—Escolta Abel, a Alemanya també hi ha crisi?

Em pregunten com si jo fos una veu autoritzada per a contestar una pregunta d’aquest tipus. Intento entendre què és el que volen saber:

—Exactament a què et refereixes, amb crisi?

—Sí home, lo de la crisi, coi.

Podríem parlar de tantes crisis… De valors, d’identitat, de vendes, la de la construcció, la discogràfica, la del madridisme… Però com que sé per on van els trets, intento posar les coses fàcils:

—Ah, vols dir que si a Alemanya hi ha tant d’atur com aquí.

—Exacte.

—No, en això Alemanya està molt bé. Per 400 euros mensuals pots tenir una feina a jornada completa per la qual no necessites massa preparació, ideal per a immigrants. Mini job, se’n diu, no oblidis la paraula. Potser se’n parlarà aviat a Espanya…

—Ah, és aquí on tu estàs?

—Bé, no, jo estic en una altra escala social. Jo sóc un freelance, que ni cotitza a la Seguretat Social, ni té cobertura sanitària, ni sap si demà tindrà feina o no.

—Ah… Però escolta, a Alemanya hi ha crisi o no hi ha crisi?

Per sort s’acaba 2011, l’any de la crisi. Donem la benvinguda a l’any de la depressió.

Feliç any 2012!

Resulta que fa dos dies, mentre acabava de rentar els plats, van trucar al timbre. Jo sempre obro perquè sóc home de bona fe. Allà es van plantar dos homes, un dels quals em va recordar a un tal Sergi de qui ja us vaig parlar anys enrere. El primer que van fer era preguntar-me el meu nom. Error meu va ser contestar-los. Es van identificar com agents de la GEZ. Volien que em donés d’alta. Merda, m’han pillat, vaig pensar. Vaig intentar fer-me passar com qui no sap de què va la cosa.

Però abans us haig de posar en context. A Alemanya les televisions i les ràdios públiques se subvencionen amb un impost especial que ha de pagar mensualment tota persona que viu a territori alemany i té una tele a casa. Aquest import és recaudat per la GEZ, que és una mena d’associació que s’encarrega d’això, si no ho tinc mal entés, i els seus agents tenen com a tasca perseguir per la ciutat a aquelles persones que no el els hi surt d’ells mateixos pagar l’impost.

Jo tenia al davant dos d’ells. Un dels quals parlava tota l’estona; l’altre restava una mica endarrerit, sense obrir la boca en tota l’estona. Segurament serien el funcionari amb experiència i el qui feia les pràctiques. El del davant em deia que jo encara no m’havia donat d’alta. No sé de què m’està parlant, li vaig contestar. M’ho va tornar a explicar i vaig tornar a negar amb el cap. Se li va canviar la cara. La meva tàctica de no entendre no donava per a més, i ell passava a l’atac:

—Vostè encara no està donat d’alta, i ho farem ara mateix. Ensenyi’m sisplau el seu DNI.

Tàctica intimidatòria número 1. Se’m va escapar un lleu somriure. Vaig estar a punt de dir-li que m’ensenyés la placa de sheriff. Vaig optar per jugar a la confusió.

—Em sap greu, però no puc ajudar-li; no sé de què em parla.

M’ho va tornar a explicar per tercera vegada. De pressa el vaig tallar dient-li:

—Ah, però jo no en tinc, de tele.

Pam, cop baix. En realitat sí que en tinc, però no l’encenc mai, que és com no tenir-ne. Llavors em va preguntar si en teníem al pis.

—Sí, la meva companya de pis en té una… I la mirar tota l’estona —vaig contestar. Ja que és tonta, almenys que es mengi ella el marron.

Quan ja creia que havia guanyat la batalla i que me’ls treuria de sobre, se li va encendre una llumeta a aquell pobre homenet:

—Té vostè internet a la seva habitació?

Clar que en tinc. Estem al segle XXI, hi ha algú que no en tingui? Perdoni, és vostè del passat?

—Sí.

Novament l’error de dir-li la veritat. Els que tenen internet també paguen, ja que les ràdios i les teles també emeten per allà.

—Però jo na la miro —vaig dir. Em va semblar l’argument de pes que hauria d’acabar amb la disputa.

—L’hi ho crec… Però podria mirar-la.

El recurs fàcil. El recurs SGAE. Pura màfia. Et cobrem el cànon per si algun dia se t’acudeix baixar un CD. O et fiquem a la presó per quan matis algú.

—Miri em sap greu, però no els puc ajudar. No em puc donar d’alta d’una cosa que no sé què és i crec que no ens posarem d’acord. Doni’m algun fulletó de propaganda vostra i me’l miraré quan vagi de ventre.

Era la meva última paraula. Llavors ell va dir la seva última:

—Si no es dóna d’alta, rebrà una multa de l’Ajuntament de 1000 euros. Però es pot donar d’alta ara mateix.

—No, em sap greu.

—Doncs li faré arribar la multa.

—Doncs faci.

Cinc segons de llarguíssim silenci, cara d’estupefacció de l’home. Vaig tenir la sensació que en tots els anys de carrera d’aquell funcionari, no s’havia trobat mai encara amb aquella resposta.

Adéu bon dia. Escales avall, cua entre les cames. Aquell home no sap que sóc del Barça, i que als qui som del Barça, com a aquells qui estan per sobre del bé i del mal, no els pot passar res.

Però l’altre dia feia comptes: si posem que cada mes sol tenir una mitjana de 4 dimecres, la despesa que faig en Pringles és el resultat d’un pot multiplicat per 4. A la pràctica, 2,45 EUR x 4 = 9,80 EUR/mes, que vindria a ser pràcticament el que costa una subscripció a Spotify.

He llegit molt sovint que una subscripció a Spotify és massa cara, però si fem la lectura des d’un altre punt de vista, o dit d’altra manera, si enlloc de permetre’m el luxe de comprar-me un pot de Pringles m’enduc de casa una torta de masaceite i m’estalviu els calers, em podria permetre doncs el petit luxe de la subscripció a Spotify.

Que tampoc no és que sigui un fan de l’aplicació, ja que ni escolto tanta música ni trobo tota la que voldria, però només pel fet de treure’m de sobre els **** anuncis gabatxos (sí, estic registrat com a francès, no em pregunteu per què) ja val la pena, a més de què la versió Premium permet escoltar la música en mode offline (podria escoltar-la al tren o a la feina amb els alumnes). O una fantasia més: podria fins i tot en un hipotètic futur sincronitzar la música amb l’iPod Touch amb el qual somiu totes les nits…

En fi, és per a pensar-ho. Segur que vosaltres també penseu que és car però us gasteu els diners en altres tonterietes. Que ja ens coneixem.

Volia comprar-me alguna cosa que sonés prou bé però sense gastar-me massa. Em vaig marcar com a límit el preu de 20 EUR-. Vaig anar al SATURN, que com ja sabeu em queda al costat de casa, i després de donar-li moltes voltes vaig endur-me uns Sennheiser per 19’99 EUR-. Si són Sennheiser, segur que són bons, vaig pensar. Greu error, el raonament encertat hauria d’haver estat el següent: si només costen 20 EUR-. segur que són dolents. Efectivament així és, ja que només connectar-los, i fins i tot sense reproduir cap cançó, se sent un “fff…” continu. Això vindria a dir que reaccionen al soroll elèctric. Una porqueria, vaja.

En qualsevol cas no és aquest l’objecte del post, sinó que volia reflexionar sobre el sentit de l’olfacte. Resulta que els auriculars en qüestió són in ear i s’ajusten a les orelles igual com els taps que es posa en Jaumet per anar a dormir. La sensació és estranya per a mi, es crea com un buit, es perd el sentit de l’equilibri i de contacte amb l’espai, com si les relacions gravitatòries haguessin canviat.

El realment interessant va ser quan, en dur-los posats, vaig anar un moment a la cuina a preparar-me un te. De sobte vaig obrir la caixa per a agafar una bosseta i fuaammmm!, l’olfacte (o el meu cervell) va captar l’essència d’aquell te com mai abans m’havia passat.

Interessant reflexió sobre com interactuen els sentits entre ells, com uns se sobreposen als altres, i en definitiva, com ens presenten el món al nostre cervell (o dit d’una altra manera: en quin grau els sentits “poderosos” distorsionen la realitat, o quines moltes sensacions o vivències ens estem perdent cada dia).

Si no ho heu experimentat, feu-ho, val la pena. I llavors ho comentem.

En principi s’ha d’obrir una porta cada dia, des de l’1 fins a la nit de Nadal, sinó et vénen tots els mals o pot ser que no rebis tots els regals que et desitjaves. Però jo vaig tenir un antull de xocolata i en vaig obrir 5 de cop. Em van començar a sortir animalets, instruments musicals, un ninot de neu… Els que més gràcia em van fer els vaig fotografiar.

Això és, com ja he dit, fins el dia 24. Aquell mateix dia, al vespre, es reuneix tota la família al voltant del Tannenbaum (o arbre de Nadal o avet). Allà es troben ja tots els regals que els ha portat el Weihnachtsmann o Pare Noël.

Una altra tradició que també tenen i no acabo d’entendre ocorre dies com avui, els 6 de desembre, quan ve en Sankt Nikolaus i deixa regals. Els nens han d’haver netejat les sabates la nit anterior, i en llevarse se les troben plenes de xocolatines i regalets. I penso jo, quina diferència hi ha entre Sant Nicolau i el Pare Noël? Jo no ho sé, tot i que m’ho han intentat explicar. Però per a ells és la diferència prou clara.

Aquest matí m’he llevat relativament d’hora per a ser diumenge (9:36 AM) i en sortir de la meva habitació m’he trobat a la porta tot un munt de xocolates i Süßigkeiten (llaminadures). Les meves companyes de pis són molt simpàtiques i m’estimen.

Bonica jornada el dia d’avui. A més s’hi ha afegit l’ex d’una de les meves companyes i s’han dedicat a coure galetes (Kekse backen), una altra de les tradicions nadalenques. Algunes de les que han fet estaven bones, sobretot les més grossetes.

El que no celebren els alemanys són els Reis Mags. És més, no poden entendre que siguin ells qui portin els regals i no el Pare Noël. I no intenteu fer-los-hi entendre, jo ho he provat i és impossible. Estranya circumstància, quan són precissament els 3 Reis d’Orient qui li porten els presents al nen Jesús.

No deixa de ser tot plegat una anècdota que explicaria el perquè de les dificultats d’integració dels col·lectius provenients d’altres cultures. Com ens hem d’arribar a entendre amb el cap si ja les coses que ens afecten més profundament al cor som incapaços d’assimilar-les?

L’aventura continua a

Willkommen Köln! v2.5

http://bloc.cocamarin.es

Ens veiem allà! I no oblideu d’actualitzar els feeds

http://bloc.cocamarin.es/feed/