—Oyes Abel, tú que eres una persona que hablas bien y directa al corazón, dime, ¿tú qué es lo que harías para conseguir crecimiento económico?

En Rajoy i jo ens tutegem. Per això em vaig permetre la llicència de contestar-li francament:

—Mariano, a mí el crecimiento económico me la trae floja.

No entenc aquest afany de convertir en tema d’Estat una cosa que només interessa a tres persones.

“Estamos en demolición”, 13 de març de 2012, EL PAÍS.com

El personatge que aquí apareix, anomenat Enrique Subiela, que es vanagloria de portar l’agenda de Cecilia Bartoli, Lang Lang o Gustavo Dudamel, ha sacrificat una bona part del seu valuós temps per a desplaçar-se a la redacció del diari, passar abans uns minuts per la cabina de maquillatge, per a posteriorment posar-se davant d’una càmera i llençar el seu missatge. Parla d’un model inflacionista que ha acabat explotant, en part per la participació de “persones de poca formació professional” (clar, la culpa és sempre dels altres). Després parla de falta de liquidesa i de la crisi del sistema. El sistema no funciona, diu, perquè li manca —empassa saliva— “porque le falta, glup, una visión profesional acorde con las necesidades actuales” (exactament a 1:30 del vídeo). Quina manera més repugnant de mentir, de llençar una frase buida, quan en realitat volia dir “porque falta soltar la gallina”. Les receptes que planteja és un “sistema sostenible” en el qual apareguin nous actors. És a dir, traduït a un llenguatge planer, volem continuar omplint-nos les butxaques, igual d’on vinguin els diners, per tal de continuar mantenint els nostres privilegis. És el missatge que podria haver llençat qualssevol de les putes més barates —m’empasso el que faci falta—, amb tot el meu respecte cap a qui es dediquin a aquestes marranades. I jo em pregunto, ¿qui han de ser els potencials receptors d’aquest vídeo? ¿De qui busca la complicitat el senyor Enrique Subiela? O preguntat d’una altra manera, ¿a qui amb dos dits de front l’interessa que la Cecilia Bartoli continuï essent una de les cantants més riques del món, o que aquest personatge pugui continuar omplint cada setmana el depòsit del seu Audi sense remordiments? Si per mi ha de ser, que el sistema rebenti demà mateix.

Però no només les grans estrelles de la clàssica són les que comencen a notar la misteriosa desaparició dels capitals. Els nostres professors i mestres que anys enrere impartien coneixement des de les més altes esferes i parlaven de la puresa de l’art com qui predica una nova religió, avui no tenen cap remordiment en baixar al nivell dels fangs per tal de guanyar-se les garrofes. O sinó que algú m’expliqui que fan en Garrobé i en Trepat junts compartint escenari, o més ben dit, compartint experiència artística!, sabent que no fa tants anys volaven els ganivets per la Ciutat Comtal. Per a què els neòfits entengueu la magnitud de la perversió, diré que és com si en Mourinho i en Tito Vilanova es trobessin en la banqueta del partit contra la droga. Però bé, la destrucció del sistema s’intueix con un tsunami devastador i esperem que quan arribi ja tinguem almenys la hipoteca pagada.

José Tomás no és només un torero.

Tot i això, en un panorama tan desolador, encara hi ha espai per a novetats discogràfiques. Una de les últimes és la protagonitzada pels germans Zapico, les 4 estacions de Vivaldi [enllaç a Spotify]. Una altra versió de les 4 estacions? us preguntareu. Ells també s’ho van preguntar [i ells], i el missatge és clar: si no teniu res a dir, us ho inventeu. El productor del CD, Stefan Winter, va tenir la feliç idea de treure’s de la màniga quatre poemes suposadament escrits per Vivaldi i donar-los a Theo Bleckmann i Uri Caine per a què composessin 4 cançons cool. Si el resorgiment d’Apple es fonamenta en el “Designed by Apple in California; Assembled in China”, la viabilitat d’aquest disc es basa en un “Conceived happily at home, taking a shower; Produced in Granada by Zapico Brothers”, que a part de ser simpàtics i tocar amb gràcia, hauran estat més benèvols a l’hora de negociar les nòmines que Ottavio Dantone o Fabio Biondi, per posar dos exemples. A banda del prestigi que et pot donar “haver fet un disc amb Uri Caine” encara que no l’hagis vist mai la cara.

En fi, com ja he dit abans, si per mi ha der ser, que peti tot demà i se’n vagin tots a fer punyetes. Només en un escenari net i lliure d’interesos es pot desenvolupar una vida artística noble. Els joves de la clàssica, entre els qual m’incloc, hem de donar una passa al davant. I en un exercici d’autocrítica sense precedents, haig de dir que, tret d’algunes excepcions, encara no hem demostrat alguna cosa més que no sigui intentar convertir-nos en fotocòpies dels nostres mestres difunts.

—Abel, abans no entenia perquè treballaves tan poc… Ara el que no entenc és perquè es treballa tant.

Aquí les claus de la meva reforma laboral: menys treballar i més repartiment de la riquesa.

Que algú m’expliqui en quin hotel de carretera s’han conegut la Christina Pluhar i el Pepe Habichuela.

Des de feia setmanes tenia a l’agenda apuntat que dissabte hi havia un concert interessant a la Filharmonia de Colònia. Estava anunciat per tota la ciutat com a MONTEVERDI – A Trace of Grace. No sé què vol dir ni trace ni grace, però Monteverdi és un compositor que m’agrada i a qui respecto, i a més em semblava interessant anar-hi per escoltar el serpentó que toca el director del grup, en Michel Godard, del qual es diu que és un virtuós, un gran coneixedor del repertori, a més d’un dels jazzeros de tuba més importants que hi ha. Cal afegir que al programa hi deia, entre altres coses, que el descobriment de la música de Monteverdi havia estat per a Godard una de les revelacions musicals més importants que havia viscut mai. Tot plegat convidava a anar-hi.

Les entrades, però, costaven 25 euros, un preu que no està a l’abast de tothom i que et fa pensar-te dos cops si vols anar-hi o no. Per fortuna, la Filharmonia ofereix per 10 euros entrades per a persones amb discapacitat. La taquillera, que ja em coneix, sempre fa la vista grossa i em ven una d’aquestes. Tant se val, 10 euros, en alguna cosa m’haig de gastar els diners que no pago a Hisenda.

Dalt de l’escenari apareixien el serpentonista, un tiorbista, una mezzosoprano, una violinista barroca amb la cara bonica, un baixista elèctric i un saxofonista que per a l’ocasió va triar el saxo soprano, segurament l’instrument amb el so més ensucrat i estrident que s’hagi inventat mai. Impossible no pensar en Kenny G quan se l’escolta sonar.

El concert va començar amb una obra del saxofonista, que proposava una peça en la qual explotava la seva veu d’ultratomba mentre que en Michel Godard improvisava amb el serpentó. Es va assolir un clima misteriós i inquietant molt bonic per a un inici de concert. Que ningú aplaudeixi, vaig pensar, i que continuï així. Però no, la gent va aplaudir, i els músics es van alegrar, ho esperaven. Llàstima, atmosfera perduda. A continuació venia una obra del propi Godard, A trace of grace, que va resultar ser una peça simplona a mig camí del pop i el new age, resolta amb un cercle de 4 acords repetits fins a la eternitat, amb improvisacions de tots els instrumentistes que tranquil·lament podrien haver estat les improvisacions que jo faig amb els meus alumnes. Destrempada nacional; si això ha de continuar per aquest camí, piro. La gent, en canvi, s’anava animant i aplaudia cada cop més fort. I a continuació va venir el Pur ti miro de Monteverdi, precedit per una introducció de caire esotèric i un solo de saxo al final. Us podeu imaginar quin va ser l’efecte.

Afegiu-li un solo de Kenny G al final i ja us hauran donat el dia.

El que després va venir van ser altres peces de Godard, del mateix dubtós gust, intercalades amb altres àries de Monteverdi manipulades de la mateixa manera. M’he pres la molèstia de buscar al diccionari les paraules “trace” i “grace”, i companys, ni l’una ni l’altra eren a l’escenari. Només una pàtina de coolisme, una altra idea genial rere la qual no es troba altra cosa que el buit. L’única cosa bona del concert va ser el domini i el bon gust en l’acompanyament que va demostrar el tiorbista, un tal Bruno Helstroffer, que no és tan famós com els Zapico Brothers, però té tota la pinta de ser un tros de músic. Els altres podrien haver caigut al riu, que tampoc no hauríem perdut res.

De seguida vaig trucar el meu advocat de Legalitas per veure si hi havia la possibilitat de reclamar, o de què et tornin els diners, o de què et facin algun val descompte per al cine, o alguna cosa, no sé.

—Em temo que no hi ha motiu per a reclamar, a la gent li agrada això. A més —va afegir—, mentre continuïs essent beneficiari d’entrades per a minusvàlids, vés oblidant-te de reclamar res.

I em va penjar. De vegades penso que ésser un intel·lectual és més un llast que no un avantatge. Allà on hi ha persones que gaudeixen d’un espectacle, hom no pot fer altra cosa que sentir com un dit aliè et furga lentament la butxaca i et pispa 10 euros de la cartera. Serà la purga per tots els meus delictes?

Això sí, avui el The Special One ha sortit reforçat del partit. A partir d’ara, tothom a mort amb ell. I l’any que ve, quan li torni a ficar el dit a l’ull a algú, tornarem a riure-li la gràcia.

Guanyaran la Lliga. Guanyaran la Champions. Potser fins i tot guanyaran la Copa del Rei i faran el triplet. La Copa se’ls ha posat una mica coll amunt. Però en Mourinho, en la seva carrera personal, en la consecució dels objectius marcats des del primer dia —que no són altres que derrotar el Barça d’en Guardiola, motiu pel qual única i exclusivament se’l va contractar—, no fa altra cosa que acumular una derrota rere altra. [Recorda-ho com si hagués estat ahir]

I que continuï.

Actualització 1: M’entretinc mirant Punto Farlopa i veig atònit com tothom culpa a Mourinho i el seu plantejament, que si el Madrid no pot jugar així, que per què no juguen com contra el Mallorca, etc etc… Per què no diuen directament que aquest Barça és el millor equip de la història, i es deixen estar de debats estèrils?

—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.

Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.

Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.

Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.

Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.

—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.

Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.

—I tu, que ets de Barcelona, què coi fas a Alemanya?

Els alemanys tenen una imatge idíl·lica de la ciutat comtal. No és per menys: arquitectònicament és una de les ciutats més interessants del món. Però no ha estat fins que he viscut a altres ciutats, fins que he parlat amb altres persones que m’han fet prendre consciència, quan m’he adonat d’aquesta realitat. A l’escola on anava ens ensenyaven a fer arrels quadrades i ens explicaven la composició química de la molècula d’àcid sulfúric enlloc d’ensenyar-nos, per exemple, a apreciar la bellesa de les cases del nostre entorn. A més, el barri on visc és, sempre parlant des del punt de vista arquitectònic, i tret de comptades excepcions, una de les més brutals aberracions que he vist mai.

L’altre dia, dins del programa de teràpia familiar que practiquen els meus pares, vam anar a passar el dia a Barcelona. No m’agrada anar a Barcelona perquè penso que les portes de les estacions de la Renfe em trinxaran algun dia com si fos una síndria, però havia de fer l’esforç per salvar la família. I vet aquí que després sempre m’alegro de tornar a veure les fabuloses cases de l’Eixample.

Noteu que estic parlant tota l’estona en clau arquitectònica. També podria afegir que ha fet un hivern molt suau, un hivern disfressat de primavera vergonyosa que ha convidat a molts a sortir en màniga curta i a fer una volta per la platja. En això estàvem quan em vaig fixar en l’ambient de la ciutat, en allò que els estrangers creuen que és el tarannà de Barcelona. I vet aquí que en tota una tarda de voltar amunt i avall no vaig veure res que em fes somriure, tret d’un noi que tocava la guitarra i cantava al costat de la Barceloneta amb certa gràcia.

Que els tòpics existeixen per alguna raó és una sentència que accepto com a vàlida, però malauradament aquesta vegada haig de dir que a Barcelona no he trobat ni rastre de vitalitat en l’ambient. Només aquells que es posen al Portal de l’Àngel a fer salts i a muntar xivarri, i uns quants negrets porucs que intenten vendre algunes ulleres de sol abans de què arribi la Guàrdia Urbana a picar-los al cul. Però ni rastre de gent que surt al carrer per amor a l’art, com sí he vist repetidament a les avorrides ciutats alemanyes. Serà que la normativa municipal de Barcelona, en un afany recaudatori sense límits, ha acabat expulsant l’ànima de la seva pròpia ciutat.

L’ambient cool da la siutat da Barsalona.

—Escolta Abel, a Alemanya també hi ha crisi?

Em pregunten com si jo fos una veu autoritzada per a contestar una pregunta d’aquest tipus. Intento entendre què és el que volen saber:

—Exactament a què et refereixes, amb crisi?

—Sí home, lo de la crisi, coi.

Podríem parlar de tantes crisis… De valors, d’identitat, de vendes, la de la construcció, la discogràfica, la del madridisme… Però com que sé per on van els trets, intento posar les coses fàcils:

—Ah, vols dir que si a Alemanya hi ha tant d’atur com aquí.

—Exacte.

—No, en això Alemanya està molt bé. Per 400 euros mensuals pots tenir una feina a jornada completa per la qual no necessites massa preparació, ideal per a immigrants. Mini job, se’n diu, no oblidis la paraula. Potser se’n parlarà aviat a Espanya…

—Ah, és aquí on tu estàs?

—Bé, no, jo estic en una altra escala social. Jo sóc un freelance, que ni cotitza a la Seguretat Social, ni té cobertura sanitària, ni sap si demà tindrà feina o no.

—Ah… Però escolta, a Alemanya hi ha crisi o no hi ha crisi?

Per sort s’acaba 2011, l’any de la crisi. Donem la benvinguda a l’any de la depressió.

Feliç any 2012!

Us desitjo a tots Bon Nadal de tot cor, els millors desitjos per al 2012, i gasteu-vos tots els diners que pogueu abans de què us els prenguin.