Manca un dia per a què s’acabi el mes i, igual com passa en el futbol, es produeixen canvis sí o sí. Jo he conviscut tot l’estiu amb un dilema: necessito treballar menys (solidaritat institucional) però no sé quina feina deixar. A tot arreu hi ha coses bones i dolentes.  A veure si m’ajudeu a decidir-me, que prendre decisions mai no ha estat el meu punt fort. Us adjunto una taula resumint les característiques de cada escola:

Des que tinc ús de raó, els partits de futbol dels dimecres s’han jugat sempre a les 20,45 h. Per això, quan ahir vaig sortir de casa a dos quarts de nou i vaig arribar al bar on havia quedat amb els losers alemanys, ja feia 10 minuts que jugaven. Conseqüències: 1. no vaig poder fer l’ovació pertinent en veure que Torres escalfava la banqueta, i 2. em vaig perdre l’Himne Nacional.

Que Torres no està per jugar aquest campionat és ja més que una evidència. Tots els partits d’aquesta fase final s’han resolt quan ell no era a sobre del camp. I ahir, que no va sortir de titular, Espanya va tenir un aire totalment diferent ja des de l’inici.

Però perdre’s l’Himne Nacional en una semifinal d’un Mundial és un error que no em perdonaré en molt de temps. Jo no sóc patriota, però l’Himne em posa la pell de gallina (yo no soy racista, pero los negros…). Segur que alguns encara em recordeu quan, amb només 10 anys, em passava hores i hores tocant la melodia a la guitarra. Ara donaré un pas més enllà i us presento l’arranjament complet que he fet per a la guitarra, en el cas de què me’l torni a perdre i l’hagi de tocar per cridar tothom a l’ordre.

[Marxa Reial, Himne Nacional d'Espanya, arranjament per a guitarra d'un servidor]

Haig d’afegir que els alemanys (la majoria) són una gent educada i tenen un bon perdre. Molts qualificaven el joc de la Selecció com una cosa artística. Fins i tot un, quan ja havia passat tot i em relaxava fent un riu als pixatoris del bar, se’m va acostar per darrere per dir-me el següent:

—Ei, ets espanyol?
—Mmm… què passa?
—Et vull felicitar perquè heu jugat molt bé i us heu merescut passar a la final. Nosaltres hem jugat amb por.
—És que som els campions d’Europa, no hauries d’haver-ho oblidat —de vegades s’ha d’explicar tot.
—Ja, però fins avui no havíeu jugat tan bé.
—És que avui no ha jugat Torres.
—Nosaltres no teníem tampoc a en Müller.
—Pues te callas la boca.

Aquesta última frase no la va captar ja que la vaig deixar anar en espanyol. Així que ens vam donar la mà, es va endur les gotetes de pipí que sempre et cauen a sobre, per molt en compte que hi vagis, i vam quedar tan amics.

—Ei, potser en tornem a veure en 4 anys. I gràcies per ser tan simpàtic!

Avui al migdia, per fer-me un homenatge, m’he cuinat una paella que molts voldrien tenir a la carta dels seus restaurants. A veure si dilluns al migdia puc fer gazpacho per acabar-ho de celebrar.

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

El passat divendres-dissabte va ser el meu aniversari. Aquesta vegada no m’han regalat cap Enjuto Mojamuto [allò va ser la bomba] però no em puc pas queixar. Primer els meus alumnes em van felicitar a la feina en una sentida interpretació:

Després, ja a casa, les meves companyes de pis em van sorprendre amb una agradable vetllada. No puk explikà massa ni posar foootos perquè he descuvert que una d’eyes lleyesch el meu vloc en la intimitat i amb l’ajhuda del tr-àdhuc-tó de gúguel (tot això ho he escrit malament a propòsit perquè tampoc pugui saber que, d’alguna manera, m’estic referint a ella).

En fi, bonica jornada de divendres, dissabte i diumenge. I un que va fent anys com qui no vol la cosa.

M’he adonat que últimament estic parlant molt de diners. Canviaré de to i us explicaré una història molt bonica. Resulta que aquells que m’hagueu vist en les últimes 2 setmanes haureu notat que m’he deixat una barba semblant a la que llueix en Brad Pitt.

A la pregunta de les seves fans sobre el per què d’aquest look que pressumiblement no l’afavoreix, ell respon que ho fa simplemente per avorriment.

ElPaís.com: La barba como pasatiempo, 24-03-2010

M’ha fet gràcia llegir aquesta notícia ja que és exactament la mateixa resposta que jo li dono a les meves fans. Llàstima que jo no tingui ni la seva cara ni el seu carisma. Ni la seva nòmina.

Un detall que no he comentat mai del meu relativament nou pis és que està molt a prop d’un pont per on passen els trens. Encara que no és un lloc especialment bonic, sempre hi ha molt ambient pels voltants, especialment morets que es troben allà per a passar-se bossetes de no sé què. Safrà deu ser.

A mi el pont m’agrada perquè hi puc aparcar la bici perquè no se’m mulli quan plou. Però el diumenge passat em va passar una cosa molt curiosa. Just a sobre del seient de la meva bici hi havia una tarjeta de crèdit. La tarjeta pertany a una noia que es diu Martha, està degudament signada i caduca l’any 2011. Tot en ordre.

La vaig agafar, la vaig mirar i em vaig posar nerviós. Anava a agafar la bici per anar a córrer. Així ho vaig fer, i en el moment de treure la cadena de la bici em vaig adonar que just al costat, caiguda al terre, hi havia una carta manuscripta amb una escupinada a sobre. Em va fer fàstic i vaig marxar d’allà.

Durant la mitja hora que duren les meves sessions de footing se’m van venir al cap totes les coses que podria comprar amb aquella tarjeta. Potser per fi podria adquirir un flamant iPod Touch de 64 gigues i la subscripció anual a Spotify. Però se’m començaven a remoure la consciència: seria legal que jo l’utilitzés?

En tornar de la meva sessió de córrer vaig tornar a aparcar la bici al mateix lloc i la carta encara hi era. Havia tingut sort. La vaig recollir intentant no tocar el moc i vaig pujar corrents cap a casa. La vaig llegir. Estava escrita en un to molt simple. Es demanaven disculpes pel que havia passat aquell matí i se suplicava una nova oportunitat. Molt patètic.

Donat que algú havia deixat la tarjeta just al meu seient com a revenja, el més just seria que fes ús d’ella. Però abans us volia preguntar si algú sap si és delicte o no utilitzar-la, que tampoc vull tenir problemes. A veure si em ficaran a la gàbia per un simple iPod Touch.

Avui era un dels dies assenyalats a l’agenda, ja que venia en Philippe Herreweghe amb la seva orquestreta i el seu coret a fer la Passió segons Sant Mateu. Referència entre les referències, no m’ho podia perdre.

Vaig anar ahir a treure un parell d’entrades, ja que volia anar acompanyat, i em vaig endur la sorpresa de què només en quedaven 7 al preu de 42 EUR. Què passa, que els alemanys ja compren les entrades al mes d’agost??, em vaig preguntar. Com a bon català no les vaig comprar i em vaig esperar a avui, a veure si hi havia sort.

La Filharmonia de Colònia té una cosa bona, i és que el mateix dia del concert es posen a la venda 100 entrades d’empeus, com hi havia abans al futbol o potser encara als toros (corregiu-me si m’equivoco). D’aquesta manera permeten l’entrada a la sala a persones humils que no poden pagar els 40 i tants que valen les normals, a més de fer un extra a la caixa i d’omplir els forats a platea de les persones que no vénen al concert, sigui perquè han perdut el tren, o perquè s’ho han repensat a última hora, o perquè van rebre les entrades con a regal de Nadal, o perquè no trobaven el sabó de la dutxa, qui sap les misèries de cadascú.

Clar que no sóc l’únic kölner que es deu mirar molt la pela (segur que més d’un també té el mateix dilema que jo amb l’Spotify) per la qual cosa són molts els que hi volen accedir a una de les 100 entrades de 10 EUR d’última hora. El concert començava a les 18:00 però les taquilles s’obrien ja a les 16:30. Jo, sabent de què anava el tema, m’he plantat allà a quarts de 4 per a fer la cua. Ja hi havia una vintena de persones.

Exactament a les 16:30 han obert les taquilles i la cua arribava aleshores fins a la cantonada d’avall, ja molt a prop del Rin. En casos extrems, les taquilleres de la Filarmonia de Colònia adopten una tècnica de venda exclusiva de l’ALDI, que consisteix en què amb una mà reben els diners però en l’altre mà, ja en el mateix moment, tenen preparat el canvi que et donaran en funció del que creuen que donaràs per a pagar. És per a veure-ho.

I bé és cert que jo podria haver arribat a la Filarmonia de Colònia i demanar per les 7 entrades a 42 EUR que sabia que encara restaven, però no he tingut opció. La taquillera, abans que jo obrís la boca per demanar res, m’ha allargat amb la mà dreta l’entrada d’empeus i amb l’esquerra esperava els meus 10 euros. Així ha estat tal qual ho estic explicant.

Els pobres —i això que diré ara és molt important i convindria que no ho oblidéssiu mai—, encara que algun dia ens arribi a tocar la loteria o ens passi quelcom que de sobte ens proporcionés molts diners, tenim una mena de senyal a la cara, un estigma, una etiqueta invisible que ens continua marcant com a pobres i que no ens podrem treure mai, malgrat ens hi esforcem al màxim. És trist però és així.

Tornant al tema de l’eficiència de les taquilleres de la Filharmonia de Colònia, a les 16:38 estava jo una altra vegada al carrer, i a veure què feia jo ara fins les 18:00 hores, que començava el concert. Estava una mica cansat (havia anat al matí a córrer), feia fred i plovisquejava. Tenia ganes de seure i entrar en calor. Què haurieu fet vosaltres? Segurament entrar en un bar i prendre un cafè. Però no, he triat l’opció més econòmica d’anar a la Catedral i intentar seure als bancs.

No ha estat, però, una mala opció, ja que estava a punt de començar la missa de 5 i avui era diumenge de Rams. I aquí una de les coses que us volia explicar: com mana la tradició s’ha llegit avui la Passió segons Sant Lluc. Jo, dintre d’un dels majors temples de la cristiandat, he estat partícep d’un acte molt buit d’emoció i espiritualitat. Convindria repassar de tant en tant el que es fa a la litúrgia.

Un cop al concert, s’ha cantat una altra Passió, la de Sant Mateu, i no sé si ha estat per haver hagut d’estar tota l’estona dret (les 2000 butaques de la Filharmonia estaven totes ocupades), o bé pel so sublim de l’orquestra i dels cantants, però en qualsevol cas la capacitat transformadora del concert ha estat en aquest cas molt superior a la de la missa. Aquesta sí que ha estat una bona manera de començar la Setmana Santa.

Em vaig adonar no fa massa que si li volia treure més rendiment al meu iPod necessitava comprar-me uns auriculars de butxaca. Així segur que el portaria sempre a sobre i l’escoltaria més.

Volia comprar-me alguna cosa que sonés prou bé però sense gastar-me massa. Em vaig marcar com a límit el preu de 20 EUR-. Vaig anar al SATURN, que com ja sabeu em queda al costat de casa, i després de donar-li moltes voltes vaig endur-me uns Sennheiser per 19′99 EUR-. Si són Sennheiser, segur que són bons, vaig pensar. Greu error, el raonament encertat hauria d’haver estat el següent: si només costen 20 EUR-. segur que són dolents. Efectivament així és, ja que només connectar-los, i fins i tot sense reproduir cap cançó, se sent un “fff…” continu. Això vindria a dir que reaccionen al soroll elèctric. Una porqueria, vaja.

En qualsevol cas no és aquest l’objecte del post, sinó que volia reflexionar sobre el sentit de l’olfacte. Resulta que els auriculars en qüestió són in ear i s’ajusten a les orelles igual com els taps que es posa en Jaumet per anar a dormir. La sensació és estranya per a mi, es crea com un buit, es perd el sentit de l’equilibri i de contacte amb l’espai, com si les relacions gravitatòries haguessin canviat.

El realment interessant va ser quan, en dur-los posats, vaig anar un moment a la cuina a preparar-me un te. De sobte vaig obrir la caixa per a agafar una bosseta i fuaammmm!, l’olfacte (o el meu cervell) va captar l’essència d’aquell te com mai abans m’havia passat.

Interessant reflexió sobre com interactuen els sentits entre ells, com uns se sobreposen als altres, i en definitiva, com ens presenten el món al nostre cervell (o dit d’una altra manera: en quin grau els sentits “poderosos” distorsionen la realitat, o quines moltes sensacions o vivències ens estem perdent cada dia).

Si no ho heu experimentat, feu-ho, val la pena. I llavors ho comentem.

D’algun mode o un altre haig d’explicar el meu silenci des de cap d’any. Naturalment l’aventura continuava després de festes, és a dir, després de Reis, però d’algun mode o un altre vaig rebre una bufetada celestial el dia que vaig haver d’agafar l’avió en el mateix dia que jugava amb els meus nebots, que no era un altre dia que el dia de Reis. Naturalment, quan canvies de paratge amb un embolic mental semblant al paràgraf que acabo d’escriure, la bufetada celestial que t’enduus és d’antologia.

Us volia jo haver parlat de la neu de Colònia, que de calendaris d’Advent ja sé que aneu molt ben assabentats, però de neu blanca no en sabeu res, i més quan he descobert el per què de la representació estelada de la neu: els flocs de neu tenen veritablement forma d’estrella punxeguda.

Però no estava jo animat com per anar admirant els fenòmens metereològics. És més, fins i tot em molestaven les persones que tenia al voltant. I en aquesta dinàmica de rebotar contra les parets i llençar-me per barrancs nevats no es pot fer altra cosa que començar a pensar en una retirada a temps. Les coses no han de ser forçosament per sempre i la sed de noves aventures començava de nou a aflorir.

Per sort, i mentres esperava que el temps decidís per mi, per les tardes m’agafava la guitarra i me n’anava a fer classes als meus benvolguts alumnes, alguns dels quals ja coneixeu. Allà tot tornava a la normalitat, tot tornava a fluir, les complicitats es reproduïen i les tensions es calmaven. Però no deixa de ser problemàtic que hom se senti només a gust quan es troba a la feina.

I d’aquí a aleshores han passat tantes altres coses que fan girar les referències igual com gira la camisa del governador, avui aquí, demà allà.  Parlo (escric) des de les emocions. Demano disculpes si no es del tot intel·ligible. Alguns professors meus no l’haurien pas escrit millor.

I sobretot no defalliu; l’aventura continua.

PD. He aprofitat l’avinentesa per a migrar de servidor i actualitzar les DNS.  Poseu a prova el bloc, a veure si realment funciona al 100 %

En Dani Pons em va dir fa uns dies que havia anat al SATURN a escoltar el nou disc de l’Aniello, on toca Vivaldi i Piazzolla juntament amb els seus germans [Aniello Desiderio's Quartetto Furioso - Seasons from Vivaldi & Piazzolla]. “Ach, der SATURN…” vaig contestar. Ja no em recordava que encara existien les botigues de discos. És més, ni recordava que el SATURN de Colònia és la botiga de discos més gran d’Europa. Fins i tot havia oblidat que visc just davant del SATURN, i que quan algú ve a casa el primer que faig és endur-me’l a la meva habitació, mostrar-li les vistes des de la meva finestra i dir-li: mira, la torre del SATURN [comprova-ho tu mateix].

El dilluns, com és el meu dia lliure, vaig aprofitar per sortir a fer-me una volta i veure què es coia. No va ser fàcil, però, anar travessant les proves que em sortien al pas. Només entrar al SATURN, una destral gegantina de prop de dues tones de pes es va deixar caure just per la meva esquena. Vaig haver de saltar precipitadament endevant per no quedar-me en el lloc. Així és com reben els clients en aquesta botiga.

Un cop dins vaig aparèixer en una sala enorme on només podia veure DVDs. Hauran tret els discos? em vaig preguntar ingènuament. Però no m’ho podia creure, ja que a l’entrada hi havia un cartell de 8 metres de llarg anunciant l’últim treball d’en Robbie Williams. Li vaig preguntar a uns dels molts venedors que pul·lulaven per la sala i em va dir que havia de baixar un pis. Ah d’acord, gràcies, ja no em recordava, que sàpiga vostè que fa temps que no em deixava veure per aquí.

En aquest moment vaig pensar que potser era el moment adequat d’escampar la boira, de no temptar de nou la sort. Si només entrar al recinte una destral gairebé em trenca en dues peces, no volia imaginar que podia venir en canviar de pis. Però bah, la vida són dos dies, i què és la vida sense aventures. El més greu que em podia passar és que baixant les escales del pis em comencés a rodar per l’esquena una bola de la mida d’un dinosaure, igual com va descriure l’inspirat guionista dels Goonies. I efectivament, només començar a baixar les escales, la bola que cau i que em persegueix escales avall. Sort que estic fort i vaig poder suportar un llarguíssin esprint de 30 segons que va trigar la bola en anar més enllà del meu camí. Havia superat amb èxit les proves i em trobava davant dels discos de música clàssica.

Aquest va ser un dels pocs moments de la vida en els quals et penses que ho saps tot i que la culpa és dels altres. Em preguntava, on coi haig de començar a buscar el disc? La lògica em deia que anés a la secció de guitarra i allà busqués per la A d’Aniello. Però sense èxit: no hi havia rastre d’ell. Llavors et ve al cap l’error número 1 de les botigues de discos: QUINS CRITERIS SEGUEIXEN A L’HORA D’ORGANITZAR ELS CDS? Qui ho sàpiga, que ho deixi en els comentaris.

Li vaig preguntar a uns dels venedors del local, no sense por a què em clavés un ganivet al coll. Però lluny d’això, va mirar el seu ordinador, em va dir la data del llençament del disc, i em va acompanyar amablement fins al lloc exacte on es trobava el disc. Molt bé, gràcies signori. Llavors l’error número 2 de les botigues de discos: ¿PER QUÈ LES BASES DE DADES DE QUÈ DISPOSEN ELS VENEDORS NO ESTAN TAMBÉ A DISPOSICIÓ DELS CLIENTS, IGUAL A COM PASSA EN UNA BIBLIOTECA, PER POSAR NOMÉS UN EXEMPLE? No crec que fos massa difícil.

Sigui com sigui, ja tenia el disc a les meves mans i em disposava a escoltar-lo. A diferència del que opinava en Dani, que deia que li sobtava el Vivaldi, a mi em va semblar prou interessant com per a voler tenir el disc, però oh, el CD valia 17,95 EUR, el que vindria a ser l’error número 3 de les botigues de discos: NO ES PODEN VENDRE CDS PER SOBRE DE 10 EUR. I no és que ho hagi decidit jo, sinó que és el mercat qui ens ha establit aquesta frontera dins el cap. Amb tota la meva pena vaig deixar el disc allà on es deixen els discos rebutjats, els que no acaben al carro de la compra, els que per alguna raó o altra no tenen sortida i s’acaben convertint en un bonic contrasentit. Perquè com diu en Ramoncín, i a més amb tota la raó del món, per què pagar per una cosa que es pot obtenir gratis? Una estona més tard vaig buscar a Spotify i allà estava, davant de mi i a l’alçada d’un clic, el mateix que una estona abans valia 17,95 EUR. Que algú m’expliqui el perquè, si és que es pot. Gaudiu-lo per aquí > l’Aniello a Spotify

Però bé, no tot seran errors i estratègies equivocades. El SATURN també té una cosa bona, i és que es poden sentir tots els discos que tenen a la venda. I tal com deixava un disc em queia a la mirada un altre que em va cridar l’atenció per tres motius: el primer perquè era només repertori de Giuliani, uns dels compositors per a guitarra més desprestigiats; el segon perquè tocaven guitarres originals d’època; i el tercer perquè costava 9,99 EUR, just al llindar del que ha de costar un CD.

Haig de confessar que només agafar-lo vaig pensar “vaaaaale, ja estan aquí uns altres listillos que agafen instruments antics i es pensen que ho saben tot” ***. Però el que deiem, al SATURN es poden escoltar els discos per saber de què van, i quan vaig escoltar el fragment que us posaré a continuació vaig saber al moment que em comprava el disc.

Fragment de la Rossiniana nº 1

Només cal aquest curt fragment per a reivindicar la figura de Giuliani com a compositor i sobretot com a guitarrista, del qual com a tal mai es parla, i de pas invalidar qualsevol interpretació que haguem pogut escoltar abans, a més de corroborar el que ja intuïem, que no és altra cosa que en Pavel Steidl és un mentider [mira'l], en José Miguel Moreno és un pesat [però almenys té classe] i en Ricardo Gallén sotmet sense miraments la guitarra a un règim de prostitució [escolta-ho amb les teves pròpies orelles].

Es diuen Claudio Maccari i Paolo Pugliese, tenen una web que és www.maccaripugliese.com i allà podeu veure uns vídeos que no tenen desperdici. Gaudiu-los i penseu en mi.

*** Noteu que estic carregat de prejudicis.