Fa cosa d’una mica més d’un any, el meu bloc es va convertir, per pura inèrcia, en el bloc de duoZanetti. Mentres va funcionar, va ser divertit. Però quan duoZanetti va deixar de generar novetats, continuar escrivint al bloc es va convertir en un exercici d’inventiva difícil de mantenir. D’aquí que els últims posts publicats apareixessin en comptagotes, llençant a la blogosfera missatges críptics incapaços de generar cap diàleg amb els lectors.

L’artista, el creador o com el volguem anomenar, necessita un espai de llibertat on ningú entri a preguntar “Hola què tal, i ara què fas?”, perquè la resposta pot ser dolorosa. “Mmm, no sé… Anar fent” és el que solc dir. Aquesta resposta té una doble finalitat: per una banda m’amago de mi mateix i els meus reptes, evito que ningú estableixi una relació directa entre la meva persona i el producte del meu treball −vegeu, per exemple, el trist exemple d’Steve Jobs, que a part d’haver de conviure amb una terrible malaltia, ha de suportar diàriament com es debat a la blogosfera sobre el futur d’Apple quan ell mori… sense comentaris−. D’altra banda, amago la veritat que no vull pronunciar i ningú vol escoltar, però és el que és: em toco els ous.

Normalment ningú afirma per a si mateix que es toca els ous. Tocar-se els ous té un matís despectiu i s’utilitza sovint per a atacar algú que aparentment no fa res o li és igual el que passi al seu voltant. Segurament haurem escoltat alguna vegada frases com “En Papet es toca els ous, no estudia gens a casa”. Però ningú vol, en realitat, tocar-se els ous, i s’intenten amagar les veritables intencions darrere d’excuses difícilment creïbles: “No he tingut temps”. És per això que moltes persones intentin sempre fer moltes coses.

Però quantes persones hi ha que fan moltes coses, i en realitat no fan res? He descobert diversos perfils d’individus així. Els primers s’anomenen porucs i intenten evitar en tots els casos haver de donar l’odiada resposta. Per això estan sempre creant-se nous reptes, noves inquietuds, encara que no els satisfagui plenament, i així van tirant. Els segons són una mica més especialitzats, s’anomenen porucs tristos i pateixen carències afectives. Per aquest motiu intenten estar sempre actius, per tal d’evitar que el seus pensaments s’omplin d’una realitat buida de sentiments.

Què significa realment tocar-se els ous? La primera idea que ens ve al cap és la negació de valors que són fonamentals en la nostra societat, com podrien ser el treball i la diligència. Però aquesta és, per sort, només una cara de la moneda. Per l’altra banda, l’oposada, tocar-se els ous representa també la negació dels fonaments del sistema: treballar, treballar més per a generar beneficis, reinvertir, créixer i continuar treballant (o treballar encara més, si es pot) per a obtenir majors beneficis per a continuar reinvertint i creixent… En fi, un cercle boig i sens fi que només beneficia als amos de les empreses i als malalts del treball. Per sort o per desgràcia, no pertanyo a cap d’aquests grups.

No voldria caure, però, en interpretacions neo-marxistes de la realitat, primer perquè no estic descobrint res de nou, i segon perquè tampoc és el tema que ens ocupa. La conclusió a la qual volia arribar és que sovint el treball i el fer coses constantment pot ser tan improductiu com el no fer res, sobretot si estàs tan ocupat que no tens temps ni per a pensar. Posaré com a exemple aquell homenet de Manresa que un dia es va erigir en cap d’estudis d’un gran centre educatiu, i que a força de passar-se el dia escrivint emails, redactant lleis i dictant sentències de mort, no tenia temps per a pensar si totes aquelles paraules que ajuntava en els seus documents casaven d’alguna manera.

Per acabar-ho d’adobar, quan la jornada laboral de l’homenet arribava a la seva fi −sovint es feien quarts de nou del vespre i encara es podia veure encesa la llumeneta del seu despatx−, es posava l’abric per a sortir al carrer i es canviava les ulleres de llegir per unes altres fosques, tot per a evitar veure que el barri de la Sagrera no era cap lloc per a artistes sublims que venien de països llunyans. “Nos perdemos lo evidente” va declarar un homenàs que per allí vivia, no amb manca de raó.

Si enlloc d’haver utilitzat l’hora de viatge en tren d’anada i l’altra hora de tornada en repassar el guió de la reunió del dia següent o en llegir llibres de terror que portaven títols com “Aumenta tu productividad”, s’hagués dedicat a tocar-se els ous i a contemplar el paisatge, per fi bonic més enllà de Terrassa, segurament hauria tingut temps de pensar, de tractar d’imaginar un món millor, i de concebir que més val una retirada a temps que una patada al cul. Malauradament per als seus interessos no va poder evitar en carn pròpia el pes de la justícia, això sí, després de deixar una mica més buida la bossa de fons públic.

No voldria ara que les persones que llegeixin aquest post em vegessin com una persona rancuniosa. Aquesta història era només un exemple de les terribles conseqüències del no tocar-se els ous a temps −o del no-pensar, que en definitiva és del que estem parlant− i voldria ja des d’ara mateix avisar que qualsevol semblança amb la realitat no és més que una pura coincidència, no sigui que em tanquin el bloc ara que m’he decidit a tornar a escriure un post de més de 3 línies.

Tanco aquest article reafirmant-me en el tocar-me els ous, perquè això em dóna molt de temps per a pensar, per a que se m’ocorreixin coses, per a tenir idees, per a sentir-me un artista lliure. I que ningú em pregunti que és el que faré amb duoZanetti, perquè faré el que em surti dels ous, que per això me’ls toco. De moment el que ja he fet és reestructurar la pàgina web > www.duozanetti.com i si voleu saber més us convido a tots a participar-hi (aneu al menú Artistas). Ah, i el més important, aquest bloc ja no pertany més a duoZanetti, sinó  que s’autoallibera i em torna a pertànyer a mi. Ara el nou bloc de duoZanetti està allotjat allà > blog.duozanetti.com

I no podia ser d’altra manera. D’aquest canvi se’n deriva una transformació natural. L’aventura continua aquí, a Willkommen Köln! v3.5

Bé, mentre esperem que duoZanetti Labs acabi de preparar els vídeos del retorn més desitjat, poso un altre vídeo d’aquests que fan pensar.

Es torna a repetir la sensació aquella del disc d’Sting cantant les cançons de Dowland. Fuassss, fataaal, però mmm, no sé, té alguna cosa… fff, m’encanta. Deixo que sigui el gran sw qui el linki, i que de la seva connexió vingui la posterior crítica poètica (s’ha de parlar tant del guitarrista com de la ballarina).

I parlant de connexions, demà en faré dues més.

A continuació us poso un exemple del que es pot fer al marge de la indústria (val la pena veure sencer el videoclip).

Manos de Topo, “El cartero” [link YouTube]

El cantant que apareix em coneix com a “anti-cine” (vaig adormir-me al cinema quan el vaig acompanyar a mirar Goya en Burdeos). No ho negaré pas, però sí sé apreciar el treballs ben fets, i aquest videoclip és d’una factura brillant. Un gran exemple del que es pot arribar a fer amb talent, amb coneixements tècnics, i amb ganes de treballar. Tot al marge de los 40 principales i Rockdelux. És un fenòmen que està molt a prop de l’autoedició de què parlàvem fa uns dies.

Així i tot, Manos de Topo ja han iniciat una carrera fulgurant. Segur que ens retrobarem al cel.

+ info:

Manos de Topo, ”No doy la talla”, 2n videoclip.

Manos de Topo a la tele.

Manos de Topo en directe. [FNAC Diagonal Mar] [Saraggossa] [Nasti Club Madrid] [Sala Bikini Barcelona]

Ressenya de Manos de Topo.

Website.

Hi ha persones a qui Déu els ha atorgat el do de la transformació. I no estic parlant de persones imaginàries, o de personatges de Hollywood, o de persones que habiten en el món del misteri i de la màgia: estic parlant de persones de debò.

Vull posar uns exemples: quan era més jovenet, odiava la música de Vivaldi. Em semblava avorrida i repetitiva. Però un dia, sense saber-ho, em vaig comprar un disc d’un grup que es diu Accademia Bizantina, i les persones que tocaven allà van transformar l’avorriment de les quatre estacions en una obra nova i radiant. Se’m va escapar una llàgrima, vaig sentir alegria, i la vaig poder compartir amb el gran sw. Perquè quan jo vaig, ell torna.

El passat 29 de gener, l’Accademia Bizantina tocava a Colònia, i és clar, jo i molts altres érem allà com un clau. Però no us penseu que aquestes experiències sublims només estan a l’abast de les butxaques poderoses. Per sort, la contemplació artística encara no està sotmesa a la implacable llei de l’oferta i la demanda, i vaig poder entrar a la sala del concert pel més que mòdic preu de 9′30 euros.

I això no és res. Divendres passat vaig poder escoltar en Josep Colom i tot el seu amanerament al piano per només 6 euros. Una experiència no recomanada per a ànimes colpides. Per descomptat, jo i molts més érem allà com a claus.

I si vas a YouTube, pots veure per 0 euros un combo orquestra-director que transforma una obra bonica en una obra fulminant > http://youtube.com/watch?v=9t0FBQ3xeVA > i que inspira la següent passa de duoZanetti…

Llavors és quan penso en les persones que es gasten amb alegria 10 euros en el pack El_orfanato + palomitas + cocacola_grande + gominolas_chuches_pachus_etc. Fa temps que trobo a faltar les aparicions de la justícia còsmica.

Des de fa un parell de dies, i arrel de l’anunci de la propera mini-gira del Duo Zanetti, la meva bústia de correu electrònic està quedant saturada de missatges amb felicitacions i mostres de suport. La majoria dels missatges són d’amics que van seguint les meves aventures, però hi ha alguns que pertanyen a desconeguts, com ara un tal Georg Schmitz, o una tal Carla Romera —que pel nom sembla catalana—, i d’altres que ara no recordo. Això fa palès que el missatge del duozanettisme està arribant molt més enllà del que jo em podia pensar, cosa m’omple de satisfacció.

Una de les primeres tècniques que he après des que visc instal·lat en aquest nou estatus de “jove promesa”, és que els missatges de correu electrònic no s’han de contestar mai, sota cap concepte, perquè així et fas l’interessant, i a més no dones peu a què la gent es pensi que estàs tot el dia connectat a la xarxa fent vés a saber què.

Però una de les altres coses que he vist és que hi ha necessitat. Sí, necessitat de saber, de sentir, de tenir-te i escoltar-te. Perquè ningú al principi donava un duro per duoZanetti, però quan el Duo Zanetti ha desplegat les ales, tothom ha caigut rendit als seus peus.

Entren en joc, però, diversos elements. D’una banda, la filosofia. El missatge duozanettista és clar: volem participar en la transformació dels hàbits de consum cultural, volem destruir qualsevol indústria de continguts que intenti imposar els seus criteris basant-se només en el rendiment econòmic que li pugui generar, i volem recuperar l’essència romàntica de l’artista, la que fa que la gent es torni boja per estar en contacte amb allò.

Aquest missatge l’hem de començar a explicar a tot el món, ha arribat el moment de començar la missió. I és clar, com a bons religiosos que som, fem aquesta feina sense ànim de lucre, només perquè volem un futur millor per als nostres fills. I és aleshores quan ens reben amb els braços oberts. A escoles de música, a una església de Tous, al gran Auditori de la Caixa de Sabadell… Ens ha tocat fer de màrtirs, però carregarem aquesta creu, i aconseguirem, estic segur, la reconciliació amb el públic.

No està pas malament tocar en aquests escenaris, però. Les escoles de música és un dels llocs bons on atacar i proclamar la bona nova. Tothom sap —els polítics els primers— que els escolars són els més fàcilment manipulables. D’aquí que cada nou govern proposi, només en arribar al poder, una reforma educativa, que potser ja és la reforma de la reforma de la contrareforma. Doncs que sàpiguen que l’última reforma serà sempre la de duoZanetti.

Tocar en una església també té el seu atractiu. El temple eucarístic és lloc de pregària, de reflexió —encara que alguns ho obviïn—, i és també el lloc on es produeixen les més meravelloses transformacions. Nosaltres n’hi afegirem una més.

I per últim tocar a Sabadell, a una sala de concerts de veritat, a la meva ciutat, davant d’amics, amb el component afegit de què aquella és una de les sales on jo he tingut experiències sublims escoltant a artistes de l’excel·lència de Joaquín Achúcarro o Pepita Gràcia. A més, la seva acústica esponjosa —sí sí, que et xucla com una esponja…— permetrà que s’entenguin bé les línies del duozanettisme. Qui sap si serà allà també on començarà la meva carrera política.

Hi ha necessitat. La noto, la sento, i sobretot la pateixo en el meu correu, perquè no m’arriben els missatges que jo voldria… Però el Duo Zanetti, per sort, està per sobre del bé i del mal. Que tinguem molta encara més sort.

(O de com el model tradicional ha quedat obsolet, com ja fa temps que venim apuntant.)

A Enrique Dans, amb estima

M’assabento a través de la convivència amb el Duo Zanetti de la publicació de la següent nota:

(Percusion con el dedo pulgar junto a la puente y sobre la VI y la V cuerdas)

Com podeu comprovar, existeix un error gramatical de caràcter greu en una partitura publicada per l’editorial Schott l’any 1926, amb seu a Mainz, Alemanya.

Potser per a una editorial alemanya no es tracta d’una prioritat corregir els errors gramaticals de la nostra llengua en les obres que publica, però estem davant d’un cas manifest de com una empresa i els seus interessos particulars passen per davant dels interessos generals de la comunitat, que en realitat són aquells a qui dóna servei i per la qual té raó d’existir, desafiant les més elementals normes morals, del sentit comú, i fins i tot del bon gust.

Ja fa temps que venim avisant que l’únic camí que li queda a la indústria editorial és replantejar-se el seu model de negoci, i aprofitar en benefici propi les eines que ens proporciona la societat de la informació enlloc de continuar en la seva obstinada caça de bruixes i els seus patètics intents d’arribar a acords governamentals que els permetin continuar vivint de “la sopa boba”.

Com a contraposició al decadent model tradicional trobem les noves empreses emergents, com l’exitosa Edicions duoZanetti, que basa tot el seu potencial en les enormes possibilitats que ens proporciona la web 2.0. Així, quan l’editor —és a dir, jo mateix— troba el més mínim error en qualsevol dels treballs publicats, només li cal baixar les escales de casa, trucar el timbre de la veïna, regalar-li una tauleta de Suchard, i corregir els errors, per a immediatament publicar la nova versió en el servidor, tot això en el temps que triga una alemanya en engolir una pastilla de torró. Res a veure amb els 82 anys que fa que manté l’editorial Schott el seu error, a l’espera de poder col·locar tot l’estoc excedent perquè els seus directius puguin continuar omplint-se les butxaques al final de cada temporada fiscal.

Per cert, Windows Vista és un fracàs —i per extensió, el model de negoci de l’empresa que el fabrica— perquè els servidors de PC World només han registrat un 14 % de visites des d’aquesta plataforma. Els números parlen per sí mateixos.

Ah, i el ministre de cultura és un mentider, i ara m’estic prenent un one-leaf tea mentres espero per baixar a esmorzar.

***************************************************************

Si has llegit fins aquí, ets un autèntic heroi. I si deixes un comentari, entraràs en la història de l’èpica moderna.