—Escolta Abel, a Alemanya també hi ha crisi?

Em pregunten com si jo fos una veu autoritzada per a contestar una pregunta d’aquest tipus. Intento entendre què és el que volen saber:

—Exactament a què et refereixes, amb crisi?

—Sí home, lo de la crisi, coi.

Podríem parlar de tantes crisis… De valors, d’identitat, de vendes, la de la construcció, la discogràfica, la del madridisme… Però com que sé per on van els trets, intento posar les coses fàcils:

—Ah, vols dir que si a Alemanya hi ha tant d’atur com aquí.

—Exacte.

—No, en això Alemanya està molt bé. Per 400 euros mensuals pots tenir una feina a jornada completa per la qual no necessites massa preparació, ideal per a immigrants. Mini job, se’n diu, no oblidis la paraula. Potser se’n parlarà aviat a Espanya…

—Ah, és aquí on tu estàs?

—Bé, no, jo estic en una altra escala social. Jo sóc un freelance, que ni cotitza a la Seguretat Social, ni té cobertura sanitària, ni sap si demà tindrà feina o no.

—Ah… Però escolta, a Alemanya hi ha crisi o no hi ha crisi?

Per sort s’acaba 2011, l’any de la crisi. Donem la benvinguda a l’any de la depressió.

Feliç any 2012!

Una de les lleis de Colònia —o de la normativa municipal, si parlem amb propietat— regula la utilització dels carrils bici. Els carrils bici són, com el seu nom indica, carrils per on han de circular expressament les bicicletes. Els ciclistes ho saben, i d’això en dedueixen que ells tenen prioritat d’ús per davant dels peatons. No els manca pas raó, però ateneu al que us explicaré a continuació.

Ahir circulava per la ciutat en direcció a Neumarkt pel meu carril pertinent, quan la ciclista que anava al meu davant va començar a fer sonar frenèticament el timbre de la seva bici. Davant seu tenia una dona baixeta amb una càmera de fotos penjada del coll, que en sentir el soroll, es va girar i va contemplar horroritzada amb els seus ulls rasguejats el que se li venia al damunt. No penseu que la bicicleta va reduir la velocitat o la va intentar esquivar —hi havia espai suficient a la vorera per a fer-ho—, sinó que en l’exercici fins al límit dels seus drets va estar a 10 centímetres de menjar-se literalment la japonesa, que s’havia quedat totalment bloquejada en el seu lloc.

Hom es pregunta en què pensen aquestes persones, persones que són capaces de provocar un accident, capficades en què tenen raó, abans que veure que allà al davant hi ha una turista que no sap on fica els peus. L’anècdota, gràcies a Déu, no va anar a més, però atureu-vos a pensar en qualssevol altres situacions on es poden donar les circumstàncies de què els drets i les lleis passin pel davant de les persones. Que no ens passi res.

—Estàs malalta?

Ens tutegem des del passat mes de maig, quan m’ho va demanar en l’entrevista personal que manté amb cadascú. Li va costar de convèncer-me, no sóc jo partidari de fer-me amic d’aquells qui s’enriqueixen amb la meva feina.

—Sí… I la secretària també.
—Doncs jo no estic mai malalt.

No només no estic mai malalt, sinó que tampoc tinc la possibilitat d’estar-ho. A Alemanya, el sistema sanitari és una altra de les màfies que conformen el Sistema.

—I com ho fas, per no estar mai malalt…?

En realitat no l’interessava la meva resposta. La meva cap és una persona que parla en una sola direcció, d’aquelles que quan formula una pregunta ja s’encarrega ella mateixa de respondre-la, però amb la virtut —anem a expressar-ho d’aquesta manera— de què a través de cursos de formació ha après a dissimular-ho i a fer com qui conversa de veritat.

—Doncs res, normal. Dormo molt, menjo bé, de tant en tant faig esport…

I aquesta me la tenia guardada des de feia temps:

—Ah, i sóc jove.

Un altre dia s’ho pensarà dos cops abans de jugar amb mi a ser la cap enrotllada.

Qui ha ficat la mà al servidor i s’ha endut la partitura no ho sap ningú, ja que va actuar divendres per la nit, quan ja tothom havia marxat a casa. Per sort, comentava la policia que als servidors sol restar qualsevol activitat enregistrada, cosa que facilitarà la recollida de proves. Esperem que el cas es resolgui el més aviat possible i la partitura pugui estar una altra vegada a disposició del públic.

Per a tots aquells que no vau poder assistir als actes oficials de presentació, us poso un vídeo que va fer la televisió de Colònia, degudament subtitulat per als qui no parleu alemany.

Les raons del canvi responen, suposadament, a termes de rendibilitat. La frase “la selecció de CDs més gran del món” ha desaparegut de la seva publicitat, els Bobs Esponja de peluix han aparegut als prestatges, i la superfície de venda s’ha reduït en dos terços. Els passadissos que abans conduïen a altres seccions s’han convertit en murs plastificats; el que hi ha més enllà és tot un misteri. El jazz ja no existeix, donant pas a les consoles de videojocs. La clàssica tampoc; ara són àudiollibres. Fins i tot m’atreveria a dir que de música tampoc n’hi ha: ara només hi ha èxits. És aquest el camí que ha agafat la botiga per adaptar-se (que no per donar una resposta) a la situació actual del mercat.

Deixant de banda els romanticismes, que tampoc és que jo hagi estat mai un comprador compulsiu de discos, em faig una pregunta: què passa amb tot aquell estoc que fa 6 mesos estava a la botiga i ja no hi és? El capitalisme, com tots sabem, tendeix a produir estocs. Però si els estoc no surten, aleshores vénen els problemes i han de buscar una solució: les fruites i verdures dels supermercats les llençaran a les escombraries cada vespre per la porta del darrere, per tal que a l’endemà es puguin posar a la venda els “nous” productes al mateix preu; els pisos els tancaran, què dic, els tapiaran, si cal, per tal de què els negritus de la Creu de Barberà paguin el mateix que pago jo al centre de Colònia. Però i els discos, què faran amb tots aquells milions de discos que allà estaven? Els destruiran? O seran donats a la Biblioteca Nacional? O passaran al magatzem d’Amazon? O es tancaran en aquelles sales que ara no estan obertes al públic, esperant el moment en el qual les masses ja no voldran CDs, i on apareixerà una minoria que els recuperarà i els convertirà en objecte de culte?

Crec que es tracta d’un interessant tema de reflexió. S’ha acabat el temps aquell en el qual hi havia botigues que et mostraven el que et podies comprar. Ara només hi ha negocis que intenten vendre’t el mateix que pots trobar a tot arreu. Els que tenim memòria sabem que fa 5 anys hi havia llocs on es podia triar, però els que vindran després ho veuran sempre així, i pensaran que és normal. A veure si m’animo i hi vaig un dia a preguntar-li a algun venedor que tingui una mica d’idea —que d’aquests també en manquen— què és el que se n’ha fet de tot aquell catàleg que un dia existia i ara no és més que un record malenconiós.

A última hora no he aconseguit enganyar ningú perquè m’acompanyés al concert. No m’agrada anar sol a aquests llocs. I sí, he estat temptat de quedar-me a casa, però hauria estat molt trist. M’he dit: con un par ahí. M’he posat una mica de sudorol i me n’he anat cap allà tot sol.

Un cop allà només he sentit parlar espanyol. També català. Semblava una trobada de germanor entre la colla sardanista “Flabiol i Tamborí” i la penya rociera “Por el Amor de Dios”. No m’hi entenc bé en aquests ambients. He entrat a la sala i el concert estava a punt de començar. Al davant només hi havia noies baixetes que se sabien totes les cançons. Erasmus de m*rda, sens dubte. He mirat cap a una altra banda i alla hi havia dues noies soles, també catalanes, però diferents. Volia dir alguna cosa però no m’he atrevit. Més tard, he pensat, quan em prengui una cervesa.

El concert ha estat bé. Són 4 nois que canten bé i tenen gràcia a l’escenari. Entre les cançons intentaven fer bromes en anglès, la majoria d’elles privades. Això, però, ha estat excessiu. Els assistents alemanys es miraven amb cares d’incomprensió. Les erasmus reien, evidentment, cadascuna de les gràcies. Jo, en el mig, em repetia per dins què difícil que és traduir l’humor, i més el dolent, mentre desitjava amb totes les forces que comencessin la següent cançó.

Però el concert ha estat bé, tot s’ha de dir. Després m’he pres una cervesa amb un català que treballa a la Ford. Un cop a fora, he anat a saludar a un dels músics, i allà estaven les noies que havia vist abans. Primer m’he fet l’interessant parlant amb el membre del grup, n’Eduard, ànima bessona de l’Enric López, explicant-li que jo també sóc músic, guitarrista, que vaig estar un estiu de gira amb l’Oreja de Van Gogh, i que la cantant era una borde i tal. En fi, la mateixa història que explico sempre.

Era el moment d’iniciar la conversa amb les noies. L’una era de Girona i l’altra de Barcelona. Havien vingut expressament per veure el concert i visitaven Colònia aprofitant l’avinentesa. Ah, molt bé, he dit jo. I poc després ha arribat la frase de la nit. Les he preguntat “i què, us ha agradat Colònia?”, pregunta a la qual la de Girona ha contestat: “sí, és una ciutat molt assequible”. Jo en aquell moment ja m’havia pres dues cerveses i anava una mica descentrat. Vaig haver de tornar a preguntar: “Perdona? Què vols dir que és una ciutat assequible?”. “Sí home, que està bé, que hi ha molt ambient, moltes coses per veure i tal”. “Ahh, d’acord, perdona que no t’hagués entès”.

Demà és diumenge però posaré igualment el despertador. Haig de llevar-me d’hora per escriure un email a l’institut Ramon Llul perquè ampliïn l’accepció de l’adjectiu “assequible”. Urgent, sisplau, no sigui que els de Girona es quedin fora.

Poc després van marxar les noies cap a l’hotel, no es van voler quedar una estona més. Tampoc no van voler esperar-se perquè les presentés l’Eduard, a partir d’aquell moment amic meu de l’ànima. Llàstima, la de Barcelona estava més centrada.

Resulta que fa dos dies, mentre acabava de rentar els plats, van trucar al timbre. Jo sempre obro perquè sóc home de bona fe. Allà es van plantar dos homes, un dels quals em va recordar a un tal Sergi de qui ja us vaig parlar anys enrere. El primer que van fer era preguntar-me el meu nom. Error meu va ser contestar-los. Es van identificar com agents de la GEZ. Volien que em donés d’alta. Merda, m’han pillat, vaig pensar. Vaig intentar fer-me passar com qui no sap de què va la cosa.

Però abans us haig de posar en context. A Alemanya les televisions i les ràdios públiques se subvencionen amb un impost especial que ha de pagar mensualment tota persona que viu a territori alemany i té una tele a casa. Aquest import és recaudat per la GEZ, que és una mena d’associació que s’encarrega d’això, si no ho tinc mal entés, i els seus agents tenen com a tasca perseguir per la ciutat a aquelles persones que no el els hi surt d’ells mateixos pagar l’impost.

Jo tenia al davant dos d’ells. Un dels quals parlava tota l’estona; l’altre restava una mica endarrerit, sense obrir la boca en tota l’estona. Segurament serien el funcionari amb experiència i el qui feia les pràctiques. El del davant em deia que jo encara no m’havia donat d’alta. No sé de què m’està parlant, li vaig contestar. M’ho va tornar a explicar i vaig tornar a negar amb el cap. Se li va canviar la cara. La meva tàctica de no entendre no donava per a més, i ell passava a l’atac:

—Vostè encara no està donat d’alta, i ho farem ara mateix. Ensenyi’m sisplau el seu DNI.

Tàctica intimidatòria número 1. Se’m va escapar un lleu somriure. Vaig estar a punt de dir-li que m’ensenyés la placa de sheriff. Vaig optar per jugar a la confusió.

—Em sap greu, però no puc ajudar-li; no sé de què em parla.

M’ho va tornar a explicar per tercera vegada. De pressa el vaig tallar dient-li:

—Ah, però jo no en tinc, de tele.

Pam, cop baix. En realitat sí que en tinc, però no l’encenc mai, que és com no tenir-ne. Llavors em va preguntar si en teníem al pis.

—Sí, la meva companya de pis en té una… I la mirar tota l’estona —vaig contestar. Ja que és tonta, almenys que es mengi ella el marron.

Quan ja creia que havia guanyat la batalla i que me’ls treuria de sobre, se li va encendre una llumeta a aquell pobre homenet:

—Té vostè internet a la seva habitació?

Clar que en tinc. Estem al segle XXI, hi ha algú que no en tingui? Perdoni, és vostè del passat?

—Sí.

Novament l’error de dir-li la veritat. Els que tenen internet també paguen, ja que les ràdios i les teles també emeten per allà.

—Però jo na la miro —vaig dir. Em va semblar l’argument de pes que hauria d’acabar amb la disputa.

—L’hi ho crec… Però podria mirar-la.

El recurs fàcil. El recurs SGAE. Pura màfia. Et cobrem el cànon per si algun dia se t’acudeix baixar un CD. O et fiquem a la presó per quan matis algú.

—Miri em sap greu, però no els puc ajudar. No em puc donar d’alta d’una cosa que no sé què és i crec que no ens posarem d’acord. Doni’m algun fulletó de propaganda vostra i me’l miraré quan vagi de ventre.

Era la meva última paraula. Llavors ell va dir la seva última:

—Si no es dóna d’alta, rebrà una multa de l’Ajuntament de 1000 euros. Però es pot donar d’alta ara mateix.

—No, em sap greu.

—Doncs li faré arribar la multa.

—Doncs faci.

Cinc segons de llarguíssim silenci, cara d’estupefacció de l’home. Vaig tenir la sensació que en tots els anys de carrera d’aquell funcionari, no s’havia trobat mai encara amb aquella resposta.

Adéu bon dia. Escales avall, cua entre les cames. Aquell home no sap que sóc del Barça, i que als qui som del Barça, com a aquells qui estan per sobre del bé i del mal, no els pot passar res.

—Anda al letto a le undici.

Llavors em diu que clar, que si se’n va al llit tan tard, llavors estarà cansada i que tal i pasqual, que per a mi és molt fàcil dir-ho, que em llevo a les deu.

—Llavors em llevo jo també a les 7, com tu.

Avui ha estat el primer dia. La veritat és que el dia s’allarga. He posat dues rentadores, he escrit 12 compasos de música, he anat a comprar llet, he tocat un parell d’estudis de Villa-lobos, a les dotze i mitja m’ha entrat gana però he aguantat fins la una, que m’he fet el dinar, i després he fet migdiada de 2 a 5. A les 6 he anat a córrer i a les 7 ha tornat la italiana a casa.

—Què, com ha anat el dia?

Demà em tornaré a llevar d’hora, espero que ho aconsegueixi. Però estic segur que la constància i la disciplina donaran bons fruits.

Per a celebrar-ho, i a mode d’homentage a la Itàlia que hi ha havia quan no hi havia Berlusconi, prometo fer una paella a qui sigui capaç de transcriure la melodia del tema d’aquesta cançó de Premiata Forneria Marconi, que dit sigui de pas, va ser un grup genial de l’època aquella en què el rock progressiu estava de moda.

Premiata Forneria Marconi, Impressioni Di Settembre [enllaç a Spotify] La melodia a transcriure va de 1:23 a 1:49

Com veieu, no és massa difícil. Animeu-vos a participar i us convido a dinar.

Però ara que marxa una del pis, en el moment que ha decidit unir el seu destí amb el de la seva parella, és potser un bon moment de retre-li homentage.

Us explico una història. Em feia molta pena que marxés, però sempre s’ha de mirar la part positiva. I en aquest cas era que jo em quedaria amb la seva habitació, que era molt més gran que la meva. Borratxo de l’emoció, esperava cada matí a que marxés a la feina per a entrar d’amagat a la seva habitació i fantasiejar com seria la meva vida en aquell espai. Fins que un dia em vaig trobar amb una tassa que rondava per allà i no vaig poder sobreposar-me a la temptació de mirar el seu contingut. I vist de prop em vaig trobar amb això:

Eren les restes d’un cafè que s’havia quedat allà, qui sap si oblidat o producte d’un experiment químic. Els dies anaven passant i la tassa restava allà:

I encara va estar aquella tassa uns dies més allà estesa, quan van començar a crear-se les primeres relacions simbiòtiques:

La part divertida de la història és que, vista una mica més de lluny,  el dia que la vaig anar a observar, aquella tassa em va donar un missatge. Seria un senyal del que hauria de venir.

Ja ho sabeu: no caigueu mai en prejudicis i mireu les coses amb distància. I sobretot, poseu un cafè alegre a les vostres vides.