Això sí, avui el The Special One ha sortit reforçat del partit. A partir d’ara, tothom a mort amb ell. I l’any que ve, quan li torni a ficar el dit a l’ull a algú, tornarem a riure-li la gràcia.

Guanyaran la Lliga. Guanyaran la Champions. Potser fins i tot guanyaran la Copa del Rei i faran el triplet. La Copa se’ls ha posat una mica coll amunt. Però en Mourinho, en la seva carrera personal, en la consecució dels objectius marcats des del primer dia —que no són altres que derrotar el Barça d’en Guardiola, motiu pel qual única i exclusivament se’l va contractar—, no fa altra cosa que acumular una derrota rere altra. [Recorda-ho com si hagués estat ahir]

I que continuï.

Actualització 1: M’entretinc mirant Punto Farlopa i veig atònit com tothom culpa a Mourinho i el seu plantejament, que si el Madrid no pot jugar així, que per què no juguen com contra el Mallorca, etc etc… Per què no diuen directament que aquest Barça és el millor equip de la història, i es deixen estar de debats estèrils?

—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.

Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.

Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.

Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.

Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.

—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.

Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.

—I tu, que ets de Barcelona, què coi fas a Alemanya?

Els alemanys tenen una imatge idíl·lica de la ciutat comtal. No és per menys: arquitectònicament és una de les ciutats més interessants del món. Però no ha estat fins que he viscut a altres ciutats, fins que he parlat amb altres persones que m’han fet prendre consciència, quan m’he adonat d’aquesta realitat. A l’escola on anava ens ensenyaven a fer arrels quadrades i ens explicaven la composició química de la molècula d’àcid sulfúric enlloc d’ensenyar-nos, per exemple, a apreciar la bellesa de les cases del nostre entorn. A més, el barri on visc és, sempre parlant des del punt de vista arquitectònic, i tret de comptades excepcions, una de les més brutals aberracions que he vist mai.

L’altre dia, dins del programa de teràpia familiar que practiquen els meus pares, vam anar a passar el dia a Barcelona. No m’agrada anar a Barcelona perquè penso que les portes de les estacions de la Renfe em trinxaran algun dia com si fos una síndria, però havia de fer l’esforç per salvar la família. I vet aquí que després sempre m’alegro de tornar a veure les fabuloses cases de l’Eixample.

Noteu que estic parlant tota l’estona en clau arquitectònica. També podria afegir que ha fet un hivern molt suau, un hivern disfressat de primavera vergonyosa que ha convidat a molts a sortir en màniga curta i a fer una volta per la platja. En això estàvem quan em vaig fixar en l’ambient de la ciutat, en allò que els estrangers creuen que és el tarannà de Barcelona. I vet aquí que en tota una tarda de voltar amunt i avall no vaig veure res que em fes somriure, tret d’un noi que tocava la guitarra i cantava al costat de la Barceloneta amb certa gràcia.

Que els tòpics existeixen per alguna raó és una sentència que accepto com a vàlida, però malauradament aquesta vegada haig de dir que a Barcelona no he trobat ni rastre de vitalitat en l’ambient. Només aquells que es posen al Portal de l’Àngel a fer salts i a muntar xivarri, i uns quants negrets porucs que intenten vendre algunes ulleres de sol abans de què arribi la Guàrdia Urbana a picar-los al cul. Però ni rastre de gent que surt al carrer per amor a l’art, com sí he vist repetidament a les avorrides ciutats alemanyes. Serà que la normativa municipal de Barcelona, en un afany recaudatori sense límits, ha acabat expulsant l’ànima de la seva pròpia ciutat.

L’ambient cool da la siutat da Barsalona.

—Escolta Abel, a Alemanya també hi ha crisi?

Em pregunten com si jo fos una veu autoritzada per a contestar una pregunta d’aquest tipus. Intento entendre què és el que volen saber:

—Exactament a què et refereixes, amb crisi?

—Sí home, lo de la crisi, coi.

Podríem parlar de tantes crisis… De valors, d’identitat, de vendes, la de la construcció, la discogràfica, la del madridisme… Però com que sé per on van els trets, intento posar les coses fàcils:

—Ah, vols dir que si a Alemanya hi ha tant d’atur com aquí.

—Exacte.

—No, en això Alemanya està molt bé. Per 400 euros mensuals pots tenir una feina a jornada completa per la qual no necessites massa preparació, ideal per a immigrants. Mini job, se’n diu, no oblidis la paraula. Potser se’n parlarà aviat a Espanya…

—Ah, és aquí on tu estàs?

—Bé, no, jo estic en una altra escala social. Jo sóc un freelance, que ni cotitza a la Seguretat Social, ni té cobertura sanitària, ni sap si demà tindrà feina o no.

—Ah… Però escolta, a Alemanya hi ha crisi o no hi ha crisi?

Per sort s’acaba 2011, l’any de la crisi. Donem la benvinguda a l’any de la depressió.

Feliç any 2012!

Us desitjo a tots Bon Nadal de tot cor, els millors desitjos per al 2012, i gasteu-vos tots els diners que pogueu abans de què us els prenguin.

Una de les lleis de Colònia —o de la normativa municipal, si parlem amb propietat— regula la utilització dels carrils bici. Els carrils bici són, com el seu nom indica, carrils per on han de circular expressament les bicicletes. Els ciclistes ho saben, i d’això en dedueixen que ells tenen prioritat d’ús per davant dels peatons. No els manca pas raó, però ateneu al que us explicaré a continuació.

Ahir circulava per la ciutat en direcció a Neumarkt pel meu carril pertinent, quan la ciclista que anava al meu davant va començar a fer sonar frenèticament el timbre de la seva bici. Davant seu tenia una dona baixeta amb una càmera de fotos penjada del coll, que en sentir el soroll, es va girar i va contemplar horroritzada amb els seus ulls rasguejats el que se li venia al damunt. No penseu que la bicicleta va reduir la velocitat o la va intentar esquivar —hi havia espai suficient a la vorera per a fer-ho—, sinó que en l’exercici fins al límit dels seus drets va estar a 10 centímetres de menjar-se literalment la japonesa, que s’havia quedat totalment bloquejada en el seu lloc.

Hom es pregunta en què pensen aquestes persones, persones que són capaces de provocar un accident, capficades en què tenen raó, abans que veure que allà al davant hi ha una turista que no sap on fica els peus. L’anècdota, gràcies a Déu, no va anar a més, però atureu-vos a pensar en qualssevol altres situacions on es poden donar les circumstàncies de què els drets i les lleis passin pel davant de les persones. Que no ens passi res.

—Estàs malalta?

Ens tutegem des del passat mes de maig, quan m’ho va demanar en l’entrevista personal que manté amb cadascú. Li va costar de convèncer-me, no sóc jo partidari de fer-me amic d’aquells qui s’enriqueixen amb la meva feina.

—Sí… I la secretària també.
—Doncs jo no estic mai malalt.

No només no estic mai malalt, sinó que tampoc tinc la possibilitat d’estar-ho. A Alemanya, el sistema sanitari és una altra de les màfies que conformen el Sistema.

—I com ho fas, per no estar mai malalt…?

En realitat no l’interessava la meva resposta. La meva cap és una persona que parla en una sola direcció, d’aquelles que quan formula una pregunta ja s’encarrega ella mateixa de respondre-la, però amb la virtut —anem a expressar-ho d’aquesta manera— de què a través de cursos de formació ha après a dissimular-ho i a fer com qui conversa de veritat.

—Doncs res, normal. Dormo molt, menjo bé, de tant en tant faig esport…

I aquesta me la tenia guardada des de feia temps:

—Ah, i sóc jove.

Un altre dia s’ho pensarà dos cops abans de jugar amb mi a ser la cap enrotllada.

Els aparells mediàtics continuaran parlant de the special one, els especialistes el continuaran aclamant com a millor entrenador del món, la mercadotècnia serà feliç de continuar omplint-se les butxaques fent caixa, la roda continuarà girant. Però qui té ulls, ha vist, i en el partit amb menys patades dels que s’han jugat fins ara, el Barça de Guardiola ha tornat al Bernabéu a fer un bany en totes les línies al Madrid d’en Mourinho. Que continuï la festa.