L’efecte 2010 (és a dir, l’efecte 2000 però amb 10 anys de retard) ha arribat a duoZanetti. Les noves DNS estan deambulant per la xarxa i els servidors no responen. Tant de bo sigui només un susto i poguem recuperar tot el que allà estava allotjat.

Per la resta, us desitjo una bona entrada d’any i els millors desitjos per al 2010.

No queda molt a explicar de Colònia abans de què marxi de vacances, tret de què ha caigut una nevada el cap de setmana que ha deixat unes postals precioses.

M’acomiado de vosaltres probablement fins a inicis de 2010, quan l’aventura continuarà si Déu vol. Abans, però, voldria reflexionar sobre un fet que fa anys m’ocupa els pensaments: us agraden les felicitacions de Nadal que rebeu?

Per a evitar decepcions i males cares ara que venen festes, us proposo 3 alternatives, en funció de com viviu les tradicions, o del vostre gust, o simplement del vostre estat d’humor actual.

Si ets una persona tradicional i t’agraden les coses correctes, clica aquí > [Jo sóc una persona recta i assenyada]

Si ets una persona transgressora i t’agrada generar caos, clica aquí > [Jo sóc un revolucionari i he inventat les arrels quadrades]

Si estàs en terra de ningú, de bajón, o en aquella edat tonta que no saps si t’agrada la carn o el peix, clica aquí > [Jo no sóc res; si de cas, un simple proletari]

En qualsevol cas, siguis com siguis, Déu t’estima igual i el nen Jesús també neix per a tu.

Bon Nadal, feliç any nou i fins aviat.

Atenció a aquells que aneu a la Viquipèdia a la recerca de coneixement. Casualment vaig arribar a l’entrada de n’Eduardo Pérez Maseda i em vaig trobar amb això:

Imagineu-vos la credibilitat que li dóna a l’eina. Uns dies després ja em vaig trobar novament l’entrada “políticament correcta”:

Però qui em fa creure a mi ara que el bon home va ser professor de l’Autònoma de Madrid.

Aneu en compte quan busqueu sobre Diògenes o Kierkegaard.

En Dani Pons em va dir fa uns dies que havia anat al SATURN a escoltar el nou disc de l’Aniello, on toca Vivaldi i Piazzolla juntament amb els seus germans [Aniello Desiderio's Quartetto Furioso - Seasons from Vivaldi & Piazzolla]. “Ach, der SATURN…” vaig contestar. Ja no em recordava que encara existien les botigues de discos. És més, ni recordava que el SATURN de Colònia és la botiga de discos més gran d’Europa. Fins i tot havia oblidat que visc just davant del SATURN, i que quan algú ve a casa el primer que faig és endur-me’l a la meva habitació, mostrar-li les vistes des de la meva finestra i dir-li: mira, la torre del SATURN [comprova-ho tu mateix].

El dilluns, com és el meu dia lliure, vaig aprofitar per sortir a fer-me una volta i veure què es coia. No va ser fàcil, però, anar travessant les proves que em sortien al pas. Només entrar al SATURN, una destral gegantina de prop de dues tones de pes es va deixar caure just per la meva esquena. Vaig haver de saltar precipitadament endevant per no quedar-me en el lloc. Així és com reben els clients en aquesta botiga.

Un cop dins vaig aparèixer en una sala enorme on només podia veure DVDs. Hauran tret els discos? em vaig preguntar ingènuament. Però no m’ho podia creure, ja que a l’entrada hi havia un cartell de 8 metres de llarg anunciant l’últim treball d’en Robbie Williams. Li vaig preguntar a uns dels molts venedors que pul·lulaven per la sala i em va dir que havia de baixar un pis. Ah d’acord, gràcies, ja no em recordava, que sàpiga vostè que fa temps que no em deixava veure per aquí.

En aquest moment vaig pensar que potser era el moment adequat d’escampar la boira, de no temptar de nou la sort. Si només entrar al recinte una destral gairebé em trenca en dues peces, no volia imaginar que podia venir en canviar de pis. Però bah, la vida són dos dies, i què és la vida sense aventures. El més greu que em podia passar és que baixant les escales del pis em comencés a rodar per l’esquena una bola de la mida d’un dinosaure, igual com va descriure l’inspirat guionista dels Goonies. I efectivament, només començar a baixar les escales, la bola que cau i que em persegueix escales avall. Sort que estic fort i vaig poder suportar un llarguíssin esprint de 30 segons que va trigar la bola en anar més enllà del meu camí. Havia superat amb èxit les proves i em trobava davant dels discos de música clàssica.

Aquest va ser un dels pocs moments de la vida en els quals et penses que ho saps tot i que la culpa és dels altres. Em preguntava, on coi haig de començar a buscar el disc? La lògica em deia que anés a la secció de guitarra i allà busqués per la A d’Aniello. Però sense èxit: no hi havia rastre d’ell. Llavors et ve al cap l’error número 1 de les botigues de discos: QUINS CRITERIS SEGUEIXEN A L’HORA D’ORGANITZAR ELS CDS? Qui ho sàpiga, que ho deixi en els comentaris.

Li vaig preguntar a uns dels venedors del local, no sense por a què em clavés un ganivet al coll. Però lluny d’això, va mirar el seu ordinador, em va dir la data del llençament del disc, i em va acompanyar amablement fins al lloc exacte on es trobava el disc. Molt bé, gràcies signori. Llavors l’error número 2 de les botigues de discos: ¿PER QUÈ LES BASES DE DADES DE QUÈ DISPOSEN ELS VENEDORS NO ESTAN TAMBÉ A DISPOSICIÓ DELS CLIENTS, IGUAL A COM PASSA EN UNA BIBLIOTECA, PER POSAR NOMÉS UN EXEMPLE? No crec que fos massa difícil.

Sigui com sigui, ja tenia el disc a les meves mans i em disposava a escoltar-lo. A diferència del que opinava en Dani, que deia que li sobtava el Vivaldi, a mi em va semblar prou interessant com per a voler tenir el disc, però oh, el CD valia 17,95 EUR, el que vindria a ser l’error número 3 de les botigues de discos: NO ES PODEN VENDRE CDS PER SOBRE DE 10 EUR. I no és que ho hagi decidit jo, sinó que és el mercat qui ens ha establit aquesta frontera dins el cap. Amb tota la meva pena vaig deixar el disc allà on es deixen els discos rebutjats, els que no acaben al carro de la compra, els que per alguna raó o altra no tenen sortida i s’acaben convertint en un bonic contrasentit. Perquè com diu en Ramoncín, i a més amb tota la raó del món, per què pagar per una cosa que es pot obtenir gratis? Una estona més tard vaig buscar a Spotify i allà estava, davant de mi i a l’alçada d’un clic, el mateix que una estona abans valia 17,95 EUR. Que algú m’expliqui el perquè, si és que es pot. Gaudiu-lo per aquí > l’Aniello a Spotify

Però bé, no tot seran errors i estratègies equivocades. El SATURN també té una cosa bona, i és que es poden sentir tots els discos que tenen a la venda. I tal com deixava un disc em queia a la mirada un altre que em va cridar l’atenció per tres motius: el primer perquè era només repertori de Giuliani, uns dels compositors per a guitarra més desprestigiats; el segon perquè tocaven guitarres originals d’època; i el tercer perquè costava 9,99 EUR, just al llindar del que ha de costar un CD.

Haig de confessar que només agafar-lo vaig pensar “vaaaaale, ja estan aquí uns altres listillos que agafen instruments antics i es pensen que ho saben tot” ***. Però el que deiem, al SATURN es poden escoltar els discos per saber de què van, i quan vaig escoltar el fragment que us posaré a continuació vaig saber al moment que em comprava el disc.

Fragment de la Rossiniana nº 1

Només cal aquest curt fragment per a reivindicar la figura de Giuliani com a compositor i sobretot com a guitarrista, del qual com a tal mai es parla, i de pas invalidar qualsevol interpretació que haguem pogut escoltar abans, a més de corroborar el que ja intuïem, que no és altra cosa que en Pavel Steidl és un mentider [mira'l], en José Miguel Moreno és un pesat [però almenys té classe] i en Ricardo Gallén sotmet sense miraments la guitarra a un règim de prostitució [escolta-ho amb les teves pròpies orelles].

Es diuen Claudio Maccari i Paolo Pugliese, tenen una web que és www.maccaripugliese.com i allà podeu veure uns vídeos que no tenen desperdici. Gaudiu-los i penseu en mi.

*** Noteu que estic carregat de prejudicis.

Els alemanys tenen moltes coses que nosaltres no tenim, especialment ara que arriba el Nadal i el temps s’omple de tradicions. Per començar celebren l’Advent amb molta més consciència que nosaltres. Per a aquesta fita tenen un calendari que anomenen Adventskalender i que va del dia 1 de desembre fins el 24. Els més petits tenen un calendari real on cada dia es representa amb una porta que obren al matí i de la qual surt un regalet o una xocolatina. Jo tinc una alumna que m’estima molt, que en explicar-li que a Espanya no tenim aquesta tradició, li deuria fer llàstima perquè a la propera classe em va regalar un. Aquest és el meu Adventskalender:

En principi s’ha d’obrir una porta cada dia, des de l’1 fins a la nit de Nadal, sinó et vénen tots els mals o pot ser que no rebis tots els regals que et desitjaves. Però jo vaig tenir un antull de xocolata i en vaig obrir 5 de cop. Em van començar a sortir animalets, instruments musicals, un ninot de neu… Els que més gràcia em van fer els vaig fotografiar.

Això és, com ja he dit, fins el dia 24. Aquell mateix dia, al vespre, es reuneix tota la família al voltant del Tannenbaum (o arbre de Nadal o avet). Allà es troben ja tots els regals que els ha portat el Weihnachtsmann o Pare Noël.

Una altra tradició que també tenen i no acabo d’entendre ocorre dies com avui, els 6 de desembre, quan ve en Sankt Nikolaus i deixa regals. Els nens han d’haver netejat les sabates la nit anterior, i en llevarse se les troben plenes de xocolatines i regalets. I penso jo, quina diferència hi ha entre Sant Nicolau i el Pare Noël? Jo no ho sé, tot i que m’ho han intentat explicar. Però per a ells és la diferència prou clara.

Aquest matí m’he llevat relativament d’hora per a ser diumenge (9:36 AM) i en sortir de la meva habitació m’he trobat a la porta tot un munt de xocolates i Süßigkeiten (llaminadures). Les meves companyes de pis són molt simpàtiques i m’estimen.

Bonica jornada el dia d’avui. A més s’hi ha afegit l’ex d’una de les meves companyes i s’han dedicat a coure galetes (Kekse backen), una altra de les tradicions nadalenques. Algunes de les que han fet estaven bones, sobretot les més grossetes.

El que no celebren els alemanys són els Reis Mags. És més, no poden entendre que siguin ells qui portin els regals i no el Pare Noël. I no intenteu fer-los-hi entendre, jo ho he provat i és impossible. Estranya circumstància, quan són precissament els 3 Reis d’Orient qui li porten els presents al nen Jesús.

No deixa de ser tot plegat una anècdota que explicaria el perquè de les dificultats d’integració dels col·lectius provenients d’altres cultures. Com ens hem d’arribar a entendre amb el cap si ja les coses que ens afecten més profundament al cor som incapaços d’assimilar-les?