Voldria agrair des d’aquí totes les mostres d’admiració i estima que uns i altres m’heu fet arribar per diferents canals a raó de la publicació de les 5 Davinianas. Una abraçada per a tots i a continuar!
5 Davinianas
Un ex-alumne molt especial de Sabadell em va inspirar un dia qualsevol de l’any 2009 unes peces petites. L’ex-alumne en qüestió es diu David i les peces no podien portar un altre nom que Davinianas.
Tirant la memòria enrere, recordo que les vaig escriure totes d’una tirada, en una calorosa tarda d’estiu. Recordo també que va ser en una escola de Gummersbach, allà on Déu va perdre el barret, i on jo vaig anar a parar per fer unes substitucions. Recordo com si fos ahir que no van venir la meitat dels alumnes, i mort per l’avorriment, vaig agafar la guitarra i vaig començar a tocar.
Fins i tot les podria posar data; va ser un dimecres, que per aleshores jo els tenia lliures, i si no va ser el dia 17 de juny, va ser el 24, perquè algú va fer anys aquell dia i es va emprenyar molt perquè jo no hi era. Vaja si em recordo.
Com ha passat el temps i com han canviat les coses. Si les peces no han sortit a la llum abans és perquè sempre havia volgut il·lustrar-les però mai havia trobat el dibuix adient. Fins avui.
Gairebé 2 anys després, duoZanetti publica les 5 Davinianas en dues edicions, una amb les il·lustracions i a color, dedicat a aquells a qui els agrada anar amb l’iPad per tot arreu [aquí]; i una altra senzilleta, sòbria, en blanc i negre, per a imprimir-la fàcilment i tenir-la a les mans, esperit inicial de les Edicions duoZanetti [aquí].
Bé, com dic sempre, m’acomiado donant-te les gràcies per posseir la partitura, i desitjant que gaudeixis la música. I de retruc, no està de més repetir-ho de tant en tant: no deixis mai de somiar.
Primers resultats
Dues setmanes després de començar a llevar-me a les 7 del matí, els primers resultats comencen a aflorar. I ens hem d’apuntar a l’agenda el dia 1 d’abril com un dia important per a mi.
Amb llàgrimes als ulls us confesso que per fi sortirà a la llum una antiga creació pròpia, un nou fill, una part de mi que m’abandona, i que els companys de duoZanetti s’han encarregat de fer tan i tan bonica. I per una vegada no exagero.
Demà, doncs, esteu a l’aguait.
El dia s’allarga
La meva companya italiana no s’adapta. No li agraden els alemanys, ni el que fan, ni com s’expressen, però no ho vol reconèixer encara, i entre d’altres coses em diu que se li fa curt el dia i que no fa altra cosa que treballar. Jo li responc:
—Anda al letto a le undici.
Llavors em diu que clar, que si se’n va al llit tan tard, llavors estarà cansada i que tal i pasqual, que per a mi és molt fàcil dir-ho, que em llevo a les deu.
—Llavors em llevo jo també a les 7, com tu.
Avui ha estat el primer dia. La veritat és que el dia s’allarga. He posat dues rentadores, he escrit 12 compasos de música, he anat a comprar llet, he tocat un parell d’estudis de Villa-lobos, a les dotze i mitja m’ha entrat gana però he aguantat fins la una, que m’he fet el dinar, i després he fet migdiada de 2 a 5. A les 6 he anat a córrer i a les 7 ha tornat la italiana a casa.
—Què, com ha anat el dia?
Demà em tornaré a llevar d’hora, espero que ho aconsegueixi. Però estic segur que la constància i la disciplina donaran bons fruits.
I una que ve
Per pura lògica, quan una persona marxa, una altra bé a ocupar el seu lloc. La nova companya de pis és una noia italiana que per sort no respon a cap dels tòpics de noia italiana que tots esteu imaginant.
Per a celebrar-ho, i a mode d’homentage a la Itàlia que hi ha havia quan no hi havia Berlusconi, prometo fer una paella a qui sigui capaç de transcriure la melodia del tema d’aquesta cançó de Premiata Forneria Marconi, que dit sigui de pas, va ser un grup genial de l’època aquella en què el rock progressiu estava de moda.
Premiata Forneria Marconi, Impressioni Di Settembre [enllaç a Spotify] La melodia a transcriure va de 1:23 a 1:49
Com veieu, no és massa difícil. Animeu-vos a participar i us convido a dinar.
Una que marxa
Quan les persones són bones, es guanyen el respecte. Un d’ells és el de la intimitat. Per això només us he parlat breument de les meves companyes de pis [recordeu], res a veure amb aquella sèrie que us vaig dedicar en el seu moment [aquí l'un] [aquí l'altra] [i l'última].
Però ara que marxa una del pis, en el moment que ha decidit unir el seu destí amb el de la seva parella, és potser un bon moment de retre-li homentage.
Us explico una història. Em feia molta pena que marxés, però sempre s’ha de mirar la part positiva. I en aquest cas era que jo em quedaria amb la seva habitació, que era molt més gran que la meva. Borratxo de l’emoció, esperava cada matí a que marxés a la feina per a entrar d’amagat a la seva habitació i fantasiejar com seria la meva vida en aquell espai. Fins que un dia em vaig trobar amb una tassa que rondava per allà i no vaig poder sobreposar-me a la temptació de mirar el seu contingut. I vist de prop em vaig trobar amb això:
Eren les restes d’un cafè que s’havia quedat allà, qui sap si oblidat o producte d’un experiment químic. Els dies anaven passant i la tassa restava allà:
I encara va estar aquella tassa uns dies més allà estesa, quan van començar a crear-se les primeres relacions simbiòtiques:
La part divertida de la història és que, vista una mica més de lluny, el dia que la vaig anar a observar, aquella tassa em va donar un missatge. Seria un senyal del que hauria de venir.
Ja ho sabeu: no caigueu mai en prejudicis i mireu les coses amb distància. I sobretot, poseu un cafè alegre a les vostres vides.
Colònia ofegada
Quantes vegades ens hem pensat que ja ho havíem vist tot. I un dia et lleves i t’adones que la ciutat on vius es troba literalment ofegada. Una vegada més, les imatges valen més que mil paraules:
El meu pare es pensava que l’aigua havia arribat fins el meu pis, com si Colònia s’hagués agermanat amb qualsevol província d’Austràlia. No, encara tenim una mica de marge, però hem d’anar amb compte. Aquesta foto la vaig fer el dijous passat. És un dels pilars d’uns dels ponts de Colònia:
13 de gener de 2011
I aquesta la vaig fer dissabte, només dos dies després. Es pot apreciar com el nivell de l’aigua ha pujat tant que s’ha begut el ciment de la base del pilar:
15 de gener de 2011
Alguns científics neo-liberals estan observant el fenòmen i realitzant els càlculs pertinents i, efectivament, si continua la progressió, i tal com apunta el calendari maia, la fi del món serà el 21 de desembre de 2012, moment en el qual l’aigua haurà arribat a la meva finestra i m’arrossegarà fins a la mort en el moment en què l’obri per a ventilar l’habitació.
La tragèdia va acompanyada sovint d’episòdis còmics. En el cas que ens ocupa, els senyals de trànsit es desfan de la seva arbitrarietat, convertint-se en reafirmadors de l’evidència.
Prohibit estacionar…
D’altres, en canvi, deixen d’informar per a passar a desinformar, tendència, sigui dit de pas, molt a la moda.
Troba el parquímetre si tens o**
Les escenes familiars sempre ajuden a aportar versemblança als fets. Aquí uns nens intentant fer navegar els seus barcos de plàstic:
I a continuació la meva companya de pis netejant-se la sabata després d’haver trepitjat una caca de gos:
Scritx, scratx, fuckin’ perro.
Qué bien se queda una toa limpita.
Ja m’he cansat
En algun moment de la vida t’arriba el punt en el qual ja no tens més ganes de continuar vivint la vida de somni que aparentment t’acompanya. És efectivament molt cansat mantenir un bloc parlant només de fantasia, de duozanettisme buit, de promeses que queden en no res, de fum. Seria més honest per la meva banda explicar que la meva vida és pura rutina, que la meva feina m’assegura el pa del dia següent i poca cosa més, que l’activitat musical és pràcticament estèril, i que l’apartat emocional es troba perdut en un laberint sense sortida aparent.
Dit això, tampoc vull donar una imatge de victimisme i de penúria. Sóc conscient que el 50 per cent de la població mundial —si no més— tenen unes condicions de vida miserables, i que jo, al cap i a la fi, faig només el que vull i ben content que n’estic. Que serveixi llavors aquest post per a tornar a la realitat, per a posar els peus a terra i continuar caminant endevant. Perquè com ja he dit moltes vegades, l’aventura continua.
El ser superior
No voldria perdre temps parlant d’en Mourinho. El pobre home fa el que pot, com demostra cada dia. L’únic que em fa pena d’ell és que, amb els diners que li entren a la butxaca cada mes, no se li passi pel cap arreglar-se els problemes de càries que té.
Però sí que voldria parlar del ser superior, que com diria en Rubianes, se la bufa pel davant i pel darrere el que li passi al Madrid, mentre el seu compte corrent continuï, tot i la crisi, marcant números d’escàndol.
I res més. Només afegir, per al bé del madridisme, que en Mourinho guanyi quant abans la Champions i foti el camp aviat del Madrid.
L’aventura continua
Amb distància, amb el degut respecte que em mereix la màquina de la procrastinació, continuo navegant per les pàgines d’aquest bloc.
A l’estiu vaig rebre la visita d’en Martín, psicòleg de vocació, i em va donar les claus per entendre per què ara em refredo sovint a Colònia, quan en canvi, a l’inici de la meva estada, jo em sentia com una rosa i només em posava malalt quan marxava de vacances a casa.
Segons ell, l’explicació seria senzilla: ara tinc una vida molt més relaxada que a l’inici, i el cos és, per aquesta raó, molt més propens a emmalaltir. Per tant es podria dir que el meu refredat gairebé constant seria un dels símptomes de la meva integració en el país estranger.
Qui sap si aquesta teoria és també vàlida per a mi. La realitat és que a dia 27 de novembre de 2010 podem dir que ja s’han cremat 4 anys de la meva estada a Colònia. Així que ja ho veieu: us agradi o no, esteu visitant Willkommen Köln! v5.0
Sigueu benvinguts. L’aventura continua.