Ahir al migdia, quan arribava a Colònia en l’autobús, em vaig emocionar quan, circulant per la vora del Rhin, veia persones passejant per sobre d’una catifa de fulles del color de la mel. El dia era fred i ennuvolat però els rajos de sol es colaven entre núvol i núvol, que s’empenyien mandrosament l’un amb l’altre en una cursa cap a l’infinit.

Quan vaig arribar a casa (l’antiga encara) pujava les escales i l’estòmac se’m començava a tancar. Quina bírria, tornar a casa després d’una setmana i sentir-te així, vaig pensar. Quina llàstima que les coses puguin degenerar tant.

Avui tenim un dia net i clar i he anat a reservar una furgona per a fer la mudança. Això serà dilluns, si tot acaba quadrant, i ja tinc alguns voluntaris que vindran de gust a ajudar-me a traslladar els meus trastos. Tot i això, faig des d’aquí una crida a la solidaritat. Només cal que envieu un sms al 4478 seguit de la paraula MEPIROVAMPIRO i el missatge que voleu deixar, quantitat de gent que veniu, preferències musicals que us agradaria sentir a la furgoneta i l’embotit que voleu dins el bocata (absteniu-vos els vegetas).

Ah! I prometo cervesa per a tots (excepte per al xòfer, és clar, no la liem a última hora).

Demà molt d’hora me’n vaig a Espanya uns dies, aprofitant que als nens els han donat vacances de tardor.

Si l’Otger em sentís (us en recordeu, de l’Otger???) em diria: no, Coca, a Espanya potser hi vas tu… Jo vaig a Catalunya. D’aquest tipus de converses ja fa ara uns tres anys més o menys. No és que les trobi a faltar pas ni molt menys, però m’ha fet gràcia recordar-les.

No crec que per aquestes dates sigui aquest un tema de conversa a Espanya —tret dels episodis protagonitzats per n’amic Jan, totalment capficat ja en la seva personal pre-pre-campanya electoral—, sinó que més aviat seria la crisi i els seus derivats. Però no està de més preguntar-li a Espanya que és el que pensa d’ella mateixa. Jo ho acabo de fer i m’ha respost, com no podia ser d’altra manera, molt diplomàticament:

Bones vacances!

Perdoneu el to de l’entrada, a més de tractar-se d’un post que no estava programat, però és que acabo d’arribar de casa de les meves noves companyes de pis, que hem estat sopant junts, i ja hem quedat que farem una festa plegats cap el 31 d’octubre. Atenció, repeteiexo, festa a caseta el 31 d’octubre.

Això no deixaria de ser extraordinari si no sabessiu que en el pis on estic ara i des d’on us escric aquestes línies no hi ha hagut mai una festa en els 15 mesos que fa que hi visc. Klingt komisch, ist aber so. I els que em coneixeu sabeu que no sóc cap home de festa major, però és clar, on visc ara no és altra cosa que un règim hospitalari.

Així que repeteixo un cop més:

31 Oktober 09 : Fiestón Kasa Ábel
Gereonswall, 46 : Köln

I ara ja puc anar a dormir tranquil Bona nit!

Mira per on, el 18 de juny de 2008 escrivia el següent post: L’Abel busca pis! (i el troba). Mira per on, en aquell moment escrivia que “unes simpàtiques noies” volien agafar-me com a company de pis. Bé, tampoc és cap mentida, ja que de les tres que hi havia aleshores només en queda una, i aquesta s’ha revelat de tot menys simpàtica.

Mira per on, us deia en aquell moment que no us podia mostrar com era l’edifici. Ara sí, ara torno a tenir càmera de fotos i acabo de fer una foto de la bonica façana que no deixa de recordar-me, salvant les distàncies, la Casa Amatller de Puig i Cadafalch.

Aquí visc jo per poc temps més, gràcies a Déu.

I aquesta és la Casa Amatller, al Passeig de Gràcia.

Mira per on, me’n vaig a viure al centre de Colònia, a 5 minuts de la Catedral. Ara no hi ha excusa per no anar a missa. Què content que estic.

Mira per on, tornaré a tenir dues companyes de pis. Encara no he tingut temps de fer-les fotos, però aquestes segur que es deixen. La mudança en dues setmanes!

Per tot això, i per tot el que ha de venir, queda inaugurat el nou Willkommen Köln! v4.3. Gaudiu-lo!

Ja fa un temps que la gent de duoZanetti estan mosquejats degut a la meva inactivitat. Per això m’han començat a pressionar per a què em torni a posar a fer coses; l’èxit de Just Rudi [1] [2] i el Mel de Catem! obtingut [3] va deixar el nom de duoZanetti molt amunt i no volen perdre l’empenta que els hi va donar en aquell moment.

Jo, com ja sabeu, estic per ara intentant trobar una sortida a la complicada situació emocional en què em trobo. No cal dir-ho que sense pau espiritual no es pot viure, i per ara les meves energies estan concentrades en intentar trobar un lloc més amable on viure. Però resulta que fa uns dies, mentre esmorzava, sentia queixar-se la meva companya de qui ja us he parlat i se’m va acudir una nova idea per a una cançó. La vaig enregistrar abans d’ahir amb el meu nou micro:

La cançoneta

El jefazo de duoZanetti em va dir que bé, que no està mal, que la veu em sona bé per primera vegada en molt de temps, però que és un poc curta, i que segurament jo puc fer més i millors coses. Au, d’aquí una setmana tornes, només li va faltar dir.

En un principi em vaig sentir afalagat, no cada dia t’estan reconeixent el talent. Però de sobte em va venir un atac de por: I ara què? Com faig continuar la cançó? De fet, no hi ha molt a dir, vaig pensar, ja que tot continua sempre igual. Però això no és excusa: ells volen una cançó d’un mínim de tres minuts.

Com que em consta que la gent de duoZanetti no mira el meu bloc, se m’ha acudit de preguntar-vos la vostra opinió, a veure si se us acut una segona i tercera estrofa amb un altre text. Una altra melodia alternativa és també benvinguda. Us poso el que fa la guitarra, per si voleu provar de cantar a sobre:

La guitarreta sola

Veurem què fem de bo entre tots.

PD: L’amic Peter Pan volia escoltar alguna cosa de guitarra clàssica… Això encara trigarà uns dies, però paciència, que és la mare de la ciència

I va sense segones. M’he comprat aquest micro perquè l’anterior, amb el qual vaig enregistrar el meu disc, sonava una mica a llauna i ja no em donava gust enregistrar-me. Aquest d’ara és un AKG C 1000 S, un clàssic de la microfonia avançada que he aconseguit gràcies a eBay per menys del 55 % del seu valor de mercat. No te digo ná y te lo digo to.

Ahir ja el vaig estrenar i no vaig quedar pas descontent. Quan tingui una estona us explico els avenços en la matèria.

Després del breu però intens monogràfic dedicat als meus companys de pis, la lògica conseqüència no és altra que buscar pis. M’és igual on, m’és igual quant costi (dintre d’uns límits, és clar), m’és igual si és més gran o més petit, o si és més bonic o no tant. L’únic que demano —i espero tenir un poc de sort— és que a dins hi visquin persones normals.

Insisteixo en el terme normals, ja que no busco cap cosa extraordinària. Ni pretenc viure amb princeses, ni amb intel·lectuals, ni amb gent que destaqui en algun dels 5 arts, ni res d’això. Només vull trobar persones que s’alegrin de la vida, que et mirin a la cara i et demanin sense por “ei, com et va?”.

La cosa, però, no resulta fàcil, ja que ens trobem a l’inici del semestre universitari i la ciutat rep un allau d’estudiants que, com jo, busquen on instal·lar-se. Precissament estic acollint amb molt de gust un antic company d’estudis que també acaba d’arribar a Colònia i busca pis. Està a punt de trobar-ne, però mentrestant es queda a casa meva contemplant el panorama.

Us el presento. Es diu Jaime, toca la guitarra com jo, és de Santander, molt simpàtic, i ja veu per on van els trets a casa meva:

Segurament ens ho passarem molt bé aquest any…