—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.

Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.

Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.

Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.

Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.

—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.

Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.

—Estàs malalta?

Ens tutegem des del passat mes de maig, quan m’ho va demanar en l’entrevista personal que manté amb cadascú. Li va costar de convèncer-me, no sóc jo partidari de fer-me amic d’aquells qui s’enriqueixen amb la meva feina.

—Sí… I la secretària també.
—Doncs jo no estic mai malalt.

No només no estic mai malalt, sinó que tampoc tinc la possibilitat d’estar-ho. A Alemanya, el sistema sanitari és una altra de les màfies que conformen el Sistema.

—I com ho fas, per no estar mai malalt…?

En realitat no l’interessava la meva resposta. La meva cap és una persona que parla en una sola direcció, d’aquelles que quan formula una pregunta ja s’encarrega ella mateixa de respondre-la, però amb la virtut —anem a expressar-ho d’aquesta manera— de què a través de cursos de formació ha après a dissimular-ho i a fer com qui conversa de veritat.

—Doncs res, normal. Dormo molt, menjo bé, de tant en tant faig esport…

I aquesta me la tenia guardada des de feia temps:

—Ah, i sóc jove.

Un altre dia s’ho pensarà dos cops abans de jugar amb mi a ser la cap enrotllada.

Aquest que ve a continuació és sense cap mena de dubtes el meu pitjor alumne de tots els que tinc (amb carinyo ho dic, però). Tot i això l’altre dia va començar a fer una roda d’acords que deia que toca a casa en la seva intimitat, i em va agradar molt. Qui ho havia de dir. Vam fer la classe improvisant sobre els acords amb l’escala pentatònica, l’autèntica escala dels losers:

No toca bé perquè es passa el dia pentinant-se.

No està pas malament, tractant-se com es tracta d’un noi amb seriosos problemes de coordinació mental.

Darrere ve un amic d’ell, que si bé aquest toca força bé, mai hauria dit que fos capaç d’improvisar una sola línia. I només dient-li tres coses va ser capaç d’improvisar coses amb força bon gust i oïda.

No és que fes fred, sinó que es posa la bufanda per a voler ser més pijo encara.

I aquesta va ser la meva experiència dimecres passat. Això és cada dimecres per la tarda a una ciutat que es diu Düren. Els interessats en veure els fabulosos processos educatius que es produeixen sota les meves mans poden passar-se tranquil·lament per aquí a fer d’oïdors.

Com a cloenda, un parell de frases: no pre-jutgeu mai les persones; que no us sorprengui que puguin canviar amb el temps (tots ho fem, esperem que a millor), i sobretot, mai no tanqueu les portes a deixar-vos sorprendre. La vida és prou bonica com per a perdre-vos-ho.

Tot pintava genial, perfecte, idíl·lic, fins que els nens agafen la guitarra i comencen a tocar-la. Mal asseguts, la guitarra caient, la mà dreta aixafant-la, el polze de l’esquerra al mig del màstil, el re amb el 3, sense respirar… Toca la seqüència d’eterns errors que es repeteixen de generació en generació. Els nens, òbviament, no podien tocar més de 3 notes seguides.

I és una llàstima, perquè el professor toca bé i no comet cap dels errors que ell mateix explica. Com es poden donar aquest tipus d’incongruències? És veritablement una llàstima que de manera inconscient i sense mala fe ens estiguem carregant el plaer de tocar un instrument. Cada cop es fa més necessària la instauració del Fòrum Universal de la Guitarra amb seu a Coma-Ruga presidit per un servidor.

Però bé, no tinc una feina qualsevol, sinó que sóc el responsable de l’ensinistrament de tota una generació de guitarristes d’èxit. No hi apareixen tots els que tinc, però sí tots els que hi apareixen estan a les meves ordres.

Joc per a vius: endevinar en menys de 10 segons quin d’ells no té gens de talent.

En qualsevol cas, els estimo a tots més o menys igual i intento repartir la meva paciència a parts iguals. Espero que algun dia volin sols molt lluny!