—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.

Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.

Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.

Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.

Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.

—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.

Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.

Una de les lleis de Colònia —o de la normativa municipal, si parlem amb propietat— regula la utilització dels carrils bici. Els carrils bici són, com el seu nom indica, carrils per on han de circular expressament les bicicletes. Els ciclistes ho saben, i d’això en dedueixen que ells tenen prioritat d’ús per davant dels peatons. No els manca pas raó, però ateneu al que us explicaré a continuació.

Ahir circulava per la ciutat en direcció a Neumarkt pel meu carril pertinent, quan la ciclista que anava al meu davant va començar a fer sonar frenèticament el timbre de la seva bici. Davant seu tenia una dona baixeta amb una càmera de fotos penjada del coll, que en sentir el soroll, es va girar i va contemplar horroritzada amb els seus ulls rasguejats el que se li venia al damunt. No penseu que la bicicleta va reduir la velocitat o la va intentar esquivar —hi havia espai suficient a la vorera per a fer-ho—, sinó que en l’exercici fins al límit dels seus drets va estar a 10 centímetres de menjar-se literalment la japonesa, que s’havia quedat totalment bloquejada en el seu lloc.

Hom es pregunta en què pensen aquestes persones, persones que són capaces de provocar un accident, capficades en què tenen raó, abans que veure que allà al davant hi ha una turista que no sap on fica els peus. L’anècdota, gràcies a Déu, no va anar a més, però atureu-vos a pensar en qualssevol altres situacions on es poden donar les circumstàncies de què els drets i les lleis passin pel davant de les persones. Que no ens passi res.

Els aparells mediàtics continuaran parlant de the special one, els especialistes el continuaran aclamant com a millor entrenador del món, la mercadotècnia serà feliç de continuar omplint-se les butxaques fent caixa, la roda continuarà girant. Però qui té ulls, ha vist, i en el partit amb menys patades dels que s’han jugat fins ara, el Barça de Guardiola ha tornat al Bernabéu a fer un bany en totes les línies al Madrid d’en Mourinho. Que continuï la festa.

La diferència amb el que va passar fa 2 anys, en què el Barça ho va guanyar tot, és clara: aleshores no hi va haver la crispació d’enguany. I si ho hem d’explicar d’alguna manera, hem de parlar d’en Mourinho.

El Madrid comença demà a planificar l’any vinent. Es presenten 3 possibles escenaris: 1. que Mourinho marxi, 2. que Mourinho es quedi però canviant d’estil, i 3. que Mourinho es quedi i tot continuï igual.

Personalment aposto per la segona opció. En Butragueño seria l’encarregat de fer-li catequesis a en Mourinho, en Valdano li llegirà per les nits el best seller “Los valores del madridismo”, i en Florentino li donarà finalment la benedicció papal. Tot quadra. La resta ho faran els jugadors, que en tenen molts i de bons.

Els historiadors s’encarregaran de fer justícia.

Però sí que voldria parlar del ser superior, que com diria en Rubianes, se la bufa pel davant i pel darrere el que li passi al Madrid, mentre el seu compte corrent continuï, tot i la crisi, marcant números d’escàndol.

I res més. Només afegir, per al bé del madridisme, que en Mourinho guanyi quant abans la Champions i foti el camp aviat del Madrid.

Que Torres no està per jugar aquest campionat és ja més que una evidència. Tots els partits d’aquesta fase final s’han resolt quan ell no era a sobre del camp. I ahir, que no va sortir de titular, Espanya va tenir un aire totalment diferent ja des de l’inici.

Però perdre’s l’Himne Nacional en una semifinal d’un Mundial és un error que no em perdonaré en molt de temps. Jo no sóc patriota, però l’Himne em posa la pell de gallina (yo no soy racista, pero los negros…). Segur que alguns encara em recordeu quan, amb només 10 anys, em passava hores i hores tocant la melodia a la guitarra. Ara donaré un pas més enllà i us presento l’arranjament complet que he fet per a la guitarra, en el cas de què me’l torni a perdre i l’hagi de tocar per cridar tothom a l’ordre.

[Marxa Reial, Himne Nacional d'Espanya, arranjament per a guitarra d'un servidor]

Haig d’afegir que els alemanys (la majoria) són una gent educada i tenen un bon perdre. Molts qualificaven el joc de la Selecció com una cosa artística. Fins i tot un, quan ja havia passat tot i em relaxava fent un riu als pixatoris del bar, se’m va acostar per darrere per dir-me el següent:

—Ei, ets espanyol?
—Mmm… què passa?
—Et vull felicitar perquè heu jugat molt bé i us heu merescut passar a la final. Nosaltres hem jugat amb por.
—És que som els campions d’Europa, no hauries d’haver-ho oblidat —de vegades s’ha d’explicar tot.
—Ja, però fins avui no havíeu jugat tan bé.
—És que avui no ha jugat Torres.
—Nosaltres no teníem tampoc a en Müller.
—Pues te callas la boca.

Aquesta última frase no la va captar ja que la vaig deixar anar en espanyol. Així que ens vam donar la mà, es va endur les gotetes de pipí que sempre et cauen a sobre, per molt en compte que hi vagis, i vam quedar tan amics.

—Ei, potser en tornem a veure en 4 anys. I gràcies per ser tan simpàtic!

Avui al migdia, per fer-me un homenatge, m’he cuinat una paella que molts voldrien tenir a la carta dels seus restaurants. A veure si dilluns al migdia puc fer gazpacho per acabar-ho de celebrar.

Però l’altre dia feia comptes: si posem que cada mes sol tenir una mitjana de 4 dimecres, la despesa que faig en Pringles és el resultat d’un pot multiplicat per 4. A la pràctica, 2,45 EUR x 4 = 9,80 EUR/mes, que vindria a ser pràcticament el que costa una subscripció a Spotify.

He llegit molt sovint que una subscripció a Spotify és massa cara, però si fem la lectura des d’un altre punt de vista, o dit d’altra manera, si enlloc de permetre’m el luxe de comprar-me un pot de Pringles m’enduc de casa una torta de masaceite i m’estalviu els calers, em podria permetre doncs el petit luxe de la subscripció a Spotify.

Que tampoc no és que sigui un fan de l’aplicació, ja que ni escolto tanta música ni trobo tota la que voldria, però només pel fet de treure’m de sobre els **** anuncis gabatxos (sí, estic registrat com a francès, no em pregunteu per què) ja val la pena, a més de què la versió Premium permet escoltar la música en mode offline (podria escoltar-la al tren o a la feina amb els alumnes). O una fantasia més: podria fins i tot en un hipotètic futur sincronitzar la música amb l’iPod Touch amb el qual somiu totes les nits…

En fi, és per a pensar-ho. Segur que vosaltres també penseu que és car però us gasteu els diners en altres tonterietes. Que ja ens coneixem.

El dilluns, com és el meu dia lliure, vaig aprofitar per sortir a fer-me una volta i veure què es coia. No va ser fàcil, però, anar travessant les proves que em sortien al pas. Només entrar al SATURN, una destral gegantina de prop de dues tones de pes es va deixar caure just per la meva esquena. Vaig haver de saltar precipitadament endevant per no quedar-me en el lloc. Així és com reben els clients en aquesta botiga.

Un cop dins vaig aparèixer en una sala enorme on només podia veure DVDs. Hauran tret els discos? em vaig preguntar ingènuament. Però no m’ho podia creure, ja que a l’entrada hi havia un cartell de 8 metres de llarg anunciant l’últim treball d’en Robbie Williams. Li vaig preguntar a uns dels molts venedors que pul·lulaven per la sala i em va dir que havia de baixar un pis. Ah d’acord, gràcies, ja no em recordava, que sàpiga vostè que fa temps que no em deixava veure per aquí.

En aquest moment vaig pensar que potser era el moment adequat d’escampar la boira, de no temptar de nou la sort. Si només entrar al recinte una destral gairebé em trenca en dues peces, no volia imaginar que podia venir en canviar de pis. Però bah, la vida són dos dies, i què és la vida sense aventures. El més greu que em podia passar és que baixant les escales del pis em comencés a rodar per l’esquena una bola de la mida d’un dinosaure, igual com va descriure l’inspirat guionista dels Goonies. I efectivament, només començar a baixar les escales, la bola que cau i que em persegueix escales avall. Sort que estic fort i vaig poder suportar un llarguíssin esprint de 30 segons que va trigar la bola en anar més enllà del meu camí. Havia superat amb èxit les proves i em trobava davant dels discos de música clàssica.

Aquest va ser un dels pocs moments de la vida en els quals et penses que ho saps tot i que la culpa és dels altres. Em preguntava, on coi haig de començar a buscar el disc? La lògica em deia que anés a la secció de guitarra i allà busqués per la A d’Aniello. Però sense èxit: no hi havia rastre d’ell. Llavors et ve al cap l’error número 1 de les botigues de discos: QUINS CRITERIS SEGUEIXEN A L’HORA D’ORGANITZAR ELS CDS? Qui ho sàpiga, que ho deixi en els comentaris.

Li vaig preguntar a uns dels venedors del local, no sense por a què em clavés un ganivet al coll. Però lluny d’això, va mirar el seu ordinador, em va dir la data del llençament del disc, i em va acompanyar amablement fins al lloc exacte on es trobava el disc. Molt bé, gràcies signori. Llavors l’error número 2 de les botigues de discos: ¿PER QUÈ LES BASES DE DADES DE QUÈ DISPOSEN ELS VENEDORS NO ESTAN TAMBÉ A DISPOSICIÓ DELS CLIENTS, IGUAL A COM PASSA EN UNA BIBLIOTECA, PER POSAR NOMÉS UN EXEMPLE? No crec que fos massa difícil.

Sigui com sigui, ja tenia el disc a les meves mans i em disposava a escoltar-lo. A diferència del que opinava en Dani, que deia que li sobtava el Vivaldi, a mi em va semblar prou interessant com per a voler tenir el disc, però oh, el CD valia 17,95 EUR, el que vindria a ser l’error número 3 de les botigues de discos: NO ES PODEN VENDRE CDS PER SOBRE DE 10 EUR. I no és que ho hagi decidit jo, sinó que és el mercat qui ens ha establit aquesta frontera dins el cap. Amb tota la meva pena vaig deixar el disc allà on es deixen els discos rebutjats, els que no acaben al carro de la compra, els que per alguna raó o altra no tenen sortida i s’acaben convertint en un bonic contrasentit. Perquè com diu en Ramoncín, i a més amb tota la raó del món, per què pagar per una cosa que es pot obtenir gratis? Una estona més tard vaig buscar a Spotify i allà estava, davant de mi i a l’alçada d’un clic, el mateix que una estona abans valia 17,95 EUR. Que algú m’expliqui el perquè, si és que es pot. Gaudiu-lo per aquí > l’Aniello a Spotify

Però bé, no tot seran errors i estratègies equivocades. El SATURN també té una cosa bona, i és que es poden sentir tots els discos que tenen a la venda. I tal com deixava un disc em queia a la mirada un altre que em va cridar l’atenció per tres motius: el primer perquè era només repertori de Giuliani, uns dels compositors per a guitarra més desprestigiats; el segon perquè tocaven guitarres originals d’època; i el tercer perquè costava 9,99 EUR, just al llindar del que ha de costar un CD.

Haig de confessar que només agafar-lo vaig pensar “vaaaaale, ja estan aquí uns altres listillos que agafen instruments antics i es pensen que ho saben tot” ***. Però el que deiem, al SATURN es poden escoltar els discos per saber de què van, i quan vaig escoltar el fragment que us posaré a continuació vaig saber al moment que em comprava el disc.

Fragment de la Rossiniana nº 1

Només cal aquest curt fragment per a reivindicar la figura de Giuliani com a compositor i sobretot com a guitarrista, del qual com a tal mai es parla, i de pas invalidar qualsevol interpretació que haguem pogut escoltar abans, a més de corroborar el que ja intuïem, que no és altra cosa que en Pavel Steidl és un mentider [mira'l], en José Miguel Moreno és un pesat [però almenys té classe] i en Ricardo Gallén sotmet sense miraments la guitarra a un règim de prostitució [escolta-ho amb les teves pròpies orelles].

Es diuen Claudio Maccari i Paolo Pugliese, tenen una web que és www.maccaripugliese.com i allà podeu veure uns vídeos que no tenen desperdici. Gaudiu-los i penseu en mi.

*** Noteu que estic carregat de prejudicis.

D’això i de moltes altres coses hem xerrat en aquests 5 dies que hem estat junts. Sempre un plaer conversar amb ell, tot i que sovint em posa el cap com un bombo amb unes idees encara més tancades que les meves. Després per les nits tinc malsons.

Dissabte a la nit, sense anar més lluny, vaig somiar que la meva integració a Alemanya arribava a un punt tan excels que em feien catedràtic de l’Escola Superior de Música del Rin del Nord-Westfàlia. Així d’un dia per l’altre, sense proves ni res. Només per mèrits artístics, potencialitats desenvolupatives i desenvolupadores, i capacitat de transformació.

L’altre catedràtic, potser gelós, potser amb por a quedar enrere, potser simplement per amor propi, s’apuntava a fer un màster en musicologia. Volia treballar en eines d’investigació i recerca. Fins aquí perfecte, cadascú és lliure de fer el que vulgui i de formar-se de la manera que cregui més adient.

No sé ben bé per què, aquesta part del somni no la recordo massa, però en un moment donat jo podia llegir els missatges que es publicaven en el fòrum dels estudiants, que normalment no són públics. No sé si això tenia alguna cosa a veure amb el fet de què jo als 36 anys em casava amb la filla del conserge de l’Escola.

Però bé, no ens desviem del tema, que prou interessant és. Quan el meu col·lega, dins els fòrums, intentava justificar l’objectiu de la seva investigació, escrivia coses com aquesta:

Tot i això m’adono que els criteris de “qualitat” de la música són tant perillosos quan no estem parlant dels noms més consagrats que miraria d’esquivar-los atenent a la quantitat de música escrita per un autor i el pes que hagi exercit en el repertori general.

M’ho vaig haver de llegir mínim 3 vegades per arribar a corroborar que, efectivament, el paràgraf era totalment inintel·ligible. Llavors no sé què més venia, crec que anava a prendre una cervesa, i de sobte apareixia la meva mare i em deia que si ja havia passat l’aspiradora i que si menjava prou, i jo deia que estava indignat, que no em podia imaginar cap dels meus professors de la Ramar escrivint així, i ell en canvi superava en la seva nòmina 4 vegades la dels mileuristes.

Llavors m’he despertat de cop amb molta set d’aigua i amb la imatge molt fixa de la meva mare. ¿Per què coi em preguntava si menjava prou, si m’he engreixat més de 12 kilos en els últims 2 anys? En Banegas encara dormia estirat en el matalàs inflable al peu del meu llit. Certificava que tot havia estat un malson. Per sort aquestes coses només passen en l’obscur món del darrere.