Me’n vaig de vacances una setmana a Eslovènia (a veure les lesbianes, com diria la meva mare…). Això vol dir que durant la propera setmana no actualitzaré el bloc ni podré comentar.

(Quina novetat, podríeu dir, ni que jo fos un Enrique Dans…).

Doncs bé, gaudiu l’estiu i fins aviat.

Ahir vaig anar a tocar al casament d’una companya. Em va demanar que toqués dues peces, una per quan entrés el nuvi a l’església (vaig tocar el tema d’Star Wars) i l’altre havia de ser expressament el “Ochocientas notas para decir te quiero” del Just Rudi. Així ho vaig fer.

Després de la cerimònia em va venir una dona i em va dir que li havia agradat molt la peça que havia tocat i que l’havia fet plorar d’emoció¹. La veritat és que ahir vaig tocar aclaparadorament, però bé, en qualsevol cas no són coses que solen passar, que la gent s’emocioni tant com el qui toca. I evidentment em va omplir de satisfacció.

No explico això per a fer-me el xuleta, sinó per a fer veure que quan les coses les fem amb passió i amb sentit, s’obtenen els resultats. També explico això per a lluitar contra la desmotivació que de vegades s’instal·la en la nostra rudina.

¹ Aquest reconeixement anònim vindria també a reforçar el Mel de Catem! que ja tenim.