Mai no m’ha estat fàcil dir adéu. Penyora que hem de pagar el covards.

Una mostra del que era el meu pis antic. Amb això queda tot força clar.

Ahir al migdia, quan arribava a Colònia en l’autobús, em vaig emocionar quan, circulant per la vora del Rhin, veia persones passejant per sobre d’una catifa de fulles del color de la mel. El dia era fred i ennuvolat però els rajos de sol es colaven entre núvol i núvol, que s’empenyien mandrosament l’un amb l’altre en una cursa cap a l’infinit.

Quan vaig arribar a casa (l’antiga encara) pujava les escales i l’estòmac se’m començava a tancar. Quina bírria, tornar a casa després d’una setmana i sentir-te així, vaig pensar. Quina llàstima que les coses puguin degenerar tant.

Avui tenim un dia net i clar i he anat a reservar una furgona per a fer la mudança. Això serà dilluns, si tot acaba quadrant, i ja tinc alguns voluntaris que vindran de gust a ajudar-me a traslladar els meus trastos. Tot i això, faig des d’aquí una crida a la solidaritat. Només cal que envieu un sms al 4478 seguit de la paraula MEPIROVAMPIRO i el missatge que voleu deixar, quantitat de gent que veniu, preferències musicals que us agradaria sentir a la furgoneta i l’embotit que voleu dins el bocata (absteniu-vos els vegetas).

Ah! I prometo cervesa per a tots (excepte per al xòfer, és clar, no la liem a última hora).

Demà molt d’hora me’n vaig a Espanya uns dies, aprofitant que als nens els han donat vacances de tardor.

Si l’Otger em sentís (us en recordeu, de l’Otger???) em diria: no, Coca, a Espanya potser hi vas tu… Jo vaig a Catalunya. D’aquest tipus de converses ja fa ara uns tres anys més o menys. No és que les trobi a faltar pas ni molt menys, però m’ha fet gràcia recordar-les.

No crec que per aquestes dates sigui aquest un tema de conversa a Espanya —tret dels episodis protagonitzats per n’amic Jan, totalment capficat ja en la seva personal pre-pre-campanya electoral—, sinó que més aviat seria la crisi i els seus derivats. Però no està de més preguntar-li a Espanya que és el que pensa d’ella mateixa. Jo ho acabo de fer i m’ha respost, com no podia ser d’altra manera, molt diplomàticament:

Bones vacances!

Mira per on, el 18 de juny de 2008 escrivia el següent post: L’Abel busca pis! (i el troba). Mira per on, en aquell moment escrivia que “unes simpàtiques noies” volien agafar-me com a company de pis. Bé, tampoc és cap mentida, ja que de les tres que hi havia aleshores només en queda una, i aquesta s’ha revelat de tot menys simpàtica.

Mira per on, us deia en aquell moment que no us podia mostrar com era l’edifici. Ara sí, ara torno a tenir càmera de fotos i acabo de fer una foto de la bonica façana que no deixa de recordar-me, salvant les distàncies, la Casa Amatller de Puig i Cadafalch.

Aquí visc jo per poc temps més, gràcies a Déu.

I aquesta és la Casa Amatller, al Passeig de Gràcia.

Mira per on, me’n vaig a viure al centre de Colònia, a 5 minuts de la Catedral. Ara no hi ha excusa per no anar a missa. Què content que estic.

Mira per on, tornaré a tenir dues companyes de pis. Encara no he tingut temps de fer-les fotos, però aquestes segur que es deixen. La mudança en dues setmanes!

Per tot això, i per tot el que ha de venir, queda inaugurat el nou Willkommen Köln! v4.3. Gaudiu-lo!

I va sense segones. M’he comprat aquest micro perquè l’anterior, amb el qual vaig enregistrar el meu disc, sonava una mica a llauna i ja no em donava gust enregistrar-me. Aquest d’ara és un AKG C 1000 S, un clàssic de la microfonia avançada que he aconseguit gràcies a eBay per menys del 55 % del seu valor de mercat. No te digo ná y te lo digo to.

Ahir ja el vaig estrenar i no vaig quedar pas descontent. Quan tingui una estona us explico els avenços en la matèria.

Després del breu però intens monogràfic dedicat als meus companys de pis, la lògica conseqüència no és altra que buscar pis. M’és igual on, m’és igual quant costi (dintre d’uns límits, és clar), m’és igual si és més gran o més petit, o si és més bonic o no tant. L’únic que demano —i espero tenir un poc de sort— és que a dins hi visquin persones normals.

Insisteixo en el terme normals, ja que no busco cap cosa extraordinària. Ni pretenc viure amb princeses, ni amb intel·lectuals, ni amb gent que destaqui en algun dels 5 arts, ni res d’això. Només vull trobar persones que s’alegrin de la vida, que et mirin a la cara i et demanin sense por “ei, com et va?”.

La cosa, però, no resulta fàcil, ja que ens trobem a l’inici del semestre universitari i la ciutat rep un allau d’estudiants que, com jo, busquen on instal·lar-se. Precissament estic acollint amb molt de gust un antic company d’estudis que també acaba d’arribar a Colònia i busca pis. Està a punt de trobar-ne, però mentrestant es queda a casa meva contemplant el panorama.

Us el presento. Es diu Jaime, toca la guitarra com jo, és de Santander, molt simpàtic, i ja veu per on van els trets a casa meva:

Segurament ens ho passarem molt bé aquest any…

Per completar aquesta mini sèrie dedicada als meus companys de pis us parlaré de la que viu aquí des de fa ja molts anys (nou, crec). D’aquesta sí que tinc fotos, ja que el departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona me les va encomanar, per a no sé què d’un experiment sociològic. No em va ser fàcil aconseguir-les, però, ja que havien de mostrar amb naturalitat situacions de la vida quotidiana de l’èspecie a estudiar. Vaig haver de col·locar una mini càmera darrere un prestatge de la seva habitació, aprofitant que la noia havia sortit un moment a comprar iogurs.

La meva companya de pis despertant-se pel matí.

La meva companya de pis apagant el despertador.

A partir d’aleshores, el seu dia transcorre més o menys de la següent manera:

8,01 AM - 8,02 AM Encendre l’ordinador.
8,02 AM - 8,10 AM Preparar cafè.
8,10 AM – 8,40 AM Beure cafè i fumar.
8,40 AM – 8,50 AM Revisar si algú ha afegit algun comentari nou als fòrums punkies i antifeixistes on està registrada.
8,50 AM – 12,30 PM Escriure una resposta a cadascun del nous comentaris dels diversos fòrums.
12,30 PM – 12,35 PM Preparar més cafè.
12,35 PM – 1,30 PM Beure més cafè i fumar.
1,30 PM – 4,30 PM Rastrejar pàgines web a la recerca de grups punkies que encara no hagi descobert i intentar descarregar la música que fan.
4,30 PM – 4,31 PM Obrir el messenger i mirar si el company de pis ja s’ha aconseguit llevar.
4,31 PM - 4,32 PM En cas afirmatiu, preguntar-li si li fa alguna cosa de menjar.
4,32 PM - 4,45 PM En cas negatiu, anar al congelador, agafar alguna cosa, descongelar-la i menjar-se-la.
4,45 PM - 6 PM Beure te i fumar.
6 PM – 6,30 PM Encendre la tele, sense mirar-la.
6,30 PM- 7 PM Revisar si algú ha afegit comentaris nous als fòrums punkies i antifeixistes.
7 PM – 7,30 PM En cas afirmatiu, començar a pensar les possibles respostes que escriurà demà.
7,30 PM - 8 PM Beure més te i fumar (ara marihuana).
8 PM – 8,01 PM Convidar al company de pis a què s’afegeixi a la fumada.
8,01 PM – 1 AM Beure te, fumar marihuana i, ara sí, mirar la tele amb atenció.
1 AM – 1,01 AM Començar a pensar en anar a dormir.
1,01 AM - 2,25 AM Beure més te, fumar més marihuana i continuar mirant la tele.
2,25 AM – 2,30 AM Apagar la tele, recollir les cigarretes i amagar totes les tasses de te i cafè brutes a sota del llit.
2,30 AM – 2,31 AM Posar el despertador; demà espera un gran dia.

I així un dia rere l’altre, plogui, nevi o faci sol, amb l’única excepció de què sigui un dia de votacions: aleshores aconsegueix fer un forat a l’agenda per acostar-se al col·legi electoral pertinent.

Quan va escriure l’anunci interessant-se per viure en el nostre pis, va dir que tenia rastes. A mi això em va conmoure, ja que va existir una llunyana època en la meva vida en què qualsevol noia amb rastes m’agradava. Em vaig imaginar una cosa com la següent:

Malauradament la noia, quan va entrar per la porta per primera vegada, va resultar ser una cosa més semblant a això:

Jo pensava que, tot i això, ens podríem fer amics, ja que no sóc persona que es deixi emportar per aparences. Potser té bon cor, potser és bona gent, potser sap cuinar i m’ensenya alguna cosa bona, potser és divertida i fem aquí la festa, pensava jo per dins. Però per les nits, en apagar el llum, apareixia en els meus pensament:

A l’endemà la veia menjant coses congelades, o Calipos de pepsicola, o coses que jo no sabia ni que existien. Per les nits tornava a aparèixer silenciosament:

I a l’endemà la veia descalça per la casa, o en vernús, o tenyint-se els cabells de vermell…

[...]

Avui no l’he vist. Crec que està malalta. Tant de bo aquesta nit ja no apareixi més en els meus somnis…

Un altre dels motius del “Vida nova” són els nous companys de pis que tinc des de l’agost passat. Concretament són dos, un noi i una noia. No voldria aquí escriure públicament si m’agraden o no, ja que tinc por de les represàlies, en el cas que casualment llegeixin aquestes línies. Així que us faré una descripció el més objectiva possible.

Avui toca parlar del noi. No he fet una foto d’ell per por a espatllar la meva càmera, així que he hagut de recórrer a la xarxa per veure si el caçava d’alguna manera. Aquesta és la foto de les que he trobat que més justícia li fa:

Caldria afegir que té una mica més de panxa, però la resta és tot igual. Té 23 anys, s’alimenta d’entrepans amanits amb salsa barbacoa i gelat de xocolata i nata. Alguna vegada hem parlat i era de l’opinió que tornarà un dictador a la manera de Hitler. Ok, vaig pensar, tant de bo se t’endugui a tu en un tren. Treballar, el que és treballar, no treballa, entre d’altres coses perquè a Alemanya es pot viure tota la vida sense treballar (algun dia parlaré del sistema de protecció social), i estudiar ja ni en parlem. M’agradaria saber si és capaç de subjectar un llapis correctament.

En fi, qui va dir que les coses, arribades a un punt, no poden empitjorar? Un altre dia us parlaré de la noia.

PD. Ah, no cal dir-ho; no em faig mala sang, sinó que me n’enric.

Silenciosament evoluciona la meva aventura a Colònia. Avui fa justament 3 anys que vaig arribar a aquesta bonica ciutat a la vora del Rhin.

M’he cansat de dir com ha canviat la meva vida des que visc aquí, i tot i que l’activitat del bloc en el darrer any ha baixat molt (ara hi ha moltes coses que me les quedo per a mi), l’aventura, sens dubte, continua.

Benvinguts de nou, ja sense més preàmbuls, a  Willkommen Köln! v4.0