Temps difícils per al funcionariat. Les intuïcions em tornen a donar la raó, i és que només 3 dies després d’anunciar que renuncio a la batalla per a accedir a formar part de la plantilla estatal [veure], en Zetapé ha anunciat el que tots ja sabem. Llàstima que aquestes siguin les mesures d’un govern suposadament progressista i social. Llàstima que el president del Govern hagi renunciat als seus propis principis que amb tant d’èxit el van dur a Moncloa. Però en fi, així són les coses, i qui encara cregui en política, que es doni un copet a la cara, a veure si es desperta.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

Un detall que no he comentat mai del meu relativament nou pis és que està molt a prop d’un pont per on passen els trens. Encara que no és un lloc especialment bonic, sempre hi ha molt ambient pels voltants, especialment morets que es troben allà per a passar-se bossetes de no sé què. Safrà deu ser.

A mi el pont m’agrada perquè hi puc aparcar la bici perquè no se’m mulli quan plou. Però el diumenge passat em va passar una cosa molt curiosa. Just a sobre del seient de la meva bici hi havia una tarjeta de crèdit. La tarjeta pertany a una noia que es diu Martha, està degudament signada i caduca l’any 2011. Tot en ordre.

La vaig agafar, la vaig mirar i em vaig posar nerviós. Anava a agafar la bici per anar a córrer. Així ho vaig fer, i en el moment de treure la cadena de la bici em vaig adonar que just al costat, caiguda al terre, hi havia una carta manuscripta amb una escupinada a sobre. Em va fer fàstic i vaig marxar d’allà.

Durant la mitja hora que duren les meves sessions de footing se’m van venir al cap totes les coses que podria comprar amb aquella tarjeta. Potser per fi podria adquirir un flamant iPod Touch de 64 gigues i la subscripció anual a Spotify. Però se’m començaven a remoure la consciència: seria legal que jo l’utilitzés?

En tornar de la meva sessió de córrer vaig tornar a aparcar la bici al mateix lloc i la carta encara hi era. Havia tingut sort. La vaig recollir intentant no tocar el moc i vaig pujar corrents cap a casa. La vaig llegir. Estava escrita en un to molt simple. Es demanaven disculpes pel que havia passat aquell matí i se suplicava una nova oportunitat. Molt patètic.

Donat que algú havia deixat la tarjeta just al meu seient com a revenja, el més just seria que fes ús d’ella. Però abans us volia preguntar si algú sap si és delicte o no utilitzar-la, que tampoc vull tenir problemes. A veure si em ficaran a la gàbia per un simple iPod Touch.

És una veritable llàstima que el Reial Madrid i el Bayern de Munic siguin potser els únics equips del món que desperten antipatia entre els propis paisans. És una llàstima i em fa pena reconèixer-ho, ja que tinc molts amics que simpatitzen amb els blancs. Però ja són molts anys repetint els mateixos patrons negatius.

Els comentaristes alemanys s’han passat hores parlant de la possibilitat de què el Madrid guanyés al seu camp la Detzima. Al final del partit un d’ells ha resolt textualment de la següent manera: “la Detzima haurà d’esperar una vegada més fins a no sabem quan”.

Llàstima també de Cristiano Ronaldo, que corre molt i xuta bé, però que encara no sap on s’ha ficat. Almenys jugant amb el Manchester tenia l’oportunitat de jugar finals. Ja es veu que no sempre els canvis són per a millor.

Ara m’agradarà llegir opinions al MARCA que diguin que ara es podran concentrar millor en la Lliga, que era obviament l’objectiu principal de la temporada. Si és que qui no es consola és perquè no vol.

PD. Per cert, un tal Robben va per ahí decidint eliminatòries.

D’algun mode o un altre haig d’explicar el meu silenci des de cap d’any. Naturalment l’aventura continuava després de festes, és a dir, després de Reis, però d’algun mode o un altre vaig rebre una bufetada celestial el dia que vaig haver d’agafar l’avió en el mateix dia que jugava amb els meus nebots, que no era un altre dia que el dia de Reis. Naturalment, quan canvies de paratge amb un embolic mental semblant al paràgraf que acabo d’escriure, la bufetada celestial que t’enduus és d’antologia.

Us volia jo haver parlat de la neu de Colònia, que de calendaris d’Advent ja sé que aneu molt ben assabentats, però de neu blanca no en sabeu res, i més quan he descobert el per què de la representació estelada de la neu: els flocs de neu tenen veritablement forma d’estrella punxeguda.

Però no estava jo animat com per anar admirant els fenòmens metereològics. És més, fins i tot em molestaven les persones que tenia al voltant. I en aquesta dinàmica de rebotar contra les parets i llençar-me per barrancs nevats no es pot fer altra cosa que començar a pensar en una retirada a temps. Les coses no han de ser forçosament per sempre i la sed de noves aventures començava de nou a aflorir.

Per sort, i mentres esperava que el temps decidís per mi, per les tardes m’agafava la guitarra i me n’anava a fer classes als meus benvolguts alumnes, alguns dels quals ja coneixeu. Allà tot tornava a la normalitat, tot tornava a fluir, les complicitats es reproduïen i les tensions es calmaven. Però no deixa de ser problemàtic que hom se senti només a gust quan es troba a la feina.

I d’aquí a aleshores han passat tantes altres coses que fan girar les referències igual com gira la camisa del governador, avui aquí, demà allà.  Parlo (escric) des de les emocions. Demano disculpes si no es del tot intel·ligible. Alguns professors meus no l’haurien pas escrit millor.

I sobretot no defalliu; l’aventura continua.

PD. He aprofitat l’avinentesa per a migrar de servidor i actualitzar les DNS.  Poseu a prova el bloc, a veure si realment funciona al 100 %

L’efecte 2010 (és a dir, l’efecte 2000 però amb 10 anys de retard) ha arribat a duoZanetti. Les noves DNS estan deambulant per la xarxa i els servidors no responen. Tant de bo sigui només un susto i poguem recuperar tot el que allà estava allotjat.

Per la resta, us desitjo una bona entrada d’any i els millors desitjos per al 2010.

No queda molt a explicar de Colònia abans de què marxi de vacances, tret de què ha caigut una nevada el cap de setmana que ha deixat unes postals precioses.

M’acomiado de vosaltres probablement fins a inicis de 2010, quan l’aventura continuarà si Déu vol. Abans, però, voldria reflexionar sobre un fet que fa anys m’ocupa els pensaments: us agraden les felicitacions de Nadal que rebeu?

Per a evitar decepcions i males cares ara que venen festes, us proposo 3 alternatives, en funció de com viviu les tradicions, o del vostre gust, o simplement del vostre estat d’humor actual.

Si ets una persona tradicional i t’agraden les coses correctes, clica aquí > [Jo sóc una persona recta i assenyada]

Si ets una persona transgressora i t’agrada generar caos, clica aquí > [Jo sóc un revolucionari i he inventat les arrels quadrades]

Si estàs en terra de ningú, de bajón, o en aquella edat tonta que no saps si t’agrada la carn o el peix, clica aquí > [Jo no sóc res; si de cas, un simple proletari]

En qualsevol cas, siguis com siguis, Déu t’estima igual i el nen Jesús també neix per a tu.

Bon Nadal, feliç any nou i fins aviat.

Atenció a aquells que aneu a la Viquipèdia a la recerca de coneixement. Casualment vaig arribar a l’entrada de n’Eduardo Pérez Maseda i em vaig trobar amb això:

Imagineu-vos la credibilitat que li dóna a l’eina. Uns dies després ja em vaig trobar novament l’entrada “políticament correcta”:

Però qui em fa creure a mi ara que el bon home va ser professor de l’Autònoma de Madrid.

Aneu en compte quan busqueu sobre Diògenes o Kierkegaard.

Avui toca un nou post caòtic i iracund. Primer de tot, us anuncio que jo també estic a dins de Face*book. Però no perdeu el temps en buscar-me per clicar a sobre del botó Agregar a mis amigos: no penso afegir-vos.

Un cop aclarit aquest punt —no vull malentesos—, haig de dir que no sóc pas cap usuari actiu. M’agrada la filosofia del sistema però no com s’utilitza. Hi ha massa soroll, què us haig de dir que no sapigueu. Però tampoc no penso continuar parlant de Face*book, no m’interessa en absolut el tema, i el perquè estic dins va ser un accident que tampoc no teniu perquè conèixer.

D’entre tots els usuaris que hi tinc afegits, els més actius són possiblement l’Eloi Fuguet i els germans Zapico (els quals aprofito per a saludar des d’aquí amb estima). De l’Eloi no em sorprén massa, ja que fàcilment me l’imagino mirant dia i nit les pampallugues blaves de la seva BlackBerry. Però dels germans Zapico sí que em sorprén, ja que em consta que toquen molt per tot arreu, a més de les hores que li deuen dedicar a l’estudi, els assajos i les escales als aeroports internacionals. Per la qual cosa he arribat a una conclusió: tenen una secretària que els fa la feina bruta.

Però tampoc és aquest el tema del qual us volia parlar, què més em fa a mi si li dediquen o no una especial atenció a mantenir viva la flama del Face*book. El que volia explicar és que, precissament a través d’aquesta xarxa, he descobert que han format un grup que es diu Forma Antiqva i que recentment acaben de publicar un disc.

Ells ho comenten alegrement i orgullosos, com no podia ser d’altra manera —jo també estava orgullós quan vaig fer el meu disc— i els amics, familiars i futures afegeixen comentaris dient que què bonic és i que el compraran quan tinguin l’oportunitat. Fins aquí res que s’escapi de la normalitat. El problema arriba quan un tal Pablo Álvarez Fernández, que per com parla deu tractar-se segurament d’un paisà, formula la següent pregunta:

La resposta és afirmativa, i tot i que no ho expressen directament, es pot interpretar que se senten orgullosos de què així sigui. Sens dubte, tenir col·locat un disc als prestatges de la FNAC és un argument per apel·lar al prestigi del grup, però a efectes pràctics, ¿qui els comprarà el disc pel mòdic preu de 18,75 EUR.- tret dels amics i familiars? Em costa d’imaginar. Tantmateix em costa encara més d’imaginar  que aquestes noves fornades de joveníssims intèrpretes, criats en ple boom de les noves tecnologies, pretenguin vendre el seu art de la mateixa manera a com ho feien els professors dels seus professors.

Per sort un dels contertulians, que no és tan jove però sí sap més per on van el trets, aporta l’únic comentari de valor:

I ja està liada la troca. Acaba de dir una veritat com un cabàs, i tot i això volaran els comentaris negatius pel Face*back, que no és altra cosa que la xarxa social de la porta del darrere, el lloc on s’hi escriuen els comentaris que no responen a la constant “què genial que sóc i què bé que em va la vida”.

Jo, per la meva banda, cada cop estic més content de pertànyer a duoZanetti, possiblement l’única discogràfica del món que no ven cap disc. [Porque te los regalamos, neng!] I no és que no em vulgui guanyar la vida amb el meu art, ans al contrari, però ho sento molt: no a base de dificultar-hi l’accés.


OFF-TOPIC: Què bé que canta en Xavi Sabata

OFF-TOPIC 3: I què punkie és l’Enrike Solinís, que signa amb k de kilo ahí con un par.

Resulta que aquesta nit he sortit amb les meves companyes de pis, que són lesbianes.

Resulta que m’han dut a un local de gayones i tortilleres, per la qual cosa no he lligat gens. Per aquesta raó m’ha plogut un munt de colpets a l’esquena dient-me “ei Abel, no passa res”.

Resulta que el meu alemany, en aquest context, no ha estat suficient per a formular la següent frase:

-Ei, deixeu-me en pau. Aneu-vos-en a la merda.

Aviat arribarà una hecatombe que s’ho endurà tot.