Skip to content

A Espanya no ha passat res

Ara que començo a ser famós a Colònia arrel de la presentació del Carnaval, la gent m’atura pel carrer, em saluda, i fins i tot alguns em pregunten que què ha passat a Espanya. Jo, en escoltar això, canvio de cara i, en un to molt greu, responc:

—A Espanya ha passat una cosa molt grossa.

Sembla mentida les ganes que té la gent de parlar però no d’escoltar. Amb una resposta buida com aquesta, sense concreció, sense dir absolutament res, les persones se senten satisfetes. Assenteixen, posen cara de “jo estaré aquí pel que faci falta” i continuen el seu camí.

És la metàfora de la vida. Parlem de les coses importants només com si ho fossin, potser perquè toca, però després continuarem el nostre camí, un camí que sovint és només seguir el corrent. Em pensava que una de les conclusions del moviment dels “indignats” era que es volia evitar la corrupció del bipartidisme, apostant per altres formacions polítiques, com a exercici de regeneració democràtica. Així almenys ho havia entés jo, igualment com havia entés que en el moviment es trobaven representats tant persones joves i antisistema com avis que ja gaudien de la renda, tots compartint les mateixes ganes de què alguna cosa canviés.

Diumenge es va anar a votar i li van donar el 73 per cent dels vots. Com diria en Ferran Marquina, que cadascú pensi el que vulgui.

Robatori a duoZanetti

Les pitjors expectatives s’han acomplert. Aquells qui anunciaven que a internet es roba la cultura han acabat tenint raó. Una setmana després de la presentació pública del Carnaval de Schumann per a 2 guitarres i de l’esperada i desitjada edició, la partitura ha desaparegut del servidor de duoZanetti. Ahir vaig estar a una comissaria de Colònia per posar la denúncia, i el cas passarà a ser investigat.

Qui ha ficat la mà al servidor i s’ha endut la partitura no ho sap ningú, ja que va actuar divendres per la nit, quan ja tothom havia marxat a casa. Per sort, comentava la policia que als servidors sol restar qualsevol activitat enregistrada, cosa que facilitarà la recollida de proves. Esperem que el cas es resolgui el més aviat possible i la partitura pugui estar una altra vegada a disposició del públic.

Per a tots aquells que no vau poder assistir als actes oficials de presentació, us poso un vídeo que va fer la televisió de Colònia, degudament subtitulat per als qui no parleu alemany.


El Carnaval, per fi

No em puc creure que estigui escrivint aquestes paraules. El Carnaval de Schumann, l’obra que m’ha tingut més de tres anys treballant, la peça que haurà d’assegurar-me la jubilació, ja està llesta. Tot i això, la publicació ha de continuar el seu full de ruta i per a què aneu entrant en calor, la gent de duoZanetti ha fet un vídeo promocional. Gaudiu-lo.

El concurs de Nokia, la publicitat viral, el poder de la web i la justícia universal

Suposo que a aquestes alçades tots sabeu que el Nokia Tune no és més que un fragment del “Gran Vals” de Tàrrega. I m’assabento a través d’El País que la companyia tecnològica vol renovar la seva melodia a través d’un concurs. Em miro la pàgina i penso que podria ser divertit participar-hi. A més, els premis no estan pas malament: el guanyador s’endú 10000 $ i els 5 finalistes 1000 cadascú. No sé pas què podria fer jo amb dòlars, però bé, suposo que algú me’ls canviaria.

El concurs té una durada de 4 setmanes, en les quals cadascú pot enviar la seva versió de la melodia. En una setmana han arribat més de 2000 mostres, així que és ben possible que cap al final del concurs s’arribin a les 10000 participacions. Em miro les bases del concurs, i en la lletra petita explica que els premis seran bescanviables a la botiga Ovi, que vindria a ser la versió de Nokia de la seva App Store, per dir-ho d’alguna manera. Genial, em motiva moltíssim… Em pregunto, doncs, on està el profit de participar-hi? No arribo a trobar-lo, però en qualsevol cas em trec el barret davant d’un exemple de publicitat viral, ara que Nokia no està passant pels seus millors moments.

Però ni que sigui per una qüestió d’orgull, d’autoestima, o simplement per amor a l’art, em decideixo a fer la meva pròpia versió, una versió que, segons les bases del concurs, ha de ser “fresh, expressive, original, creative yet distinctively a Nokia Tune”. M’escolto les coses que ha fet la gent i, vist el nivell i la quantitat de morralla que hi ha, em proposo que, com a mínim, la meva versió ha de ser mínimament interessant. Ahir diumenge, tarda plujosa a Colònia, em vaig posar a fer feina, i el resultat ja està a la web. Busqueu l’entrada #2147:

>> El concurs de Nokia en tota la seva plenitud

Les cançons es poden escoltar, es poden valorar positivament, es poden compartir amb els nostres amics de les xarxes socials i fins i tot es poden escriure comentaris. Intrigat per com es triaria el guanyador, em continuo llegint les bases i descobreixo que el dia 5 d’octubre es publicaran 10 finalistes: 5 passaran automàticament en funció de la quantitat de Likes que hagin obtinguts, i els altres 5 seran triats pel jurat (no vulgueu saber la feina que se’ls està acumulant). Donat que qui va en primer lloc porta 26685 Likes acumulats i el cinquè 2236, penso que em serà difícil entrar a la final directament. O no: potser en les 3 setmanes que manquen de concurs sóc capaç de remuntar el vol i alçar-me a una de les places de finalista. Aquí és on es demostra(ria) el poder de les xarxes i la seva capacitat de creixement exponencial. Si això no succeeix, llavors haurà de ser la justícia universal qui il·lumini l’enteniment de les persones que seuen a les cadires del jurat.

ACTUALITZACIÓ: Algú en nom de Nokia ha publicat avui un post en el qual diu textualment que es revisaran totes les participacions que tinguin 4 estrelles. He passat el primer tall! ;)

ACTUALITZACIÓ: Acaben de fer la revisió i no m’han posat 5 estrelles com a d’altres :(

L’estoc del SATURN

Després de 6 mesos tancat i en obres, el SATURN, aquella botiga de la qual jo em sentia parcialment orgullós, ha tornat a obrir les portes. Han fet festa grossa, han convidat famosos, han rebaixat tota la mercaderia un 25 % durant tres dies, i malauradament ens han ensenyat que, portes endins, allà on abans hi havia el catàleg de música més immens que s’hagi vist mai, ara no hi ha més que un sucedani de la secció multimedia de l’Alcampo.

Les raons del canvi responen, suposadament, a termes de rendibilitat. La frase “la selecció de CDs més gran del món” ha desaparegut de la seva publicitat, els Bobs Esponja de peluix han aparegut als prestatges, i la superfície de venda s’ha reduït en dos terços. Els passadissos que abans conduïen a altres seccions s’han convertit en murs plastificats; el que hi ha més enllà és tot un misteri. El jazz ja no existeix, donant pas a les consoles de videojocs. La clàssica tampoc; ara són àudiollibres. Fins i tot m’atreveria a dir que de música tampoc n’hi ha: ara només hi ha èxits. És aquest el camí que ha agafat la botiga per adaptar-se (que no per donar una resposta) a la situació actual del mercat.

Deixant de banda els romanticismes, que tampoc és que jo hagi estat mai un comprador compulsiu de discos, em faig una pregunta: què passa amb tot aquell estoc que fa 6 mesos estava a la botiga i ja no hi és? El capitalisme, com tots sabem, tendeix a produir estocs. Però si els estoc no surten, aleshores vénen els problemes i han de buscar una solució: les fruites i verdures dels supermercats les llençaran a les escombraries cada vespre per la porta del darrere, per tal que a l’endemà es puguin posar a la venda els “nous” productes al mateix preu; els pisos els tancaran, què dic, els tapiaran, si cal, per tal de què els negritus de la Creu de Barberà paguin el mateix que pago jo al centre de Colònia. Però i els discos, què faran amb tots aquells milions de discos que allà estaven? Els destruiran? O seran donats a la Biblioteca Nacional? O passaran al magatzem d’Amazon? O es tancaran en aquelles sales que ara no estan obertes al públic, esperant el moment en el qual les masses ja no voldran CDs, i on apareixerà una minoria que els recuperarà i els convertirà en objecte de culte?

Crec que es tracta d’un interessant tema de reflexió. S’ha acabat el temps aquell en el qual hi havia botigues que et mostraven el que et podies comprar. Ara només hi ha negocis que intenten vendre’t el mateix que pots trobar a tot arreu. Els que tenim memòria sabem que fa 5 anys hi havia llocs on es podia triar, però els que vindran després ho veuran sempre així, i pensaran que és normal. A veure si m’animo i hi vaig un dia a preguntar-li a algun venedor que tingui una mica d’idea —que d’aquests també en manquen— què és el que se n’ha fet de tot aquell catàleg que un dia existia i ara no és més que un record malenconiós.

Colònia és una ciutat assequible

Fa temps que no us faig una recomanació musical, concretament des dels temps de Rocola Bacalao. Avui han tocat a Colònia “Els Amics De Les Arts”, un grup de Barcelona bastant simpàtic. Ho tenia apuntat a l’agenda i no m’ho volia perdre. Busqueu-los a Spotify, val la pena [aquí].

A última hora no he aconseguit enganyar ningú perquè m’acompanyés al concert. No m’agrada anar sol a aquests llocs. I sí, he estat temptat de quedar-me a casa, però hauria estat molt trist. M’he dit: con un par ahí. M’he posat una mica de sudorol i me n’he anat cap allà tot sol.

Un cop allà només he sentit parlar espanyol. També català. Semblava una trobada de germanor entre la colla sardanista “Flabiol i Tamborí” i la penya rociera “Por el Amor de Dios”. No m’hi entenc bé en aquests ambients. He entrat a la sala i el concert estava a punt de començar. Al davant només hi havia noies baixetes que se sabien totes les cançons. Erasmus de m*rda, sens dubte. He mirat cap a una altra banda i alla hi havia dues noies soles, també catalanes, però diferents. Volia dir alguna cosa però no m’he atrevit. Més tard, he pensat, quan em prengui una cervesa.

El concert ha estat bé. Són 4 nois que canten bé i tenen gràcia a l’escenari. Entre les cançons intentaven fer bromes en anglès, la majoria d’elles privades. Això, però, ha estat excessiu. Els assistents alemanys es miraven amb cares d’incomprensió. Les erasmus reien, evidentment, cadascuna de les gràcies. Jo, en el mig, em repetia per dins què difícil que és traduir l’humor, i més el dolent, mentre desitjava amb totes les forces que comencessin la següent cançó.

Però el concert ha estat bé, tot s’ha de dir. Després m’he pres una cervesa amb un català que treballa a la Ford. Un cop a fora, he anat a saludar a un dels músics, i allà estaven les noies que havia vist abans. Primer m’he fet l’interessant parlant amb el membre del grup, n’Eduard, ànima bessona de l’Enric López, explicant-li que jo també sóc músic, guitarrista, que vaig estar un estiu de gira amb l’Oreja de Van Gogh, i que la cantant era una borde i tal. En fi, la mateixa història que explico sempre.

Era el moment d’iniciar la conversa amb les noies. L’una era de Girona i l’altra de Barcelona. Havien vingut expressament per veure el concert i visitaven Colònia aprofitant l’avinentesa. Ah, molt bé, he dit jo. I poc després ha arribat la frase de la nit. Les he preguntat “i què, us ha agradat Colònia?”, pregunta a la qual la de Girona ha contestat: “sí, és una ciutat molt assequible”. Jo en aquell moment ja m’havia pres dues cerveses i anava una mica descentrat. Vaig haver de tornar a preguntar: “Perdona? Què vols dir que és una ciutat assequible?”. “Sí home, que està bé, que hi ha molt ambient, moltes coses per veure i tal”. “Ahh, d’acord, perdona que no t’hagués entès”.

Demà és diumenge però posaré igualment el despertador. Haig de llevar-me d’hora per escriure un email a l’institut Ramon Llul perquè ampliïn l’accepció de l’adjectiu “assequible”. Urgent, sisplau, no sigui que els de Girona es quedin fora.

Poc després van marxar les noies cap a l’hotel, no es van voler quedar una estona més. Tampoc no van voler esperar-se perquè les presentés l’Eduard, a partir d’aquell moment amic meu de l’ànima. Llàstima, la de Barcelona estava més centrada.

No obriu la porta a desconeguts

A mesura que hom va acumulant anys de vida, va perdent cada cop més la por a donar consells. Avui toca la història dels homes que van per les cases demanant coses de dubtosa legalitat.

Resulta que fa dos dies, mentre acabava de rentar els plats, van trucar al timbre. Jo sempre obro perquè sóc home de bona fe. Allà es van plantar dos homes, un dels quals em va recordar a un tal Sergi de qui ja us vaig parlar anys enrere. El primer que van fer era preguntar-me el meu nom. Error meu va ser contestar-los. Es van identificar com agents de la GEZ. Volien que em donés d’alta. Merda, m’han pillat, vaig pensar. Vaig intentar fer-me passar com qui no sap de què va la cosa.

Però abans us haig de posar en context. A Alemanya les televisions i les ràdios públiques se subvencionen amb un impost especial que ha de pagar mensualment tota persona que viu a territori alemany i té una tele a casa. Aquest import és recaudat per la GEZ, que és una mena d’associació que s’encarrega d’això, si no ho tinc mal entés, i els seus agents tenen com a tasca perseguir per la ciutat a aquelles persones que no el els hi surt d’ells mateixos pagar l’impost.

Jo tenia al davant dos d’ells. Un dels quals parlava tota l’estona; l’altre restava una mica endarrerit, sense obrir la boca en tota l’estona. Segurament serien el funcionari amb experiència i el qui feia les pràctiques. El del davant em deia que jo encara no m’havia donat d’alta. No sé de què m’està parlant, li vaig contestar. M’ho va tornar a explicar i vaig tornar a negar amb el cap. Se li va canviar la cara. La meva tàctica de no entendre no donava per a més, i ell passava a l’atac:

—Vostè encara no està donat d’alta, i ho farem ara mateix. Ensenyi’m sisplau el seu DNI.

Tàctica intimidatòria número 1. Se’m va escapar un lleu somriure. Vaig estar a punt de dir-li que m’ensenyés la placa de sheriff. Vaig optar per jugar a la confusió.

—Em sap greu, però no puc ajudar-li; no sé de què em parla.

M’ho va tornar a explicar per tercera vegada. De pressa el vaig tallar dient-li:

—Ah, però jo no en tinc, de tele.

Pam, cop baix. En realitat sí que en tinc, però no l’encenc mai, que és com no tenir-ne. Llavors em va preguntar si en teníem al pis.

—Sí, la meva companya de pis en té una… I la mirar tota l’estona —vaig contestar. Ja que és tonta, almenys que es mengi ella el marron.

Quan ja creia que havia guanyat la batalla i que me’ls treuria de sobre, se li va encendre una llumeta a aquell pobre homenet:

—Té vostè internet a la seva habitació?

Clar que en tinc. Estem al segle XXI, hi ha algú que no en tingui? Perdoni, és vostè del passat?

—Sí.

Novament l’error de dir-li la veritat. Els que tenen internet també paguen, ja que les ràdios i les teles també emeten per allà.

—Però jo na la miro —vaig dir. Em va semblar l’argument de pes que hauria d’acabar amb la disputa.

—L’hi ho crec… Però podria mirar-la.

El recurs fàcil. El recurs SGAE. Pura màfia. Et cobrem el cànon per si algun dia se t’acudeix baixar un CD. O et fiquem a la presó per quan matis algú.

—Miri em sap greu, però no els puc ajudar. No em puc donar d’alta d’una cosa que no sé què és i crec que no ens posarem d’acord. Doni’m algun fulletó de propaganda vostra i me’l miraré quan vagi de ventre.

Era la meva última paraula. Llavors ell va dir la seva última:

—Si no es dóna d’alta, rebrà una multa de l’Ajuntament de 1000 euros. Però es pot donar d’alta ara mateix.

—No, em sap greu.

—Doncs li faré arribar la multa.

—Doncs faci.

Cinc segons de llarguíssim silenci, cara d’estupefacció de l’home. Vaig tenir la sensació que en tots els anys de carrera d’aquell funcionari, no s’havia trobat mai encara amb aquella resposta.

Adéu bon dia. Escales avall, cua entre les cames. Aquell home no sap que sóc del Barça, i que als qui som del Barça, com a aquells qui estan per sobre del bé i del mal, no els pot passar res.

Les bondats del Creative Commons

El passat dia 25 d’abril, dilluns de Pasqua, uns alumnes que toquen en l’orquestra d’una església van estrenar una peça que jo havia escrit per a l’ocasió. L’obra me la van editar la gent de duoZanetti i com no podia ser d’altra manera, amb una llicència Creative Commons (by-nc-nd)¹.

L’obra em va quedar prou bé. Es tractava inicialment d’un cànon infinit a 3 veus que després es desenvolupa en un coral. Jo, tot orgullós, parlava als meus alumnes de l’obra, de com l’havia imaginat i com havia sorgit. Vaig estar també prou estona parlant del Creative Commons, d’allò que significa, de la filosofia que hi ha al  darrere, i sobretot de per què crec que una obra ha de ser lliure (o del contrasentit de la creació amb restriccions). Em va alegrar veure que hi havia alumnes que, no només s’alegraven de la meva decisió, sinó que fins i tot sabien de què parlava.

L’obra, traduït de l’alemany, porta com a títol “En camí” i simbolitza el caminar de Jesucrist en la seva última jornada en vida camí de Gòlgota. Principalment per aquest motiu l’obra s’havia de tocar lent i molt precís en el compàs. Em vaig prendre la molèstia d’escriure-ho expressament a la partitura, com a bon compositor, fins i tot amb la deguda indicació de tempo:



És a dir, lent, a compàs i molt precís. Clar i català. A més, qualsevol que tingui un rellotge podrà agafar el tempo a través de l’agulla que marca els segons. Fàcil.

Em passava els dies comptant les hores que mancaven per a l’estrena. Tenia la convicció de què la peça sonaria bé, tot i que encara no havia pogut escoltar-la, i fins i tot havia fet l’esforç de practicar-la per separat amb cadascun dels meus alumnes per a evitar problemes de comprensió. Només mancava veure quin era el treball que havia fet la directora de l’orquestra amb els nois i quin era el resultat. Però res no podia anar malament.

Comencen a tocar. La directora batia els braços el doble de ràpid del que havia de ser. Genial, tota la màgia a fer punyetes. Continuen tocant, van fent, i de sobte apareix un oboè que fa una mena de solo que jo no havia escrit. Perfecte, l’obra era només per a guitarres, així és com se m’havia encomanat, però res, resulta que ara a tots ens agrada fer de compositors… Continuen, cada cop s’acceleren més. Ressignació, almenys no em treuran el plaer d’escoltar l’últim acord, un acord dissonant, dolorós, dramàtic, destí tràgic, el de Jesucrist, cada any novament recordat. 3, 2, 1 i pam, l’acord no hi era, la directora havia decidit que allò no sonava bé i havia canviat les notes per a què sonés un Mi Major. Punt i final.

De les 3 condicions que protegeixen l’obra¹ només s’havia respectat una, la de no fer diners amb ella, ja que la de no fer obres derivades havia quedat parcialment violada, i la del reconeixement igualment, en tant en quant no es pot considerar respectat l’autor quan es canvien notes en base a vés a saber quins criteris… En fi, tasca molt desagraïda, la de compositor. Almenys em queda el consol de treure’m l’espina clavada tornant a interpretar l’obra amb el meu Ensemble de Bonn.

¹ Reconeixement de l’autor – No comercial – Sense obres derivades

Les coses cauen pel seu propi pes

Al final cada cosa al seu lloc. Al Madrid li toca la Copa i al Barça Lliga i Champions. Com abans però a l’inrevés. A dia d’avui el Barça és l’equip gran i el Madrid el petit.

La diferència amb el que va passar fa 2 anys, en què el Barça ho va guanyar tot, és clara: aleshores no hi va haver la crispació d’enguany. I si ho hem d’explicar d’alguna manera, hem de parlar d’en Mourinho.

El Madrid comença demà a planificar l’any vinent. Es presenten 3 possibles escenaris: 1. que Mourinho marxi, 2. que Mourinho es quedi però canviant d’estil, i 3. que Mourinho es quedi i tot continuï igual.

Personalment aposto per la segona opció. En Butragueño seria l’encarregat de fer-li catequesis a en Mourinho, en Valdano li llegirà per les nits el best seller “Los valores del madridismo”, i en Florentino li donarà finalment la benedicció papal. Tot quadra. La resta ho faran els jugadors, que en tenen molts i de bons.

És una pena

Alguna cosa té el Reial Madrid que és difícil de mesurar. Serà que té 9 copes d’Europa, serà que és el millor equip del segle XX. Però els comentaristes de futbol alemanys, lluny de veure que sobre la gespa del Santiago Bernabéu només hi havia un equip, alçaven més la veu quan la conduia el Madrid que quan ho feia el Barça.

Els historiadors s’encarregaran de fer justícia.