Tinc una mare que té un fill amb un cubano, li agrada el rotllo latino “vámonoh a bailah salsa muxaxoooo” i sempre que parla amb mi se li fa el xirri pesicola. Jo, per provocar-la, un dia li vaig dir:
—Oyes, tu hijo es muy creativo, tiene mucha imaginación.
—Jaja, sí, pero no creo que sea músico.
—Anda, ¿y por qué no?
—Porque de algún modo tendrá que ganar dinero.
—Ah bueno, entonces será ingeniero —vaig replicar, visiblemente molest.
—No no, será lo que él quiera.
—Po eso digo yo mamita.
Fa temps que us ho volia explicar. Un dia se’m va ocórrer preguntar a alguns alumnes per què l’escola era tan important, ja que la majoria deien que no tenien temps de res més apart de fer els deures de l’escola. Absolutament tots van contestar que l’escola era important per després trobar una bona feina i guanyar bé. Fins i tot un va utilitzar l’expressió “fettes Geld”, que es podria traduir com a “pasta gansa”. Ah molt bé, vaig dir jo, això és el que us ensenyen a l’escola. Desgraciats vosaltres, que no sabeu que en 10 anys sereu igual de pobres que els espanyols.
Qui em coneix sap que a mi els nens m’agraden molt. Però cada dia que passa es torna més remota la possibilitat de tenir-ne de propis. Atenent al futur que s’està construint, un es planteja quin és el sentit de deixar descèndencia. De fet, l’extinció voluntària de l’espècie humana seria la més dolça venjança que l’home a si mateix podria donar-se. A més, si això li afegim la possibilitat de què el destí em lligués a Alemanya la resta de la meva vida, llavors la decisió de negar la meva descendència seria molt més fàcil de prendre: mai acceptaria que els meus fills anessin a l’escola alemanya.
Quin és el paper que em queda a mi com a mestre? La Montserrat Carbó, en nivells de Batxillerat RAMAR, apeŀlava a la llibertat de càtedra per a defensar la seva acció pedagògica. A mi em feia riure, em semblava totalment ridícul que una dona adulta hagués de recórrer a tals arguments per a justificar-se davant de nens de 16 anys. Em sap greu dir-ho, però aquella dona mai es va guanyar el meu respecte.
Jo passo de l’exercici de determinats drets. Per contra, em refugio en la complicitat amb els alumnes i en el silenci de les parets de l’aula on fem classe per a convèncer-los de què l’escola no és tan important, que a mi se m’ha oblidat tot el que vaig aprendre, que la tasca més important del dia és tocar la guitarra, i que confiïn en què la música els guiarà sempre pel camí de la virtut.
—Nens, feu el que jo us dic, i algun dia arribareu a entendre la grandesa del Carnaval de Schumann.
Ells somriuen i assenteixen. Els nens —i els adults— estan atontats en massa. Però si els parleu bé i els toqueu el cor, de ben segur que us escoltaran. No perdeu mai de vista aquesta possibilitat.
