Temps difícils per al funcionariat. Les intuïcions em tornen a donar la raó, i és que només 3 dies després d’anunciar que renuncio a la batalla per a accedir a formar part de la plantilla estatal [veure], en Zetapé ha anunciat el que tots ja sabem. Llàstima que aquestes siguin les mesures d’un govern suposadament progressista i social. Llàstima que el president del Govern hagi renunciat als seus propis principis que amb tant d’èxit el van dur a Moncloa. Però en fi, així són les coses, i qui encara cregui en política, que es doni un copet a la cara, a veure si es desperta.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

És una veritable llàstima que el Reial Madrid i el Bayern de Munic siguin potser els únics equips del món que desperten antipatia entre els propis paisans. És una llàstima i em fa pena reconèixer-ho, ja que tinc molts amics que simpatitzen amb els blancs. Però ja són molts anys repetint els mateixos patrons negatius.

Els comentaristes alemanys s’han passat hores parlant de la possibilitat de què el Madrid guanyés al seu camp la Detzima. Al final del partit un d’ells ha resolt textualment de la següent manera: “la Detzima haurà d’esperar una vegada més fins a no sabem quan”.

Llàstima també de Cristiano Ronaldo, que corre molt i xuta bé, però que encara no sap on s’ha ficat. Almenys jugant amb el Manchester tenia l’oportunitat de jugar finals. Ja es veu que no sempre els canvis són per a millor.

Ara m’agradarà llegir opinions al MARCA que diguin que ara es podran concentrar millor en la Lliga, que era obviament l’objectiu principal de la temporada. Si és que qui no es consola és perquè no vol.

PD. Per cert, un tal Robben va per ahí decidint eliminatòries.

Em vaig adonar no fa massa que si li volia treure més rendiment al meu iPod necessitava comprar-me uns auriculars de butxaca. Així segur que el portaria sempre a sobre i l’escoltaria més.

Volia comprar-me alguna cosa que sonés prou bé però sense gastar-me massa. Em vaig marcar com a límit el preu de 20 EUR-. Vaig anar al SATURN, que com ja sabeu em queda al costat de casa, i després de donar-li moltes voltes vaig endur-me uns Sennheiser per 19′99 EUR-. Si són Sennheiser, segur que són bons, vaig pensar. Greu error, el raonament encertat hauria d’haver estat el següent: si només costen 20 EUR-. segur que són dolents. Efectivament així és, ja que només connectar-los, i fins i tot sense reproduir cap cançó, se sent un “fff…” continu. Això vindria a dir que reaccionen al soroll elèctric. Una porqueria, vaja.

En qualsevol cas no és aquest l’objecte del post, sinó que volia reflexionar sobre el sentit de l’olfacte. Resulta que els auriculars en qüestió són in ear i s’ajusten a les orelles igual com els taps que es posa en Jaumet per anar a dormir. La sensació és estranya per a mi, es crea com un buit, es perd el sentit de l’equilibri i de contacte amb l’espai, com si les relacions gravitatòries haguessin canviat.

El realment interessant va ser quan, en dur-los posats, vaig anar un moment a la cuina a preparar-me un te. De sobte vaig obrir la caixa per a agafar una bosseta i fuaammmm!, l’olfacte (o el meu cervell) va captar l’essència d’aquell te com mai abans m’havia passat.

Interessant reflexió sobre com interactuen els sentits entre ells, com uns se sobreposen als altres, i en definitiva, com ens presenten el món al nostre cervell (o dit d’una altra manera: en quin grau els sentits “poderosos” distorsionen la realitat, o quines moltes sensacions o vivències ens estem perdent cada dia).

Si no ho heu experimentat, feu-ho, val la pena. I llavors ho comentem.

Aquesta és la foto que vaig poder fer fa un mes a la parada de metro de Kalk Post, on jo vivia quan vaig arribar a Colònia:

LACH MAL!, que traduït, vindria a dir  ENRIU-TE’N! o RÍETE! en castellà. Des d’aleshores estic pensant molt en la frase, perquè vindria a coincidir amb una idea que fa temps que em volta pel cap: hi ha dos tipus de persona, els que davant d’una situació inesperada en fan broma, i els que davant de la mateixa situació es fan mala sang i s’amarguen la vida (i la dels que els envolten).

Anirem amb el exemples, ja que la meva mentalitat reduccionista sempre és molt més clara que la teoricista:

EXEMPLE 1: Vas al lavabo i te n’adones que el teu company de pis, que potser va estar allà mateix fa mitja hora, t’ha deixat un regalet. LACH MAL! i neteja-ho, o deixa-ho per a què ell mateix ho vegi i ho netegi més tard, però sisplau, no et facis mala sang.

EXEMPLE 2: Llegeixes a algun bloc una cosa que no t’agrada. LACH MAL! i continua la broma, però sisplau, no t’ho prenguis com una ofensa, no et facis mala sang.

EXEMPLE 3: Obres la nevera i veus que l’enciam que tenies s’ha podrit. LACH MAL! i pensa en quanta gent no pot ni tan sols comprar un enciam, però sisplau, no et facis mala sang.

EXEMPLE 4: Un alumne ve a classe i no ha estudiat res. LACH MAL! i pensa que potser tenia alguna altra cosa més interessant a fer, i que en el pitjor dels casos, en el futur no sabrà apreciar la grandesa del món de la guitarra clàssica. Però sisplau, no et facis mala sang.

EXEMPLE 5: Algú no comparteix les teves opinions referents a un tema que t’afecta molt directament. LACH MAL! i intenta entendre per què hi ha gent tan estranya al món, però en cap cas t’ho prenguis com una ofensa i sobretot, —sisplau— no et facis mala sang.

EXEMPLE 6: Arribes a la feina i t’adones que el teu jefe t’ha rebaixat la jornada laboral (i el sou, és clar) per a donar-li a un company teu, que l’odies perquè a més de ser tonto, creus que no té ni idea de com van les coses. LACH MAL! i pensa que ara tindràs més temps per a aquelles tocades d’ous monumentals de les quals ja vam parlar, i que el mal major serà que a partir d’ara enlloc de comprar llet Pastrual hauràs d’anar a buscar-la al MORTALONA, però sisplau, no et facis mala sang.

EXEMPLE 7: L’Eto’o ha ficat un golarro aquest cap de setmana i es consolida com el millor davanter d’Europa. LACH MAL! i alegra’t per ell, per tota la seva família que passa gana, i sobretot per la família Moratti, que en temps de crisi van fer segurament el negoci de l’any, però sisplau, no et facis mala sang.

EXEMPLE 8: Estàs esperant una trucada d’algú important des de fa més d’una setmana i no arriba. LACH MAL! i… que cadascú pensi el que vulgui. Però sisplau, no et facis mala sang.

EXEMPLE 9: T’ha agafat mal de cap. LACH MAL! i pren-te una Aspirina, però no pensis que la culpa és dels altres, i sobretot, no et facis mala sang.

EXEMPLE 10: El món explota i la vida s’acaba. LACH MAL! i pensa que si així ha estat és perquè així havia de ser. Però sisplau, no et facis mala sang.

Aquests han estat només uns exemples dels milers que podria haver escrit. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Només afegir que els pensament positius són molt més creatius i beneficiosos que els negatius. Així que tingueu-ho en compte per a projectes futurs, relacions personals i altres tipus de situacions. Us asseguro que sereu molt més feliços.

“Algo se muere en el alma cuando un amigo se va…”

Fa un parell de dies, en Jaumet ha deixat Colònia. Per a ell, l’aventura ja havia arribat a la fi. Ell era més de la terra, de casa, de buscar les arrels, tornar als inicis… Per allí va anar a remoure fils i, com tots aquells que busquen, al final acaben trobant.

Però abans de continuar amb la seva història, us el voldria presentar una mica més. En Jaumet és una persona de foc, que crema, et crema i et canvia. Molts dels que hem conviscut amb ell durant els últims 2 anys podem explicar com ell ens ha transformat amb la seva mentalitat i la seva visió de la realitat.

En Jaumet és, entre d’altres coses, l’anima mater que va gestar el quadre que adorna la meva habitació:

Amb ell, algunes coses prenien una dimensió especial. Però va decidir moure les fitxes a la terra. I com que ja sabem com funciona la sort i les intuïcions, la vida se l’ha dut a Eivissa.

Molta sort a s’illa! Et trobarem a faltar.

La grandesa de duoZanetti es basa en les connexions entre les persones. Si tu i jo connectem, tot està bé. Si no ho fem, no passa res: cadascú seguirà el seu camí, i tan amics.

La grandesa de la xarxa mare és la mateixa: tots estem connectats, i si ens trobem, serà a duoZanetti. Que no hi vols estar, no passa res: tu seguiràs el teu camí, i jo el meu.

La Valentina Corral ha triat, sense saber-ho, ser duoZanetti. Qui sap què pot passar, la vida és molt llarga i aquí pot passar de tot, però per ara ella ho ha sentit així, i aquí està ella participant de la noble causa.

Però segur que si un dia sent que ja no hi ha connexió entre nosaltres, ho dirà clarament. Ei, jo ja no sóc duoZanetti. I no passarà res: ella seguirà el seu camí i jo el meu.

Ahir a Koblenz, cap a les 3 de la tarda, em vaig abaixar els pantalons, vaig respirar fons, i vaig pensar “que sigui el que Déu vulgui”. Aquesta va ser la realitat, i així ho explico. Perquè el que no puc fer, com fan d’altres, és dir que les persones que fa 10 dies eren miserables, avui són meravelloses.