Quan va escriure l’anunci interessant-se per viure en el nostre pis, va dir que tenia rastes. A mi això em va conmoure, ja que va existir una llunyana època en la meva vida en què qualsevol noia amb rastes m’agradava. Em vaig imaginar una cosa com la següent:

Malauradament la noia, quan va entrar per la porta per primera vegada, va resultar ser una cosa més semblant a això:

Jo pensava que, tot i això, ens podríem fer amics, ja que no sóc persona que es deixi emportar per aparences. Potser té bon cor, potser és bona gent, potser sap cuinar i m’ensenya alguna cosa bona, potser és divertida i fem aquí la festa, pensava jo per dins. Però per les nits, en apagar el llum, apareixia en els meus pensament:

A l’endemà la veia menjant coses congelades, o Calipos de pepsicola, o coses que jo no sabia ni que existien. Per les nits tornava a aparèixer silenciosament:

I a l’endemà la veia descalça per la casa, o en vernús, o tenyint-se els cabells de vermell…

[...]

Avui no l’he vist. Crec que està malalta. Tant de bo aquesta nit ja no apareixi més en els meus somnis…