Fa cosa d’una mica més d’un any, el meu bloc es va convertir, per pura inèrcia, en el bloc de duoZanetti. Mentres va funcionar, va ser divertit. Però quan duoZanetti va deixar de generar novetats, continuar escrivint al bloc es va convertir en un exercici d’inventiva difícil de mantenir. D’aquí que els últims posts publicats apareixessin en comptagotes, llençant a la blogosfera missatges críptics incapaços de generar cap diàleg amb els lectors.
L’artista, el creador o com el volguem anomenar, necessita un espai de llibertat on ningú entri a preguntar “Hola què tal, i ara què fas?”, perquè la resposta pot ser dolorosa. “Mmm, no sé… Anar fent” és el que solc dir. Aquesta resposta té una doble finalitat: per una banda m’amago de mi mateix i els meus reptes, evito que ningú estableixi una relació directa entre la meva persona i el producte del meu treball −vegeu, per exemple, el trist exemple d’Steve Jobs, que a part d’haver de conviure amb una terrible malaltia, ha de suportar diàriament com es debat a la blogosfera sobre el futur d’Apple quan ell mori… sense comentaris−. D’altra banda, amago la veritat que no vull pronunciar i ningú vol escoltar, però és el que és: em toco els ous.
Normalment ningú afirma per a si mateix que es toca els ous. Tocar-se els ous té un matís despectiu i s’utilitza sovint per a atacar algú que aparentment no fa res o li és igual el que passi al seu voltant. Segurament haurem escoltat alguna vegada frases com “En Papet es toca els ous, no estudia gens a casa”. Però ningú vol, en realitat, tocar-se els ous, i s’intenten amagar les veritables intencions darrere d’excuses difícilment creïbles: “No he tingut temps”. És per això que moltes persones intentin sempre fer moltes coses.
Però quantes persones hi ha que fan moltes coses, i en realitat no fan res? He descobert diversos perfils d’individus així. Els primers s’anomenen porucs i intenten evitar en tots els casos haver de donar l’odiada resposta. Per això estan sempre creant-se nous reptes, noves inquietuds, encara que no els satisfagui plenament, i així van tirant. Els segons són una mica més especialitzats, s’anomenen porucs tristos i pateixen carències afectives. Per aquest motiu intenten estar sempre actius, per tal d’evitar que el seus pensaments s’omplin d’una realitat buida de sentiments.
Què significa realment tocar-se els ous? La primera idea que ens ve al cap és la negació de valors que són fonamentals en la nostra societat, com podrien ser el treball i la diligència. Però aquesta és, per sort, només una cara de la moneda. Per l’altra banda, l’oposada, tocar-se els ous representa també la negació dels fonaments del sistema: treballar, treballar més per a generar beneficis, reinvertir, créixer i continuar treballant (o treballar encara més, si es pot) per a obtenir majors beneficis per a continuar reinvertint i creixent… En fi, un cercle boig i sens fi que només beneficia als amos de les empreses i als malalts del treball. Per sort o per desgràcia, no pertanyo a cap d’aquests grups.
No voldria caure, però, en interpretacions neo-marxistes de la realitat, primer perquè no estic descobrint res de nou, i segon perquè tampoc és el tema que ens ocupa. La conclusió a la qual volia arribar és que sovint el treball i el fer coses constantment pot ser tan improductiu com el no fer res, sobretot si estàs tan ocupat que no tens temps ni per a pensar. Posaré com a exemple aquell homenet de Manresa que un dia es va erigir en cap d’estudis d’un gran centre educatiu, i que a força de passar-se el dia escrivint emails, redactant lleis i dictant sentències de mort, no tenia temps per a pensar si totes aquelles paraules que ajuntava en els seus documents casaven d’alguna manera.
Per acabar-ho d’adobar, quan la jornada laboral de l’homenet arribava a la seva fi −sovint es feien quarts de nou del vespre i encara es podia veure encesa la llumeneta del seu despatx−, es posava l’abric per a sortir al carrer i es canviava les ulleres de llegir per unes altres fosques, tot per a evitar veure que el barri de la Sagrera no era cap lloc per a artistes sublims que venien de països llunyans. “Nos perdemos lo evidente” va declarar un homenàs que per allí vivia, no amb manca de raó.
Si enlloc d’haver utilitzat l’hora de viatge en tren d’anada i l’altra hora de tornada en repassar el guió de la reunió del dia següent o en llegir llibres de terror que portaven títols com “Aumenta tu productividad”, s’hagués dedicat a tocar-se els ous i a contemplar el paisatge, per fi bonic més enllà de Terrassa, segurament hauria tingut temps de pensar, de tractar d’imaginar un món millor, i de concebir que més val una retirada a temps que una patada al cul. Malauradament per als seus interessos no va poder evitar en carn pròpia el pes de la justícia, això sí, després de deixar una mica més buida la bossa de fons públic.
No voldria ara que les persones que llegeixin aquest post em vegessin com una persona rancuniosa. Aquesta història era només un exemple de les terribles conseqüències del no tocar-se els ous a temps −o del no-pensar, que en definitiva és del que estem parlant− i voldria ja des d’ara mateix avisar que qualsevol semblança amb la realitat no és més que una pura coincidència, no sigui que em tanquin el bloc ara que m’he decidit a tornar a escriure un post de més de 3 línies.
Tanco aquest article reafirmant-me en el tocar-me els ous, perquè això em dóna molt de temps per a pensar, per a que se m’ocorreixin coses, per a tenir idees, per a sentir-me un artista lliure. I que ningú em pregunti que és el que faré amb duoZanetti, perquè faré el que em surti dels ous, que per això me’ls toco. De moment el que ja he fet és reestructurar la pàgina web > www.duozanetti.com i si voleu saber més us convido a tots a participar-hi (aneu al menú Artistas). Ah, i el més important, aquest bloc ja no pertany més a duoZanetti, sinó que s’autoallibera i em torna a pertànyer a mi. Ara el nou bloc de duoZanetti està allotjat allà > blog.duozanetti.com
I no podia ser d’altra manera. D’aquest canvi se’n deriva una transformació natural. L’aventura continua aquí, a Willkommen Köln! v3.5
