Aquests últims dies he estat una mica inactiu ja que he rebut la visita del sempre benvolgut doctor Banegas. Quina sorpresa la meva quan, parlant-me de les novetats a la seva vida, m’ha fet saber que un dels seus companys del màster que està fent és un antic professor meu. Dóna-li records de part meva!, li he dit. Ja veurem si ho fa, en Banegas no és l’alegria de la huerta.
D’això i de moltes altres coses hem xerrat en aquests 5 dies que hem estat junts. Sempre un plaer conversar amb ell, tot i que sovint em posa el cap com un bombo amb unes idees encara més tancades que les meves. Després per les nits tinc malsons.
Dissabte a la nit, sense anar més lluny, vaig somiar que la meva integració a Alemanya arribava a un punt tan excels que em feien catedràtic de l’Escola Superior de Música del Rin del Nord-Westfàlia. Així d’un dia per l’altre, sense proves ni res. Només per mèrits artístics, potencialitats desenvolupatives i desenvolupadores, i capacitat de transformació.
L’altre catedràtic, potser gelós, potser amb por a quedar enrere, potser simplement per amor propi, s’apuntava a fer un màster en musicologia. Volia treballar en eines d’investigació i recerca. Fins aquí perfecte, cadascú és lliure de fer el que vulgui i de formar-se de la manera que cregui més adient.
No sé ben bé per què, aquesta part del somni no la recordo massa, però en un moment donat jo podia llegir els missatges que es publicaven en el fòrum dels estudiants, que normalment no són públics. No sé si això tenia alguna cosa a veure amb el fet de què jo als 36 anys em casava amb la filla del conserge de l’Escola.
Però bé, no ens desviem del tema, que prou interessant és. Quan el meu col·lega, dins els fòrums, intentava justificar l’objectiu de la seva investigació, escrivia coses com aquesta:
Tot i això m’adono que els criteris de “qualitat” de la música són tant perillosos quan no estem parlant dels noms més consagrats que miraria d’esquivar-los atenent a la quantitat de música escrita per un autor i el pes que hagi exercit en el repertori general.
M’ho vaig haver de llegir mínim 3 vegades per arribar a corroborar que, efectivament, el paràgraf era totalment inintel·ligible. Llavors no sé què més venia, crec que anava a prendre una cervesa, i de sobte apareixia la meva mare i em deia que si ja havia passat l’aspiradora i que si menjava prou, i jo deia que estava indignat, que no em podia imaginar cap dels meus professors de la Ramar escrivint així, i ell en canvi superava en la seva nòmina 4 vegades la dels mileuristes.
Llavors m’he despertat de cop amb molta set d’aigua i amb la imatge molt fixa de la meva mare. ¿Per què coi em preguntava si menjava prou, si m’he engreixat més de 12 kilos en els últims 2 anys? En Banegas encara dormia estirat en el matalàs inflable al peu del meu llit. Certificava que tot havia estat un malson. Per sort aquestes coses només passen en l’obscur món del darrere.
Ay, Monterroso!