense mala fe ens estiguem carregant el plaer de tocar un instrument. Cada cop es fa més necessària la instauració del Fòrum Universal de la Guitarra amb seu a Coma-Ruga presidit per un servidor.

Els més veterans del bloc ja sabreu que el Carnaval de Colònia comença l’11 de l’11 a les 11 i 11 minuts.

Jo, que m’acabo de mudar, encara tinc les disfresses dins de caixes, tot per endreçar. Per això aquest any faig una excepció i aprofito per treure’m de la màniga el Carnaval de Schumann arreglat per a dues guitarres (oohhhh!!).

Vet aquí quina sorpresa. Ja feia temps que estava feta l’obra però fins ara no veu la llum. El Carnaval, op. 9 de Schumann, obra monumental en 21 parts del pianisme romàntic, arriba de la meva mà, en comptagotes, per a les cordes de la guitarra. La gent de duoZanetti em recolça un cop més en l’edició > duoZanetti

Avui es presenta el famós tema de la primera part. No més fins ara. Les altres parts aniran apareixent de manera gradual. I la versió definitiva, la final, amb la portada, pròleg i dedicatòria corresponents, apareixeran, com no podia ser d’altra manera, l’últim dia del Carnaval, per allà el 16 de febrer de 2010 si els càlculs no em fallen, un cop les bruixes ja estiguin carbonitzades.

Res més per ara. Com sempre dic, gaudiu la música, esperant que se us faci la boca saliveta.

Carnaval, op. 9 de Schumann;  transcripció per a 2 guitarres; així comença tot… >>

Mai no m’ha estat fàcil dir adéu. Penyora que hem de pagar el covards.

Una mostra del que era el meu pis antic. Amb això queda tot força clar.

Ahir al migdia, quan arribava a Colònia en l’autobús, em vaig emocionar quan, circulant per la vora del Rhin, veia persones passejant per sobre d’una catifa de fulles del color de la mel. El dia era fred i ennuvolat però els rajos de sol es colaven entre núvol i núvol, que s’empenyien mandrosament l’un amb l’altre en una cursa cap a l’infinit.

Quan vaig arribar a casa (l’antiga encara) pujava les escales i l’estòmac se’m començava a tancar. Quina bírria, tornar a casa després d’una setmana i sentir-te així, vaig pensar. Quina llàstima que les coses puguin degenerar tant.

Avui tenim un dia net i clar i he anat a reservar una furgona per a fer la mudança. Això serà dilluns, si tot acaba quadrant, i ja tinc alguns voluntaris que vindran de gust a ajudar-me a traslladar els meus trastos. Tot i això, faig des d’aquí una crida a la solidaritat. Només cal que envieu un sms al 4478 seguit de la paraula MEPIROVAMPIRO i el missatge que voleu deixar, quantitat de gent que veniu, preferències musicals que us agradaria sentir a la furgoneta i l’embotit que voleu dins el bocata (absteniu-vos els vegetas).

Ah! I prometo cervesa per a tots (excepte per al xòfer, és clar, no la liem a última hora).

Demà molt d’hora me’n vaig a Espanya uns dies, aprofitant que als nens els han donat vacances de tardor.

Si l’Otger em sentís (us en recordeu, de l’Otger???) em diria: no, Coca, a Espanya potser hi vas tu… Jo vaig a Catalunya. D’aquest tipus de converses ja fa ara uns tres anys més o menys. No és que les trobi a faltar pas ni molt menys, però m’ha fet gràcia recordar-les.

No crec que per aquestes dates sigui aquest un tema de conversa a Espanya —tret dels episodis protagonitzats per n’amic Jan, totalment capficat ja en la seva personal pre-pre-campanya electoral—, sinó que més aviat seria la crisi i els seus derivats. Però no està de més preguntar-li a Espanya que és el que pensa d’ella mateixa. Jo ho acabo de fer i m’ha respost, com no podia ser d’altra manera, molt diplomàticament:

Bones vacances!

Perdoneu el to de l’entrada, a més de tractar-se d’un post que no estava programat, però és que acabo d’arribar de casa de les meves noves companyes de pis, que hem estat sopant junts, i ja hem quedat que farem una festa plegats cap el 31 d’octubre. Atenció, repeteiexo, festa a caseta el 31 d’octubre.

Això no deixaria de ser extraordinari si no sabessiu que en el pis on estic ara i des d’on us escric aquestes línies no hi ha hagut mai una festa en els 15 mesos que fa que hi visc. Klingt komisch, ist aber so. I els que em coneixeu sabeu que no sóc cap home de festa major, però és clar, on visc ara no és altra cosa que un règim hospitalari.

Així que repeteixo un cop més:

31 Oktober 09 : Fiestón Kasa Ábel
Gereonswall, 46 : Köln

I ara ja puc anar a dormir tranquil Bona nit!

Mira per on, el 18 de juny de 2008 escrivia el següent post: L’Abel busca pis! (i el troba). Mira per on, en aquell moment escrivia que “unes simpàtiques noies” volien agafar-me com a company de pis. Bé, tampoc és cap mentida, ja que de les tres que hi havia aleshores només en queda una, i aquesta s’ha revelat de tot menys simpàtica.

Mira per on, us deia en aquell moment que no us podia mostrar com era l’edifici. Ara sí, ara torno a tenir càmera de fotos i acabo de fer una foto de la bonica façana que no deixa de recordar-me, salvant les distàncies, la Casa Amatller de Puig i Cadafalch.

Aquí visc jo per poc temps més, gràcies a Déu.

I aquesta és la Casa Amatller, al Passeig de Gràcia.

Mira per on, me’n vaig a viure al centre de Colònia, a 5 minuts de la Catedral. Ara no hi ha excusa per no anar a missa. Què content que estic.

Mira per on, tornaré a tenir dues companyes de pis. Encara no he tingut temps de fer-les fotos, però aquestes segur que es deixen. La mudança en dues setmanes!

Per tot això, i per tot el que ha de venir, queda inaugurat el nou Willkommen Köln! v4.3. Gaudiu-lo!

Ja fa un temps que la gent de duoZanetti estan mosquejats degut a la meva inactivitat. Per això m’han començat a pressionar per a què em torni a posar a fer coses; l’èxit de Just Rudi [1] [2] i el Mel de Catem! obtingut [3] va deixar el nom de duoZanetti molt amunt i no volen perdre l’empenta que els hi va donar en aquell moment.

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència