Recentment he llegit en un fabulós bloc la següent frase:
No está hecha la crítica para la boca del asno: refrán que destaca la crítica como práctica exquisita, relegada a una minoría intelectual privilegiada. (Madame Blavatsky)
“La crítica popular: refranero de críticos e intelectuales” a Esquince, 30 d’abril de 2009.
Evidentment la crítica no està a l’abast de tothom. S’ha de conèixer la tècnica, s’han de conèixer les tipologies i s’han de saber aplicar per a obtenir els resultats desitjats.
A les classes d’ètica de les escoles o a les assignatures del tipus “resolució de conflictes” que s’imparteixen en alguns estudis superiors se sol repetir fins a la sacietat que la crítica destructiva és producte del dimoni, un invent dels fills dels comunistes. En canvi, s’enalteix la crítica constructiva com si d’una cosa meravellosa fos, i es competeix dins les aules per veure qui és capaç d’assolir un pensament més constructivista.
Per sort –o per desgràcia; la paranoia col·lectiva ja no ens deixa pas tenir un pensament lliure– la cojuntura social ha canviat i el model constructiu (o constructivista, o el basat en la construcció) ha fet fallida. El España va bien ha resultat ser la màscara que amagava una crua realitat: el binomi constructors-banquers s’estava enriquint de mala manera. Per davant ens trobem ara un nou escenari, un nou horitzó el qual hem de fer l’esforç d’entendre per a arribar a conquerir-lo.
Per altra banda, mai no he estat defensor de plans d’estudis ni de projectes curriculars, ja que sovint les persones que es dediquen a aquestes feixugues tasques mai no tenen temps de trepitjar les aules, cosa que els deslitigima en certa manera. Per tant, i amb aquests dos arguments tan sòlids, queda sobradament demostrada la part teòrica del meu pensament d’avui: la crítica constructiva, a més d’inútil, és ingènua, estúpida i hipòcrita.
Ara passem a la part pràctica, que sempre sol ser la més divertida. Resulta que fa dos dies un bon amic em va convidar a menjar arròs amb llet, donat que ell se les dóna com a gran especialista en reposteria clàssica. Jo estava encantat de la vida, ja és gran la seva llegenda al voltant del seu arròs amb llet, i no volia de cap manera deixar passar l’oportunitat de tastar-lo. I el vaig tastar, vaja si el vaig tastar, que se’m va quedar enganxat al vel del paladar com si d’una bola de ciment es tractés. De sobte ens vam trobar en una situació incòmode. Jo vaig voler fer una crítica constructiva al respecte i va passar més o menys el següent:
Resulta que el meu amic va cuinar l’arròs amb llet amb arròs basmati, sense pensar que allò es convertiria en un sucedani d’Spontex. Jo, pobre de mi, vaig intentar suggerir-li de canviar el tipus d’arròs, tal com marquen els cànons de la crítica constructiva. Però els resultats no van ser els esperats, ja que ell va mirar cap a un altre cantó. Trenta segons de reflexió em van dur a la resposta, d’altra banda certament lògica: quan es produeix un conflicte en el qual una persona s’atreveix a suggerir a una altra, ens trobem davant un escenari on la persona número 1 està instal·lada dins l’opinió A, mentres que la persona número 2 es troba a B. La persona número 2 rep el suggeriment de 1 però es queda sense la raó per la qual es produeix la crítica. Això genera la desconfiança de saber que l’altre no li està dient tota la veritat, i reforça el sentiment mutu de que cadascú posseeix la raó.
La crítica mal anomenada destructiva és la que en realitat té una capacitat transformadora. És aquest el tipus de crítica que ataca els sentiments de l’altre la que li donarà l’opció de pensar en una manera alternativa. Quan després de beure’m 3 gots d’aigua em vaig aconseguir empassar el tap que obturava el meu coll, em vaig disposar a continuar en aquella activitat que semblava destinada als herois. Però en tornar a patir un atac de convulsions respiratòries, no vaig poder evitar de fer-li saber al meu amic que l’arròs basmati només serveix per a fer ensalada tres delicias, tot després de vomitar-li tot damunt la cara.
La pilota estava ara a la seva teulada. Li acabava de donar l’oportunitat de donar una resposta creativa, de fer-lo créixer en el seu nivell de pensament. Malauradament el meu amic no va estar inspirat i em va respondre contra-atacant-me. Estava clar que allò no anava enlloc.
Cinc minuts de silenci van portar una nova llum. El meu amic, que a part de ser un manetes en reposteria clàssica no és cap babau, va pronunciar per fi quelcom que obria un nou escenari: em reptava a millorar-lo.
Aquí va arribar la solució al conflicte. No et convenceré quan et suggeriré com ho has de fer, sinó que et convenceré quan et mostraré què bé ho sé fer jo. Aquesta resposta a la crítica demana d’una actitud d’extrema humiltat per part de la persona criticada, ja que de manera implícita, el criticat accepta l’error, l’objecte de la crítica. No és fàcil ni habitual, però, trobar-se amb persones capaces de rebaixar-se fins a aquests nivells: en una societat on la competitivitat és un dels pilars on es fomenta la productivitat, i on l’estrés provocat per les paradoxes d’aquestes tensions inhumanes es resol amb conceptes tan ingenus com el jo guanyo, tu guanyes, persones així les hem de cuidar molt més del que ens pensem.
Tot i això, la crítica no té per què sempre estar ben fonamentada pel sol fet de ser una crítica. De vegades tenim un mal dia, o se’ns confonen els sentiments i no sabem separar el que és personal del que és purament l’objecte criticable, o simplement volem ferir l’altre. Quan això passa, és també la persona número 2 qui, en un acte de grandiosa maduresa i seguretat en si mateix resol el conflicte treient ferro a l’assumpte i canalitzant les energies cap a una altra banda on millor servei faran. No és el que va passar amb el meu amic i el tema de l’arròs, ja que ni jo m’equivoco tant ni ell té la sort de sentir-se tan segur de si mateix. En qualsevol cas, us deixo a continuació l’exemple gràfic del que un dia podria arribar a passar:
Fins aquí la meva exposició dels fets. El meu gestor del bloc em diu que ja he escrit prop de mil cent paraules… Mai hauria d’haver utilitzat tantes paraules per a parlar d’una cosa que podria començar així: companys, rebutgeu els qui us demanen crítiques constructives, perquè d’ells no se’n parla en el regne de les emocions.
