Recentment he llegit en un fabulós bloc la següent frase:
No está hecha la crítica para la boca del asno: refrán que destaca la crítica como práctica exquisita, relegada a una minoría intelectual privilegiada. (Madame Blavatsky)
“La crítica popular: refranero de críticos e intelectuales” a Esquince, 30 d’abril de 2009.
Evidentment la crítica no està a l’abast de tothom. S’ha de conèixer la tècnica, s’han de conèixer les tipologies i s’han de saber aplicar per a obtenir els resultats desitjats.
A les classes d’ètica de les escoles o a les assignatures del tipus “resolució de conflictes” que s’imparteixen en alguns estudis superiors se sol repetir fins a la sacietat que la crítica destructiva és producte del dimoni, un invent dels fills dels comunistes. En canvi, s’enalteix la crítica constructiva com si d’una cosa meravellosa fos, i es competeix dins les aules per veure qui és capaç d’assolir un pensament més constructivista.
Per sort –o per desgràcia; la paranoia col·lectiva ja no ens deixa pas tenir un pensament lliure– la cojuntura social ha canviat i el model constructiu (o constructivista, o el basat en la construcció) ha fet fallida. El España va bien ha resultat ser la màscara que amagava una crua realitat: el binomi constructors-banquers s’estava enriquint de mala manera. Per davant ens trobem ara un nou escenari, un nou horitzó el qual hem de fer l’esforç d’entendre per a arribar a conquerir-lo.
Per altra banda, mai no he estat defensor de plans d’estudis ni de projectes curriculars, ja que sovint les persones que es dediquen a aquestes feixugues tasques mai no tenen temps de trepitjar les aules, cosa que els deslitigima en certa manera. Per tant, i amb aquests dos arguments tan sòlids, queda sobradament demostrada la part teòrica del meu pensament d’avui: la crítica constructiva, a més d’inútil, és ingènua, estúpida i hipòcrita.
Ara passem a la part pràctica, que sempre sol ser la més divertida. Resulta que fa dos dies un bon amic em va convidar a menjar arròs amb llet, donat que ell se les dóna com a gran especialista en reposteria clàssica. Jo estava encantat de la vida, ja és gran la seva llegenda al voltant del seu arròs amb llet, i no volia de cap manera deixar passar l’oportunitat de tastar-lo. I el vaig tastar, vaja si el vaig tastar, que se’m va quedar enganxat al vel del paladar com si d’una bola de ciment es tractés. De sobte ens vam trobar en una situació incòmode. Jo vaig voler fer una crítica constructiva al respecte i va passar més o menys el següent:
Resulta que el meu amic va cuinar l’arròs amb llet amb arròs basmati, sense pensar que allò es convertiria en un sucedani d’Spontex. Jo, pobre de mi, vaig intentar suggerir-li de canviar el tipus d’arròs, tal com marquen els cànons de la crítica constructiva. Però els resultats no van ser els esperats, ja que ell va mirar cap a un altre cantó. Trenta segons de reflexió em van dur a la resposta, d’altra banda certament lògica: quan es produeix un conflicte en el qual una persona s’atreveix a suggerir a una altra, ens trobem davant un escenari on la persona número 1 està instal·lada dins l’opinió A, mentres que la persona número 2 es troba a B. La persona número 2 rep el suggeriment de 1 però es queda sense la raó per la qual es produeix la crítica. Això genera la desconfiança de saber que l’altre no li està dient tota la veritat, i reforça el sentiment mutu de que cadascú posseeix la raó.
La crítica mal anomenada destructiva és la que en realitat té una capacitat transformadora. És aquest el tipus de crítica que ataca els sentiments de l’altre la que li donarà l’opció de pensar en una manera alternativa. Quan després de beure’m 3 gots d’aigua em vaig aconseguir empassar el tap que obturava el meu coll, em vaig disposar a continuar en aquella activitat que semblava destinada als herois. Però en tornar a patir un atac de convulsions respiratòries, no vaig poder evitar de fer-li saber al meu amic que l’arròs basmati només serveix per a fer ensalada tres delicias, tot després de vomitar-li tot damunt la cara.
La pilota estava ara a la seva teulada. Li acabava de donar l’oportunitat de donar una resposta creativa, de fer-lo créixer en el seu nivell de pensament. Malauradament el meu amic no va estar inspirat i em va respondre contra-atacant-me. Estava clar que allò no anava enlloc.
Cinc minuts de silenci van portar una nova llum. El meu amic, que a part de ser un manetes en reposteria clàssica no és cap babau, va pronunciar per fi quelcom que obria un nou escenari: em reptava a millorar-lo.
Aquí va arribar la solució al conflicte. No et convenceré quan et suggeriré com ho has de fer, sinó que et convenceré quan et mostraré què bé ho sé fer jo. Aquesta resposta a la crítica demana d’una actitud d’extrema humiltat per part de la persona criticada, ja que de manera implícita, el criticat accepta l’error, l’objecte de la crítica. No és fàcil ni habitual, però, trobar-se amb persones capaces de rebaixar-se fins a aquests nivells: en una societat on la competitivitat és un dels pilars on es fomenta la productivitat, i on l’estrés provocat per les paradoxes d’aquestes tensions inhumanes es resol amb conceptes tan ingenus com el jo guanyo, tu guanyes, persones així les hem de cuidar molt més del que ens pensem.
Tot i això, la crítica no té per què sempre estar ben fonamentada pel sol fet de ser una crítica. De vegades tenim un mal dia, o se’ns confonen els sentiments i no sabem separar el que és personal del que és purament l’objecte criticable, o simplement volem ferir l’altre. Quan això passa, és també la persona número 2 qui, en un acte de grandiosa maduresa i seguretat en si mateix resol el conflicte treient ferro a l’assumpte i canalitzant les energies cap a una altra banda on millor servei faran. No és el que va passar amb el meu amic i el tema de l’arròs, ja que ni jo m’equivoco tant ni ell té la sort de sentir-se tan segur de si mateix. En qualsevol cas, us deixo a continuació l’exemple gràfic del que un dia podria arribar a passar:
Fins aquí la meva exposició dels fets. El meu gestor del bloc em diu que ja he escrit prop de mil cent paraules… Mai hauria d’haver utilitzat tantes paraules per a parlar d’una cosa que podria començar així: companys, rebutgeu els qui us demanen crítiques constructives, perquè d’ells no se’n parla en el regne de les emocions.
Em sembla que confons la crítica constructiva amb la crítica complaent o amb un suggeriment subtil o amb la hipocresia. Es pot dir: “Crec que no ha sortit massa bé aquest cop. Sempre el fas amb basmati? I amb arròs blanc, ho has probat?” o jo què sé. Una crítica constructiva tampoc té perquè ser complaent, però com diu el refrany castellà: se cazan más moscas con miel que con vinagre.
Imaginat dues persones no es coneguin de res. Una convida a l’altra a arròs i l’altra respon “esto está más seco que el coño de tu vieja”. Quin serà el resultat? A casa teva, sense cardar, maco.
Igualment, els dos personatges que poses com exemple sembla que es coneixen prou bé com per enfadar-se per un arrosset de res. En canvi, imaginat que Adam es passa el dia tocant-li els collons a l’Omnipotent: “Però, Déu, les bananes han de tenir aquesta forma tan ridícula? Com has pogut fer un animal tan ridícul com la marieta?”. Al final, Déu, que serà totpoderós i el que tu vulguis, però que té paciència finita, fa fora del paradís aquest torracollons amb una excusa qualsevol, com que s’ha menjat una poma o vés a saber.
També pot passar entre dues persones terrenals, sense que hi hagi l’esglaó de la divinitat. Adam li diu a Eva, “este arroz está más seco que el coño de tu vieja”. Llavors, a més de demostrar-se que Déu és dona, doncs té cony, Eva, farta com està de què el brètol que l’hi ha tocat per parella li falti al respecte constantment, li diu que se’n vagi a menjar una altra poma a la que pugui trovar-li algun forat on poder fotre un clau en condicions, ja que pel que a ella respecta no hi haurà ni Cains ni Abels i aquí s’ha acabat el llibre.
El problema d’Adam és que es creu suficientment intel·ligent i coneixedor del món com per criticar a qualsevol quan ell mateix no és capaç d’analitzar-se. És una persona que demana humilitat a la resta quan ell no ho és, que demana suport quan ell no l’ofereix. Vol ser Jesús als braços de la Verge durant la Pietat però que la mare ni Déu no li exigeixin cap responsabilitat. Sembla que vulgui manar i que l’obeeixin, simplement. Sembla que no vulgui tenir amics sinó subordinats. I sincerament, a l’Adam, l’Eva l’estima, però l’amor té un límit, potser no el de Déu però si els dels humans, i la costella pot dir “Mai més” i divorciar-se de la resta del tòrax.
La crítica del paràgraf superior no la considero destructiva, perquè intenta fer veure el punt de vista de l’Eva i mostrar els errors en els que considera que cau l’Adam; i, no obstant, no tracta de ser complaent. Es podria limitar a dir “l’Adam és un gilipolles egocèntric” i punt, sense raonar, només insultant. Això no seria constructiu ni complaent. Podria arribar a dir: “Cállate la puta boca, subnormal, y vete a comer mierda a tu manzano de los cojones y deja a los demaś en paz”. Això seria un comentari destructiu i feridor, perquè no només no li fa veure a l’Adam el seu error sinó que està facilitant el trencament de la unió entre les dues persones que en realitat s’estimen (en aquest cas, realment s’estimen).
En fi, que la poma per l’Adam no sembla que fos el fruit de l’arbre de la saviesa ja que continua capficat en tenir raó, ja sigui ferint l’Eva ja sigui ferint a qui sigui…
Déu n’hi do! El comentari és gairebé més llarg que el post jjj
Bé, certament la història ja està escrita i tots sabem que Adam i Eva ni se separaran ni deixaran de tenir un parell de fills que continuaran amb aquesta història. I el final el sabem també: el fill de Déu acabarà morint a mans dels homes.
Per sort l’arròs amb llet no em va matar encara, espero almenys arrribar als 35 i poder veure el Barça una o dues vegades més campió d’Europa.
Avui m’ha tocat fer l’arròs amb llet a mi, així vam quedar l’altre dia, i la veritat és que no és tan fàcil de com pensava. A mi també m’ha quedat empastrat, tot i utilitzar el millor arròs blanc que he trobat en la contrada. Serà qüestió de practicar més i ser més prudent a l’hora de parlar.
De tota manera, continuo convençut de la no validesa dels “suggeriments”. Fem una prova: suggereix-me que em tenyeixi els cabells de groc llimona, a veure què et dic.
També és cert que últimament estic una mica iracund. Visc sovint amb unes quantes injustícies que em frustren i em fan patir. Clar que això tampoc ha de ser excusa, ningú ha dit que la vida sigui fàcil.
He estat temptat d’escriure que “la vida no és per a mariquites”, però no ho he fet per por al què diran, a què algun desconegut arribi per aquí i em pugui penjar l’etiqueta d’intransigent. En definitiva, he tingut por.
(Suposo que d’entrada està clar que amb por no es pot viure.)
He descobert recentment un bloc que escriu un tal Macías Pajas (www.maciaspajas.com). Ell també està iracund i parla de l’actualitat en un to molt clar, sense mitges tintes. En un dels seus articles defineix els navegadors en mode text com a “navegadors per a homes”. Uhh, grandiosa ofensa al sexe feble, però no ha faltat el personatge que en els comentaris hagi posat el crit en el cel. En Macías ha hagut de rectificar, i és el que té parlar clar: que t’escolten.
Si li dediqueu 5 minuts a llegir algun dels seus articles, veureu que tampoc no està descobrint gran cosa, però la manera com ho explica és prou fresca com per treure’ns una mica la pols de sobre que se’ns acumula en la nostra feixuga tasca del correctisme polític. I és que ni es pot deixar content a tothom ni es pot fer un Carlota (sí, he dit Carlota, encara no ho he superat) i voler ser amic de tota la humanitat.
Tampoc el cristianisme ha superat que Adam li mengés la poma a Eva. Suposo que per això neix cada any Jesús per a morir poc temps després. Suposo que també per això ens equivoquem una i una altra vegada davant els mateixos interrogants. Quina vida de merda.
Queda clar que després de tot aquest raonament es pot fer de tot excepte qualsevol llei. I em queda clar també, almenys a mi, que si ens creiem tot el que escrivim és, o bé perquè escrivim molt bé, o bé perquè ens encanta viure en el món d’Adam i Eva.
Por alusiones
Sí, yo también estoy cansada de lo puto políticamente correcto, de no poder llamar a las cosas por su nombre y de la gente que, como dijo el gran García Márquez, confunde el culo con las témporas. La rémora de los valores humildes y la falsa convicción de que los derechos humanos incluyen lamernos las posaderas los unos a los otros nos está llevando a un estado de silencio y represión (“Això genera la desconfiança de saber que l’altre no li està dient tota la veritat, i reforça el sentiment mutu de que cadascú posseeix la raó”) que sólo puede salir por un lado, y a la vista está que cada vez nacen más grupos de ultras y de neonazis, y que cada vez crece más la opinión popular exaltada por no poder llamar guaquimalis a los inmigrantes y maricones a los homosexuales en paz.
Vale, una vez encendida la mecha, voy a calmar los ánimos, porque ya me veo a los detractores de esta opinión con la sangre agolpada en la cabeza. No confundamos velocidad y tocino, por favor. No estoy diciendo que haya que salir a la calle en plan facha a insultar a todo cristo viviente, ni mucho menos, sólo digo que, en efecto, lo PC (Políticamente Correcto) sólo lleva al PE (País de los Eufemismos), que no es el mismo que el de las Maravillas, pero que ejerce similar efecto de confusión, parecido estado de cautela obligatoria y una inseguridad perpetua con respecto a los objetos referidos. Tampoco digo que esté a favor de la crítica destructiva, porque creo que puede existir la opción de sugerir el arroz gordo y eso en sí mismo ya la hace constructiva, porque estás dando una solución alternativa. Ahora, si a lo que nos referimos es a andarnos o no con julandradas cuando se dicen las cosas, mal que me pese, hay veces que hay que echar más miel que vinagre. Sin embargo, no se debe menospreciar una buena crítica hecha con lenguaje llano y simple. Tal vez podríamos cambiar la frase estrella de este post y adornarla con palabras más amables, para lograr el efecto deseado, sto es, que el amigo no se pille un mosqueo del (es)quince y que nos invite más veces: “La vulva de una persona de la tercera edad suele estar más jugosa que este postre que amablemente y con toda dedicación me has preparado, amigo del alma”.
Añadiría la legendaria expresión yanqui antilameculos: “Stop sucking each other’s dicks!!”
Es todo, por el momento.
Hola Madame,
antes de nada, bienvenida de nuevo a mi blog (ya hacía tiempo que no nos encontrábamos por aquí
)
Gracias también por tu opinión y me alegro de que vibres en unas frecuencias cercanas a las mías. A veces me siento como pregonando en el desierto al ver que mis ideas obtienen más bien poco eco. A veces me siento aturdido, sobretodo cuando veo que la mayoría son de una opinión contraria a la mía (aquí es cuando pienso que quizás esté yo equivocado; porque tampoco puedo pensar que todos están equivocados excepto yo). Y a veces me siento triste al ver que mis amigos a veces ven las cosas muy diferentes a como yo las veo. Pero bueno, hay que aceptar, saber separar, no confundir y, en definitiva, amarnos tal y como somos.
Tampoco pretendo tener yo siempre la razón, a pesar de estar muy seguro de mis opiniones y mis ideas. En primer lugar porque ya tengo una cierta edad y una cierta experiencia en la vida que me permite ver, por la gracia de la perspectiva, que hace unos años atrás pensaba diferente. Es decir, acepto el cambio, y acepto que las ideas que hoy defiendo a capa y espada quizás mañana me repugnan.
En segundo lugar, comprobar que personas que quiero ven algunas cosas de manera muy diferente a como yo las veo me hace pensar que bien, que sí, que otro estilo es posible, y que en el momento en el que amo a un amigo sin limitaciones, estoy aceptando todo lo que para él es importante como algo perfectamente válido.
Entonces queda claro que abandono la guerra del querer tener razón y descubrir cuál es la verdad más absoluta de todas. Pero lo que también me ha dado la edad y la experiencia (ahora estoy hablando como si tuviera 50 años jjj) es saber cómo no quiero vivir, o cómo no quiero que sea mi mundo. Y ahí, una de mis particulares cruzadas es la del correctismo político, lo que tú has definido como el País de los Eufemismos, ese maravilloso país en el que cada vez viven más personas de color y los políticos se enorgullecen de practicar la tolerancia cero.
Evidentemente las viñetas que ilustran este post utilizan un lenguaje totalmente inadecuado para la convivencia humana. Ahí he escrito lo más grosero que he podido para demostrar que, a pesar de ello, mi tesis me la sigo creyendo. La crítica destructiva -con matices, claro está- permite el renacer del pensamiento. Las verdades a medias, en cambio, generan desconfianza e inmovilismo.
Sólo un punto en el que disiento. Has escrito “Tampoco digo que esté a favor de la crítica destructiva, porque creo que puede existir la opción de sugerir el arroz gordo y eso en sí mismo ya la hace constructiva, porque estás dando una solución alternativa.” Ese es un punto que yo crítico, el de las sugerencias. Por sugerir, se pueden sugerir cualquiera de las miles de variedades de arroz que crecen en la faz de la Tierra, pero la cuestión es: ¿por que debería usar tu arroz? Ahí es donde me haces un favor cuando me dices que mi arroz está asqueroso.
Un saludo, y ojalá nos veamos más por aquí.