Willkommen Köln! v6.0

Ja sabeu quina és la pregunta que em fan els catalans quan torno d’Alemanya. El que no sabeu és què em pregunten molts alemanys quan s’assabenten que sóc català:

—I tu, que ets de Barcelona, què coi fas a Alemanya?

Els alemanys tenen una imatge idíl·lica de la ciutat comtal. No és per menys: arquitectònicament és una de les ciutats més interessants del món. Però no ha estat fins que he viscut a altres ciutats, fins que he parlat amb altres persones que m’han fet prendre consciència, quan m’he adonat d’aquesta realitat. A l’escola on anava ens ensenyaven a fer arrels quadrades i ens explicaven la composició química de la molècula d’àcid sulfúric enlloc d’ensenyar-nos, per exemple, a apreciar la bellesa de les cases del nostre entorn. A més, el barri on visc és, sempre parlant des del punt de vista arquitectònic, i tret de comptades excepcions, una de les més brutals aberracions que he vist mai.

L’altre dia, dins del programa de teràpia familiar que practiquen els meus pares, vam anar a passar el dia a Barcelona. No m’agrada anar a Barcelona perquè penso que les portes de les estacions de la Renfe em trinxaran algun dia com si fos una síndria, però havia de fer l’esforç per salvar la família. I vet aquí que després sempre m’alegro de tornar a veure les fabuloses cases de l’Eixample.

Noteu que estic parlant tota l’estona en clau arquitectònica. També podria afegir que ha fet un hivern molt suau, un hivern disfressat de primavera vergonyosa que ha convidat a molts a sortir en màniga curta i a fer una volta per la platja. En això estàvem quan em vaig fixar en l’ambient de la ciutat, en allò que els estrangers creuen que és el tarannà de Barcelona. I vet aquí que en tota una tarda de voltar amunt i avall no vaig veure res que em fes somriure, tret d’un noi que tocava la guitarra i cantava al costat de la Barceloneta amb certa gràcia.

Que els tòpics existeixen per alguna raó és una sentència que accepto com a vàlida, però malauradament aquesta vegada haig de dir que a Barcelona no he trobat ni rastre de vitalitat en l’ambient. Només aquells que es posen al Portal de l’Àngel a fer salts i a muntar xivarri, i uns quants negrets porucs que intenten vendre algunes ulleres de sol abans de què arribi la Guàrdia Urbana a picar-los al cul. Però ni rastre de gent que surt al carrer per amor a l’art, com sí he vist repetidament a les avorrides ciutats alemanyes. Serà que la normativa municipal de Barcelona, en un afany recaudatori sense límits, ha acabat expulsant l’ànima de la seva pròpia ciutat.

L’ambient cool da la siutat da Barsalona.