Qui ha ficat la mà al servidor i s’ha endut la partitura no ho sap ningú, ja que va actuar divendres per la nit, quan ja tothom havia marxat a casa. Per sort, comentava la policia que als servidors sol restar qualsevol activitat enregistrada, cosa que facilitarà la recollida de proves. Esperem que el cas es resolgui el més aviat possible i la partitura pugui estar una altra vegada a disposició del públic.

Per a tots aquells que no vau poder assistir als actes oficials de presentació, us poso un vídeo que va fer la televisió de Colònia, degudament subtitulat per als qui no parleu alemany.

El concurs té una durada de 4 setmanes, en les quals cadascú pot enviar la seva versió de la melodia. En una setmana han arribat més de 2000 mostres, així que és ben possible que cap al final del concurs s’arribin a les 10000 participacions. Em miro les bases del concurs, i en la lletra petita explica que els premis seran bescanviables a la botiga Ovi, que vindria a ser la versió de Nokia de la seva App Store, per dir-ho d’alguna manera. Genial, em motiva moltíssim… Em pregunto, doncs, on està el profit de participar-hi? No arribo a trobar-lo, però en qualsevol cas em trec el barret davant d’un exemple de publicitat viral, ara que Nokia no està passant pels seus millors moments.

Però ni que sigui per una qüestió d’orgull, d’autoestima, o simplement per amor a l’art, em decideixo a fer la meva pròpia versió, una versió que, segons les bases del concurs, ha de ser “fresh, expressive, original, creative yet distinctively a Nokia Tune”. M’escolto les coses que ha fet la gent i, vist el nivell i la quantitat de morralla que hi ha, em proposo que, com a mínim, la meva versió ha de ser mínimament interessant. Ahir diumenge, tarda plujosa a Colònia, em vaig posar a fer feina, i el resultat ja està a la web. Busqueu l’entrada #2147:

>> El concurs de Nokia en tota la seva plenitud

Les cançons es poden escoltar, es poden valorar positivament, es poden compartir amb els nostres amics de les xarxes socials i fins i tot es poden escriure comentaris. Intrigat per com es triaria el guanyador, em continuo llegint les bases i descobreixo que el dia 5 d’octubre es publicaran 10 finalistes: 5 passaran automàticament en funció de la quantitat de Likes que hagin obtinguts, i els altres 5 seran triats pel jurat (no vulgueu saber la feina que se’ls està acumulant). Donat que qui va en primer lloc porta 26685 Likes acumulats i el cinquè 2236, penso que em serà difícil entrar a la final directament. O no: potser en les 3 setmanes que manquen de concurs sóc capaç de remuntar el vol i alçar-me a una de les places de finalista. Aquí és on es demostra(ria) el poder de les xarxes i la seva capacitat de creixement exponencial. Si això no succeeix, llavors haurà de ser la justícia universal qui il·lumini l’enteniment de les persones que seuen a les cadires del jurat.

ACTUALITZACIÓ: Algú en nom de Nokia ha publicat avui un post en el qual diu textualment que es revisaran totes les participacions que tinguin 4 estrelles. He passat el primer tall!

ACTUALITZACIÓ: Acaben de fer la revisió i no m’han posat 5 estrelles com a d’altres

L’obra em va quedar prou bé. Es tractava inicialment d’un cànon infinit a 3 veus que després es desenvolupa en un coral. Jo, tot orgullós, parlava als meus alumnes de l’obra, de com l’havia imaginat i com havia sorgit. Vaig estar també prou estona parlant del Creative Commons, d’allò que significa, de la filosofia que hi ha al  darrere, i sobretot de per què crec que una obra ha de ser lliure (o del contrasentit de la creació amb restriccions). Em va alegrar veure que hi havia alumnes que, no només s’alegraven de la meva decisió, sinó que fins i tot sabien de què parlava.

L’obra, traduït de l’alemany, porta com a títol “En camí” i simbolitza el caminar de Jesucrist en la seva última jornada en vida camí de Gòlgota. Principalment per aquest motiu l’obra s’havia de tocar lent i molt precís en el compàs. Em vaig prendre la molèstia d’escriure-ho expressament a la partitura, com a bon compositor, fins i tot amb la deguda indicació de tempo:

És a dir, lent, a compàs i molt precís. Clar i català. A més, qualsevol que tingui un rellotge podrà agafar el tempo a través de l’agulla que marca els segons. Fàcil.

Em passava els dies comptant les hores que mancaven per a l’estrena. Tenia la convicció de què la peça sonaria bé, tot i que encara no havia pogut escoltar-la, i fins i tot havia fet l’esforç de practicar-la per separat amb cadascun dels meus alumnes per a evitar problemes de comprensió. Només mancava veure quin era el treball que havia fet la directora de l’orquestra amb els nois i quin era el resultat. Però res no podia anar malament.

Comencen a tocar. La directora batia els braços el doble de ràpid del que havia de ser. Genial, tota la màgia a fer punyetes. Continuen tocant, van fent, i de sobte apareix un oboè que fa una mena de solo que jo no havia escrit. Perfecte, l’obra era només per a guitarres, així és com se m’havia encomanat, però res, resulta que ara a tots ens agrada fer de compositors… Continuen, cada cop s’acceleren més. Ressignació, almenys no em treuran el plaer d’escoltar l’últim acord, un acord dissonant, dolorós, dramàtic, destí tràgic, el de Jesucrist, cada any novament recordat. 3, 2, 1 i pam, l’acord no hi era, la directora havia decidit que allò no sonava bé i havia canviat les notes per a què sonés un Mi Major. Punt i final.

De les 3 condicions que protegeixen l’obra¹ només s’havia respectat una, la de no fer diners amb ella, ja que la de no fer obres derivades havia quedat parcialment violada, i la del reconeixement igualment, en tant en quant no es pot considerar respectat l’autor quan es canvien notes en base a vés a saber quins criteris… En fi, tasca molt desagraïda, la de compositor. Almenys em queda el consol de treure’m l’espina clavada tornant a interpretar l’obra amb el meu Ensemble de Bonn.

¹ Reconeixement de l’autor – No comercial – Sense obres derivades

Tirant la memòria enrere, recordo que les vaig escriure totes d’una tirada, en una calorosa tarda d’estiu. Recordo també que va ser en una escola de Gummersbach, allà on Déu va perdre el barret, i on jo vaig anar a parar per fer unes substitucions. Recordo com si fos ahir que no van venir la meitat dels alumnes, i mort per l’avorriment, vaig agafar la guitarra i vaig començar a tocar.

Fins i tot les podria posar data; va ser un dimecres, que per aleshores jo els tenia lliures, i si no va ser el dia 17 de juny, va ser el 24, perquè algú va fer anys aquell dia i es va emprenyar molt perquè jo no hi era. Vaja si em recordo.

Com ha passat el temps i com han canviat les coses. Si les peces no han sortit a la llum abans és perquè sempre havia volgut il·lustrar-les però mai havia trobat el dibuix adient. Fins avui.

Gairebé 2 anys després, duoZanetti publica les 5 Davinianas en dues edicions, una amb les il·lustracions i a color, dedicat a aquells a qui els agrada anar amb l’iPad per tot arreu [aquí]; i una altra senzilleta, sòbria, en blanc i negre, per a imprimir-la fàcilment i tenir-la a les mans, esperit inicial de les Edicions duoZanetti [aquí].

Bé, com dic sempre, m’acomiado donant-te les gràcies per posseir la partitura, i desitjant que gaudeixis la música. I de retruc, no està de més repetir-ho de tant en tant: no deixis mai de somiar.

Amb llàgrimes als ulls us confesso que per fi sortirà a la llum una antiga creació pròpia, un nou fill, una part de mi que m’abandona, i que els companys de duoZanetti s’han encarregat de fer tan i tan bonica. I per una vegada no exagero.

Demà, doncs, esteu a l’aguait.

—Anda al letto a le undici.

Llavors em diu que clar, que si se’n va al llit tan tard, llavors estarà cansada i que tal i pasqual, que per a mi és molt fàcil dir-ho, que em llevo a les deu.

—Llavors em llevo jo també a les 7, com tu.

Avui ha estat el primer dia. La veritat és que el dia s’allarga. He posat dues rentadores, he escrit 12 compasos de música, he anat a comprar llet, he tocat un parell d’estudis de Villa-lobos, a les dotze i mitja m’ha entrat gana però he aguantat fins la una, que m’he fet el dinar, i després he fet migdiada de 2 a 5. A les 6 he anat a córrer i a les 7 ha tornat la italiana a casa.

—Què, com ha anat el dia?

Demà em tornaré a llevar d’hora, espero que ho aconsegueixi. Però estic segur que la constància i la disciplina donaran bons fruits.

Un cop vaig llegir una entrevista feta a un dels gurús espanyols de la xarxa i la internet 2.0. De la xerrada se’m van quedar dues idees: cal creure fermament en un projecte i cal dedicar-li tota la teva atenció. Sona boig, més quan les nostres vides estan plenes d’altres activitats, però escoltant el seu raonament, si no ataques d’inici, no hi ha possibilitat d’èxit.

1. Cal creure en el projecte: el gurú deia que tu has de ser el primer en creure en el teu projecte fins al punt de ser tu el primer en realitzar totes les inversions que facin falta (ell es referia sobretot a les econòmiques). Aquest punt és fonamental ja que arribat el moment en el qual el projecte creix i necessita d’inversions de capital externes, ningú no apostarà ni creurà en el projecte si ni tan sols tu ho has fet d’inici. Vist així, la lògica és aplastant.

2. Cal dedicar-li tota la teva atenció: aquí el gurú opinava que si tu no estàs dedicant tot el temps a treballar la teva idea i desenvolupar el projecte, és més que probable que algú ho estigui fent en aquell moment i t’acabi avançant en el camí de la innovació. Altre argument de pes.

En qualsevol cas, i no és solsament un consol, el camí recorregut també compta. Som una empresa petita que assoleix objectius “humans” i estic molt satisfet de tenir enllestit pràcticament tres quartes parts de la peça, que dit sigui de pas, es convertirà sens dubte, un cop estigui enllestida, en la major i més interessant aportació al repertori de 2 guitarres des que Leo Brouwer composés les “Micro piezas” per allà a mitjans del segle XX.

Voldria aprofitar per demanar disculpes a la gent de duoZanetti, que en el seu dia em van recolçar en aquest projecte i a hores d’ara deuen estar buscant-me substitut a les llistes d’InfoJobs. També disculpar-me amb altres companys, els quals també els vaig prometre algunes feines i encara estan pendents de la meva resposta. No patiu i sobretot no defalliu, que la crisi està a punt d’acabar, i tot aquest temps que no li he dedicat al que havia promés era perquè estava recopilant informació vital. Sinó al temps.

M’acomiado de vosaltres probablement fins a inicis de 2010, quan l’aventura continuarà si Déu vol. Abans, però, voldria reflexionar sobre un fet que fa anys m’ocupa els pensaments: us agraden les felicitacions de Nadal que rebeu?

Per a evitar decepcions i males cares ara que venen festes, us proposo 3 alternatives, en funció de com viviu les tradicions, o del vostre gust, o simplement del vostre estat d’humor actual.

Si ets una persona tradicional i t’agraden les coses correctes, clica aquí > [Jo sóc una persona recta i assenyada]

Si ets una persona transgressora i t’agrada generar caos, clica aquí > [Jo sóc un revolucionari i he inventat les arrels quadrades]

Si estàs en terra de ningú, de bajón, o en aquella edat tonta que no saps si t’agrada la carn o el peix, clica aquí > [Jo no sóc res; si de cas, un simple proletari]

En qualsevol cas, siguis com siguis, Déu t’estima igual i el nen Jesús també neix per a tu.

Bon Nadal, feliç any nou i fins aviat.