A mesura que hom va acumulant anys de vida, va perdent cada cop més la por a donar consells. Avui toca la història dels homes que van per les cases demanant coses de dubtosa legalitat.
Resulta que fa dos dies, mentre acabava de rentar els plats, van trucar al timbre. Jo sempre obro perquè sóc home de bona fe. Allà es van plantar dos homes, un dels quals em va recordar a un tal Sergi de qui ja us vaig parlar anys enrere. El primer que van fer era preguntar-me el meu nom. Error meu va ser contestar-los. Es van identificar com agents de la GEZ. Volien que em donés d’alta. Merda, m’han pillat, vaig pensar. Vaig intentar fer-me passar com qui no sap de què va la cosa.
Però abans us haig de posar en context. A Alemanya les televisions i les ràdios públiques se subvencionen amb un impost especial que ha de pagar mensualment tota persona que viu a territori alemany i té una tele a casa. Aquest import és recaudat per la GEZ, que és una mena d’associació que s’encarrega d’això, si no ho tinc mal entés, i els seus agents tenen com a tasca perseguir per la ciutat a aquelles persones que no el els hi surt d’ells mateixos pagar l’impost.
Jo tenia al davant dos d’ells. Un dels quals parlava tota l’estona; l’altre restava una mica endarrerit, sense obrir la boca en tota l’estona. Segurament serien el funcionari amb experiència i el qui feia les pràctiques. El del davant em deia que jo encara no m’havia donat d’alta. No sé de què m’està parlant, li vaig contestar. M’ho va tornar a explicar i vaig tornar a negar amb el cap. Se li va canviar la cara. La meva tàctica de no entendre no donava per a més, i ell passava a l’atac:
—Vostè encara no està donat d’alta, i ho farem ara mateix. Ensenyi’m sisplau el seu DNI.
Tàctica intimidatòria número 1. Se’m va escapar un lleu somriure. Vaig estar a punt de dir-li que m’ensenyés la placa de sheriff. Vaig optar per jugar a la confusió.
—Em sap greu, però no puc ajudar-li; no sé de què em parla.
M’ho va tornar a explicar per tercera vegada. De pressa el vaig tallar dient-li:
—Ah, però jo no en tinc, de tele.
Pam, cop baix. En realitat sí que en tinc, però no l’encenc mai, que és com no tenir-ne. Llavors em va preguntar si en teníem al pis.
—Sí, la meva companya de pis en té una… I la mirar tota l’estona —vaig contestar. Ja que és tonta, almenys que es mengi ella el marron.
Quan ja creia que havia guanyat la batalla i que me’ls treuria de sobre, se li va encendre una llumeta a aquell pobre homenet:
—Té vostè internet a la seva habitació?
Clar que en tinc. Estem al segle XXI, hi ha algú que no en tingui? Perdoni, és vostè del passat?
—Sí.
Novament l’error de dir-li la veritat. Els que tenen internet també paguen, ja que les ràdios i les teles també emeten per allà.
—Però jo na la miro —vaig dir. Em va semblar l’argument de pes que hauria d’acabar amb la disputa.
—L’hi ho crec… Però podria mirar-la.
El recurs fàcil. El recurs SGAE. Pura màfia. Et cobrem el cànon per si algun dia se t’acudeix baixar un CD. O et fiquem a la presó per quan matis algú.
—Miri em sap greu, però no els puc ajudar. No em puc donar d’alta d’una cosa que no sé què és i crec que no ens posarem d’acord. Doni’m algun fulletó de propaganda vostra i me’l miraré quan vagi de ventre.
Era la meva última paraula. Llavors ell va dir la seva última:
—Si no es dóna d’alta, rebrà una multa de l’Ajuntament de 1000 euros. Però es pot donar d’alta ara mateix.
—No, em sap greu.
—Doncs li faré arribar la multa.
—Doncs faci.
Cinc segons de llarguíssim silenci, cara d’estupefacció de l’home. Vaig tenir la sensació que en tots els anys de carrera d’aquell funcionari, no s’havia trobat mai encara amb aquella resposta.
Adéu bon dia. Escales avall, cua entre les cames. Aquell home no sap que sóc del Barça, i que als qui som del Barça, com a aquells qui estan per sobre del bé i del mal, no els pot passar res.
