Manca un dia per a què s’acabi el mes i, igual com passa en el futbol, es produeixen canvis sí o sí. Jo he conviscut tot l’estiu amb un dilema: necessito treballar menys (solidaritat institucional) però no sé quina feina deixar. A tot arreu hi ha coses bones i dolentes.  A veure si m’ajudeu a decidir-me, que prendre decisions mai no ha estat el meu punt fort. Us adjunto una taula resumint les característiques de cada escola:

Des que tinc ús de raó, els partits de futbol dels dimecres s’han jugat sempre a les 20,45 h. Per això, quan ahir vaig sortir de casa a dos quarts de nou i vaig arribar al bar on havia quedat amb els losers alemanys, ja feia 10 minuts que jugaven. Conseqüències: 1. no vaig poder fer l’ovació pertinent en veure que Torres escalfava la banqueta, i 2. em vaig perdre l’Himne Nacional.

Que Torres no està per jugar aquest campionat és ja més que una evidència. Tots els partits d’aquesta fase final s’han resolt quan ell no era a sobre del camp. I ahir, que no va sortir de titular, Espanya va tenir un aire totalment diferent ja des de l’inici.

Però perdre’s l’Himne Nacional en una semifinal d’un Mundial és un error que no em perdonaré en molt de temps. Jo no sóc patriota, però l’Himne em posa la pell de gallina (yo no soy racista, pero los negros…). Segur que alguns encara em recordeu quan, amb només 10 anys, em passava hores i hores tocant la melodia a la guitarra. Ara donaré un pas més enllà i us presento l’arranjament complet que he fet per a la guitarra, en el cas de què me’l torni a perdre i l’hagi de tocar per cridar tothom a l’ordre.

[Marxa Reial, Himne Nacional d'Espanya, arranjament per a guitarra d'un servidor]

Haig d’afegir que els alemanys (la majoria) són una gent educada i tenen un bon perdre. Molts qualificaven el joc de la Selecció com una cosa artística. Fins i tot un, quan ja havia passat tot i em relaxava fent un riu als pixatoris del bar, se’m va acostar per darrere per dir-me el següent:

—Ei, ets espanyol?
—Mmm… què passa?
—Et vull felicitar perquè heu jugat molt bé i us heu merescut passar a la final. Nosaltres hem jugat amb por.
—És que som els campions d’Europa, no hauries d’haver-ho oblidat —de vegades s’ha d’explicar tot.
—Ja, però fins avui no havíeu jugat tan bé.
—És que avui no ha jugat Torres.
—Nosaltres no teníem tampoc a en Müller.
—Pues te callas la boca.

Aquesta última frase no la va captar ja que la vaig deixar anar en espanyol. Així que ens vam donar la mà, es va endur les gotetes de pipí que sempre et cauen a sobre, per molt en compte que hi vagis, i vam quedar tan amics.

—Ei, potser en tornem a veure en 4 anys. I gràcies per ser tan simpàtic!

Avui al migdia, per fer-me un homenatge, m’he cuinat una paella que molts voldrien tenir a la carta dels seus restaurants. A veure si dilluns al migdia puc fer gazpacho per acabar-ho de celebrar.

Temps difícils per al funcionariat. Les intuïcions em tornen a donar la raó, i és que només 3 dies després d’anunciar que renuncio a la batalla per a accedir a formar part de la plantilla estatal [veure], en Zetapé ha anunciat el que tots ja sabem. Llàstima que aquestes siguin les mesures d’un govern suposadament progressista i social. Llàstima que el president del Govern hagi renunciat als seus propis principis que amb tant d’èxit el van dur a Moncloa. Però en fi, així són les coses, i qui encara cregui en política, que es doni un copet a la cara, a veure si es desperta.

Tot i el desencant, per tothom són conegudes les meves aspiracions polítiques, el meu desig futur d’arribar almenys a ministre (abans, però, hauria de pressidir el Barça durant un parell d’anys, a mode de pràctiques). I és que vist el panorama tampoc ha de ser tan difícil. Posats a fer polítiques de ficar la mà a les butxaques, primer les hauria ficat a les del Cristiano Ronaldo i el Messi, per posar només dos exemples. I no em vingueu amb rotllos de que si ho guanyen és perquè s’ho mereixen o que els clubs recuperen la inversió amb el temps: si no els agrada, que se’n vagin a la Premier. I després aniria a per als que de veritat guanyen molts diners [Sueldos récord en plena crisis, ELPAIS.com, 16-05-2010] I si no els agrada, que se’n vagin als USA.

Però realment una veritable política progressista hauria d’anar per altres vies radicalment diferents. I segons el meu punt de vista, una bona direcció seria la que ja fa temps que estic apuntant en diferents fors: guanyar menys, sí, però treballar menys també. És clar que no hi ha feina per a tothom, llavors repartiment de la riquesa, considerant el dret a la feina com un element més que dignifica la persona.

Per altra banda una rebaixa del poder adquisitiu no ha de comportar intrínsecament una pèrdua de qualitat de vida. Quantes vegades hem sentit dir a les nostres àvies que abans, amb molt menys, eren igual de feliços o fins i tot més. És llavors clar que, des d’aleshores fins ara, el que més han canviat són els valors i conceptes com els de felicitat, riquesa i oci. Estic segur que en un escenari totalment diferent, en el qual es tenen menys diners però també més temps lliure, potser no podríem anar de vacances a Nova York o tenir fills, però es recuperarien valors com l’amistat, es potenciarien les relacions personals, els hàbits de lectura i creació artística, la divagació i la contemplació, i amb tota seguretat es multiplicarien el projectes de caràcter personal, que són al cap i al fi els que haurien de marcar la identitat de la nostra societat. I oblidar-nos de cop i per a sempre de la tirania de l’index de l’IBEX 35.

Reflexionem sobre això. Donem-nos temps i siguem valents. El futur està a les nostres mans.

Sol ser inusual començar un dels meus famosos “Vida nova” a mitjans del mes de maig, però ara fa una setmana que m’he tret un pes de sobre.  I és que des del passat mes de febrer voltava per la meva habitació el temari d’oposicions a professor de guitarra de conservatori. L’objectiu aleshores era presentar-me a la batalla que es durà a terme a la Junta d’Andalusia el proper estiu. Però anaven passant els dies i jo em deia: “Abel, potser hauries de començar a mirar-t’ho…”. I no m’ho mirava.

Els que em coneixen ja han parlat dels meus hàbits a Colònia, que queden lluny dels que porten els que triomfen. Però jo porto un altre ritme, què li farem. Tots els pares volen que els seus fills siguin intel·ligents, guapos, bons en els estudis i els esports, i que a més els agradi el seu propi equip de futbol. Però això no pot ser mai així. Va en contra de la lògica. Estaríem parlant d’un món monocolor.

De petit era el primer de la classe (que em perdoni en aningunsitio: les realitats solen ofendre) i sempre volia treure un 10 als examens, però a partir dels 16 anys més o menys van començar a canviar els meus interessos. Dic jo que serien les injeccions hormonals. A partir d’aleshores vaig començar a anar de concerts, normalment per les nits, i solia perdre el tren. Algun cop em vaig pagar un taxi. Però més endevant em vaig acostumar a dormir a les andanes de les estacions de rodalies. I m’havia de carregar de paciència fins que arribés el primer tren.

La paciència és la mare de la ciència. D’això en tinc força.  A més, la paciència ajuntada amb l’estima forma un dels binomis més poderosos que existeixen, capaços fins i tot de canviar el color dels murs que ens envolten. Això va ser més fort que les injeccions hormonals. L’haver tingut alguns amics molt més grans que jo va ser també una forta influència que va marcar la meva personalitat.

L’últim pilar de la formació del meu esperit va ser conviure un parell d’anys amb n’Aniello, de qui tant us vaig parlar. Personalitat entre personalitats, té la capacitat transformadora més gran que jo hagi conegut mai. Per això em van donar la beca. I per això vaig sentir que hi havia moltes coses a canviar. D’aquí les concentracions de “tocades d’ous monumentals” que vam dur a terme l’any passat amb tant d’èxit.

Després van començar a venir els projectes personals, la pròpia realitat artística, els problemes cardiovasculars, la solitud i el ara què. La sortida lògia hauria estat presentar-me a les oposicions d’Andalusia i ensenyar-li a tothom com es toca la guitarra, que per alguna cosa tinc en un calaix el mètode més revolucionari que s’hagi escrit mai. Però els dies anaven passant i no em mirava el temari.

La realitat és que aquesta prova arribava en un moment que no era el meu, convertint-se en un objectiu inassolible per a mi. I no per falta de capacitat, que jo també sóc intel·ligent i guapo i xuto bé la pilota, sinó més que res perquè la pàgina web de la Junta d’Andalusia és tan inusable que després de mitja hora d’intentar-ho, de buscar els enllaços, de mirar mapes web buits, vaig desistir d’inscriure’m a les proves. És com si formés part de la mateixa prova. I ja vaig ser incapaç de superar-la.

Llàstima, no hauria estat pas malament guanyar una plaça a Granada i fer-me allà una retirada daurada als peus de l’Albaycín. Esperarem una nova oportunitat, o buscarem vies alternatives (opció més viable, crec jo). Des d’aquí vull desitjar la màxima sort a en Jaumet i a en Dani Pons, que ells sí que es presenten com un parell d’herois. Tant de bo els hi vagi molt bé i els pugui fer més d’una visita l’any vinent.

Jo, mentrestant, continuaré la meva aventura a Colònia, un anyet més, ja veurem fins quan, que m’agrada prou el que hi faig i per ara tinc tota la sort de cara. Ara, a més, un cop al prestatge el llibrots de les oposicions, torno a tenir pau espiritual per als projectes personals. Que Déu m’escolti.

El passat divendres-dissabte va ser el meu aniversari. Aquesta vegada no m’han regalat cap Enjuto Mojamuto [allò va ser la bomba] però no em puc pas queixar. Primer els meus alumnes em van felicitar a la feina en una sentida interpretació:

Després, ja a casa, les meves companyes de pis em van sorprendre amb una agradable vetllada. No puk explikà massa ni posar foootos perquè he descuvert que una d’eyes lleyesch el meu vloc en la intimitat i amb l’ajhuda del tr-àdhuc-tó de gúguel (tot això ho he escrit malament a propòsit perquè tampoc pugui saber que, d’alguna manera, m’estic referint a ella).

En fi, bonica jornada de divendres, dissabte i diumenge. I un que va fent anys com qui no vol la cosa.

M’he adonat que últimament estic parlant molt de diners. Canviaré de to i us explicaré una història molt bonica. Resulta que aquells que m’hagueu vist en les últimes 2 setmanes haureu notat que m’he deixat una barba semblant a la que llueix en Brad Pitt.

A la pregunta de les seves fans sobre el per què d’aquest look que pressumiblement no l’afavoreix, ell respon que ho fa simplemente per avorriment.

ElPaís.com: La barba como pasatiempo, 24-03-2010

M’ha fet gràcia llegir aquesta notícia ja que és exactament la mateixa resposta que jo li dono a les meves fans. Llàstima que jo no tingui ni la seva cara ni el seu carisma. Ni la seva nòmina.

Un detall que no he comentat mai del meu relativament nou pis és que està molt a prop d’un pont per on passen els trens. Encara que no és un lloc especialment bonic, sempre hi ha molt ambient pels voltants, especialment morets que es troben allà per a passar-se bossetes de no sé què. Safrà deu ser.

A mi el pont m’agrada perquè hi puc aparcar la bici perquè no se’m mulli quan plou. Però el diumenge passat em va passar una cosa molt curiosa. Just a sobre del seient de la meva bici hi havia una tarjeta de crèdit. La tarjeta pertany a una noia que es diu Martha, està degudament signada i caduca l’any 2011. Tot en ordre.

La vaig agafar, la vaig mirar i em vaig posar nerviós. Anava a agafar la bici per anar a córrer. Així ho vaig fer, i en el moment de treure la cadena de la bici em vaig adonar que just al costat, caiguda al terre, hi havia una carta manuscripta amb una escupinada a sobre. Em va fer fàstic i vaig marxar d’allà.

Durant la mitja hora que duren les meves sessions de footing se’m van venir al cap totes les coses que podria comprar amb aquella tarjeta. Potser per fi podria adquirir un flamant iPod Touch de 64 gigues i la subscripció anual a Spotify. Però se’m començaven a remoure la consciència: seria legal que jo l’utilitzés?

En tornar de la meva sessió de córrer vaig tornar a aparcar la bici al mateix lloc i la carta encara hi era. Havia tingut sort. La vaig recollir intentant no tocar el moc i vaig pujar corrents cap a casa. La vaig llegir. Estava escrita en un to molt simple. Es demanaven disculpes pel que havia passat aquell matí i se suplicava una nova oportunitat. Molt patètic.

Donat que algú havia deixat la tarjeta just al meu seient com a revenja, el més just seria que fes ús d’ella. Però abans us volia preguntar si algú sap si és delicte o no utilitzar-la, que tampoc vull tenir problemes. A veure si em ficaran a la gàbia per un simple iPod Touch.

Avui era un dels dies assenyalats a l’agenda, ja que venia en Philippe Herreweghe amb la seva orquestreta i el seu coret a fer la Passió segons Sant Mateu. Referència entre les referències, no m’ho podia perdre.

Vaig anar ahir a treure un parell d’entrades, ja que volia anar acompanyat, i em vaig endur la sorpresa de què només en quedaven 7 al preu de 42 EUR. Què passa, que els alemanys ja compren les entrades al mes d’agost??, em vaig preguntar. Com a bon català no les vaig comprar i em vaig esperar a avui, a veure si hi havia sort.

La Filharmonia de Colònia té una cosa bona, i és que el mateix dia del concert es posen a la venda 100 entrades d’empeus, com hi havia abans al futbol o potser encara als toros (corregiu-me si m’equivoco). D’aquesta manera permeten l’entrada a la sala a persones humils que no poden pagar els 40 i tants que valen les normals, a més de fer un extra a la caixa i d’omplir els forats a platea de les persones que no vénen al concert, sigui perquè han perdut el tren, o perquè s’ho han repensat a última hora, o perquè van rebre les entrades con a regal de Nadal, o perquè no trobaven el sabó de la dutxa, qui sap les misèries de cadascú.

Clar que no sóc l’únic kölner que es deu mirar molt la pela (segur que més d’un també té el mateix dilema que jo amb l’Spotify) per la qual cosa són molts els que hi volen accedir a una de les 100 entrades de 10 EUR d’última hora. El concert començava a les 18:00 però les taquilles s’obrien ja a les 16:30. Jo, sabent de què anava el tema, m’he plantat allà a quarts de 4 per a fer la cua. Ja hi havia una vintena de persones.

Exactament a les 16:30 han obert les taquilles i la cua arribava aleshores fins a la cantonada d’avall, ja molt a prop del Rin. En casos extrems, les taquilleres de la Filarmonia de Colònia adopten una tècnica de venda exclusiva de l’ALDI, que consisteix en què amb una mà reben els diners però en l’altre mà, ja en el mateix moment, tenen preparat el canvi que et donaran en funció del que creuen que donaràs per a pagar. És per a veure-ho.

I bé és cert que jo podria haver arribat a la Filarmonia de Colònia i demanar per les 7 entrades a 42 EUR que sabia que encara restaven, però no he tingut opció. La taquillera, abans que jo obrís la boca per demanar res, m’ha allargat amb la mà dreta l’entrada d’empeus i amb l’esquerra esperava els meus 10 euros. Així ha estat tal qual ho estic explicant.

Els pobres —i això que diré ara és molt important i convindria que no ho oblidéssiu mai—, encara que algun dia ens arribi a tocar la loteria o ens passi quelcom que de sobte ens proporcionés molts diners, tenim una mena de senyal a la cara, un estigma, una etiqueta invisible que ens continua marcant com a pobres i que no ens podrem treure mai, malgrat ens hi esforcem al màxim. És trist però és així.

Tornant al tema de l’eficiència de les taquilleres de la Filharmonia de Colònia, a les 16:38 estava jo una altra vegada al carrer, i a veure què feia jo ara fins les 18:00 hores, que començava el concert. Estava una mica cansat (havia anat al matí a córrer), feia fred i plovisquejava. Tenia ganes de seure i entrar en calor. Què haurieu fet vosaltres? Segurament entrar en un bar i prendre un cafè. Però no, he triat l’opció més econòmica d’anar a la Catedral i intentar seure als bancs.

No ha estat, però, una mala opció, ja que estava a punt de començar la missa de 5 i avui era diumenge de Rams. I aquí una de les coses que us volia explicar: com mana la tradició s’ha llegit avui la Passió segons Sant Lluc. Jo, dintre d’un dels majors temples de la cristiandat, he estat partícep d’un acte molt buit d’emoció i espiritualitat. Convindria repassar de tant en tant el que es fa a la litúrgia.

Un cop al concert, s’ha cantat una altra Passió, la de Sant Mateu, i no sé si ha estat per haver hagut d’estar tota l’estona dret (les 2000 butaques de la Filharmonia estaven totes ocupades), o bé pel so sublim de l’orquestra i dels cantants, però en qualsevol cas la capacitat transformadora del concert ha estat en aquest cas molt superior a la de la missa. Aquesta sí que ha estat una bona manera de començar la Setmana Santa.

Els dimecres em toca anar a treballar a la ciutat de Düren. Allà estic des de les 13′30 fins a les 19′30, sis hores de feina sense pausa. Lògicament, després de la jornada estic mort de gana, i en els 3 minuts que em toca esperar-me a l’estació a què vingui el tren s’ha establert ja la tradició de comprar-me un pot de Pringles i menjar-me-les pel camí. Un dels petits plaers de la setmana.

Però l’altre dia feia comptes: si posem que cada mes sol tenir una mitjana de 4 dimecres, la despesa que faig en Pringles és el resultat d’un pot multiplicat per 4. A la pràctica, 2,45 EUR x 4 = 9,80 EUR/mes, que vindria a ser pràcticament el que costa una subscripció a Spotify.

He llegit molt sovint que una subscripció a Spotify és massa cara, però si fem la lectura des d’un altre punt de vista, o dit d’altra manera, si enlloc de permetre’m el luxe de comprar-me un pot de Pringles m’enduc de casa una torta de masaceite i m’estalviu els calers, em podria permetre doncs el petit luxe de la subscripció a Spotify.

Que tampoc no és que sigui un fan de l’aplicació, ja que ni escolto tanta música ni trobo tota la que voldria, però només pel fet de treure’m de sobre els **** anuncis gabatxos (sí, estic registrat com a francès, no em pregunteu per què) ja val la pena, a més de què la versió Premium permet escoltar la música en mode offline (podria escoltar-la al tren o a la feina amb els alumnes). O una fantasia més: podria fins i tot en un hipotètic futur sincronitzar la música amb l’iPod Touch amb el qual somiu totes les nits…

En fi, és per a pensar-ho. Segur que vosaltres també penseu que és car però us gasteu els diners en altres tonterietes. Que ja ens coneixem.

És una veritable llàstima que el Reial Madrid i el Bayern de Munic siguin potser els únics equips del món que desperten antipatia entre els propis paisans. És una llàstima i em fa pena reconèixer-ho, ja que tinc molts amics que simpatitzen amb els blancs. Però ja són molts anys repetint els mateixos patrons negatius.

Els comentaristes alemanys s’han passat hores parlant de la possibilitat de què el Madrid guanyés al seu camp la Detzima. Al final del partit un d’ells ha resolt textualment de la següent manera: “la Detzima haurà d’esperar una vegada més fins a no sabem quan”.

Llàstima també de Cristiano Ronaldo, que corre molt i xuta bé, però que encara no sap on s’ha ficat. Almenys jugant amb el Manchester tenia l’oportunitat de jugar finals. Ja es veu que no sempre els canvis són per a millor.

Ara m’agradarà llegir opinions al MARCA que diguin que ara es podran concentrar millor en la Lliga, que era obviament l’objectiu principal de la temporada. Si és que qui no es consola és perquè no vol.

PD. Per cert, un tal Robben va per ahí decidint eliminatòries.