Qui ha ficat la mà al servidor i s’ha endut la partitura no ho sap ningú, ja que va actuar divendres per la nit, quan ja tothom havia marxat a casa. Per sort, comentava la policia que als servidors sol restar qualsevol activitat enregistrada, cosa que facilitarà la recollida de proves. Esperem que el cas es resolgui el més aviat possible i la partitura pugui estar una altra vegada a disposició del públic.

Per a tots aquells que no vau poder assistir als actes oficials de presentació, us poso un vídeo que va fer la televisió de Colònia, degudament subtitulat per als qui no parleu alemany.

Tirant la memòria enrere, recordo que les vaig escriure totes d’una tirada, en una calorosa tarda d’estiu. Recordo també que va ser en una escola de Gummersbach, allà on Déu va perdre el barret, i on jo vaig anar a parar per fer unes substitucions. Recordo com si fos ahir que no van venir la meitat dels alumnes, i mort per l’avorriment, vaig agafar la guitarra i vaig començar a tocar.

Fins i tot les podria posar data; va ser un dimecres, que per aleshores jo els tenia lliures, i si no va ser el dia 17 de juny, va ser el 24, perquè algú va fer anys aquell dia i es va emprenyar molt perquè jo no hi era. Vaja si em recordo.

Com ha passat el temps i com han canviat les coses. Si les peces no han sortit a la llum abans és perquè sempre havia volgut il·lustrar-les però mai havia trobat el dibuix adient. Fins avui.

Gairebé 2 anys després, duoZanetti publica les 5 Davinianas en dues edicions, una amb les il·lustracions i a color, dedicat a aquells a qui els agrada anar amb l’iPad per tot arreu [aquí]; i una altra senzilleta, sòbria, en blanc i negre, per a imprimir-la fàcilment i tenir-la a les mans, esperit inicial de les Edicions duoZanetti [aquí].

Bé, com dic sempre, m’acomiado donant-te les gràcies per posseir la partitura, i desitjant que gaudeixis la música. I de retruc, no està de més repetir-ho de tant en tant: no deixis mai de somiar.

Amb llàgrimes als ulls us confesso que per fi sortirà a la llum una antiga creació pròpia, un nou fill, una part de mi que m’abandona, i que els companys de duoZanetti s’han encarregat de fer tan i tan bonica. I per una vegada no exagero.

Demà, doncs, esteu a l’aguait.

Un cop vaig llegir una entrevista feta a un dels gurús espanyols de la xarxa i la internet 2.0. De la xerrada se’m van quedar dues idees: cal creure fermament en un projecte i cal dedicar-li tota la teva atenció. Sona boig, més quan les nostres vides estan plenes d’altres activitats, però escoltant el seu raonament, si no ataques d’inici, no hi ha possibilitat d’èxit.

1. Cal creure en el projecte: el gurú deia que tu has de ser el primer en creure en el teu projecte fins al punt de ser tu el primer en realitzar totes les inversions que facin falta (ell es referia sobretot a les econòmiques). Aquest punt és fonamental ja que arribat el moment en el qual el projecte creix i necessita d’inversions de capital externes, ningú no apostarà ni creurà en el projecte si ni tan sols tu ho has fet d’inici. Vist així, la lògica és aplastant.

2. Cal dedicar-li tota la teva atenció: aquí el gurú opinava que si tu no estàs dedicant tot el temps a treballar la teva idea i desenvolupar el projecte, és més que probable que algú ho estigui fent en aquell moment i t’acabi avançant en el camí de la innovació. Altre argument de pes.

En qualsevol cas, i no és solsament un consol, el camí recorregut també compta. Som una empresa petita que assoleix objectius “humans” i estic molt satisfet de tenir enllestit pràcticament tres quartes parts de la peça, que dit sigui de pas, es convertirà sens dubte, un cop estigui enllestida, en la major i més interessant aportació al repertori de 2 guitarres des que Leo Brouwer composés les “Micro piezas” per allà a mitjans del segle XX.

Voldria aprofitar per demanar disculpes a la gent de duoZanetti, que en el seu dia em van recolçar en aquest projecte i a hores d’ara deuen estar buscant-me substitut a les llistes d’InfoJobs. També disculpar-me amb altres companys, els quals també els vaig prometre algunes feines i encara estan pendents de la meva resposta. No patiu i sobretot no defalliu, que la crisi està a punt d’acabar, i tot aquest temps que no li he dedicat al que havia promés era perquè estava recopilant informació vital. Sinó al temps.

Jo, que m’acabo de mudar, encara tinc les disfresses dins de caixes, tot per endreçar. Per això aquest any faig una excepció i aprofito per treure’m de la màniga el Carnaval de Schumann arreglat per a dues guitarres (oohhhh!!).

Vet aquí quina sorpresa. Ja feia temps que estava feta l’obra però fins ara no veu la llum. El Carnaval, op. 9 de Schumann, obra monumental en 21 parts del pianisme romàntic, arriba de la meva mà, en comptagotes, per a les cordes de la guitarra. La gent de duoZanetti em recolça un cop més en l’edició > duoZanetti

Avui es presenta el famós tema de la primera part. No més fins ara. Les altres parts aniran apareixent de manera gradual. I la versió definitiva, la final, amb la portada, pròleg i dedicatòria corresponents, apareixeran, com no podia ser d’altra manera, l’últim dia del Carnaval, per allà el 16 de febrer de 2010 si els càlculs no em fallen, un cop les bruixes ja estiguin carbonitzades.

Res més per ara. Com sempre dic, gaudiu la música, esperant que se us faci la boca saliveta.

Carnaval, op. 9 de Schumann;  transcripció per a 2 guitarres; així comença tot… >>

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència

No puc estar més content per aquest primer èxit! I voldria compartir-lo amb la gent de duoZanetti, sense els quals no hauria estat possible.

Gràcies a tots els que reconeixeu la meva feina!