Un altre dels motius del “Vida nova” són els nous companys de pis que tinc des de l’agost passat. Concretament són dos, un noi i una noia. No voldria aquí escriure públicament si m’agraden o no, ja que tinc por de les represàlies, en el cas que casualment llegeixin aquestes línies. Així que us faré una descripció el més objectiva possible.

Avui toca parlar del noi. No he fet una foto d’ell per por a espatllar la meva càmera, així que he hagut de recórrer a la xarxa per veure si el caçava d’alguna manera. Aquesta és la foto de les que he trobat que més justícia li fa:

Caldria afegir que té una mica més de panxa, però la resta és tot igual. Té 23 anys, s’alimenta d’entrepans amanits amb salsa barbacoa i gelat de xocolata i nata. Alguna vegada hem parlat i era de l’opinió que tornarà un dictador a la manera de Hitler. Ok, vaig pensar, tant de bo se t’endugui a tu en un tren. Treballar, el que és treballar, no treballa, entre d’altres coses perquè a Alemanya es pot viure tota la vida sense treballar (algun dia parlaré del sistema de protecció social), i estudiar ja ni en parlem. M’agradaria saber si és capaç de subjectar un llapis correctament.

En fi, qui va dir que les coses, arribades a un punt, no poden empitjorar? Un altre dia us parlaré de la noia.

PD. Ah, no cal dir-ho; no em faig mala sang, sinó que me n’enric.