La gent de duoZanetti em dóna un vot de confiança. Donat les mostres de suport rebudes, se’m permetrà una nova data de finalització del Carnaval, que haurà de ser abans de què la lluna entri en quart creixent mirant per la banda sud del tercer meridià. És a dir, abans de Sant Jordi…

El 16 de febrer de 2010 havia de passar a la història com el dia en el qual es presentava el Carnaval de Schumann per a dues guitarres. Però una vegada més el repte ha quedat truncat, l’expectació generada s’ha resolt finalment en un altre ‘bluff’ i els objectius es queden en un catàleg de bones intencions.

Un cop vaig llegir una entrevista feta a un dels gurús espanyols de la xarxa i la internet 2.0. De la xerrada se’m van quedar dues idees: cal creure fermament en un projecte i cal dedicar-li tota la teva atenció. Sona boig, més quan les nostres vides estan plenes d’altres activitats, però escoltant el seu raonament, si no ataques d’inici, no hi ha possibilitat d’èxit.

1. Cal creure en el projecte: el gurú deia que tu has de ser el primer en creure en el teu projecte fins al punt de ser tu el primer en realitzar totes les inversions que facin falta (ell es referia sobretot a les econòmiques). Aquest punt és fonamental ja que arribat el moment en el qual el projecte creix i necessita d’inversions de capital externes, ningú no apostarà ni creurà en el projecte si ni tan sols tu ho has fet d’inici. Vist així, la lògica és aplastant.

2. Cal dedicar-li tota la teva atenció: aquí el gurú opinava que si tu no estàs dedicant tot el temps a treballar la teva idea i desenvolupar el projecte, és més que probable que algú ho estigui fent en aquell moment i t’acabi avançant en el camí de la innovació. Altre argument de pes.

En qualsevol cas, i no és solsament un consol, el camí recorregut també compta. Som una empresa petita que assoleix objectius “humans” i estic molt satisfet de tenir enllestit pràcticament tres quartes parts de la peça, que dit sigui de pas, es convertirà sens dubte, un cop estigui enllestida, en la major i més interessant aportació al repertori de 2 guitarres des que Leo Brouwer composés les “Micro piezas” per allà a mitjans del segle XX.

Voldria aprofitar per demanar disculpes a la gent de duoZanetti, que en el seu dia em van recolçar en aquest projecte i a hores d’ara deuen estar buscant-me substitut a les llistes d’InfoJobs. També disculpar-me amb altres companys, els quals també els vaig prometre algunes feines i encara estan pendents de la meva resposta. No patiu i sobretot no defalliu, que la crisi està a punt d’acabar, i tot aquest temps que no li he dedicat al que havia promés era perquè estava recopilant informació vital. Sinó al temps.

No queda molt a explicar de Colònia abans de què marxi de vacances, tret de què ha caigut una nevada el cap de setmana que ha deixat unes postals precioses.

M’acomiado de vosaltres probablement fins a inicis de 2010, quan l’aventura continuarà si Déu vol. Abans, però, voldria reflexionar sobre un fet que fa anys m’ocupa els pensaments: us agraden les felicitacions de Nadal que rebeu?

Per a evitar decepcions i males cares ara que venen festes, us proposo 3 alternatives, en funció de com viviu les tradicions, o del vostre gust, o simplement del vostre estat d’humor actual.

Si ets una persona tradicional i t’agraden les coses correctes, clica aquí > [Jo sóc una persona recta i assenyada]

Si ets una persona transgressora i t’agrada generar caos, clica aquí > [Jo sóc un revolucionari i he inventat les arrels quadrades]

Si estàs en terra de ningú, de bajón, o en aquella edat tonta que no saps si t’agrada la carn o el peix, clica aquí > [Jo no sóc res; si de cas, un simple proletari]

En qualsevol cas, siguis com siguis, Déu t’estima igual i el nen Jesús també neix per a tu.

Bon Nadal, feliç any nou i fins aviat.

Les persones, com la vida, ens sorprenen a cada pas. A principi de curs us parlava dels meus alumnes i us podria haver dit sense problemes quins són els que tenien molt de talent i quins no en tenien gens, segons la meva opinió. Però amb el temps, aquells que en tenen molt mostren símptomes de cansament, mentre que els que no en tenien massa em surten per buleries. Us poso un parell d’exemples.

Aquest que ve a continuació és sense cap mena de dubtes el meu pitjor alumne de tots els que tinc (amb carinyo ho dic, però). Tot i això l’altre dia va començar a fer una roda d’acords que deia que toca a casa en la seva intimitat, i em va agradar molt. Qui ho havia de dir. Vam fer la classe improvisant sobre els acords amb l’escala pentatònica, l’autèntica escala dels losers:

No toca bé perquè es passa el dia pentinant-se.

No està pas malament, tractant-se com es tracta d’un noi amb seriosos problemes de coordinació mental.

Darrere ve un amic d’ell, que si bé aquest toca força bé, mai hauria dit que fos capaç d’improvisar una sola línia. I només dient-li tres coses va ser capaç d’improvisar coses amb força bon gust i oïda.

No és que fes fred, sinó que es posa la bufanda per a voler ser més pijo encara.

I aquesta va ser la meva experiència dimecres passat. Això és cada dimecres per la tarda a una ciutat que es diu Düren. Els interessats en veure els fabulosos processos educatius que es produeixen sota les meves mans poden passar-se tranquil·lament per aquí a fer d’oïdors.

Com a cloenda, un parell de frases: no pre-jutgeu mai les persones; que no us sorprengui que puguin canviar amb el temps (tots ho fem, esperem que a millor), i sobretot, mai no tanqueu les portes a deixar-vos sorprendre. La vida és prou bonica com per a perdre-vos-ho.

Els més veterans del bloc ja sabreu que el Carnaval de Colònia comença l’11 de l’11 a les 11 i 11 minuts.

Jo, que m’acabo de mudar, encara tinc les disfresses dins de caixes, tot per endreçar. Per això aquest any faig una excepció i aprofito per treure’m de la màniga el Carnaval de Schumann arreglat per a dues guitarres (oohhhh!!).

Vet aquí quina sorpresa. Ja feia temps que estava feta l’obra però fins ara no veu la llum. El Carnaval, op. 9 de Schumann, obra monumental en 21 parts del pianisme romàntic, arriba de la meva mà, en comptagotes, per a les cordes de la guitarra. La gent de duoZanetti em recolça un cop més en l’edició > duoZanetti

Avui es presenta el famós tema de la primera part. No més fins ara. Les altres parts aniran apareixent de manera gradual. I la versió definitiva, la final, amb la portada, pròleg i dedicatòria corresponents, apareixeran, com no podia ser d’altra manera, l’últim dia del Carnaval, per allà el 16 de febrer de 2010 si els càlculs no em fallen, un cop les bruixes ja estiguin carbonitzades.

Res més per ara. Com sempre dic, gaudiu la música, esperant que se us faci la boca saliveta.

Carnaval, op. 9 de Schumann;  transcripció per a 2 guitarres; així comença tot… >>

Perdoneu el to de l’entrada, a més de tractar-se d’un post que no estava programat, però és que acabo d’arribar de casa de les meves noves companyes de pis, que hem estat sopant junts, i ja hem quedat que farem una festa plegats cap el 31 d’octubre. Atenció, repeteiexo, festa a caseta el 31 d’octubre.

Això no deixaria de ser extraordinari si no sabessiu que en el pis on estic ara i des d’on us escric aquestes línies no hi ha hagut mai una festa en els 15 mesos que fa que hi visc. Klingt komisch, ist aber so. I els que em coneixeu sabeu que no sóc cap home de festa major, però és clar, on visc ara no és altra cosa que un règim hospitalari.

Així que repeteixo un cop més:

31 Oktober 09 : Fiestón Kasa Ábel
Gereonswall, 46 : Köln

I ara ja puc anar a dormir tranquil Bona nit!

Ja fa un temps que la gent de duoZanetti estan mosquejats degut a la meva inactivitat. Per això m’han començat a pressionar per a què em torni a posar a fer coses; l’èxit de Just Rudi [1] [2] i el Mel de Catem! obtingut [3] va deixar el nom de duoZanetti molt amunt i no volen perdre l’empenta que els hi va donar en aquell moment.

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència

I va sense segones. M’he comprat aquest micro perquè l’anterior, amb el qual vaig enregistrar el meu disc, sonava una mica a llauna i ja no em donava gust enregistrar-me. Aquest d’ara és un AKG C 1000 S, un clàssic de la microfonia avançada que he aconseguit gràcies a eBay per menys del 55 % del seu valor de mercat. No te digo ná y te lo digo to.

Ahir ja el vaig estrenar i no vaig quedar pas descontent. Quan tingui una estona us explico els avenços en la matèria.

Un dels motius del “Vida nova” és que ara treballo molt (bé, en realitat com una persona normal) i per tant, també puc viure més o menys com una persona normal.

Però bé, no tinc una feina qualsevol, sinó que sóc el responsable de l’ensinistrament de tota una generació de guitarristes d’èxit. No hi apareixen tots els que tinc, però sí tots els que hi apareixen estan a les meves ordres.

Joc per a vius: endevinar en menys de 10 segons quin d’ells no té gens de talent.

En qualsevol cas, els estimo a tots més o menys igual i intento repartir la meva paciència a parts iguals. Espero que algun dia volin sols molt lluny!

Acabo d’arribar de vacances i de realitzar la meva penitència anual particular. L’experiència ha estat, però, molt satisfactòria. Eslovènia és un país per a descobrir, ple d’encants i d’alternatives. A més, m’he endut un munt de sorpreses:

• Mel de Catem: vaig descobrir que allà també tenien mel de Catem. Me la van fer tastar amb pa. Per un moment vaig pensar en atorgar-li un premi, pero de seguida em vaig adonar que seria ridícul donar-li un Mel de Catem! a la mel de Catem. Ho vaig deixar córrer.

• La Petra: lluny de ser una noia sense braços ni cames, és una simpàtica esloveno-italo-espanyola de 14 anys que ja comença a fer caldo. Estarem al tanto, a veure si també es guanya un Mel de Catem!




• Les tres noies eslovenes: aquestes tres noies van ser el motiu principal de la visita. Han passat vuit anys i mig des que les vam conèixer, i tot i tenir ja totes 25 anys, es conserven tendres i pures com el primer dia. Serà de menjar mel de Catem.

• El Bor: era l’altre motiu per a visitar Eslovènia, però no es va deixar veure. Tant és, serà l’excusa per a repetir la visita