Això sí, avui el The Special One ha sortit reforçat del partit. A partir d’ara, tothom a mort amb ell. I l’any que ve, quan li torni a ficar el dit a l’ull a algú, tornarem a riure-li la gràcia.

Guanyaran la Lliga. Guanyaran la Champions. Potser fins i tot guanyaran la Copa del Rei i faran el triplet. La Copa se’ls ha posat una mica coll amunt. Però en Mourinho, en la seva carrera personal, en la consecució dels objectius marcats des del primer dia —que no són altres que derrotar el Barça d’en Guardiola, motiu pel qual única i exclusivament se’l va contractar—, no fa altra cosa que acumular una derrota rere altra. [Recorda-ho com si hagués estat ahir]

I que continuï.

Actualització 1: M’entretinc mirant Punto Farlopa i veig atònit com tothom culpa a Mourinho i el seu plantejament, que si el Madrid no pot jugar així, que per què no juguen com contra el Mallorca, etc etc… Per què no diuen directament que aquest Barça és el millor equip de la història, i es deixen estar de debats estèrils?

—I tu, que ets de Barcelona, què coi fas a Alemanya?

Els alemanys tenen una imatge idíl·lica de la ciutat comtal. No és per menys: arquitectònicament és una de les ciutats més interessants del món. Però no ha estat fins que he viscut a altres ciutats, fins que he parlat amb altres persones que m’han fet prendre consciència, quan m’he adonat d’aquesta realitat. A l’escola on anava ens ensenyaven a fer arrels quadrades i ens explicaven la composició química de la molècula d’àcid sulfúric enlloc d’ensenyar-nos, per exemple, a apreciar la bellesa de les cases del nostre entorn. A més, el barri on visc és, sempre parlant des del punt de vista arquitectònic, i tret de comptades excepcions, una de les més brutals aberracions que he vist mai.

L’altre dia, dins del programa de teràpia familiar que practiquen els meus pares, vam anar a passar el dia a Barcelona. No m’agrada anar a Barcelona perquè penso que les portes de les estacions de la Renfe em trinxaran algun dia com si fos una síndria, però havia de fer l’esforç per salvar la família. I vet aquí que després sempre m’alegro de tornar a veure les fabuloses cases de l’Eixample.

Noteu que estic parlant tota l’estona en clau arquitectònica. També podria afegir que ha fet un hivern molt suau, un hivern disfressat de primavera vergonyosa que ha convidat a molts a sortir en màniga curta i a fer una volta per la platja. En això estàvem quan em vaig fixar en l’ambient de la ciutat, en allò que els estrangers creuen que és el tarannà de Barcelona. I vet aquí que en tota una tarda de voltar amunt i avall no vaig veure res que em fes somriure, tret d’un noi que tocava la guitarra i cantava al costat de la Barceloneta amb certa gràcia.

Que els tòpics existeixen per alguna raó és una sentència que accepto com a vàlida, però malauradament aquesta vegada haig de dir que a Barcelona no he trobat ni rastre de vitalitat en l’ambient. Només aquells que es posen al Portal de l’Àngel a fer salts i a muntar xivarri, i uns quants negrets porucs que intenten vendre algunes ulleres de sol abans de què arribi la Guàrdia Urbana a picar-los al cul. Però ni rastre de gent que surt al carrer per amor a l’art, com sí he vist repetidament a les avorrides ciutats alemanyes. Serà que la normativa municipal de Barcelona, en un afany recaudatori sense límits, ha acabat expulsant l’ànima de la seva pròpia ciutat.

L’ambient cool da la siutat da Barsalona.

—Escolta Abel, a Alemanya també hi ha crisi?

Em pregunten com si jo fos una veu autoritzada per a contestar una pregunta d’aquest tipus. Intento entendre què és el que volen saber:

—Exactament a què et refereixes, amb crisi?

—Sí home, lo de la crisi, coi.

Podríem parlar de tantes crisis… De valors, d’identitat, de vendes, la de la construcció, la discogràfica, la del madridisme… Però com que sé per on van els trets, intento posar les coses fàcils:

—Ah, vols dir que si a Alemanya hi ha tant d’atur com aquí.

—Exacte.

—No, en això Alemanya està molt bé. Per 400 euros mensuals pots tenir una feina a jornada completa per la qual no necessites massa preparació, ideal per a immigrants. Mini job, se’n diu, no oblidis la paraula. Potser se’n parlarà aviat a Espanya…

—Ah, és aquí on tu estàs?

—Bé, no, jo estic en una altra escala social. Jo sóc un freelance, que ni cotitza a la Seguretat Social, ni té cobertura sanitària, ni sap si demà tindrà feina o no.

—Ah… Però escolta, a Alemanya hi ha crisi o no hi ha crisi?

Per sort s’acaba 2011, l’any de la crisi. Donem la benvinguda a l’any de la depressió.

Feliç any 2012!

Us desitjo a tots Bon Nadal de tot cor, els millors desitjos per al 2012, i gasteu-vos tots els diners que pogueu abans de què us els prenguin.

Els aparells mediàtics continuaran parlant de the special one, els especialistes el continuaran aclamant com a millor entrenador del món, la mercadotècnia serà feliç de continuar omplint-se les butxaques fent caixa, la roda continuarà girant. Però qui té ulls, ha vist, i en el partit amb menys patades dels que s’han jugat fins ara, el Barça de Guardiola ha tornat al Bernabéu a fer un bany en totes les línies al Madrid d’en Mourinho. Que continuï la festa.

—A Espanya ha passat una cosa molt grossa.

Sembla mentida les ganes que té la gent de parlar però no d’escoltar. Amb una resposta buida com aquesta, sense concreció, sense dir absolutament res, les persones se senten satisfetes. Assenteixen, posen cara de “jo estaré aquí pel que faci falta” i continuen el seu camí.

És la metàfora de la vida. Parlem de les coses importants només com si ho fossin, potser perquè toca, però després continuarem el nostre camí, un camí que sovint és només seguir el corrent. Em pensava que una de les conclusions del moviment dels “indignats” era que es volia evitar la corrupció del bipartidisme, apostant per altres formacions polítiques, com a exercici de regeneració democràtica. Així almenys ho havia entés jo, igualment com havia entés que en el moviment es trobaven representats tant persones joves i antisistema com avis que ja gaudien de la renda, tots compartint les mateixes ganes de què alguna cosa canviés.

Diumenge es va anar a votar i li van donar el 73 per cent dels vots. Com diria en Ferran Marquina, que cadascú pensi el que vulgui.

El concurs té una durada de 4 setmanes, en les quals cadascú pot enviar la seva versió de la melodia. En una setmana han arribat més de 2000 mostres, així que és ben possible que cap al final del concurs s’arribin a les 10000 participacions. Em miro les bases del concurs, i en la lletra petita explica que els premis seran bescanviables a la botiga Ovi, que vindria a ser la versió de Nokia de la seva App Store, per dir-ho d’alguna manera. Genial, em motiva moltíssim… Em pregunto, doncs, on està el profit de participar-hi? No arribo a trobar-lo, però en qualsevol cas em trec el barret davant d’un exemple de publicitat viral, ara que Nokia no està passant pels seus millors moments.

Però ni que sigui per una qüestió d’orgull, d’autoestima, o simplement per amor a l’art, em decideixo a fer la meva pròpia versió, una versió que, segons les bases del concurs, ha de ser “fresh, expressive, original, creative yet distinctively a Nokia Tune”. M’escolto les coses que ha fet la gent i, vist el nivell i la quantitat de morralla que hi ha, em proposo que, com a mínim, la meva versió ha de ser mínimament interessant. Ahir diumenge, tarda plujosa a Colònia, em vaig posar a fer feina, i el resultat ja està a la web. Busqueu l’entrada #2147:

>> El concurs de Nokia en tota la seva plenitud

Les cançons es poden escoltar, es poden valorar positivament, es poden compartir amb els nostres amics de les xarxes socials i fins i tot es poden escriure comentaris. Intrigat per com es triaria el guanyador, em continuo llegint les bases i descobreixo que el dia 5 d’octubre es publicaran 10 finalistes: 5 passaran automàticament en funció de la quantitat de Likes que hagin obtinguts, i els altres 5 seran triats pel jurat (no vulgueu saber la feina que se’ls està acumulant). Donat que qui va en primer lloc porta 26685 Likes acumulats i el cinquè 2236, penso que em serà difícil entrar a la final directament. O no: potser en les 3 setmanes que manquen de concurs sóc capaç de remuntar el vol i alçar-me a una de les places de finalista. Aquí és on es demostra(ria) el poder de les xarxes i la seva capacitat de creixement exponencial. Si això no succeeix, llavors haurà de ser la justícia universal qui il·lumini l’enteniment de les persones que seuen a les cadires del jurat.

ACTUALITZACIÓ: Algú en nom de Nokia ha publicat avui un post en el qual diu textualment que es revisaran totes les participacions que tinguin 4 estrelles. He passat el primer tall!

ACTUALITZACIÓ: Acaben de fer la revisió i no m’han posat 5 estrelles com a d’altres

Les raons del canvi responen, suposadament, a termes de rendibilitat. La frase “la selecció de CDs més gran del món” ha desaparegut de la seva publicitat, els Bobs Esponja de peluix han aparegut als prestatges, i la superfície de venda s’ha reduït en dos terços. Els passadissos que abans conduïen a altres seccions s’han convertit en murs plastificats; el que hi ha més enllà és tot un misteri. El jazz ja no existeix, donant pas a les consoles de videojocs. La clàssica tampoc; ara són àudiollibres. Fins i tot m’atreveria a dir que de música tampoc n’hi ha: ara només hi ha èxits. És aquest el camí que ha agafat la botiga per adaptar-se (que no per donar una resposta) a la situació actual del mercat.

Deixant de banda els romanticismes, que tampoc és que jo hagi estat mai un comprador compulsiu de discos, em faig una pregunta: què passa amb tot aquell estoc que fa 6 mesos estava a la botiga i ja no hi és? El capitalisme, com tots sabem, tendeix a produir estocs. Però si els estoc no surten, aleshores vénen els problemes i han de buscar una solució: les fruites i verdures dels supermercats les llençaran a les escombraries cada vespre per la porta del darrere, per tal que a l’endemà es puguin posar a la venda els “nous” productes al mateix preu; els pisos els tancaran, què dic, els tapiaran, si cal, per tal de què els negritus de la Creu de Barberà paguin el mateix que pago jo al centre de Colònia. Però i els discos, què faran amb tots aquells milions de discos que allà estaven? Els destruiran? O seran donats a la Biblioteca Nacional? O passaran al magatzem d’Amazon? O es tancaran en aquelles sales que ara no estan obertes al públic, esperant el moment en el qual les masses ja no voldran CDs, i on apareixerà una minoria que els recuperarà i els convertirà en objecte de culte?

Crec que es tracta d’un interessant tema de reflexió. S’ha acabat el temps aquell en el qual hi havia botigues que et mostraven el que et podies comprar. Ara només hi ha negocis que intenten vendre’t el mateix que pots trobar a tot arreu. Els que tenim memòria sabem que fa 5 anys hi havia llocs on es podia triar, però els que vindran després ho veuran sempre així, i pensaran que és normal. A veure si m’animo i hi vaig un dia a preguntar-li a algun venedor que tingui una mica d’idea —que d’aquests també en manquen— què és el que se n’ha fet de tot aquell catàleg que un dia existia i ara no és més que un record malenconiós.