Me’n vaig de vacances una setmana a Eslovènia (a veure les lesbianes, com diria la meva mare…). Això vol dir que durant la propera setmana no actualitzaré el bloc ni podré comentar.

(Quina novetat, podríeu dir, ni que jo fos un Enrique Dans…).

Doncs bé, gaudiu l’estiu i fins aviat.

Ahir vaig anar a tocar al casament d’una companya. Em va demanar que toqués dues peces, una per quan entrés el nuvi a l’església (vaig tocar el tema d’Star Wars) i l’altre havia de ser expressament el “Ochocientas notas para decir te quiero” del Just Rudi. Així ho vaig fer.

Després de la cerimònia em va venir una dona i em va dir que li havia agradat molt la peça que havia tocat i que l’havia fet plorar d’emoció¹. La veritat és que ahir vaig tocar aclaparadorament, però bé, en qualsevol cas no són coses que solen passar, que la gent s’emocioni tant com el qui toca. I evidentment em va omplir de satisfacció.

No explico això per a fer-me el xuleta, sinó per a fer veure que quan les coses les fem amb passió i amb sentit, s’obtenen els resultats. També explico això per a lluitar contra la desmotivació que de vegades s’instal·la en la nostra rudina.

¹ Aquest reconeixement anònim vindria també a reforçar el Mel de Catem! que ja tenim.

Enmig de la calma estival, m’acabo d’adonar que un grup d’intel·lectuals m’acaben d’otorgar la prestigiosa etiqueta Mel de Catem! en reconeixement de la meva interpretació del preludi de la primera suite de Bach per a violoncel sol (és a dir, el “Ochocientas notas para decir te quiero” del Just Rudi. [anar]

No puc estar més content per aquest primer èxit! I voldria compartir-lo amb la gent de duoZanetti, sense els quals no hauria estat possible.

Gràcies a tots els que reconeixeu la meva feina!

Sé que alguns dels meus lectors habituals us preguntàveu si jo encara continuava a Colònia, o què feia exactament, a què dedico el temps, etc, ja que des de fa molt de temps no li dedico massa atenció al bloc.

Fent memòria de temps darrers, ara em sembla totalment improbable que escrigui que se m’estan caient els cabells o que em sorprengui pels colors que als vespres s’ajunten al cel.

No hi ha altra explicació a aquest fenòmen que la rudina, que s’ha instal·lat irremeiablement a la meva vida. Però bé, així és la vida, així és com ha de ser, i és alhora símptoma de què les coses més o menys rutllen.

En qualsevol cas, no patiu, que no penso abandonar aquest bloc, almenys mentre l’aventura alemanya perduri. Tot i que tampoc us prometo històries apassionants. A poc a poc ens anem fent grans, perdem la capacitat de sorprendre’ns…

(Maleïda rudina)

De mi depén fer-ho tot una mica més interessant. En això estem.