La gent de duoZanetti em dóna un vot de confiança. Donat les mostres de suport rebudes, se’m permetrà una nova data de finalització del Carnaval, que haurà de ser abans de què la lluna entri en quart creixent mirant per la banda sud del tercer meridià. És a dir, abans de Sant Jordi…

El 16 de febrer de 2010 havia de passar a la història com el dia en el qual es presentava el Carnaval de Schumann per a dues guitarres. Però una vegada més el repte ha quedat truncat, l’expectació generada s’ha resolt finalment en un altre ‘bluff’ i els objectius es queden en un catàleg de bones intencions.

Un cop vaig llegir una entrevista feta a un dels gurús espanyols de la xarxa i la internet 2.0. De la xerrada se’m van quedar dues idees: cal creure fermament en un projecte i cal dedicar-li tota la teva atenció. Sona boig, més quan les nostres vides estan plenes d’altres activitats, però escoltant el seu raonament, si no ataques d’inici, no hi ha possibilitat d’èxit.

1. Cal creure en el projecte: el gurú deia que tu has de ser el primer en creure en el teu projecte fins al punt de ser tu el primer en realitzar totes les inversions que facin falta (ell es referia sobretot a les econòmiques). Aquest punt és fonamental ja que arribat el moment en el qual el projecte creix i necessita d’inversions de capital externes, ningú no apostarà ni creurà en el projecte si ni tan sols tu ho has fet d’inici. Vist així, la lògica és aplastant.

2. Cal dedicar-li tota la teva atenció: aquí el gurú opinava que si tu no estàs dedicant tot el temps a treballar la teva idea i desenvolupar el projecte, és més que probable que algú ho estigui fent en aquell moment i t’acabi avançant en el camí de la innovació. Altre argument de pes.

En qualsevol cas, i no és solsament un consol, el camí recorregut també compta. Som una empresa petita que assoleix objectius “humans” i estic molt satisfet de tenir enllestit pràcticament tres quartes parts de la peça, que dit sigui de pas, es convertirà sens dubte, un cop estigui enllestida, en la major i més interessant aportació al repertori de 2 guitarres des que Leo Brouwer composés les “Micro piezas” per allà a mitjans del segle XX.

Voldria aprofitar per demanar disculpes a la gent de duoZanetti, que en el seu dia em van recolçar en aquest projecte i a hores d’ara deuen estar buscant-me substitut a les llistes d’InfoJobs. També disculpar-me amb altres companys, els quals també els vaig prometre algunes feines i encara estan pendents de la meva resposta. No patiu i sobretot no defalliu, que la crisi està a punt d’acabar, i tot aquest temps que no li he dedicat al que havia promés era perquè estava recopilant informació vital. Sinó al temps.

Els més veterans del bloc ja sabreu que el Carnaval de Colònia comença l’11 de l’11 a les 11 i 11 minuts.

Jo, que m’acabo de mudar, encara tinc les disfresses dins de caixes, tot per endreçar. Per això aquest any faig una excepció i aprofito per treure’m de la màniga el Carnaval de Schumann arreglat per a dues guitarres (oohhhh!!).

Vet aquí quina sorpresa. Ja feia temps que estava feta l’obra però fins ara no veu la llum. El Carnaval, op. 9 de Schumann, obra monumental en 21 parts del pianisme romàntic, arriba de la meva mà, en comptagotes, per a les cordes de la guitarra. La gent de duoZanetti em recolça un cop més en l’edició > duoZanetti

Avui es presenta el famós tema de la primera part. No més fins ara. Les altres parts aniran apareixent de manera gradual. I la versió definitiva, la final, amb la portada, pròleg i dedicatòria corresponents, apareixeran, com no podia ser d’altra manera, l’últim dia del Carnaval, per allà el 16 de febrer de 2010 si els càlculs no em fallen, un cop les bruixes ja estiguin carbonitzades.

Res més per ara. Com sempre dic, gaudiu la música, esperant que se us faci la boca saliveta.

Carnaval, op. 9 de Schumann;  transcripció per a 2 guitarres; així comença tot… >>

Ja fa un temps que la gent de duoZanetti estan mosquejats degut a la meva inactivitat. Per això m’han començat a pressionar per a què em torni a posar a fer coses; l’èxit de Just Rudi [1] [2] i el Mel de Catem! obtingut [3] va deixar el nom de duoZanetti molt amunt i no volen perdre l’empenta que els hi va donar en aquell moment.

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència

Enmig de la calma estival, m’acabo d’adonar que un grup d’intel·lectuals m’acaben d’otorgar la prestigiosa etiqueta Mel de Catem! en reconeixement de la meva interpretació del preludi de la primera suite de Bach per a violoncel sol (és a dir, el “Ochocientas notas para decir te quiero” del Just Rudi. [anar]

No puc estar més content per aquest primer èxit! I voldria compartir-lo amb la gent de duoZanetti, sense els quals no hauria estat possible.

Gràcies a tots els que reconeixeu la meva feina!

“Ya está aquí, ya llegó…”

Amb un dia de retard –la direcció de duoZanetti me l’ha endarrerit per a no coincidir amb la nova entrega d’Esquince– surt a la llum Just Rudi, el meu disc més esperat.

> www.duozanetti.com
> www.cocamarin.es

Gaudiu-lo i no us talleu a l’hora de comentar!

Avui fa just 2 setmanes que va ser el meu aniversari. A part de les moltes felicitacions que vaig rebre (en persona, per email, etc) i de fabulosos regals com un Abelenjuto Mojamuto que s’ha de veure (llàstima que no tinc càmera de fotos… la de coses que us esteu perdent), també em va caure del cel la que serà la meva pàgina web > www.cocamarin.es

Lluny queden ja aquells projectes carregats de bones intencions [+]; ara comencen coses més tangibles, com per exemple la promoció del meu disc:

En una setmana estarà la xarxa plena de paraules sobre Just Rudi (espero, desitjo…).

Fa cosa d’una mica més d’un any, el meu bloc es va convertir, per pura inèrcia, en el bloc de duoZanetti. Mentres va funcionar, va ser divertit. Però quan duoZanetti va deixar de generar novetats, continuar escrivint al bloc es va convertir en un exercici d’inventiva difícil de mantenir. D’aquí que els últims posts publicats apareixessin en comptagotes, llençant a la blogosfera missatges críptics incapaços de generar cap diàleg amb els lectors.

L’artista, el creador o com el volguem anomenar, necessita un espai de llibertat on ningú entri a preguntar “Hola què tal, i ara què fas?”, perquè la resposta pot ser dolorosa. “Mmm, no sé… Anar fent” és el que solc dir. Aquesta resposta té una doble finalitat: per una banda m’amago de mi mateix i els meus reptes, evito que ningú estableixi una relació directa entre la meva persona i el producte del meu treball −vegeu, per exemple, el trist exemple d’Steve Jobs, que a part d’haver de conviure amb una terrible malaltia, ha de suportar diàriament com es debat a la blogosfera sobre el futur d’Apple quan ell mori… sense comentaris−. D’altra banda, amago la veritat que no vull pronunciar i ningú vol escoltar, però és el que és: em toco els ous.

Normalment ningú afirma per a si mateix que es toca els ous. Tocar-se els ous té un matís despectiu i s’utilitza sovint per a atacar algú que aparentment no fa res o li és igual el que passi al seu voltant. Segurament haurem escoltat alguna vegada frases com “En Papet es toca els ous, no estudia gens a casa”. Però ningú vol, en realitat, tocar-se els ous, i s’intenten amagar les veritables intencions darrere d’excuses difícilment creïbles: “No he tingut temps”. És per això que moltes persones intentin sempre fer moltes coses.

Però quantes persones hi ha que fan moltes coses, i en realitat no fan res? He descobert diversos perfils d’individus així. Els primers s’anomenen porucs i intenten evitar en tots els casos haver de donar l’odiada resposta. Per això estan sempre creant-se nous reptes, noves inquietuds, encara que no els satisfagui plenament, i així van tirant. Els segons són una mica més especialitzats, s’anomenen porucs tristos i pateixen carències afectives. Per aquest motiu intenten estar sempre actius, per tal d’evitar que el seus pensaments s’omplin d’una realitat buida de sentiments.

Què significa realment tocar-se els ous? La primera idea que ens ve al cap és la negació de valors que són fonamentals en la nostra societat, com podrien ser el treball i la diligència. Però aquesta és, per sort, només una cara de la moneda. Per l’altra banda, l’oposada, tocar-se els ous representa també la negació dels fonaments del sistema: treballar, treballar més per a generar beneficis, reinvertir, créixer i continuar treballant (o treballar encara més, si es pot) per a obtenir majors beneficis per a continuar reinvertint i creixent… En fi, un cercle boig i sens fi que només beneficia als amos de les empreses i als malalts del treball. Per sort o per desgràcia, no pertanyo a cap d’aquests grups.

No voldria caure, però, en interpretacions neo-marxistes de la realitat, primer perquè no estic descobrint res de nou, i segon perquè tampoc és el tema que ens ocupa. La conclusió a la qual volia arribar és que sovint el treball i el fer coses constantment pot ser tan improductiu com el no fer res, sobretot si estàs tan ocupat que no tens temps ni per a pensar. Posaré com a exemple aquell homenet de Manresa que un dia es va erigir en cap d’estudis d’un gran centre educatiu, i que a força de passar-se el dia escrivint emails, redactant lleis i dictant sentències de mort, no tenia temps per a pensar si totes aquelles paraules que ajuntava en els seus documents casaven d’alguna manera.

Per acabar-ho d’adobar, quan la jornada laboral de l’homenet arribava a la seva fi −sovint es feien quarts de nou del vespre i encara es podia veure encesa la llumeneta del seu despatx−, es posava l’abric per a sortir al carrer i es canviava les ulleres de llegir per unes altres fosques, tot per a evitar veure que el barri de la Sagrera no era cap lloc per a artistes sublims que venien de països llunyans. “Nos perdemos lo evidente” va declarar un homenàs que per allí vivia, no amb manca de raó.

Si enlloc d’haver utilitzat l’hora de viatge en tren d’anada i l’altra hora de tornada en repassar el guió de la reunió del dia següent o en llegir llibres de terror que portaven títols com “Aumenta tu productividad”, s’hagués dedicat a tocar-se els ous i a contemplar el paisatge, per fi bonic més enllà de Terrassa, segurament hauria tingut temps de pensar, de tractar d’imaginar un món millor, i de concebir que més val una retirada a temps que una patada al cul. Malauradament per als seus interessos no va poder evitar en carn pròpia el pes de la justícia, això sí, després de deixar una mica més buida la bossa de fons públic.

No voldria ara que les persones que llegeixin aquest post em vegessin com una persona rancuniosa. Aquesta història era només un exemple de les terribles conseqüències del no tocar-se els ous a temps −o del no-pensar, que en definitiva és del que estem parlant− i voldria ja des d’ara mateix avisar que qualsevol semblança amb la realitat no és més que una pura coincidència, no sigui que em tanquin el bloc ara que m’he decidit a tornar a escriure un post de més de 3 línies.

Tanco aquest article reafirmant-me en el tocar-me els ous, perquè això em dóna molt de temps per a pensar, per a que se m’ocorreixin coses, per a tenir idees, per a sentir-me un artista lliure. I que ningú em pregunti que és el que faré amb duoZanetti, perquè faré el que em surti dels ous, que per això me’ls toco. De moment el que ja he fet és reestructurar la pàgina web > www.duozanetti.com i si voleu saber més us convido a tots a participar-hi (aneu al menú Artistas). Ah, i el més important, aquest bloc ja no pertany més a duoZanetti, sinó  que s’autoallibera i em torna a pertànyer a mi. Ara el nou bloc de duoZanetti està allotjat allà > blog.duozanetti.com

I no podia ser d’altra manera. D’aquest canvi se’n deriva una transformació natural. L’aventura continua aquí, a Willkommen Köln! v3.5

Vaig llegir a EL PAÍS un article que em va fer reflexionar. Reprodueixo un parell de línies:

No hay creatividad sin riesgo. “Es muy difícil mantener indefinidamente la admiración de los otros. Tanta expectativa de la gente puede desarrollar un miedo al fracaso que bloquea, es paralizante”, explica el psicólogo Gonzalo Hervás. En el mundo de la música esa presión es elevada.

“Lo dejo; tengo demasiado éxito”, a ELPAÍS.com, 14 de desembre de 2008.

Això explicaria la paràlisi del projecte duoZanetti just després dels rotunds èxits collits ara ja fa un any. Per això el projecte es reinventa i anuncia que a partir d’ara només presentarà productes a mitges.

Ahir vaig encendre el meu ordinador vell, el de les baixades, i vaig ficar a l’emule els següents arxius:

Kinderszenen per a guitarra, Schumann – un servidor

Valse Triste per a dues guitarres, Sibelius - un servidor

I allà estan establint connexions…